Visitem avui un dels municipis més extensos del país. Enclavat sobre una serra, Tivissa, a la Ribera d’Ebre, té una alcaldessa filòloga, educadora vocacional i responsable territorial: Montserrat Perelló.
Vostè va ser cap de l’oposició dues legislatures. Finalment, el 2019 va arribar a l’alcaldia gràcies a un pacte de govern. En aquests dos anys han passat moltes coses, no li sembla?
Ningú s’ho podia imaginar. Abans de la pandèmia vam haver de gestionar el temporal Filomena de l’any anterior. Ens va deixar gairebé 60 centímetres de neu als carrers. També ens va afectar el Glòria i fa uns dies vam patir les conseqüències de la llevantada (o DANA). El nostre terme municipal és enorme: té 21.000 hectàrees i quatre nuclis poblacionals (un d’ells, una EMD que es gestiona sola). És molt de terreny per atendre, i no ha estat fàcil.
Tampoc ho ha estat la gestió de la pandèmia des del món educatiu. L’any passat vam passar moments de molta incertesa que van provocar por. La por és un sentiment legítim, però irracional, i no hi ha cap manual que expliqui com gestionar-la. Crec que ens en vam sortir bé, perquè vam arribar a consensos, tant entre els que estem al govern, com també amb l’oposició. Amb pocs recursos i moltes dificultats, ens n’hem sortit prou bé.
La por és un sentiment legítim, però irracional, i no hi ha cap manual que expliqui com gestionar-la.
Com sempre fem amb els alcaldes i alcaldesses, li hem demanat que ens portés i expliqués algunes fotografies personals.
La primera és de la infància, amb la meva família. Per a mi ha estat una prioritat. De fet, el meu pare es va morir amb 50 anys, molt jove. I en la foto hi sortim tots: pare, mare, els meus dos germans petits i jo. Estem davant del mural de la biblioteca municipal, que l’any vinent complirà 50 anys. Encara ara treballem per retirar les barreres arquitectòniques i fer-la accessible.
La foto em fa pensar en la cita d’Umberto Eco que diu: “som tot allò que vam aprendre dels nostres pares mentre no intentaven ensenyar-nos res”… Diria que si he participat en tantes activitats del poble no va ser perquè m’hi obliguessin a casa, sinó perquè ho portava a dins. El meu pare va formar part d’un munt d’associacions: la biblioteca, l’AMPA, l’Orfeó… Al final vaig acabar reproduint molts d’aquells rols.
A l’ajuntament, m’he volgut quedar l’àrea de Cultura com a regidora, per donar-li tota la importància que crec que ha de tenir, també en pobles petits. Estem molt allunyats dels centres culturals i cal que preservem el patrimoni cultural i l’accés que hi tenen les persones.
Si he participat en tantes activitats del poble no va ser perquè m’hi obliguessin a casa, sinó perquè ho portava a dins.
També en té una de joventut.
És de l’època post-universitària. Jo havia marxat del poble molt aviat, amb 14 o 15 anys, i vaig tornar-hi amb 23 o 24. Els dos primers anys vaig voltar per Catalunya fent de professora, però tan aviat va ser possible, em vaig tornar a instal·lar aquí. La foto és de pocs dies després de tornar. Un dia que va nevar força, a la plaça de la Beranova.
De fotografies més recents, en té alguna?
En porto dels pregons de Festa Major. Juntament amb la Fira de Nadal són dos moments importants del poble, que ens uneixen a tots. Al llarg dels anys hem intentat triar pregoners joves, persones que pugen. I dones, perquè sempre hi ha molts homes de pregoners. Així doncs, el primer any que vaig ser alcaldessa vam convidar la Clàudia Sedó, una dramaturga arrelada a Banyoles, que escriu temes de molta importància social. El segon vam convidar representants del col·lectiu sanitari: infermeres, metgesses, assistents socials… Estàvem en pandèmia i volíem reconèixer les persones que treballen a la salut i als serveis socials del poble.
Enguany hem convidat un jove esportista del poble, en Carles Saladié, que juga a Alzira. Volem que persones com ell serveixin de mirall per als nostres joves i adolescents i que ens diguin com han trobat a faltar el seu poble durant les festes. En Carles no va estar a casa seva en tot l’any passat.
Quines afectacions els ha causat el confinament?
Primer, a nivell social, els efectes van ser molt durs a l’inici. Som un poble amb molta gent gran. Nosaltres patíem molt per ells i no els deixàvem ni sortir de casa. Però una de les coses bones que vam trobar pel camí va ser el col·lectiu de voluntaris que es va organitzar. Hi havia gent jove i no tant jove, que van poder atendre totes aquestes persones que no podien sortir de casa. Els ho anaven a buscar tot: els aliments a les botigues, els medicaments, els diners al banc… El col·lectiu de voluntaris ens ha quedat actiu i encara hi podem comptar. També les dones del poble es van posar a cosir mascaretes per a tothom, fins i tot per als bombers. La incertesa va ser molt complicada, perquè, com deia, genera por i irracionalitat.
Quant a la vessant econòmica, la pandèmia va afectar aquells comerços que no van poder obrir. Vam intentar ajudar-los en la mesura de les nostres possibilitats, especialment acompanyant-los a l’hora de demanar les subvencions que anaven sortint.
Els efectes de la pandèmia van ser molt durs a l’inici. Som un poble amb molta gent gran. Nosaltres patíem molt per ells i no els deixàvem ni sortir de casa.
Com són les persones del poble? Quin tarannà tenen?
A la comarca ens diuen “A Tivissa cantem missa”. S’ha dit tota la vida. Segurament perquè la nostra església és arxiprestal i això vol dir que era l’església principal de l’immens municipi que havia siguit tot això. Actualment tenim una gran extensió de territori, però encara n’havíem tingut més.
Som gent normal, molt semblant a la de qualsevol altre municipi d’una zona relativament aïllada. Estem a 15 minuts de l’autopista i la platja. En mitja hora arribem a Reus, Tarragona o Tortosa.
Quines coses bones i dolentes destacaria del municipi?
Com us deia, tenim un municipi amb un terme molt gran, de 21.000 hectàrees. I això és bo, perquè ens proporciona contacte amb la natura i moltes possibilitats turístiques. Per exemple, d’enoturisme, amb productes de proximitat molt bons, o de patrimoni cultural, com ara la ciutat ibèrica del Castellet de Banyoles, o pintures arqueològiques… També tenim senderisme… Tenim un municipi molt atractiu.
Quant a coses negatives? Doncs, com veieu, que no hi ha gaire espai pla. Aquí hi ha molta zona muntanyosa. Però, com us dic, a la gent d’aquí ja ens està bé.
Tenim un municipi amb un terme molt gran, de 21.000 hectàrees. I això és bo, perquè ens proporciona contacte amb la natura i moltes possibilitats turístiques.
Què ens recomanaria visitar del patrimoni cultural o arquitectònic local?
Tenim atractius importants. D’una banda, la ciutat ibèrica i les pintures arqueològiques. De fet, no són les reals, sinó una reproducció del que actualment està al Museu Arqueològic de Catalunya. És un tresor del que ens sentim molt orgullosos. Cada any, i ja en fa 25, venen arqueòlegs de la Universitat de Barcelona durant 15 dies i segueixen excavant. Encara hi ha troballes.
Quant al casc antic, és pintoresc. Té una fesomia característica, amb un skyline de cases que sobresurten de la muntanya. Fa segles aquesta era una vila emmurallada i moltes de les construccions es trobaven enganxades a la muralla.
També tenim una església peculiar, que es troba dins d’una altra església d’època diferent. Això, que jo sàpiga, només passa aquí i a Siracusa. Pel que sembla, fa segles, se solien construir les esglésies al damunt de les més antigues i, al final, acabaven per enderrocar la interior. Aquí, sembla ser, no hi van ser a temps. Segurament se’ls van acabar els diners. Ara, però, podem gaudir d’aquest patrimoni.
Tenim una església peculiar, que es troba dins d’una altra església d’època diferent. Això, que jo sàpiga, només passa aquí i a Siracusa.
Quina és la situació econòmica de l’ajuntament?
Doncs no és gens bona. Tenim un deute important, d’1.600.000 euros, amb dues entitats bancàries. Ens trobem lligats de mans. Ara mateix estem en un pla de sanejament i ajust, al que ens ha obligat l’administració superior. Per tant, hem de fer una gestió molt acurada de qualsevol despesa i no podem fer projectes. Les coses són complicadíssimes.
Tenim un deute important, d’1.600.000 euros, amb dues entitats bancàries. Ens trobem lligats de mans.
Com s’ha arribat a aquest deute?
Abans de les eleccions es va demanar un préstec per tirar endavant el projecte del pavelló esportiu municipal. I l’hem hagut d’acabar nosaltres. Però aquest préstec, que va demanar l’anterior alcaldia, ens condiciona completament. També hi havia altres préstecs previs a llarg termini. El pressupost actual ens queda tocat.
Malgrat tot, estem fent polítiques austeres i encaminant la sortida del problema. El primer que vam fer va ser suprimir les targetes de crèdit, el cotxe de l’alcaldia, la despesa en mitjans de comunicació… Tot allò que era superflu, ho vam eliminar. A més, no era adient a una bona gestió municipal.
Parlant de finançament, han presentat alguna proposta als fons Next Generation?
Sí. Tenim moltes línies obertes: atenció a les persones, promoció econòmica, sostenibilitat… Són eixos de la nostra legislatura. Però a veure quantes surten, perquè els fons Next Generation han creat moltes expectatives. Per exemple, a Tivissa no tenim depuradora i hem aconseguit que la Generalitat ens ajudi en la redacció i la construcció del projecte. Després de moltes converses, se’n farà càrrec l’Agència Catalana de l’Aigua. És un projecte que no podíem assumir.
També hem contribuït en un projecte de l’anterior govern, que és el canvi de la caldera de gasoil de l’escola i la llar d’infants per una instal·lació de biomassa de proximitat. Al final, estarem fent economia circular amb la fusta dels nostres boscos. El que sí hem impulsat nosaltres és la caldera del càmping-alberg municipal. Quant als fons Next Generation, estem definint els projectes. El que primer volem demanar és per a poder posar plaques fotovoltaiques a tota la teulada de l’escola i donar subministrament elèctric a totes les dependències municipals des d’allí. A mesura que arribin les subvencions ho anirem completant.
Així doncs, estan promovent l’ús de l’energia renovable.
Fa poc vam aprovar al plenari, i posteriorment anunciar, que unes 700 hectàrees de les 4.000 comunals de què disposem, entraran a formar part d’una licitació pública per instal·lar projectes eòlics. Sabem que hi ha moltes empreses que volen venir, però nosaltres decidim el que volem: quantes seran, quin màxim de megawatts podran instal·lar, el què, el com i el quan. Si no ens avancem nosaltres com a municipi, ens acabaran imposant qualsevol animalada i ens expropiaran terrenys per la llei de l’interès general…
Si no ens avancem nosaltres com a municipi, ens acabaran imposant qualsevol animalada i ens expropiaran terrenys per la llei de l’interès general…
Alguns municipis s’estan oposant a aquesta mena d’expropiacions.
Nosaltres vam fer una moció dient que no estàvem en contra d’aquestes energies, però que volíem decidir el què, el com i el quan. Enguany hem vist que, o ens protegim nosaltres, o ens ho acabaran imposant. Perquè tenim un territori molt atractiu i les grans empreses ja tenen tots els avals necessaris per instal·lar-se. A més, tenim els nusos d’evacuació de Vandellós, Ascó i Móra la Nova, de manera que les empreses es juguen molts diners i més tard o més d’hora acabaran imposant-se.
El que està clar és que volem contribuir a la transició energètica que es busca per als anys 2030 i 2050. De les 21.000 hectàrees del nostre municipi, 4.000 són comunals, és a dir, propietat de l’ajuntament. I, d’aquestes, en posem 700 a disposició de la creació d’energia alternativa. I així estem també protegint moltes vivendes, masos aïllats, nuclis i zones de la Xarxa Natura 2000 que estan protegides. Si concentrem aquestes instal·lacions en les 700 hectàrees, ja no quedarà gaire més espai per col·locar res més. És una estratègia defensiva.
Si concentrem aquestes instal·lacions en les 700 hectàrees, ja no quedarà gaire més espai per col·locar res més. És una estratègia defensiva.
Abans ha esmentat la promoció econòmica. Quines són les perspectives?
Com que els recursos econòmics dels que estem parlant aniran a parar a terrenys comunals, revertiran en l’ajuntament i, per tant, en tots els ciutadans. Tot el que aquest projecte ens permeti recaptar, si acaba sortint bé, ha de servir-nos per fer una comunitat energètica a Darmós, Llaberia o Tivissa, però també per reforçar el teixit empresarial del poble.
Volem evitar un error en què hem caigut a les nostres comarques. Nosaltres rebem uns diners de Vandellós, i un cànon per tenir un abocador. I tots aquests ingressos s’estan destinant a inflar partides que costa molt de tirar enrere després: el capítol 1 (treballadors), el capítol 2 (despesa corrent)… I cal pensar que en uns anys, potser 10, o 15, o més, les nuclears acabaran tancant i l’abocador també es clausurarà. I deixarem de rebre ingressos, però, en canvi, seguirem tenint serveis als municipis que caldrà mantenir, com ara la llar d’infants, o els monitors escolars, o els extraescolars, l’escola de música… Són serveis als que no voldrem renunciar. Però si els ingressos s’acaben, no els podrem mantenir.
Cal pensar que en uns anys, potser 10, o 15, o més, les nuclears acabaran tancant i l’abocador també es clausurarà. I deixarem de rebre ingressos.
El turisme pot ser una bona promoció econòmica?
Sí. De fet, tenim el càmping-alberg municipal. Aquesta legislatura hem parlat amb la Xarxa d’Albergs de la Generalitat (Xanascat), perquè encara no hi estàvem adherits. Ara en formem part, a través del programa de Vacances en Família, que s’estén més enllà de la temporada alta. Ens servirà per dinamitzar l’activitat en els mesos previs i posteriors a l’estiu. Volem augmentar l’ocupació de cap de setmana al llarg de l’any i les colònies durant el curs escolar.
A més, cada vegada tenim més cases rurals. Però també promovem la part agroalimentària i el producte de territori. Som grans productors de cireres i n’exportem arreu. Però també hi ha vi, i cellers. I som una Reserva de la Biosfera, i ens cal aprofitar tots aquests actius. Al segle passat, l’activitat principal eren fàbriques de marcs i motllures, i també tèxtils. Però van acabar desapareixent amb la competència asiàtica.
Quines reivindicacions comparteix amb la resta d’alcaldes i alcaldesses de la zona?
N’hi ha una que hem aconseguit recentment, que era l’arribada de la fibra òptica als nostres municipis. Això ha passat durant aquesta legislatura. I era important per nosaltres, perquè aquí tenim el polígon de Motlló, que és importantíssim. El Consell Comarcal hi vol fer un laboratori del 5G i, en canvi, no ens hi arribava la fibra.
A més, nosaltres pertanyem a la zona de Vandellós, juntament amb Pratdip, l’Hospitalet, l’Ametlla i Vandellós i ens trobem a cavall de la comarca de la Ribera d’Ebre i el Baix Camp. Estem treballant ja en la transició per quan s’acabin les nuclears. Hem de preveure que en uns anys els nostres pobles deixaran de rebre tots aquests ingressos.
Cal tenir més en compte el parer d’alcaldes i alcaldesses en les polítiques del Govern?
Crec que sí. Del Govern i de qualsevol administració superior. Amb el decret de les renovables del 2019 ens vam sentir molt desemparats. De cop s’havien de fer informes en municipis que no tenien ni recursos tècnics, sense arquitecte municipal gairebé. Vam posar moltes queixes de manera conjunta amb pobles de la Segarra, la Conca de Barberà, les Terres de l’Ebre, l’ICAEN… Va ser una estratègia defensiva. I en situacions com aquestes, et trobes una mica oblidat.
Amb el decret de les renovables del 2019 ens vam sentir molt desemparats.
Com compagina l’alcaldia amb la direcció general de Serveis Territorials d’Educació?
És un no parar. Això només ho pots fer quan tens vocació i una edat, i no tens els fills a casa. D’altra manera no podries. D’una banda, la feina a l’ajuntament. Em vaig voler quedar la regidoria de Cultura, tot i que voldria haver encapçalat més coses. Però si ens en sortim és gràcies a crear un equip i anar delegant. No has de voler estar al capdavant de tot.
El mateix passa amb els Serveis Territorials: cal fer equip amb la inspecció, la Secretaria, Serveis Jurídics, els tècnics… Tu has d’intentar tenir coneixement de tot el que passa, però no prendre decisions de manera individual, sinó generar consensos. El que tinc clar és que no vull que l’alcaldia sigui un modus vivendi. És només un parèntesi en la meva activitat docent, que no he volgut abandonar.
