La conversió de vots en escons continua encallant l’acord per la falta de consens sobre si s’aplica una circumscripció única o diverses territorials
La ponència parlamentària de la Llei electoral va avançant. El repte més important que tenen els partits és pactar el futur model d’elecció dels diputats catalans i, per tant, la negociació més dura. Tot i això, la voluntat dels grups de tancar la llei està apropant posicions, i els partits estan negociant sobre la base d’un sistema electoral de doble vot, on els ciutadans podrien escollir un diputat uninominal representant d’un districte d’uns 125.000 habitants, i votar en una segona urna una llista de partit que determinaria el nombre de membres que tindria cada grup parlamentari. En aquest sentit, les negociacions han provocat que perdi força la possibilitat d’implantar llistes desbloquejades.
“No ens podem permetre el luxe de tornar a fracassar en l’intent de tancar una Llei electoral amb un bon model”. Són paraules d’un dels diputats membres de la ponència que negocia, a porta tancada, la futura norma. Aquesta pressió autoimposada regna entre els partits i tots els grups saben que hauran de forçar i cedir per poder tancar una proposta pactada i el més majoritària possible si pot ser aquest mateix 2013. De moment, la feina més prolífica s’ha situat en el terreny de l’administració electoral i del règim que marcarà les eleccions catalanes. Però les primeres negociacions i converses bilaterals entre els partits ja dibuixen una possible base pel model electoral que es perfila.
En aquest sentit, fonts dels grups parlamentaris corroboren que existeixen aquests primers elements i que, tot i no haver negociat encara els detalls, hi ha una part que podria ser amplament compartida. Així, el plantejament amb el que s’està treballant parteix d’un sistema de doble vot, que combini una elecció directa territorial i una llista de partit més semblant a les actuals.
D’una banda, hi hauria una urna per escollir diputats ‘uninominals’ territorials. Catalunya quedaria dividida en petits districtes electorals, agrupats en grups de 125.000 a 140.000 habitants. Així, les ciutats mitjanes podrien tenir un representant, les més grans podrien dividir-se en subdivisions internes, i els municipis ajuntar-se per vinculacions demogràfiques o administratives. Cada partit presentaria un únic candidat per districte electoral, que competiria amb la resta per ser el diputat territorial d’aquell lloc.
D’altra banda, una altra urna recolliria els vots de partit. Cada formació presentaria una llista que permetria al ciutadà donar un vot més ideològic. Amb aquest model, els partits han deixat de donar tant de pes a la necessitat de desbloquejar la llista o fer-la oberta, com havia passat abans. El fet que l’elecció directa i més propera es pugui fer amb el primer vot uninominal per al districte petit, i les dificultats per quadrar criteris d’igualtat de gènere, quotes de joves o renovació de noms, han fet que els grups treguin importància a aquest punt. Tant és així, que pràcticament ningú ho remarca com a essencial i fins i tot alguns donen per fet que no s’hi tornarà a plantejar.
La dificultat de la circumscripció única o les territorials
El recompte d’aquestes paperetes de partit hauria de ser el que determinés el número total de diputats que disposaria cada formació al Parlament. El problema ve a l’hora d’establir si aquesta ha de ser una llista única per tot Catalunya, amb el principi del conegut com “un ciutadà, un vot”. O si pel contrari la papereta hauria de correspondre, com passa ara, a una circumscripció territorial -possiblement, la vegueria. Aquí, les diferències entre els partits han estat irreconciliables tradicionalment. I a hores d’ara, les posicions segueixen allunyades.
CiU i ERC tenen molt clar que volen llistes territorials per “compensar” el territori i no “desafavorir” determinades zones de Catalunya amb una infrarepresentació. PSC, PPC i ICV-EUiA són, pel contrari, més partidaris de la circumscripció única al·legant que és “més just i proporcionat a la realitat catalana”. Aquesta, doncs, és una lluita que encara continua, i que es preveu com l’escull principal en el sistema electoral.
Deixant de banda això, el model de doble vot que podria suposar la base de la negociació aporta també una peculiaritat. No es tractaria -com anys enrere s’havia plantejat- d’escollir uns diputats uninominals pel territori i altres sorgits de la llista, com si fossin dues eleccions totalment independents. El plantejament que acontenta a més partits passa per unificar el resultat i establir una vinculació entre els electes al territori i els de la llista.
Així, si, per exemple, un partit obté un total de 40 diputats uninominals escollits als petits districtes, i alhora els còmput de paperetes de partit li atorga un total de 55 escons, els 40 primers a entrar al Parlament serien els del territori i els altres 15 serien provinent de la llista nacional o de vegueria. D’aquesta manera, els partits calculen que uns 60 o 65 diputats serien escollits directament als districtes uninominals, deixant l’altra meitat del Parlament provinent de les llistes bloquejades.
Esquerra, la més reticent al doble vot
En aquest sistema que es planteja, no hi ha cap partit que tingui una identificació plena, i tots posen petites o grans objeccions que esperen poder polir i negociar. Amb tot, sembla que la voluntat de pactar la llei i el model aporta predisposició als grups polítics. L’únic partit que, hores d’ara, mostra més reticències a adoptar un model de doble vot és Esquerra, que tot i així assegura estar obert a negociar i parlar abastament sobre la qüestió.
Des dels partits no volen parlar públicament de la negociació i de les seves preferències del model. “Ens hi juguem molt, i no volem rebentar cap possibilitat de negociar per una declaració que molesti a uns i altres”, diu un dels membres de la ponència de la Llei electoral. És per això que, de moment, prefereixen evitar els pronunciaments taxatius i fer les valoracions porten endins del Parlament i de les estructures dels propis partit.
Els experts valoren positivament el model
Aquest sistema, però, compta amb l’aval de diversos experts en models electorals que han passat per la comissió del Parlament. De manera total o parcial, han estat moltes les aportacions que han girat al voltant d’aquest doble vot amb circumscripcions uninominals territorials i llistes bloquejades de partit.
És el cas de l’associació Acció per la Democràcia. El seu portaveu, Octavi Grau, assegura que un sistema com el que es planteja és positiu i podria respondre a les necessitats actuals de Catalunya. Segons Grau, tenir un diputat de districte “acostaria la política als ciutadans”, donant sortida així a una de les exigències que presenta la desafecció generalitzada.
En declaracions a l’ACN, Grau ha considerat que seria “molt beneficiós” per a Catalunya tenir la meitat dels diputats sorgits per aquest sistema uninominal territorial. “Els diputats de districte podrien traslladar al Parlament les qüestions que afectin directament els seus electors”, ha valorat. Alhora, ha descartat que això pugui ser un problema pel funcionament dels grups parlamentaris i la seva cohesió, donat que “les demandes territorials enriqueixen el treball del grup, que han d’assumir el paper de veure si les propostes són realitzables per incorporar-les en la seva tasca legislativa i en el seu discurs intern”.
Grau, a més, fins i tot veu relativament fàcil que els negociadors de la Llei electoral acabin trobant una fórmula per solventar el principal problema que tenen, el de la circumscripció que determina el nombre de diputats per a cada partit. En aquest sentit, el portaveu d’Acció per la Democràcia proposa poder fer un recompte conjunt de les paperetes de partit com si fos una circumscripció única i establir un sistema de distribució territorial per vegueries que pugui compensar algun desequilibri, fent fins i tot possible que el número total de diputats a la cambra sigui variable en funció d’aquesta enginyeria compensatòria. Segons Grau, hi ha fórmules que permeten aquesta manera i cap dels partits que ara està al Parlament veuria perjudicats els seus “legítims interessos”.
