“Els alcaldes són conscients que toca cooperar intermunicipalment”

Doncs si, efectivament. Jo ho centraria en tres temes: un d’ells, seria el tema de la governança global i la seva crisi, en el sentit que hi ha situacions en què ara per ara, no acabem de saber qui les governa: la crisi financera dels EEUU, per exemple, ha acabat destrossant l’economia grega o ha creat molts problemes en els governs i el seu finançament local. Aquest seria el primer punt.

 

Anem pel segon: aquesta crisi i tot el que té a veure amb l’estat del benestar, ha qüestionat la fiabilitat de les administacions, però també ha evidenciat altres carències: la feblesa en la qualitat de la gestió del sistema públic, la falta de capacitat de trobar alternatives i estratègies eficients, la falta de productivitat del propi sistema laboral, i la percepció d’un cert malbaratament dels recursos.

 

Aquest és el que ens preocupa: el tractament dels directius públics professionals. Dóna la sensació que el sector públic entre la política i el funcionariat, els tècnics i els professionals, pràcticament no hi ha res. I això fa molt feble l’estructura organitzativa, perquè no hi ha ningú que estigui pensant en estratègies en termes de sostenibilitat, de millors opcions, o de cooperació entre les esferes públiques i privades com a eina per millorar l’eficiència de les polítiques públiques.

 

Molt senzill. A una manca de reconeixement d’aquesta funció com a element estratègic dins del sistema públic. En aquest món hi ha gent molt bona i molt compromesa, no hi ha dubte; hi ha un component de voluntat propia, de vocació, però també de desig de poder. D’una manera o altra, la qualitat hi és. Però el tema és que aquest reconeixement a la figura pública professional, que ha de gestionar, tenir capacitat de decisió, disposar de marges per poder fer propostes i donar suport a una política més consistent, senzillament, no existeix. Els únics especialistes reconeguts en el sector públic és l’advocacia, el món del dret en general i la burocràcia. I no n’hi ha prou.

 

Sí, naturalment. Els moments de posar ordre normalment són els precisament crítics. La qüestió principal, però, és que si quan estàs en un cicle baix com aquest l’únic que t’importa és sobreviure, no fer canvis. I a partir d’aquí, i si no acabes de sortir prou bé del forat, és evident que les possibilitats de tornar a crèixer, de tornar a agafar la iniciativa, són menors. Però això sí: la gent que surt de la crisi enfortida és aquella que l’aprofita per preparar el despegament.

 

En aquest tema, i en general, penso que hi ha una certa falta de claredat en els diagnòstics i en les estratègies de sortida. Jo no crec que el problema sigui el nombre de funcionaris: de fet, no en tenim més que la mitjana europea, encara que el nivell del nostre país sigui un altre. 

 

Exacte. L’organització del treball, les mesures de productivitat, les relacions laborals… L’últim informe de la CDE, per exemple, donava una xifra molt il·lustrativa: la mitjana d’hores semanals de treball dels funcionaris suecs és de 37, mentre que la mitjana espanyola és de 32. Així que hi ha alguna cosa que no funciona, i no podem pretendre viure millor des de la funció pública. Penso que caldria una major organització i aprofitament, a banda que hi ha estructures organitzatives que han crescut desmesuradament. Trobo innecessari, per exemple, les 2.000 unitats de gestió que hi ha en el govern local català, entre ajuntaments, consorcis, mancomunitats, i d’altres per a un país de 7 millons i mig d’habitants.

 

Sí, i cada vegada més. Sobretot en llocs en què no hi ha empreses potents, l’administració pública acaba essent una peça clau. I és cert, si la contabilitzem com una empresa pública que toca moltes tecles i que té una gran variabilitat:  des de guàrdia urbana fins a assistents socials. 

 

És certament difícil, i no crec que revisar el mapa municipal sigui imprescindible, entre d’altres qüestions perquè garanteix una cosa que és molt important: la representivitat política, en detriment de la feblesa de gestió. 

 

Doncs miri, acostuma a haver bons governs locals, i relativament pocs: Anglaterra, Dinamarca, Suècia, Noruega, Alemanya… l’únic que en té de manera desmesurada és França: 30.000 municipis, però és perquè tampoc es pretén que funcionin, tenen el Departament, molt reconegut políticament. No ho sé si ho podríem aplicar aquí, trobar la manera específica de fusionar gestions sense haver de reduir els 600 municipis de menys de 2.000 habitants que tenim. 

 

Les comarques estan fent una suplència, i encara que la feina resulta necessària, ja estem parlant de quatre nivells d’Administració: Generalitat, província, comarques i municipal. I això si no comptem l’estat: és a dir, cinc en total. Cert és que els consells comarcals, com a unitat de gestió, estan agafant una certa prestància perquè com que políticament són òrgans poc llaminers, fa que pugui orientar-se molt a gestió, i en els petits municipis per exemple soluciona bastants problemes. I el que seria ideal consistiria en què els Consells fessin com integradors, en una mateixa comarca, de municipis tan grans com petits. És difícil, perquè hi ha problemes de gestió en l’àmbit públic, però això cohesionaria, és clar.
 

Això representaria una estratègia molt profunda que modificaria substancialment la naturalesa del món local, fins la punt que ens replantejaríem algunes funcions estatals, cosa que evidentment veig molt díficil, perquè per “centralitzar” un òrgan com un govern local, cal que algú es “descentralitzi”, i en aquest cas, no crec que l’Estat ho permetés.  

 

Sí, és clar. Els països nòrdics, per exemple, estan completament descentralitzats perque tenen un govern local fortíssim i perquè entre aquests i l’estat no hi ha pràcticament res. Sense aquesta situació, és dificil imaginar que el govern local pugui passar a gestionar 25% del pressupost públic.

 
I més ara, amb la que està caient… i tal i com estan els ajuntaments. Podríem trobar-nos amb amb casos de fallida?

Portar una corporació local a un concurs de creditors, ho veig difícil, i fins i tot no sé si es pot legalment. Però fallides encobertes per retard de pagaments de proveïdors, n’hi pot haver més d’una. De totes maneres, els ajuntaments tenen una dimensió en la que amb major o menor habilitat poden jugar amb uns marges de gestió.

 

Per exemple. Però fins i tot amb aquest deute, tenen una unitat de gestió prou acotada, cosa que no ho és, per exemple, la Junta d’Andalusia. Crec que en aquest sentit, les autonomies fan més por que els ajuntaments, perque la capacitat de saber el que està passant és difícil.

 

Mirant-ho amb perspectiva històrica, hem de ser conscients que al llarg de trenta anys de democràcia s’ha fet molta, però que molta feina. Les ciutats estan ja acabades en el sentit en la pràctica totalitat de municipis hi ha equipaments, infraestructures, vialitat, i de fet, hi ha poc marge per fer-hi alguna cosa més ja que el territori és limitat.

 

Doncs sí, perquè quan tot això ja està fet ja només queda el servei a les persones. I quan s’han assolit, es tracta de mantenir-los. I això el que ara resulta tot un repte: que hi hagi atenció a la pobresa i als col·lectius menys afavorits, i que a partir de la situació que estem patint, fer el possible per treure’n profit. 

 

Doncs començar a pensar en termes de teixit productiu, de capacitat d’innovació i de generar activitat econòmica… en alguna reunió que he tingut ho parlavem: ara les ciutats tindran com a polítiques més importants, tot i que no és explícitament de responsabilitat local, aquestes que comentava. Així que els ajuntaments tenen aquesta feina: la de liderar un territori que a més, a aporti qualitat a la gent i es faci una bona gestió. 

 

Doncs això s’ha començat a acabar. Crec que els alcaldes són conscients que toca cooperar intermunicipalment, que fins i tot pot ser que tinguin més infraestructura de la que els tocava en el sentit que probablement hi ha hagut un procés inversor en infraestructures que s’ha traduït en qualitat de vida: no sé, per exemple, centres cívics o poliesportius, cinemes, teatres o museus.

 

Crec que algú que es presenti a alcalde sí, ha de tenir una formació. La realitat, però, és que, el principi de la democràcia fa que pugui ser alcalde tothom qui vulgui. Però no cal oblidar que quan algú és alcalde, d’entrada, no és un professional de la gestió pública ni de cap de les àrees. És algú que recull un resultat popular i haurà d’orientar la política municipal a la direcció dels que l’han votat. 

 

Efectivament. El més important és que darrere de l’alcalde hi ha d’haver-hi un equip de gestió que sàpiga que té entre mans i que puguin confiar entre ells.