“En la pràctica, al món rural som ciutadans de segona”

Vostè havia tingut motivacions polítiques, abans de ser alcaldessa?

Crec que, com a ciutadans, tots hauríem de tenir alguna motivació política. O, com a mínim, tenir una certa participació. Jo no m’havia imaginat arribar a ser alcaldessa del municipi, però m’hi vaig trobar d’una manera força natural. Primerament, vaig ajudar a organitzar les meses del 9-N i del referèndum posterior.

Allà s’hi va “coure” la llista que, més tard, em va portar a ser regidora durant vuit anys, en el govern de Vicenç Roig. I en les passades eleccions, li vaig prendre el relleu. La realitat és que ningú es vol presentar a les llistes i que costa molt de fer-ne una. Però jo no em plantejo cap horitzó polític a llarg termini, perquè no en tinc ni idea del que faré més endavant.

Com a ciutadans, tots hauríem d’estar obligats a tenir alguna motivació política

I què n’ha après d’aquest any i mig com a alcaldessa?

Molts coneixements i molts reptes a superar. En ajuntaments petits, tot és més exagerat, perquè la persona que passa al capdavant ha de fer una gran quantitat de gestions i tocar una gran quantitat de tecles. La gent no es conscient de la dificultat que hi ha en gestionar un poble petit, perquè no tenim equip, o perquè el que tenim és mínim. Interventor, secretària… Són funcions que compartim amb d’altres pobles, i jo mateixa no puc estar aquí cada dia de la setmana, perquè tinc la meva feina. La sensació d’haver d’encaixar totes les coses, d’aprendre arquitectura, ponts i camins, serveis socials, etcètera, és molt demandant.

En ajuntaments petits, tot és més exagerat, i cal tocar una gran quantitat de tecles

Pensava que la feina seria així?

Jo veia l’exalcalde, en Vicenç, que ja ens ho compartia. Però fins que no t’hi trobes, no t’adones de la realitat. El fet que la gent tingui el meu número de telèfon, i que sàpiguen on visc, i que, per temperament, em costi molt d’oblidar-me dels problemes de la gent, ho fa encara més complex.

Aquests dies de pluja, per exemple, jo no deixava de pensar en la casa rural de Vilagrasseta i els seus possibles problemes, o el clavegueram del poble… Jo pateixo. L’alcalde d’una ciutat gran no coneix tots aquests petits problemes i pot desconnectar. Jo soc coneixedora de tots els problemes del municipi.

Jo intento gestionar-ho, perquè també he de dedicar temps a la família i a la vida personal, però igualment aquests problemes tenen nom i cognom de veïns i veïnes meves, i em porten a tenir una altra percepció de la realitat. Tothom hauria de passar per la implicació política en algun moment per entendre l’exigència del càrrec. La gent tindria més empatia i paciència amb els seus electes.

L’alcalde d’una ciutat gran no coneix tots aquests petits problemes i pot desconnectar. Jo soc coneixedora de tots els problemes del municipi

Ens ha portat unes fotos personals. Ens les pot explicar?

La primera és de quan era molt petita, al bressol, prenent el biberó. L’he triat perquè li tinc especial estimació. Potser per la calma del moment, per la idea de construir la vida. Això va canviant quan et fas gran, perquè la vida et posa a lloc.

La segona foto és de quan tenia 18 anys i vaig fer el Camí de Sant Jaume. Va ser un mes de gener, tota sola. Per a mi va ser un repte important. Una experiència que em va remoure molt per dins. Al gener a penes hi ha ningú al Camí, ni en els albergs. I com a molt em creuava amb mitja dotzena de persones.

Això et posa a lloc i t’ensenya fins on pots arribar. Hi va haver un abans i un després de l’experiència per a mi. Va ser un aprenentatge de fortalesa personal a tots nivells: física i emocional. Però també em va aportar molta pau mental.

I la tercera foto, més recent, és del primer dia d’alcaldia. Hi apareix l’exalcalde i l’alcaldessa entrant. Aquí també va canviar la meva vida. Ser regidora en un poble petit depèn de la teva implicació i de les ganes que hi posis. Ara depèn tot de mi.

Ser regidora en un poble petit depèn de la teva implicació i les ganes que hi posis. Ara depèn tot de mi

Quina va ser la primera decisió com a alcaldessa?

Jo considerava que en aquest municipi hi faltava cohesió social. En realitat som cinc pobles: l’Ametlla de Segarra, Montoliu de Segarra, la Guàrdia Lada, Vilagrasseta i Cabestany. I cadascun té les seves dinàmiques i realitats més o menys independents.

Sempre he cregut que la cohesió només era possible a través de la cultura. Per tant vam començar a crear certs espais i activitats culturals. Fins aleshores potser havíem donat importància només a les infraestructures, els camins i els espais, però de vegades es deixa de banda la part cultural, que crec que és tan o més important d’alimentar. Cal crear espais d’acollida entre la gent i posar-nos cara per viure com a veïns que som.

Aquest projecte va fer-li guanyar les eleccions?

Potser sí. Però no ho tinc clar. Jo em vaig endur una part important de vot de càstig, perquè venia de l’Ajuntament sortint i la gent em va castigar una mica. Vull dir que aquí tenim una mena de llista oberta i que el regidor que més vots va rebre és el provinent de Montoliu. I els altres regidors venien nets d’històric. Jo, en canvi, no.

No entenc gaire perquè ens va passar factura, però ara penso que estem fent una bona feina i que la gent està més aviat contenta, malgrat que no tothom ho està sempre. A banda, hi ha un bon canal de comunicació entre la població i l’Ajuntament.

Penso que estem fent una bona feina i que la gent està més aviat contenta

Sí?

Sí, tot i que a la gent li costa molt venir als plens per diversos motius: bé perquè tenen altra feina a fer, bé perquè molta gent gran ja no condueix i no vindran mai des del poble del costat a l’Ajuntament… Per aquest motiu hem decidit aprofitar els caps de setmana, els ponts o les festes de l’estiu per sortir de l’Ajuntament i reunir-nos amb cada nucli i escoltar i entendre cada necessitat. Si no, no podem saber què ha passat en cadascun. Ens cal la complicitat del veïnat.

Als pobles petits hi ha una alcaldia, sí, però crec que cal que els ciutadans participin activament. És com en una gran família i no només el cap de casa ha de cuidar del municipi. Amb tot, hi ha gent que pensa que ja paga impostos i que amb això ja n’hi ha prou. Cal una mica més que això: si els veïns i veïnes no ens estimem els nostres pobles, i no ens esforcem per fer que vagin a millor, difícilment ho aconseguirà l’Ajuntament.

Si els veïns i veïnes no ens estimem els nostres pobles, i no ens esforcem per fer que vagin a millor, difícilment ho aconseguirà l’Ajuntament

El seu municipi pateix el despoblament?

Absolutament. Ara està molt de moda per part de les administracions parlar de “repoblament”, perquè ja no es parla de “despoblament”. Però més enllà de campanyes publicitàries, la realitat és una altra. El món rural està mancat de moltíssims serveis. El transport públic, per exemple. No entenem per què paguem els mateixos impostos que la resta, però no podem tenir un transport públic que ens faciliti la vida. Com a mínim una línia de bus amb dos o tres serveis que permetin que la gent vagi a Cervera.

No entenem per què paguem els mateixos impostos que la resta, però no podem tenir un transport públic que ens faciliti la vida

El transport a demanda és una opció per a vostès?

S’està treballant i està implantat a la Segarra. Però per a mi no és la solució. Nosaltres, com a ciutadans, també hem pagat la L9 a Barcelona. Però en canvi no la podem utilitzar.

Aquest és un tema de ciutadans de primera i de segona. I al món rural, en la pràctica, som de segona: no tenim transport públic, no tenim consultoris mèdics, depenem del CAP de Cervera, que està mancat de moltes especialitats… Hi ha complexitats afegides de famílies als que se’ls denega l’ajut menjador quan viuen en un municipi sense escola… Al final, la gent que viu al poble han d’acceptar unes incomoditats molt grans. Per tant, no entenc que l’Administració parli de repoblament i, en la pràctica, siguem els darrers en tot.

Quins són els grans projectes actuals del municipi?

El repte d’incentivar la cultura n’és un. Per a mi és importantíssim. No pot ser que depenguem d’anar a Barcelona o a la capital comarcal, ja sigui Tàrrega o Cervera, per poder gaudir de cultura.

I també ho és el manteniment dels camins. Vivim de l’agricultura i la xarxa de camins ha d’estar ben cuidada, amb la complicitat dels pagesos i pageses, perquè ningú els coneix millor que ells.

A banda, tenim reptes d’execució d’obres que ja estaven programades, com ara la plaça de l’església de l’Ametlla de Segarra, o el canvi d’una canonada principal que alimenta Vilagrasseta, o la modernització de l’Ajuntament a Montoliu. També estem considerant instal·lar plaques solars per arribar a fer una comunitat energètica promoguda per un veí. Està per veure si en formarem part, però ajudarem a impulsar-ho per fer ajudar a la transició energètica.

Al poble hi ha cartells contraris als molins de vent…

També tenim una mica de lluita aquí. Està clar que cal una transició energètica, però que d’aquesta manera no està ben feta. Als veïns no se’ls demana opinió, ni als Ajuntaments, i la gent no està contenta, perquè és un model d’imposició. En canvi, la transició energètica sempre afecta als mateixos: totes les deixalles de Catalunya ens venen cap aquí. I comencem a estar-ne cansats.

Està clar que cal una transició energètica, però que d’aquesta manera no està ben feta. Als veïns no se’ls demana opinió

El Govern els té prou en compte?

No. Sempre van tard, i malament. Aquí es va començar a redactar un pla, però les coses s’han fet després d’haver sigut aprovades. I estem pendents de la resolució d’Urbanisme, que és el darrer organisme a manifestar-se. Tot s’ha fet al revés: la transició s’ha fet de qualsevol manera. I la sensació és la de que van a trinxar el món rural. I sap greu.

Caldria preguntar-se què hi ha al darrere de tot això: grans multinacionals, capitals que són de fora del país i que no es quedaran aquí i tot a canvi de trinxar el paisatge. Això de les energies renovables hauria de ser diferent: més horitzontal i nostre. Ningú de fora hauria de venir a dir-nos com organitzar el nostre territori. I és el que està passant ara.

Ningú de fora hauria de venir a dir-nos com organitzar la transició energètica al nostre territori. I és el que està passant ara

Comparteixen aquesta reivindicació d’altres alcaldes de la zona?

Depèn. A dia d’avui l’afectació dels molins la patim només en aquesta part de la Segarra. A la banda alta es parla més de plaques fotovoltaiques. I és comprensible: quan no et veus aquesta realitat al damunt, ni te la planteges. Crec que hauríem d’anar més a l’una, perquè la Segarra és de tots. Hi ha alcaldes que hi estan molt a favor, i alcaldes que hi estan molt en contra, perquè consideren que ja tenen prou molins. Hi ha realitats diverses.

Parli’ns de coses bones de viure a Montoliu de Segarra.

Viure en un poble és molt bonic. És com una gran família, amb les seves alegries i discussions. Tenir la sensació de pertinença i d’identitat és una cosa que tothom necessita. Vaig viure a Barcelona un temps i em vaig adonar de la solitud màxima que es podia arribar a sentir. I vaig fer la teràpia inversa: vaig deixar-ho tot a Barcelona per anar-me’n a viure a l’Ametlla de Segarra, amb 14 habitants que érem aleshores i em sento molt plena.

Ha canviat gaire Montoliu, darrerament?

Alguns pobles han rebut nous veïns i veïnes, quan s’han posat algunes cases a la venda. Jo en soc molt partidària, perquè fa falta que vinguin noves persones. Però d’altres pobles del municipi no han tingut la sort d’aquesta disponibilitat d’immobles. No obstant, des que hem entrat a l’Ajuntament, el fet de proposar dinàmiques de programació cultural ha ajudat molt a conèixer-nos i a posar-nos cara. La gent comença a moure’s de poble en poble i a trobar-se.

Què ens recomana visitar del municipi, si no el coneixem prou?

El territori del municipi és molt bonic. Hi ha alguns dels pobles que sembla que s’hagin quedat aturats en el temps. I com a llocs emblemàtics, tenim el castell de Montoliu de Segarra, que és molt bonic. I el poble també és molt pintoresc, amb carrerons i voltes precioses. I la gent que hi viu també ho és.

A la Guàrdia Alada, tenim un altre castell que tant de bo es pogués restaurar com Déu mana. A dia d’avui, no es pot visitar. També hi ha una torre del s. XI a l’Ametlla, restaurada el 2011, que permet un gran mirador de la Segarra i que sí que és pot visitar. A més, les cabanes de marge, les parets de pedra seca, la xarxa de camins impressionant… Tot això pots visitar-ho i representa una gran riquesa.

Quina situació econòmica té l’Ajuntament?

Sanejada. Però com tots els ajuntaments petits reivindiquem més diners, perquè els recursos són molt justos i els hem de repartir entre cinc realitats diferents: cinc dipòsits, cinc enllumenats, cinc xarxes de camins… Hem d’estar al dia de totes les subvencions que surten, per si podem encaixar cada projecte que tenim. I la tresoreria és molt justa sempre.

Els recursos són molt justos i els hem de repartir entre cinc realitats diferents