Els Alcaldes davant la crisi

El que vol la gent d’un Alcalde és proximitat, que et preocupis per allò que a els els preocupa. A mi m’agrada la gent, m’agrada escoltar els seus problemes, copsar el què és la ciutat. Quan em passejo hi ha una frase que sortosament, escolto moltes vegades: “perdoni senyor alcalde, ja sé que no és el moment, però voldria dir-li…” sé que això no agrada a tothom. I que aquella persona que s’adreça a algú altre, demostra què confia en tu, que l’escoltaràs. No sempre pots resoldre el problema que tenen però només que es pugui produir aquesta comunicació, ja val la pena. I tinc un equip de persones que s’ocupen només d’això: de resoldre aquests petits problemes. Jo tinc un compromís amb la ciutat i no penso deixar-ho encara que hi hagi crítiques.

 

El que demanen els ciutadans és que estiguis al seu costat i que en tot moment interpretis el que necessiten. Modestament, penso que això és el que he fet tota la vida. Ara el tema de la crisi és molt important: entra a les cases, a les famílies, i és quan et trobes a gent sense massa possibilitats de trobar-ne. I aquest és un tema que cou especialment. Aquí, per exemple tenim molta indústria i només la Seat té milers de treballadors directes i indirectes. La construcció també ha estat molt important, però ja sap que és la que ha rebut més. Hem de veure cóm evoluciona el tema de l’automoció, però hi ha qui les està passant magres.

 

L’objectiu que ha de tenir un Alcalde és deixar el poble millor del què l’ha trobat. Jo no sóc política professional. I no tinc cap altra pretensió. Des dels ajuntaments petits com el nostre podem fer moltes coses, per a què puguem aportar eficàcia i sentit comú, i no tant de cara a la galeria. Perquè l’anar “fent poble” pugui anar convertint-se en “anar fent país”.

 

Pel que fa a la crisi, hem d’assumir que quan això acabi, no tot tornarà a ser com abans, ni de llarg, n’estic convençut. Hem vingut d’uns anys de guany fàcil, d’especulació, del pujar contínuament el preu de les coses, i això era massa, home. Si em permet la llicència li diré que sabem que el comunisme va fallar, però el capitalisme que portàvem també. Penso que haurem de refundar, de reelaborar, de buscar noves idees. I tota la societat en el conjunt ho ha de solucionar.

 

Penso que l’atur o la possibilitat de quedar-se sense feina continua essent el que més preocupa al ciutadà de qualsevol municipi. Però també hi ha altres prioritats, com la necessitat de tenir una ciutat més neta. I en això també hi ha de col·laborar el ciutadà. I s’ha de donar exemple. Un cop al mes, per posar un cas, vaig a les escoles, i als nens els hi explico que els papers no s’han de tirar al terra.

 

Els ciutadans el que demanen és que hi hagi una estabilitat social. Valoren molt la convivència, i Vic ha estat sempre una ciutat on s’hi ha viscut sempre bé. Un dels nostres trets definitoris és que sempre ha estat per sota de la mitjana de delinqüència, i la seguretat és molt important per tenir una bona qualitat de vida. I pel fa a la crisi, en tenim, és clar, però potser menys que a les grans metròpolis, perquè tenim el sector agroalimentari, que funciona molt bé i els sectors més primaris són més soferts. Les comarques rurals suporten més bé les crisis.

 

Com a tot arreu, notem la crisi. I nosaltres, com a dinamitzadors econòmics, procurem que la nostra diversificació hagi estat capaç de trobar coixins amb d’altres sectors que estan a la baixa. Així que aquests darrers anys hem generat un Consell de l’Ocupació per a què ens permeti no solament pensar en la crisi d’avui, sinó també amb el futur. I aquest consell no està només en un despatx, és un contracte amb el món empresarial, perquè tant l’administració pública com l’empresa privada en puguin treure profit.

 

A banda de les problemes del dia a dia, de la crisi i de la situació que tots plegats vivim, penso que una de les coses que estant en la ment de tots els que ens dediquem a fer política municipal, és fer el possible per esponjar el territori. Fer el possible per convertir el centre en un lloc que no estigui tan massificat i trobar una millor distribució pels barris per a què la gent visqui amb dignitat i amb ganes de quedar-s’hi. Aquí, evidentment s’hi han d’implicar necessàriament altres administracions perquè tot plegat comporta la compra d’habitatges i la seva recol·locació. És una transformació urbanística. Difícil, però cal fer-la.

 

Des dels municipis, cal lligar les bases del finançament, fer-lo més involucrat al desenvolupament urbanístic. I cal treballar més els temes de responsabilitat, amb la capacitat de dir si o dir al ciutadà quan calgui dir-ho. I això també cal reivindicar-ho. Ara el moment és complicat, d’acord, però la gent té molt esperit de lluita. Val a dir que sóc optimista de mena, però penso que per resoldre els problemes del present, cal tenir visió de futur. No podem caure en aquesta idea de només pensar en el present, cal generar noves perspectives de futur.

 

A Girona, com a tot arreu, hi ha hagut molta gent que s’ha quedat sense feina, i des de l’ajuntament hem fet el possible per reforçar els serveis socials i col·laborar en la reinserció laboral. Però vaja, els ajuntaments en general estem en una situació dramàtica. Sí, tenim un règim d’hisendes locals, però que creiem que hauria de canviar, perquè entre d’altres coses, només podem demanar crèdits per a les inversions. És a dir, serveis socials o biblioteques, que són despesa corrent.

 

Com a tot arreu, la crisi ens ha fet frenar una sèrie de projectes, el més important dels quals ha estat el pavelló d’esports. I no és l’única obra aturada. També hi ha projectes endarrerits, com l’ordenació del parc de la font del Rector, que va vinculat amb un Pla Únic d’Obres i Serveis, o el Polígon Industrial, que també està ralentit. I no només som nosaltres. Hi ha casos greus, per què negar-ho. Gent que viu en torres però que tenen veritables problemes per arribar a finals de mes, i que fins i tot els estem atenent des de Serveis Socials. De fet, hem hagut de destinar diners al Banc d’Aliments general, perquè el tema ha quedat col·lapsat i hem hagut de comprar aliments per cobrir necessitats d’algunes famílies.

 

No ens enganyem. La situació econòmica afecta molt a les finances municipals, tenint en compte que el 30% dels nostres ingressos vénen directament de l’Estat, i la resta ens arriba a través dels impostos vinculats, sobretot la construcció. I ara és clar, al fallar la construcció, molts sectors han trontollat. Però vaja, hi ha qui ho passa més malament que no pas els ajuntaments.

 

La crisi ens ha afectat d’una manera important, les coses com siguin. Miri, Cassà de la Selva és un poble de tradició industrial des de fa molts anys, i la indústria forta que tenim és la del suro, essencialment pel que fa als taps per caves i vins. També hi ha una indústria emergent que és la de la metal·lúrgia, acer inoxidable, alumini, metall, bona part relacionats amb la construcció. I

 

El problema és el de sempre: voler treballar i no tenir feina. I aquí al Prat hi ha unes 5.500 persones que estan a l’atur. Davant d’una problemàtica d’aquestes característiques, la pregunta és què pot fer un Ajuntament. Aquí tenim una bona provisió d’establiments públics i de serveis, amb un bon nivell de qualitat de vida, però el cert és que massa famílies i massa joves no tenen feina. I això és preocupant. I l’Ajuntament no és una màquina de crear llocs de feina, i per tant, les polítiques socials que tenim són les justes. D’acord que les hem incrementat, i tenim projectes de compensació, plans de formació i ocupació, però no resulten suficients.