Juntament amb Terrassa, amb la que comparteix capitalitat (i amistosa rivalitat, evidentment) de la comarca del Vallès Occidental, Sabadell és una ciutat que sobrepassa els 200.000 habitants i que encara avui és coneguda històricament per la seva indústria tèxtil. Però els canvis dels darrers anys, que es van iniciar als vuitanta amb la remodelació de tota la zona de l’Eix Macià, i que culminaran el 2012 amb la inauguració d’un “Metro” que recorrerà la ciutat, han donat un impuls a la ciutat que només es pot qualificar d’històric.
“La història d’una ciutat sempre s’ha de mirar en positiu. No podem estar perdent el temps en veure qui va fer què o qui no ho va fer. Pensant en el futur, en allò que cal fer és l’única manera de tirar endavant”
“El balanç d’aquests darrers anys ha de ser positiu. I estic segur que d’aquí a uns anys es valorarà encara més. Penso que estem fent una de les transformacions més grans de història de la ciutat”
“A mi m’agrada la gent, m’agrada escoltar els seus problemes, copsar el què és la ciutat. No sempre pots resoldre el problema que tenen però només que es pugui produir aquesta comunicació, ja val la pena”
Vostè és el primer alcalde de Sabadell en molts anys, que no és d’aquí.
Efectivament, sóc nascut a Pedralba, prop del riu Túria, a València. Vaig venir a viure a Sabadell per temes familiars, quan tenia 8 anys, així que els pocs records que tinc del meu poble natal són de les vacances que passàvem a l’agost. La resta de vivències de la meva infantesa són del Sabadell de finals dels seixanta. Un Sabadell que, evidentment, era molt diferent al d’ara. Recordo l’escola, la Romànica, l’autobús articulat quan anàvem a veure el futbol, i que quan plovia molt el carrer on vivíem, al carrer Saboneria, s’inundava. I també recordo estar molt ben acollit. Quan véns de fora, s’agraeix molt sentir-se atès.
¿És aquí on neix la seva consciència política?
Sí, tot això coincideix amb un fet, gairebé intranscendent, que potser va ser el que va marcar la meva vida. Va ser a principis dels anys setanta, quan jo encara era ben nano. A la cruïlla on vivíem no hi havia encara semàfors, i en alguna ocasió s’havia produït algun atropellament. S’havia reclamat un semàfor i un dia uns veïns es van reunir per fer arribar la queixa a l’Ajuntament. Jo anava cap a casa, i de sobte es van començar a sentir sirenes de policia i els grisos que van començar a repartir cops de porra. Jo vaig assistir atònit a aquell fet: cóm podia ser que un policia pegués a una senyora ja gran que estava reclamant una cosa que semblava tan justa?
Sortosament, les coses han canviat molt.
Ja més gran, aquesta consciència es va accentuar, és clar, tot i que ja tenia alguns antecedents familiars. Al ser més gran, un grup de joves ens vam anar apuntant a diverses formacions polítiques, recent sortides de la clandestinitat. Alguns van marxar al PSUC, d’altres a l’esquerra, com el PORE o el PCML. Jo em vaig inclinar per les Joventuts Socialistes. Aquest va ser el meu primer compromís. Si en aquell moment ens haguessin parlat d’estatut d’autonomia, de democràcia i de llibertat, i que podíem contribuir a fer-ho realitat, no ens ho haguéssim cregut, és clar. Tot era molt diferent, llavors.
Devia ser jove.
15 anys. I ben aviat em van començar a donar responsabilitats. Fins el punt que quan vaig anar a fer la mili, a Cartagena, un any i mig, un dia em van trucar de casa i em van dir que ja els hi podia haver dit que estava a les llistes socialistes per a les eleccions municipals. Jo ni ho sabia! I anava el vuit o el nou. Es veu que ho havien decidit a l’Assemblea del partit i van fer tots els papers sense que jo ho sabés. Ara això seria impensable, però eren altres temps i l’entusiasme del jovent et porta per camins que ni sospitaves.
Fins llavors, ¿la política només era una afició o ja pensava dedicar-s’hi professionalment?
No, jo tenia altres coses. Vaig començar Arquitectura, també vaig estudiar Egiptologia, però no tinc carrera, només estudis de comptabilitat mercantil. Vaig treballar en un despatx en una empresa de la construcció amb el meu pare fins l’any 83, però també he estat al Museu Tèxtil de Terrassa i al Museu de Paleontologia d’aquí a Sabadell, on m’hi vaig implicar bastant per tal de millorar les condicions de treballs que hi havia. També a la UGT, per tal de defensar els interessos dels treballadors de la funció pública.
Però no va abandonar mai la política.
No. L’any 87, el partit dels socialistes a Sabadell estava bastant malament. I em van citar per encarregar-me que el remuntés. Em van demanar que deixés la UGT i assumís la reconstrucció d’un nou partit. L’any 1991, les llistes són de consens i ja entro de Regidor. Quatre anys més tard, el 1995, em truquen per anar al Parlament de Catalunya.
Devia ser emocionant.
Molt, de veritat. Pensi que entrar per primer cop en un lloc i ser conscient que hi ha 135 persones que representen a Catalunya, és quelcom emocionant. Si, tenia experiència, tot i que en aquell moment potser no n’era conscient. Però el protocol que hi havia, la solemnitat de compartir aquella responsabilitat, va ser considerable. Van ser uns anys molt bons, molt feliços.
I arriben les eleccions del 99.
Buscaven un candidat que encapçalés la llista. Jo vaig votar per Joan Raventós, que era el president del partit i llavors també president del Parlament. Van sortir altres noms, però poc a poc va anar sortint el meu. Jo, la veritat, ja tenia la meva feina, era feliç i no volia embolicar-me en nous projectes. Però la cosa va anar així. Va ser una campanya molt diferent, perquè l’anterior alcalde, l’Antoni Farrés, plegava després de vint anys al govern municipal.
I tothom esperava que sortís el seu hereu de partit.
La nit electoral, sense saber els resultats, vaig començar a preparar un discurs dient que “no havíem guanyat les eleccions, però ens ho havíem passat molt bé i tal”. Però els primers resultats van començar a dir que guanyàvem. Va entrar un company, que ara és Secretari General de la Federació de Municipis i ens ho va corroborar. No estava en un moment de voler bromes pesades, així que el vaig renyar i tot. Però la cosa va seguir així i, de sobte, es va saber que amb prop del 90% escrutat apuntava que teníem l’alcaldia. A l’acabar el recompte, no sabíem ben bé què fer.
Ningú ho devia preveure.
Va ser una sorpresa per a tothom. Absolutament per a tothom. Tothom plorava. Va ser molt emocionant, la veritat. De sobte, va arribar un cotxe patrulla a la seu del partit on estàvem reunits, per anar-me a buscar i portar-me a l’Ajuntament. Però vaig voler anar a peu. A la plaça de Sant Roc vaig fer el meu primer discurs improvisat com alcalde. I em vaig presentar a tothom.
Han passat 9 anys i Sabadell ha canviat extraordinàriament.
Entendrà que el balanç ha de ser positiu. I estic segur que d’aquí a uns anys es valorarà encara més. Penso que estem fent una de les transformacions més grans de història de la ciutat. El creixement dels anys seixanta, els primers anys de democràcia, la instauració de serveis van ser moments transcendents, però ara tenim una ciutat de 200.000 habitants que té altres reptes que no pas posar semàfors i asfaltar carrers. Volem ser una ciutat que estigui amb els grans, amb els joves. Amb les persones.
Com per exemple.
Penso que a nivell d’esports s’ha fet molt, amb piscines, poliesportius; hem procurat estimar més el nostre entorn natural, especialment el riu Ripoll; hem fet possible el respecte pel patrimoni arquitectònic amb la recuperació d’alguns edificis històrics; hem fet que molta gent tingui els seu propi habitatge; volem convertir Sabadell en un referent altre cop industrial, i el repte que tenim, tenir un Metro, un Teatre Auditori, i un sens fi d’altres projectes. I no volem fer-ho amb presses. Volem fer-ho bé, encara que costi més temps i més diners.
La recuperació de l’emblemàtic Teatre Principal ha estat un exemple.
La seva reconstrucció ens ha portat 4 anys i les obres les he visitat cada dia, estant al corrent de tot allò que passava. I això no és tot. En 8 anys haurem passat de 100 places d’escola bressol a més de 1000. Pel que fa a les biblioteques, n’hem inaugurat dues, i n’estem construint dues més per tal que tothom, a menys de 20 minuts de casa seva, en tingui alguna.
Els seus adversaris l’acusen de tenir una imatge pública excessiva.
És cert que surto molt a les fotos, no ho negaré, però és que vaig a tot arreu. El director del Diari de Sabadell em comenta que el dilluns és difícil trobar imatges dels actes dels caps de setmana en les que no hi surti. Potser aquell que em critica voldria que no hi anés. Però no deixaré d’anar als llocs on les entitats em puguin necessitar.
És la feina d’un alcalde.
A mi m’agrada la gent, m’agrada escoltar els seus problemes, copsar el què és la ciutat. Quan em passejo hi ha una frase que sortosament, escolto moltes vegades: una persona que se m’acosta i em diu “perdoni senyor alcalde, ja sé que no és el moment, però voldria dir-li…” sé que això no agrada a tothom. I que aquella persona que s’adreça a algú altre, demostra què confia en tu, que l’escoltaràs. No sempre pots resoldre el problema que tenen però només que es pugui produir aquesta comunicació, ja val la pena. I tinc un equip de persones que s’ocupen només d’això: de resoldre aquests petits problemes. Jo tinc un compromís amb la ciutat i no penso deixar-ho encara que hi hagi crítiques.
Tot i així, hi ha un nombrós grup de persones que diuen que no a “l’Estil Bustos”.
Jo vull que la gent tingui una opinió de mi segons el què hagin vist i escoltat de mi, no del que puguin dir altres grups de persones. A vegades es diuen coses des d’un posicionament interessat però el cert és que jo sóc com sóc. I una altra cosa: no canviaré. No penso canviar.
A banda d’alcalde, és president de la Federació de Municipis de Catalunya, té vincles amb la Diputació, i altres entitats. Després de l’Alcaldia de Sabadell, què?
Miri, en el cas hipotètic que m’haguessin proposat alguna cosa, la meva resposta estic segura que hagués estat no. Si en el futur es continua produint, la meva resposta continuarà essent no. Però això sí: el primer dia que perdi la il·lusió renovada d’aquell dia que vaig ser alcalde, aquell dia, ho deixaré. I no caldrà que ningú em proposi res. El meu interès és acabar ara tot allò que he començat i si tinc la confiança dels meus companys i la ciutat, poder emocionar-me quan tinguem el metro a Sabadell.
Viure-ho intensament, vaja.
No hi ha cap altra manera de veure-ho, al meu entendre. Quan veig alguns polítics que no s’emocionen amb res, crec que no són els servidors públics que haurien de ser. És la meva opinió, i potser no tinc raó. Però jo no puc fer discursos si no els sento com a propis.
Però la gent ja està cansada de la política i els polítics.
Sí, és cert que hi ha un desinterès en la política, i els polítics sens dubte hi han contribuït, però jo ho enfoco d’una altra manera. Ens hi hem d’involucrar més. I en clau positiva. La història d’una ciutat sempre s’ha de mirar així. No podem estar perdent el temps en veure qui va fer què o qui no ho va fer. Pensant en el futur, en allò que cal fer és l’única manera de tirar endavant.
