“Els Ajuntaments són els laboratoris de la gran política”

La seva vida associativa ha estat intensa.
I la política també. Perquè en municipis més o menys petits, ja sap que més que l’afinitat política, que en el meu cas, sempre deixo en segon o tercer terme, el que preval és l’afinitat que tens amb les persones per tirar les coses endavant. Jo vaig entrar en aquest món de la política quan era molt jove, fa uns vint anys. L’any 1991 em vaig presentar per primera vegada a les eleccions municipals i vaig exercir des de l’any 1995 com a regidor de govern i també com Alcalde, des de l’octubre de 2001 fins al novembre de 2005. A les eleccions del 2007 vam passar a l’oposició un any fins que al 2008 vam guanyar una moció de censura. I aquí estem un altre cop.

Hi ha hagut força canvis, a l’Ajuntament en pocs anys.
Doncs sí. No sé si és curiós o hauria de ser normal perquè la gent ho veu com una cosa molt dramàtica, però crec que el més greu de tot és que hi ha gent que pensa que la poltrona és seva i que per tant, sempre té raó. I això no és així.

Caram!
Miri, jo porto 15 anys en política i sóc relativament jove, però si tinc aquest compromís amb el meu municipi és per la desafecció que hi ha en política. I tot i així, jo sempre dic el mateix: de la mateixa manera que fa anys tots les homes feien la mili, doncs ara, tant homes com dones, haurien d’estar obligatòriament a l’Ajuntament per saber el que és la política local per veure com és.

I com és?
Un Ajuntament és com una casa. Gestiones una gran família. I com a tota família, hi ha opinions diverses. Ara per exemple estem fent el Pla General i la gent es pensa que és un drama perquè s’edificarà més i es perdrà l’essència de poble. Doncs no és del tot veritat, perquè tot municipi ha de tenir un progrés, que això sí, ha d’estar ordenat en benefici de la comunitat.

Una comunitat que no veurà els resultats fins d’aquí a un temps quan aquests projectes siguin una realitat.
És clar, però entendrà que no és normal que Cabrils sigui un poble a 20 quilòmetres de Barcelona i que no tingui un pavelló, una piscina, o un centre cultural. I això evidentment, no es d’ara. Això ja arrenca de fa una pila d’anys.

De quan?
Doncs de l’any 86 quan es va dibuixar el Cabrils del futur que estem patint ara. En aquell moment la gent que estava a l’ajuntament va determinar una cosa que ara és del tot insostenible: proposar que Cabrils havia de ser un casc molt petit amb una població molt dispersa i moltes urbanitzacions.

Amb el temps es veuen que les decisions que es prenen potser no són encertades.
Si ara poguéssim tornar enrere, segurament tot plegat es faria d’una altra manera, però ara tenim el que tenim, una situació que també passa a molts pobles veïns del Maresme. Prova d’aquesta situació és que la Generalitat ha aprovat una llei d’urbanitzacions per evitar que passin coses com les que ens han passat a nosaltres.

Tan dramàtica és la situació?
Sí, sí, ens hem trobat amb situacions molt preocupants. A més, Cabrils abans era un poble de segona residència i ara ha passat a ser un poble on la gent hi viu tot l’any. I el pitjor és que no estem preparats per ser-ho: hi ha manca d’equipaments i de serveis que els ciutadans et demanen i que no pots afrontar com voldries.

Així que ha deixat de ser una ciutat dormitori.
Sí. A veure, hi ha una part de ciutadans que només hi vénen a dormir, però crec que Cabrils ha canviat en aquest sentit. Pensa que en els darrers vint anys, hem passat de mil a set mil habitants, amb un miler més de fluctuants. Així que sí, és un poble que es viu, però al que li falten serveis i equipaments. I aquest és un tema que mirem d’arreglar com sigui.

I suposo que la crisi no ha de millorar massa la situació.
Sí, és clar. La notem perquè no hi ha plusvàlues ni llicències d’obres, i són ingressos que deixem de tenir, cosa que ens perjudica molt. A més, no tenim un parc industrial per compensar-ho. Així que el que estem intentant és mirar de ser més eficients de cara a la ciutadania i més austers a l’hora de fer els pressupostos i de gestionar l’economia.

La situació doncs, no és desesperada.
No, no. Per sort, i amb el contacte que tinc amb els alcaldes de la comarca, no hem entrat en cap pla de sanejament com han hagut de fer molts ajuntaments. El cert és que hem mirat de fer una bona gestió, i com que no hem estirat més el braç que la màniga estem tranquils en aquest sentit.

Ja que ha parlat de municipis veïns, què tal les relacions?
Depèn, però en general, penso que hauria d’haver més sinèrgies i més cultura de mancomunitat. I si això no passa és en bona part culpa nostra, dels polítics. I és ben senzill: els Ajuntaments són les úniques empreses que el dia 1 de gener saben els diners que tindran per a tot l’any, així que haurien de conèixer els seus recursos.

Sempre hi ha imprevistos.
Efectivament. I ara hi ha menys recursos de transferències de l’Estat, així encara amb més motiu cal anar amb compte amb les despeses. I precisament per això, cal compartir-les. En el nostre cas, per exemple, és inviable que un Ajuntament de 7.000 habitants tingui una deixalleria pròpia, així que el vam fer va ser mancomunar Cabrils, Cabrera i Vilassar de Mar per fer-ne només una. I com aquest exemple n’hi ha d’altres.

És una manera d’estalviar costos.
Amb la piscina s’hauria de fer el mateix. I ara estem a punt de construir un nou institut, pel que estem tenint negociacions amb el Departament d’Educació i el Consell Català de l’Esport per tal d’anar sumant esforços i a veure si fem un pavelló a 100 metres d’aquest institut. Però és clar, són molts diners i a més no són nostres.

Però estaran ben destinats.
Sí, és clar. I cal prioritzar, veure quines són les necessitats bàsiques i quines són les secundàries. A mi el “sí perquè sí o el no perquè no” no em serveix. Així que malgrat un panorama econòmic certament complicat, s’està caminant més ara que anys enrere en el tema del finançament local.

I els poders supramunicipals són conscients de les limitacions que hi ha.
Sí, per això crec que al final ens en sortirem perquè els que governem i estan per sobre de nosaltres ja saben el pa que s’hi dona. Però de la mateixa manera que li deia que tot ciutadà hauria de passar algun cop per un ajuntament, tot conseller o director general hauria d’estar també un temps al món municipal. I això CiU no ho tenia i en canvi, el PSC, ERC i ICV sí.

Home, vol dir que…
Més tard sí, però hi va haver consellers i directors generals que en cap moment havien tingut el contacte imprescindible per veure com són en realitat les coses. I és com tot a la vida, el millor és començar per sota de tot i anar pujant.

De fet l’ajuntament és la primera administració de cara al ciutadà, la bàsica.
Sempre dic que els ajuntaments són els laboratoris de la gran política, i malauradament moltes de les diferències que hi ha als partits són per quotes de poder que els mateixos partits exigeixen als seus militants. Val a dir que sempre m’he sentit molt còmode amb el PSC i en cap moment he estat condicionat per res.

El ciutadà això no ho percep.
Sí, és el dia a dia el que preocupa al ciutadà. Quan vinc caminant cap a l’Ajuntament, per exemple, puc estar una hora o més parlant amb la gent que m’atura per explicar-me coses o per demanar-me temes. I així penso que ha de ser. S’ha de ser proper, perquè la proximitat que tenim els alcaldes de poble no és la que tenen els de les grans ciutats.

I quines preocupacions palpa per part del ciutadà?
Les preocupacions de cada municipi suposo que són diferents. Ara, per exemple, hi ha hagut rebombori amb l’externalització de la brigada municipal i és normal perquè a mi els ciutadans m’exigeixen tenir net el carrer, i un bon enllumenat. Hem tingut problemes interns i hem hagut de solventar-ho d’una altra manera. També hem d’explicar el fet d’haver tret 20 places d’aparcament per tirar endavant un pla de mobilitat que ha de pacificar el trànsit i eliminar les barreres arquitectòniques.

A vegades costa poder transmetre una idea.
Bé, jo penso que la societat en general, i no parlo només de Cabrils, ens mirem només el melic. Ja està bé, això és clar, però estaria bé es mirés amb una visió més global, perquè segurament el que necessitis per tu, si ho analitzes a distància, també serà beneficiós per a tothom.

També és fàcil jutjar la feina dels altres.
Sí, és molt fàcil criticar, però un cop estàs al capdavant d’un govern municipal, tot s’acaba complicant. Així que jo convido a que les persones que tot ho veuen malament que es presentin a les eleccions i quan les guanyin, que llavors decideixin. Però tots sabem que això no passa. I a l’hora de confeccionar les llistes, sempre ens acabem presentant els mateixos.

Possiblement part d’aquesta hostilitat que percep ve per la poca simpatia que desperta la classe política entre el ciutadà.
Sí, i segurament és per culpa nostra, ja que s’han fet coses que no s’haurien d’haver fet. I és que en política no tot s’hi val. En el meu cas en concret, per exemple, vaig patir una moció de censura, amb denúncia a la fiscalia i tot. I com pot entendre, això no ajuda, ni als que governen ni els que estan a l’oposició.

I què va passar?
Doncs que després es va demostrar que no hi havia res, però el mal ja estava fet. I fets com aquest són els que contribueixen a que la gent critiqui tant a la política i els polítics. I llavors hi ha una altra cosa: el temps al poder. No ha d’anar de número 1 sempre la mateixa persona d’un sol partit. És bo per la salut democràtica donar pas a nova gent, nous relleus.

Si no, tot acaba aturant-se.
Sí, és bo que la gent es vagi implicant perquè sinó, hi ha dissensions, es trenca el partit i el que marxen en funden un altre. Aquí, per exemple, no pot ser que en un poble que no arriba ni als 7.000 habitants hi hagi set grups polítics. I el gran inconvenient de pobles petits com aquest és que és molt difícil separar la persona de la gestió que du a terme.