Sortosament per a tots, paraules com “reciclatge” ja no són patrimoni de quatre obsessionats pel medi ambient. Als darrers anys hi ha hagut una progressiva conscienciació ciutadana de respecte per l’ecologia, que ha inclòs altres temes, el més destacat dels quals potser sigui el de la gestió de residus. I en els temps difícils que ens ha tocat viure, potser més, perquè hem acabat aprenent que tot es pot reaprofitar. Absolutament tot. Avui us convidem a conèixer el tema amb profunditat amb Josep Maria Tost. Ell és el director de l’Agència de Residus de Cataluya i alcalde del municipi de Riudecanyes, al Baix Camp.
“El residu té una gran capacitat de generar treball, i això ho hem de potenciar. Cada 10 mil tones de residus municipals que reciclem, es poden generar 250 llocs de treball, amb un estalvi per a la economia catalana de gaire bé dos milions d’euros”
“Hem de ser capaços de fer una reflexió conjunta sobre com a través dels ajuntaments, els consells comarcals i altres organismes podem fer que el tractament de residus sigui més ajustat, més econòmic i més competitiu”
Fa un any que el conseller Recoder va confiar-li el càrrec de dirigir l’Agència de Residus de Cataluya. Quin balanç en fa?
Ha estat un any intens i complexe, sens dubte. Bàsicament perquè hem elaborat pressupostos, hem volgut dotar dotar de catalanitat la llei espanyola de recursos, hem replantejat el model local d’infraestructures pel que fa a residus i també hem hagut de reflexionar sobre quin model de país volem en aquesta matèria, tenint en compte que ara la capacitat financera és molt limitada. Tenim molt clar que la gran aposta de l’Agència en matèria de residus, tan en àmbit industrial com urbà ha de ser la prevenció i la integració.
El tema del reciclatge ha conscienciat a molta gent
Especialment en l’àmbit industrial: gairebé un 80% dels residus que es generen tornen a entrar en el procès econòmic; i pel que fa al residu municipal, els catalans reciclem el 40% dels residus que generem. Encara no n’hi ha prou i per això insistim en noves campanyes, perquè no només és un tema ecològic. També laboral.
Laboral?
Sí. El residu és un element que té una gran capacitat de generar treball, i això ho hem de potenciar. Cada 10 mil tones de residus municipals que reciclem, es poden generar 250 llocs de treball, amb un estalvi per a la economia catalana de gaire bé dos milions d’euros. Així que s’ha de potenciar aquest sector que genera ocupació.
La crisis també haurà afectat a la recollida
Efectivament: els residus són el reflex de la qualitat de vida i de l’economia d’un país. I han caigut entre un 35% i un 40%. Però dins d’aquest escenari, imprevisible fa uns cinc anys, hem de ser capaços de replantejar la situació i fer una reflexió conjunta sobre com a través dels ajuntaments, els consells comarcals i altres organismes podem analitzar què hi falta en aquest país, i fer que el tractament de residus sigui més ajustat, més econòmic i més competitiu.
Es refereix a un tipus d’instal·lacions com els Ecoparcs, per exemple?
No ben bé. Els Ecoparcs estan pensats per la gran pressió que es patia pels dos millons de tones que generava l’àmbit metropolità, i que necessitaven un tractament intens i ràpid. Amb l’últim Ecoparc que és el de Hostelets o el de Vacarisses, el cinturó d’aquestes instal·lacions està finalitzat.
El problema dels Ecoparcs, però, o el dels abocadors controlats, és que ningú els vol
És un tema de maduresa política. La democràcia és jove i, per tant les coses sempre s’acaben encarrilant quan un país ha votat cinquanta mil vegades o els han matat dos o tres presidents, com als americans. És a dir, els països es fan i es corregeixen amb el temps. Els hàbits de societat democràtica es noten i s’ha de deixar que passi el temps, per a que la població els adquirexi. Els polítics en aquest sentit hem de saber amb quins temes sí i amb quins no es pot fer demagògia.
Amb els abocadors s’hi fa, de demagògia
Sí, però s’ha de tenir present que els que s’instal·len ara són molt diferents als d’abans i que, si hi ha una bona gestió, no hi té per que haver cap problema. És molt important, per a que funcioni millor, que no hi hagi orgànica en el residu i s’ha de saber conscienciar de que es faci bé. El tema de les bales ha ajudat molt a contenir les olors, encara que sí, és veritat que algunes males pràctiques han provocat aquesta situació de rebuig. Però si es fa bé la feina, no ha de ser un problema. A més, poc a poc els ciutadans també s’adonen que aquesta indústria aporta llocs de treball, que no és diferent a d’altres de residus i que si es fa bé, l’ajuntament també tindrà importants ingressos.
L’última paraula la té sempre l’alcalde?
Normalment, decisions d’aquest tipus sí que les acaba de prendre l’alcalde, tot i que sempre es busca el consens polític de l’administració local directe.
Deia al principi que calia també fer canvis normatius
Si, Fins ara totes les instal·lacions les pagava el govern, però ara s’ha canviat d’escenari i s’introduirà un factor econòmic molt important. A la resta d’Europa hi ha el que anomenen cànons, que busquen que, com que en els residus hi ha un valor econòmic i un ambiental (CO2), cal utilitzar els diners que ens estalviem. Però això hem d’incentivar que no hi vagin tones a l’abocador ni a l’incinerador, sinó que les recuperem al màxim.
I com està el tema a Catalunya?
A Catalunya aquest cànon és de 12 € per tona que va a l’abocador i de 5’50 € per tona que va a la incineradora. Juntament amb els ens locals i la reflexió legislativa s’ha de plantejar un increment d’aquest cànon. I d’una forma progressiva anar a un estil més europeu, perquè cal incentivar el reciclatge i perquè amb els ingressos recollits amb aquest cànon, hem de finançar les inversions i les infraestructures. I d’això se n’ha de fer pedagogia.
És natural
La recollida de residus, i ho expresso com alcalde, és d’aquells costos que mai s’ha traslladat el cost real al ciutadà. Però cal tenir en compte que en el tractament de residus s’ha de preveure el transport, el tractament i l’amortització dels actius. I d’això el ciutadà no en pot estar al marge.
Abans comentava, però que ara es tendeix a fer un altre tipus d’instal·lacions
Sí, plantes de triatge. Molt menys intensives en tecnologia pero que aconsegueixen uns objectius primaris de reciclatge mínimament acceptables, amb una inversió molt més baixa. El tema és que la diferència de tecnologia amb el diferencial de reciclatge compensa. Gastes menys diners i el percentatge de reciclatge gaire bé no cau. De totes maneres, aquestes instal·lacions, en el cas que fós necessari podríen ampliar-se amb facilitat. Tot i que està molt clar que no tornarem als nivells de consum de fa cinc anys.
I instal·lacions per a generar biogàs?
Sí, hi ha diferents tecnologies. I tot passa per un primer objectiu que és el de posar una mica d’ordre: fer revisions de normatives i embalatges, i apostar per la prevenció, mirant de recuperar el màxim allò que puguis aprofitar.
Un cop feta la tria de residus, com es pot encara treure’n més rendiment?
Quan ja has extret tot allò que pots aprofitar queden dues vies: anar al dipòsit controlat o anar a la valorització energètica, que és la incineració per produir electricitat. I hi ha un tercer factor: una combinació entre residus de purins i matèria orgànica, per poder generar el gas. Però hi ha un concepte nou.
El Combustible Derivat de Residu, el CDR
Efectivament. El CDR, que estaría format pel que surt dels Ecoparcs, que fins i tot quan ja s’ha extet tot l’aprofitable, es tritura i es pot tornar a aprofitar com a energia perquè té un gran poder calorífic.
Sorprenent
Miri, l’objectiu és que puguem aprofitar al màxim el potencial que tenen els residus. No tinc cap mena de dubte que un dia o altre acabarem obrint els grans abocadors metropolitans on hi ha enterrades milions de tones de residus, per treure’n encara profit de tot, tant des d’un punt de vista energètic com de recuperació de material.
Tornem al present, però, un altre cop. Per què la recollida de residus a les grans ciutats és diferent de la dels petits municipis, on es cuida més el tema ecològic?
Bé, el tema de la recollida de residus té diferents realitats i cultures. La temperatura que fa a París no és la mateixa que fa a Barcelona i això condiciona. Hi ha municipis amb més o menys cultura del reciclatge i també depèn dels interessos dels polítics. Tots els models són acceptables, només que n’hi ha uns més efectius que d’altres.
Aquí també es fa la recollida porta-a-porta.
Sí, aquest tipus de recollida està molt implantat a Europa. La referència ve del nord d’Itàlia, on gaire bé tres mil municipis utilitzen aquest mètode. El concepte ve vinculat a la qualitat de la valorització, és a dir, quan més neta tens una fracció més pots valorar-la econòmicament. Si tu separes és molt més fàcil de manipular i vendre, mentre que tractar una massa informe on el més brut és l’orgànica, costa més.
I els ciutadans cada cop tenen més clar això del reciclatge? Funcionen les campanyes?
Hi ha diferents nivells. La campanya de Nadal, per exemple, tenia dos objectius molt clars: prendre consciència del residu que generem cada un de nosaltres i que s’ha de separar per facilitar el seu tractament. Com a catalans, però, podem estar orgullosos: estem en el 40%, molt lluny de la mitja espanyola que és un 17%; però encara una mica lluny de les mitjanes europees, de països que poden ser referents, com els Països Baixos, Àustria o Alemanya, que estan al voltant del 60-65%.
En aquest punt, els alcaldes tenen molta a fer. Es percep quan entres en un poble o ciutat.
Evidentment, els ajuntaments i els alcaldes hi tenen molt a dir i en aquest sentit, reivindiquem el seu paper com exemplificadors. I això que som conscients que massa recursos per a campanyes de prevenció no en tenen: aquest any, per exemple, no hem pogut fer front a cap línia d’ajut. Països més avançats com els que li deia, fa uns 70 anys que tenen campanyes de reciclatge i nosaltres només fa uns 20 o 25. Però aquest és un tema que ens afecta a tots, i per això, hem de reconèixer el treball que s’està fent des de la Federació de Municipis de Cataluya com l’Associació Catalana de Municipis. I sense oblidar la ciutadania, és clar. S’ha avançat molt, i hem de tenir en compte que el residu no és un problema sinó un dret que hem de positivitzar.
Quins beneficis són els de les empreses ecoeficients?
Bàsicament, dues coses. La ecoeficiència és, en el fons, un estalvi, tant d’impacte ambiental com econòmic. També és un sector amb un gran potencial econòmic a Catalunya, el factor de l’economia verda. No hi ha cap mena de dubte, ara sí que està clar. Una de les revolucions d’aquest segle serà el factor de l’economia verda, que farà que es generin nous negocis al voltant de l’optimització dels recursos.
