Tot i que els seus origens es remunten a principis del segle XI, amb l’església parroquial de Sant Adrià, el cert és que aquest dens municipi de 3’78 km2 que acull més de 34.400 habitants, ha passat per diverses etapes al llarg dels segles: va ser un conjunt de molins, residència de bisbes i notables de l’Església, lloc de masies, i zona d’esbarjo pels barcelonins de finals del XIX. Però la seva popularitat és deu a les onades immigratòries massives que van tenir lloc a partir dels anys 20 del segle passat i que van tenir un extraordinari creixement als cinquantes. Gràcies al Fórum de les Cultures i a diversos projectes renovadors, Sant Adrià és avui un municipi modern i reconvertit.
“Aquí hi ha més un concepte de barri que no pas d’identitat adrianenca. I el que hem intentat al llarg dels anys ha estat intentar estimar la nostra població, d’estar orgullosos de la pertinença a Sant Adrià del Besòs i no d’una zona”
“S’han fet totes les actuacions que es pensava que anirien bé, i tot i així, ja veiem com anem. El problema, però, està en el ciutadà de carrer, aquell que està indefens perquè no pot tenir vivenda, o el que banc li denega una hipoteca perquè representa el 60% del sou que està cobrant”
“En el meu partit polític segur que estan fent una tasca extraordinària, però mentre tinguem el nostre Secretari general que és una persona que ha estat vinculat amb el govern que va iniciar la crisi, poc podem pensar que la gent ens pugui arribar a creure”
“No volem donar l’esquena a Espanya, però volem sentir-nos còmodes en ella”
Vostè va començar a exercir l’Alcaldia l’any 96. Haurà vist molts canvis
Certament, entre d’altres coses perquè quan jo vaig començar, tenia més un concepte més propi de barri que no pas d’identitat adrianenca. I el que hem intentat al llarg dels anys ha estat intentar estimar la nostra població, d’estar orgullosos de la pertinença a Sant Adrià del Besòs i no d’un barri o d’una zona. I aquest sentiment ha estat marcat pel riu, per les rondes o pel tren, que han acabat forjant uns nuclis.
A què es refereix?
Doncs a que aquestes separacions han vingut donades també per l’evolució de la població. Per exemple, al marge esquerre del Besòs, al barri de Sant Joan Baptista van començar amb gent de Castelló, màxim de Murcia, i si passes a l’altre costat veus una segona onada d’immigració, més extremenya, més andalusa. I també evidentment el barri de la Mina, que és un barri construït per la realització del barraquisme. Així que tot plegat fa que la gent se senti més d’un barri que no pas d’una població, el que ha estat socialment complicat.
I pensa que s’ha aconseguit que la gent se senti més adrianenca que no pas del seu propi barri?
Penso que sí, entre d’altres coses perquè hem fet molta tasca comuna. Però també és cert que hi ha coses que per molt que facis, no canvien. És a dir, si fas un acte de tipus cultural en un barri determinat, la gent no vindrà. A nosaltres ens va passar, per exemple, amb el Club de Bàsquet del poliesportiu del carrer Ricart que està a Sant Adrià Nord, i el poliesportiu de Marina Besòs, que és nou i que està situat a prop de la platja. Doncs bé, en aquest no hi venia ningú. Vam haver de tornar al del carrer Ricart perquè a la gent no li agrada trencar aquestes barreres artificials.
En aquest nivell ha de ser difícil fer segons quins plantejaments polítics
Cert. I per això els polítics hem de governar per la nostra capacitat d’arribar a la gent. Jo per exemple sempre dic que no podria ser alcalde de Tiana o de Badalona, perquè aquí la gent entén el meu llenguatge, que és molt planer o de vegades poc ortodoxe en el sentit intel·lectual de la paraula. O sigui que cadascú serveix pel que serveix.
Malauradament, no tots els polítics ho veuen així. Sobretot determinats polítics
És veritat. Mira, en aquest municipi les úniques pica-baralles que tenim és quan tenim mocions que ens venen donades pels nostres partits i les hem de defensar ideològicament, encara que no tinguin res a veure amb els problemes de la ciutat, que en la immensa majoria de casos entren en l’àmbit social. Així que jo faria una crida a l’alta política per a què ens poséssim d’acord en els temes principals i miréssim de tirar endavant un país que prou problemes té.
I més en llocs com aquest, en què, com deia, la conflictivitat social ha estat forta, amb molta pobresa
Sí, i en aquest sentit, crec que el gran impuls que havia de tenir el Fórum de les Cultures i que malauradament no va acabar d’assolir va ser el fet de construir una base per a fonamentar la llibertat que té com a eix principal la seva capacitat de coneixement i educació. Nosaltres intentem transmetre als col·lectius que hi ha al municipi que es treballi per l’educació, que les noves generacions estudiïn, es formin, arribin a la Universitat. És evident que hem de treballar una política social a partir de l’educació, dels temes socials; és l’única possibilitat de cohesió que hi ha en un país.
No es pot negar que vostès s’hi han esforçat. Només cal veure la pàgina web de l’Ajuntament per adonar-se que han potenciat tot el què fa referència a l’escola i a l’ensenyament
Doncs sí, només cal veure com hem tractat de portar l’educació i apostar en llocs com el barri de la Mina per un escola pròpia del barri. Una escola pública de qualitat que a vegades no té el reconeixement que mereix, entre d’altres coses perquè a vegades, i per part dels pares hi ha un cert desconeixement del projecte educatiu, del treball de les AMPAs, de les activitats extraescolars. I nosaltres mirem de treballar-ho.
Tradicionalment, el barri de la Mina ha estat una zona dominada per l’ètnia gitana
Encara que no ho sembli, nosaltres no som, en conjunt, un municipi amb un alt índex d’immigració. El que sí que n’hi ha és als barris perifèrics, però en el conjunt, no arribem a l’11%. A la Mina sí, tenim una àmplia concentració d’ètnia gitana, que arriba pràcticament a un 30-40% de la totalitat de la població, el que vol dir uns 4.000 gitanos dins d’un barri que està en ple procés de transformació, on coexisteixen diverses cultures i on cal trobar un equilibri necessari.
Hi ha algun programa d’acolliment de la gent que ve de fora?
Sí, és clar, però jo crec que Sant Adrià sempre ha estat per tradició una ciutat d’acollida. De fet el nostre símbol que està a l’entrada de la nostra ciutat és un arc gòtic que correspon a les restes de l’antic convent de les Carmelites que van traslladar des de Barcelona a Sant Adrià i vol dir que ningú és foraster, que tothom és benvingut.
I pensa que la gent s’integra bé a la ciutat?
Doncs sí. I de forma increïble. És cert que en moments hi han situacions de rebuig a la immigració, entre d’altres coses perquè miri, al Consistori hi ha un representant de Plataforma per Catalunya, i a vegades provoca alguns problemes de convivència en el sentit de denunciar coses que són totalment normals. Jo veig que nosaltres hem de tenir tranquil·litat en passar aquesta etapa de crisi, intentar mantenir aquest esperit d’equilibri entre tota la gent, demanar civisme i dir que els drets els tenim tots, però els deures també.
Però vaja, el tema de la feina en determinats sectors ha de ser delicat, oi?
Doncs sí, sempre estem a dos punts per sota de la mitjana catalana, encara que també cal tenir en compte l’economia submergida, que fa que la situació no sigui del tot angoixant. Però el problema hi és. I greu. Miri, ara estem en un procés d’atorgament de 33 places ocupacionals de sis mesos i s’han presentat 1.800 persones, o sigui que la situació és realment complicada.
Alguna esperança de recuperació?
De fet estem intentant tirar endavant la futura macrodiscoteca Amnèsia, que amb un cost de 30 milions d’euros, aportaria uns 2.600 llocs de treball, i això ajudaria molt, és clar. Sant Adrià encara pot canviar més: de passar a ser agrícola, passaria a ser industrial i d’aquí a un temps, una ciutat dedicada a l’oci aprofitant el port del Fórum i les platges. Però vaja, el panorama és el que és.
I a nivell general, com ho veu tot plegat?
Tots sabem que el tema és complicat perquè no és una crisi normal. S’han fet totes les actuacions que es pensava que anirien bé, i tot i així, ja veiem com anem. El problema, però, està en el ciutadà normal i corrent, aquell que està indefens perquè no pot tenir vivenda, o que el banc li denega una hipoteca perquè representa el 60% del sou que està cobrant. I tot plegat és una cadena: amb l’atur la gent es desmoralitza, perd l’autoestima i veus que hi ha persones en situacions desesperades però no tan sol des del punt de vista econòmic sinó també des del punt de vista moral.
Deu haver serveis socials municipals, Caritas…
Si, tenim un menjador social que tirem endavant a través de Caritas i també d’una ajuda d’un conveni de col·laboració de l’Ajuntament. Va començar com un menjador pilot i ha anat creixent. Ara també estem treballant fer més passos a través de formació i treball.
Hem parlat de marginalitat, de barris, d’atur i de crisi. A Sant Adrià hi ha un bon teixi social i cultural que ajudi en certa manera a mantenir l’equilibri?
Sí, la societat civil és forta. El cert és que als últims anys s’ha revitalitzat molt el tema de les associacions. Abans sempre deia que no sabia si feien bé les associacions i clubs esportius de tenir tanta acció tutorial per part de l’Ajuntament: donar instal·lacions gratuïtes, subvencionar activitats, de manera que la Casa Gran estigués sempre al darrera.
I amb la crisi s’han acabat moltes d’aquestes històries
Sí, és clar, no sortien els números. Ara s’ha hagut de canviar el xip i dir ‘escolta, no podem donar gratuïtat a les instal·lacions perquè no hi ha diners, així que s’han de pagar taxes’. Adaptar-nos a una situació diferent era córrer el risc que les coses estiguessin rebutjades per part d’aquesta societat civil, però la veritat és que ha estat al contrari. Hem aprofitat precisament aquest any passat, que ha estat l’any mil·lenari de la història de la ciutat per potenciar les activitats de les entitats, i totes n’han organitzat, el que en certa manera, també ha servit una mica per pujar la nostra autoestima.
Doncs encara sort, perquè tal i com està el panorama…
Sí, són totes aquestes contradiccions que comentàvem abans. Es pretén que retallant com s’està fent en aquests moments en serveis purament bàsics, es demani a la gent que a sobre consumeixi. Miri, moltes famílies estan vivint fins i tot en la virtualitat, la del plàstic, trampejant en targes de crèdit per intentar tirar.
Qui ho podria arreglar seria una mica la classe política, però no crec que estigui massa pel cas…
És el que dèiem al principi. Però tenim un problema, els polítics: la nostra incapacitat per arribar a la gent. El tema de la corrupció, per exemple. Posem endavant propostes d’anticorrupció entre els partits polítics que estan governant tant a l’Estat com a Catalunya, però em dóna la impressió que falta lideratge, que no hi ha res a fer. Així que hem de canviar el discurs, però també certes cares, i trobar la gent que tingui aquesta capacitat de comunicació i lideratge que li deia.
Bona reflexió
I llavors, ser crític, és clar. En el meu partit polític segur que estan fent una tasca extraordinària, però mentre tinguem el nostre Secretari general que és una persona que ha estat vinculat amb el govern que va iniciar la crisi, poc podem pensar que la gent ens pugui arribar a creure.
Què en pensa del procés sobiranista que s’està duent a terme?
És una realitat que se’ns ha tractat malament, i per posar un exemple: no és normal una empresa com Endesa que té el seu negoci Catalunya i potser d’Andalusia, tingui la seu central a Madrid. I quan has de tractar alguna cosa o arribar a algun tipus d’acord, doncs ve el Director general de Madrid perquè el d’aquí no té capacitat de decisió. Això no és respectar la gent ni la governança d’un poble.
I això ha anat calant en la gent
De mica en mica es va produir aquest desencontre, accentuat també mediàticament des de fora de Catalunya. I aquest sentiment va creixent fins arriba al punt que no ens sentim còmodes amb el tracte que ens dóna Espanya. I llavors és quan uns apostem pel federalisme i uns altres per la independència. Penso que el President Mas va cometre l’error de pensar que l’onze de setembre li donava força. Així que penso que entre tos hem de posar sentit comú, i per això crec que la proposta que està fent el PSC és correcte. Nosaltres no volem donar totalment l’esquena a Espanya, però també volem sentir-nos còmodes dins ella.
