Dedicat a l’agricultura, on destaca el cultiu d’arbres fruiters i cereals, Alpicat és un poble de més de 6.000 habitants repartits en poc més de 15 km2 que es troba a la comarca del Segrià, a 9 quilòmetres de Lleida. Amb una història mil·lenària, el poble va ser pràcticament abandonat en dues ocasions: a la Guerra dels Segadors, a mitjans del segle XVII, i la Guerra de Successió, a principis del XVIII. Forma part de la Comunitat de Regants del Segrià des del 1794, i avui parlem amb el seu Alcalde, Pau Cabré, una d’aquelles persones que s’estima amb veritable passió el seu poble.
“Quan un veí té cinc problemes i te’ls ve a explicar, tres d’ells hauran desaparegut quan t’ho haurà dit, i si dels dos que queden, intentes solucionar-li un, tindrà a algú que et serà fidel per a tota la vida”
“Ser alcalde d’un poble no té a veure amb els colors polítics, sinó que un dels condicionants, el més important, és que s’estimi el municipi amb bogeria, que estigui una mica tocat de l’ala perquè dediqui la meitat del teu temps”
”Penso que si a aquestes alçades la prioritat d’un municipi està en fer clavegueres, la cosa està malament. Ara és quan ja s’ha d’entrar en la segona fase, la d’apostar per la salut social de les famílies, la societat, el món cultural, els serveis socials”
Ja porta uns quants anys al capdavant de l’Ajuntament.
Quan vaig començar, fa 14 anys, les meves tasques eren ocupar la Regidoria d’Urbanisme, que m’encanta. Però vam tenir la mala sort que poc després de començar la legislatura, als nou mesos, va morir l’alcalde. Llavors va ser quan la resta de companys em van demanar que agafés el títol d’alcalde. Ho vaig consensuar amb la meva família, perquè la decisió era prou important, tenint en compte que jo ja tenia la meva feina, en aquest cas una empresa agrària, i que tot plegat suposaria un trasbals.
Però la cosa va tirar endavant.
Sí. Amb la meva família vam decidir que som gent de compromís, i que mai ens fem enrere, així que vaig decidir tirar endavant aquest projecte que ha resultat apassionant.
Sí? Ho és?
I tant. Veurà, la meva primera idea era estar-m’hi només quatre anys, però com que vaig entrar en el lloc d’un amic, la prova estaria en presentar-me a les eleccions municipals com a cap de llista, per veure si la meva feina com Alcalde era aprovada. Quan vam treure majoria absoluta, vaig sentir-me encara més compromès amb la gent i el poble que havia cregut en mi.
¿I cóm defineix aquest compromís?
Doncs, essencialment et compromet a ser una persona molt arrelada al municipi. Mai m’ha agradat estar-ne fora, i això que he tingut propostes de la Diputació i també d’altres de pujar en el partit.
I vostè no ha volgut.
Sempre he dit que a mi el que m’interessa és la padrina, el nen, la família, la gent del meu poble, el territori on he nascut i visc. No tinc massa estudis, les coses com siguin, però penso que puc donar el millor d’aquest petit poble de 15 km2 i de les 6.400 persones que hi vivim. Això és la meva vida, i em sento còmode que pugui dedicar-hi tot el temps que puc per atendre als ciutadans amb la major rapidesa possible. Quan un veí o veïna d’Alpicat té un problema, per a mi també es converteix en un problema que cal resoldre.
Llegint el seu currículum, ja es veu que vostè sempre ha estat molt compromès amb el municipi.
Sí, des dels 7 anys que em dedico al món social. Vaig començar al grup sardanístic, però amb els anys, he anat passant per tot arreu: al grup de recerca, al grup de joves, i un munt d’entitats i associacions. Ho admeto. Una part del meu cor sempre pensa en Alpicat.
Quina passió!
Sí, una passió que es basa en el que puc fer pel municipi. Ara per exemple, amb els nens i nenes, l’objectiu que l’Ajuntament es va marcar fa set anys va ser escolaritzar a tots els nens de 0 a 3 anys. I ara tenim 129 embarassades que esperen 132 criatures. Doncs tots ells han de tenir els serveis que es demanden.
Caram, quin control!
És el que té estar en un poble petit. Però hi ha altres aspectes, com l’esport, per exemple. Fa 10 anys tots veníem del no res en el món de l’esport. Com tots els pobles teníem un equip de futbol en un camp de terra. Ara tenim un pavelló esportiu que mou a 900 nens cada setmana. I amb el món cultural també hem apostat, tot i que la crisi ens ha agafat de ple i no hem pogut dur a terme, de moment, el que pensàvem.
I què era?
En temps de la República, Alpicat va tenir una mena de Casal, un lloc cedit per l’Ajuntament on s’hi reunia la gent del poble els caps de setmana, i on hi bullia una notable activitat cultural. Fa uns 15 anys, es va haver d’enderrocar perquè tot estava molt vell i en precari. Llavors es va decidir fer el Cor Cultural, on un parell de cops l’any hi hem anat fent teatre: per aquí hi ha passat en Paco Morán, en Joan Pera, i fins i tot en Flotats. I també hi ha lloc per a una sala d’exposicions.
I llavors quin és el problema?
Doncs que ens falta arrodonir aquest espai amb d’altres que estan pendents, com acabar l’escola de teatre, música i pintura. D’aquesta manera, ja tindrem tot el cor cultural tancat.
Tot acabarà venint.
Oh, i això no és tot. Tenim un edifici, que es va construir fa uns nou anys, i que és per a les associacions del municipi. També hi ha el Casal dels avis, on hi ha el centre telemàtic, així com una ludoteca i una biblioteca que està entre les tres més importants de la comarca del Segrià.
Certament, són un municipi prou actiu.
I ens hem esforçat per fer encara més coses, com introduir activitats en alguna festa tradicional, per exemple. Ara, a l’Onze de Setembre que celebrem al Parc del Graó, fem una pujada al Tossal i des d’allà veiem tota la comarca, i hissem una bandera que podem mirar cada matí. També hem creat una altra festa, la del Llibre Gegant, on els nens expliquen un conte amb un il·lustrador i de tot plegat se’n fa un llibre que fa 1 metre per 1 metre. Està exposat tot l’any a la biblioteca i s’obre cada dia 20 cops.
El tema de l’ensenyament veig que el cuiden molt.
Competim amb escoles de nivell i volem donar el millor de nosaltres mateixos. Fa pocs dies, per exemple, vam tancar un conveni amb una escola de Bèlgica, una altra de França i dues més d’Itàlia. Apostem molt per la cultura, perquè pensem que aquesta i l’art en general són una font riquíssima d’intercanvi, que a més, resulta molt fàcil d’entendre, perquè és un llenguatge comú per a tots els països. I en el fons no deixa de ser una manera que tots plegats, petits i grans, ens sentim vinculats a Europa.
És tenir una visió ben ampla, aquesta.
Penso que si a aquestes alçades la prioritat d’un municipi està en fer clavegueres, la cosa està malament. Aquesta etapa ja ha d’haver estat superada, i nosaltres per exemple, ho vam fer fa 20 anys. Ara és quan ja s’ha d’entrar en la segona fase, la d’apostar per la salut social de les famílies, la societat, el món cultural, els serveis socials.
Cobertes les necessitats bàsiques, ara s’ocupen dels temes del benestar.
Naturalment la vareta màgica no la tenim, però els veïns et tenen a la vora i quan tenen problemes te’ls venen a explicar. I el millor és que poden fer-ho. Miri, hi havia un Alcalde a Solsona, en Ramon Llumà, que va ser una mica el meu mestre, que em deia que quan un veí té cinc problemes i te’ls ve a explicar, tres d’ells hauran desaparegut quan t’ho haurà dit, i si dels dos que queden, intentes solucionar-li un, tindrà a algú que et serà fidel per a tota la vida. Al cap de 14 anys, puc corroborar que realment és així.
I ara mateix quins problemes li expliquen els ciutadans?
El problema de l’atur és un problema greu, tot i que no som un municipi que tingui massa problemes, la veritat. Tenim molt professional lliberal, el funcionariat i les famílies autòctones, que són els que fan de pagesos i que representen un percentatge molt baix de la població. També hi ha qui s’ha espavilat muntant una empresa de serveis que els està funcionant bé.
No tothom haurà tingut èxit.
No és clar. Hi ha empreses que han tancat torns o han despatxat a gent. Hi ha moltes persones que s’han quedat a l’atur en empreses que estaven situades a Lleida. Amb el tema del Pla Zapatero d’ajut als municipis, els contractem per als projectes d’arreglar voreres o cosetes semblants. Però ja sap que són coses molt puntuals.
Cóm veu el tema del finançament municipal?
És el gran tema de la política municipal. I ens trobem amb molts exemples on les arques municipals no poden donar a l’abast a tots els problemes que es plantegen. Les escoles bressol, per exemple: la Generalitat només paga a partir dels 3 anys, però jo penso que l’educació és per a tothom, fins i tot per aquells que són menors de 3 anys. M’estimo més ocupar-me d’un nen o d’un padrí que d’una plaça, perquè tot acaba essent un tema de prioritats.
Els polítics de les altes esferes potser no ho veuen així.
Penso que qualsevol polític d’elit o parlamentari hauria d’haver estat una temporada de Regidor del seu poble. Així segurament que veuria les coses de manera ben diferent. I ho dic per pròpia experiència. Quan vaig a parlar amb un Conseller o Director General que ha estat Regidor o Alcalde del seu poble, les coses són molt més planeres, i tothom hi posa de la seva part per mirar de solucionar el problema. Per què? Doncs perquè saben de què es parla.
Parlem de feina? La majoria de gent d’Alpicat treballa a Lleida?
A Lleida i a tot Catalunya. L’AVE ens ha facilitat les comunicacions. La gent abans de comprar-se una casa, fa un pensament, busca un lloc amb característiques que els sigui el més confortable possible, que l’entorn sigui del teu mateix nivell i Alpicat ofereix moltes possibilitats en aquest sentit.
I tenen el municipi bastant cuidat.
Quan viatjo a d’altres ciutats de diferents països observo com ho tenen muntat a d’altres llocs tot pensant com ens ho podríem fer per portar-ho a Alpicat. Fotografio una paperera, un banc, un fanal, que voldria per al meu municipi. Em miro el món amb ulls d’alcalde.
Em sembla que a vostè li queda encara molta corda per ser Alcalde.
Em falta trobar un bon número 2 que no li faci por ser número 1 perquè després de 14 anys, em tornaré a presentar, evidentment, i els companys així ho volen. Però cal anar pensant en el relleu. I si trobés una bona persona que s’estimés Alpicat tant o més que jo, en cap moment em doldria deixar la meva feina, perquè entre d’altres coses, penso que la gent del poble s’ho mereix. Els meus objectius com alcalde estan complerts en un 60-70%, i també penso que no és bo que la gent s’eternitzi en els llocs ni que entri algú per canviar, sino que sigui per canviar a millor.
Una bona reflexió.
Per a mi ser alcalde d’un poble no té a veure amb els colors polítics, sinó que un dels condicionants, el més important, és que s’estimi el municipi amb bogeria, que estigui una mica tocat de l’ala perquè dediqui la meitat del teu temps al poble sabent que pocs t’ho agrairan. I si fos Alcalde 20 anys més, sempre compartiria l’Ajuntament amb la meva empresa perquè dependre d’una butaca et fa pensar d’una manera diferent. Ara estic aquí perquè ho vull, perquè la gent del meu poble ho vol.
