“Els ajuntaments han estat el germà pobre de les administracions”

Què ha après, com a alcaldessa, en aquests darrers anys tan complexos?

Han estat uns complicats, sí. Abans d’assumir un càrrec institucional, jo he sigut una ciutadana amb moltes reivindicacions, que és tal i com s’ha de ser: cal lluitar per aquells objectius que creus que són els millors. Però, un cop a dins de la institució veig que les coses són més difícils. A dia d’avui encara em costa molt assumir la lentitud de les administracions, tot i que, d’altra banda, aquests processos que alenteixen donen seguretat i garanties.

De vegades dius: “si tinc els diners i el projecte, demà mateix l’encarrego”. I no pots. A l’administració hi ha una sèrie de garanties que cal complir i que sé que a la ciutadania els pot arribar a desesperar.

A l’administració hi ha una sèrie de garanties que cal complir i que sé que a la ciutadania els pot arribar a desesperar.

Com és el seu estil de fer política?

No es pot generalitzar, però crec que les mestres fem molt bé el treball en equip. Jo m’hi sento molt còmoda. Soc la cap de cartell, però si darrere meu no hi hagués un gran equip, difícilment hauríem pogut accedir a l’alcaldia i donar continuïtat al projecte. 

Em sento molt privilegiada per l’experiència que he tingut fins ara en dos àmbits: el polític i l’educatiu. He treballat per a escoles bressol on m’havia de cenyir a les directrius que em donaven i també ho he pogut fer en una escola pròpia, desplegant un projecte pedagògic en el que creia. En tot cas, he tingut la sort de poder fer sempre allò que he cregut que era el millor. Els mestres tenim aquesta manera de fer, de sumar, de fer equip. I a mi m’ha ajudat molt en ambdues feines.

Els mestres tenim aquesta manera de fer, de sumar, de fer equip. I a mi m’ha ajudat molt en ambdues feines.

Ens ha triat unes fotografies personals per ensenyar-nos. Ens les vol explicar?

M’ha costat una mica trobar-les i mira que n’han sortit de familiars, de casaments, de comunions… Però n’he triat una de quan era petita, en un parc d’atraccions. A mi m’agradaven molt les fires i aquí hi surto amb dues cosines al Tibidabo. Una d’elles és francesa, de la branca familiar que va emigrar. Això és de 1964, de quan tenia 3 anyets. Els pares sempre em deien que era una alegria portar-me a la fira, i una tristesa haver de marxar, perquè mai en tenia prou.

En tinc una altra, amb 13 anys, a l’escola de primària la Nostra Llar de Sabadell, on estudiava. En guardo molts bons records i penso que tots els mestres que vaig tenir aleshores em van marcar i em van ajudar a ser qui soc actualment. En aquella escola t’ensenyaven a ser molt crítica i reivindicativa, a buscar els valors i les llibertats. Aquí representàvem el cop d’estat a Xile.

Encara en té una tercera.

Abans de res soc mestra. I, com us deia abans, amb un altre company vam muntar una escola. Aquesta foto és del primer any del projecte. Jo tenia 17 anys i portava un grup de nens i nenes. Segurament, avui en dia deuen tenir uns 47 o 48 anys. Als cinc anys de crear-la, vam convertir-la en una cooperativa de mestres i jo, tot i que vaig marxar d’allà, segueixo sent cooperativista en excedència.

Tornant al municipi, quina seria la fotografia del moment actual?

A nivell econòmic, evidentment, hem passat una legislatura molt complicada. Som un municipi sanejat i amb un endeutament molt baix, que té un pressupost de 30 a 35 milions d’euros. Sempre hem posat el centre en les polítiques per a les persones, però en aquest mandat les hem hagut de refer, perquè la pandèmia ens ha fet canviar les prioritats.

També hem volgut mantenir els espais naturals. Sana Perpètua es troba entre dos corredors (Santiga i Gallecs) que han estat en veritable perill d’esdevenir zones urbanitzades. Nosaltres els hem defensat i sempre hem trobat gran recolzament de la ciutadania. Igualment hem treballat molt l’aplicació de zones verdes en el nucli urbà. Som el segon municipi d’Espanya amb més arbres per habitant, després de Vitòria. I quan hi ha una promoció nova, sempre tenim en compte l’existència de zones verdes i centres cívics. Pensem que cal tenir sempre espais de relació i cohesió per a la gent de la ciutat.

Sempre hem posat el centre en les polítiques per a les persones, però en aquest mandat les hem hagut de refer, perquè la pandèmia ens ha fet canviar les prioritats.

Com diria que és la ciutadania de Santa Perpètua?

Som una ciutat de pas. I molta gent de la que hi viu ara no ens coneixia abans. Jo crec que la ciutadania es divideix en dues menes. Una és la més autòctona, la que ha nascut aquí o que ja porta molts anys vivint-hi. I l’altra són aquelles persones que hi han arribat més recentment. Tot plegat, som unes 26.000 persones, però encara trobem la típica relació que es troba en molts pobles: quan passa alguna cosa, és molt difícil que no te n’assabentis, i hi ha molts punts de trobada, parcs, centres cívics…

La gent parla i es relaciona, i això ens agrada molt, perquè una de les coses que més perseguim és l’orgull perpetuenc. Volem que tothom se senti a gust i content de viure on viu. Quan es posa en valor el poble i la gent se’l fa seu, aleshores també se’n sent orgullós. I l’ambient és d’alegria. Això és molt important.

Una de les coses que més perseguim és l’orgull perpetuenc.

Quins indrets ens recomanaria visitar? Quins són els principals elements patrimonials?

Tenim el Vapor, l’Espai Central… Aquest darrer és un parc de 8 hectàrees que fa de connector verd entre el corredor de Santiga i el de Gallecs, que envolten la ciutat. Aquí l’ajuntament hauria pogut decidir de fer-hi habitatges, però ens en vam estar, perquè és un espai de flora i fauna i té un valor natural. Però també perquè volíem que fos un espai de socialització i trobada. I està ben bé al centre del municipi. És una decisió que vam sotmetre a la ciutadania, fins i tot al Consell Municipal Infantil.

D’altra banda tenim el CREVE, o Centre de Recursos del Vehicle Elèctric. Antigament era un edifici dedicat a la soldadura industrial, però es va rehabilitar amb l’ajut de la ciutadania. El 2008 moltes persones van perdre la feina i vam buscar una manera de fer-los col·laborar. Així que vam constituir una empresa constructora i vam oferir plans d’ocupació d’entre sis i dotze mesos dels que es van beneficiar els propis ciutadans. Entenem que la gent vol una feina estable i duradora, però, com a mínim, vam poder acompanyar la situació durant una època tan dura per a moltes persones. Avui, molts se senten orgullosos de passar-hi per davant i dir que han format part de la seva construcció.

El 2008 vam constituir una empresa constructora i vam oferir plans d’ocupació d’entre sis i dotze mesos dels que es van beneficiar els propis ciutadans.

I quins projectes “estrella” estan plantejant, malgrat la pandèmia.

A més de tot l’anterior, estem treballant en uns nous equipaments, com ara el Museu del Treball i de la Indústria Viva. És un equipament que, antigament, era l’únic vapor que teníem al municipi. Moltes dones hi van treballar i vam poder rehabilitar-ne la nau petita. Actualment ja estem fent la nau gran.

Com tenen la qüestió de l’habitatge? En tenen prou per a tothom qui ho necessita?

Actualment estem treballant en l’augment d’habitatge públic i de lloguer social. El 2008, amb la crisi, vam veure com la construcció d’un dels nostres barris s’aturava: l’havíem urbanitzat i es van construir dos blocs de pisos. Però tot va quedar parat. Ara ens hi hem posat altra vegada i defenem un model de lloguer social. Sempre intentem que la ciutadania no marxi i que trobi aquí un lloc on viure, especialment els joves.

Actualment estem treballant en l’augment d’habitatge públic i de lloguer social.

Estan presentant algun projecte per captar Fons Next Generation?

Així és. Com tots els ajuntaments. Ens hem presentat a subvencions per a mobilitat sostenible, transició energètica, gestió de residus i digitalització. I, juntament amb altres institucions, estem treballant per millorar els quatre intercanviadors ferroviaris, per fer que hi hagi millor oferta de transport públic. 

També volem crear una estació ferroviària que ens permeti arribar a la UAB en tres o quatre minuts. Això ajudaria molt la gent jove. Ara, per anar-hi, cal un vehicle particular o un transport públic que triga prop de tres quarts d’hora. I quelcom semblant projectem fer amb la terminal intermodal de La Llagosta. 

Ens hem presentat a subvencions de Next Generation per a mobilitat sostenible, transició energètica, gestió de residus i digitalització.

Quan es troba amb altres alcaldes i alcaldesses de viles properes, quines són les seves reivindicacions comuns?

D’una banda, compartim interès en tot el que fa referència al transport públic i la connectivitat. Com us deia, treballem en els intercanviadors, però també en la mobilitat elèctrica. De fet, portem treballant-hi des de 2013 i ja som un referent. Ara ens trobem amb què hi ha nous jaciments de perfils professionals, i que tot això ha anat més ràpid del que crèiem. Al CREVE hi impartim formació.

Una altra de les vies de treball es fa a través de l’Associació de Municipis de l’Eix de la Riera de Caldes, integrada per sis municipis que reuneixen, tot plegat, uns 90.000 habitants. Va ser una iniciativa que vam emprendre preveient que, per separat, tindríem més dificultats en accedir a subvencions o convocatòries de projectes comuns. Som municipis de diverses mides i colors polítics.

L’Associació de Municipis de l’Eix de la Riera de Caldes l’integren sis municipis que reuneixen 90.000 habitants.

Creu que des del Govern de la Generalitat es té prou en compte els ajuntaments?

Des d’En Comú-Podem sempre hem pensat que les administracions locals, i els ajuntaments, han estat el germà pobre de les administracions. I pensem que hauria de ser ben bé al revés. Nosaltres som la primera porta de la ciutadania, l’administració més propera. Estem allà on viu la gent, on pateix i gaudeix. I, sovint, els governs locals ens trobem molt sols a l’hora de resoldre segons quines qüestions. De vegades sentim poc recolzament per part d’administracions que, pel fet de no ser tan properes a la gent, no viuen tan directament la necessitat. Un exemple concret ha estat tot el que ha passat durant la pandèmia.

En quin sentit?

Durant aquest temps no es podien deixar per a demà segons quines qüestions, perquè la ciutadania tenia un patiment immediat i calia resoldre’ls la situació. Però les administracions que tenien les competències trigaven molt en respondre. Així que ens vam haver d’espavilar-nos entre nosaltres. Teníem grups de Whatsapp i espais compartits entre les alcaldies. Ens hem ajudat tots, independentment del color polític.