La gent gran té un potencial per descobrir, segons Paco Gea
Després d’una vida professional dedicada a la gestió de RRHH i a la formació, Paco Gea proposa una reflexió de fons a “Tinc 70 anys i l’altre dia en tenia 18”. Aquesta societat, assegura, està desaprofitant l’immens potencial de la gent gran.
Què és la vellesa?
Com deia un entrenador de futbol de fa anys: “futbol és futbol”. Bé, doncs a la vellesa li passa el mateix: qui no sàpiga el que és, que s’esperi uns anys més i segur que ho aprendrà.
Qui no sàpiga el que és la vellesa, que s’esperi uns anys més i segur que ho aprendrà
Vostè va treballar molts anys a TVE. A finals dels 90 i principis dels 2000 va ser director comercial de l’Ens a Catalunya.
I vam aconseguir molta importància i independència dins de l’organització. Era una època en què la TV pública podia oferir espais publicitaris i cobrar-los. Les grans companyies radicades a Catalunya, com ara Henckel, o Danone i moltes d’altres, no havien de desplaçar-se a Madrid per negociar.
Abans de fer aquella funció, vaig ser director de Relacions Humanes i de Personal de TVE a Catalunya. Entre d’altres coses, perquè m’havia llicenciat en Psicologia mentre treballava com a mesclador d’imatge. Vaig entrar a la televisió el 1969…
Fins que fa uns anys es va prejubilar.
Més aviat digui que em van prejubilar. Als 58 anys. No ho vaig portar gaire bé. A d’altres persones de l’organització les havien prejubilat abans. Però vaig tenir la sort de poder seguir treballant com a professor d’Imatge i So als Jesuïtes. Ho vaig fer fins als 65 anys. I quan les classes es van acabar vaig pensar que havia de fer alguna altra cosa. Així que vaig crear una xerrada motivadora.
Per a quina mena de públic?
Centres cívics, col·legis… Es titula: “Tinc 70 anys i l’altre dia en tenia 18”.
És que el temps vola.
En el fons, es tracta d’explicar què és la vellesa. Hi ha un desconeixement brutal del que és. Tant per part de la gent gran com per part dels més joves. I, a sobre, hi ha una important exclusió i marginació per qüestió d’edat.
Hi ha una important exclusió i marginació per qüestió d’edat
¿Envellir té algun avantatge?
Doncs sí. I hem d’emfatitzar-los. Per exemple, les persones grans valorem com mai les nostres relacions personals. I per això ens mostrem més felices. Ha sentit a parlar de les zones blaves?
Les persones grans valorem com mai les nostres relacions personals
Es refereix a les de l’aparcament?
No. A unes regions geogràfiques del món en les quals hi ha un índex especialment elevat de persones longeves entre la seva població. Són: Okinawa (Japó), Nicoya (Costa Rica), Loma Linda (Estats Units), Ikari (Grècia) i Barbaria (Itàlia).
En aquestes zones és on hi ha menys taxa de demència senil, càncer i malalties cardiovasculars del món. I la pregunta és: Què fan aquesta gent?
Què fan?
Fan una vida saludable i en comunitat. És a dir: realitzen una activitat física moderada i regular, un descans que trenca l’estrès, una dieta saludable (fruites, verdures, carn la justa i lactis moderats).
Aquestes persones mengen, sí, però no es sacien mai del tot. I beuen, moderadament, tot i que ho fan sempre en companyia i només durant els àpats. I també tenen una raó de ser i de viure. Això és un pla de vida, o un Ikigai.
En aquesta llista de coses també s’inclouen les creences religioses i la vida afectiva, l’estimar i ésser estimats, el cuidar i ser cuidats… Una esposa amb un marit longeu té més possibilitats de ser-ho ella que si ho és el seu propi germà. La genètica no ho és tot. En aquestes regions, la gent gran són fonts de consulta contínua. Aquí, els més grans som poc consultats.
Una esposa amb un marit longeu té més possibilitats de ser-ho ella que si ho és el seu propi germà. La genètica no ho és tot.
Moltes empreses estigmatitzen els professionals sènior precisament per això. Creuen que ja no els poden aportar res de nou.
Aquesta és una de les tantes mentides que es diuen sobre la vellesa. D’aquelles que hem de començar a desmentir. Una altra mentida és que la depressió és més probable amb l’edat. Doncs no: el benestar emocional evoluciona favorablement fins als 70 anys. Després s’estabilitza. I no hi ha millor vacuna contra la depressió que ser optimista. Les persones optimistes viuen més perquè tenen més cura de sí mateixes i millors hàbits.
Les persones optimistes viuen més perquè tenen més cura de sí mateixes i millors hàbits
També diuen que el deteriorament cognitiu és inevitable.
Una altra falsedat. Les capacitats cognitives com ara la memòria, el raonament, el llenguatge, la motivació o la presa de decisions romanen estables fins a edats molt avançades. L’investigador Manel Domínguez, de la Universitat Abat Oliva, deia fa poc que el cervell d’una persona de 72 anys té la mateixa capacitat per aprendre que el cervell d’una de 32.
La persona jove li podrà dir que és més ràpid que vostè. Però vostè cometrà molts menys errors que el jove. Això és segur.
el cervell d’una persona de 72 anys té la mateixa capacitat per aprendre que el cervell d’una de 32
I és cert que a partir de certa edat ja no es poden fer noves amistats?
Doncs no. Les relacions es poden establir a qualsevol edat. Per a la gent gran, els éssers estimats signifiquen més que mai a la vida. I això és un gran protector contra la solitud.
I així es diuen moltes mentides que la ciència i la recerca refuten de manera contundent. Per exemple, sobre l’exercici.
Com més, millor, diuen.
Doncs tampoc! No hem de córrer una marató. L’exercici moderat i regular és el millor. I el pitjor és el que diuen del sexe, que no existeix a la tercera edat. En Valentí Fuster diu tot el contrari: que és tan beneficiós per a la vida i per a l’organisme durant la tercera edat com ho és en qualsevol altra edat.
Quina conseqüència té no tenir en compte les persones grans en una societat?
Que es perden unes capacitats que poden i han de ser aprofitades. Lamentablement, la societat no ho considera com una pèrdua. No pot ser que una persona, el dia anterior a fer 65 anys, sigui una eminència en una empresa i que l’endemà ja no ho sigui més.
La societat ha de modificar això. Però no és fàcil. Nosaltres som d’una generació que va viure una infància molt sacrificada. Ens va tocar viure sota una dictadura. Vam fer la revolució del 68 i la Transició democràtica. Ara ens toca lluitar per una vellesa digna.
No tenir en compte les persones grans significa perdre unes capacitats que poden i han de ser aprofitades
La política cuida prou bé la gent gran?
Crec que en política es necessiten més persones grans, però actuant com a tals. No com a “nàufrags” del 68. Per això tenim problemes polítics: les pensions, la soledat, la inseguretat, la sanitat, la bretxa digital, les residències… Són problemes que ens afecten a tots i que cal resoldre.
La nostra generació va assistir a grans reivindicacions socials. Especialment les dones, que van viure la revolució sexual, la incorporació al treball i la lluita per la igualtat. Si no hi fem res, ens trobarem amb un 30% dels votants que estaran desanimats. Què ens queda? Jo tinc una idea…
Digueu-la.
Formem un partit polític… Per què no? Un que es preocupi de la gent gran, que som ja un col·lectiu més ampli que la infància, i que qualsevol altre segment d’edat.
Proposo un partit del qual la societat no s’hagi de preocupar perquè vulguem quedar-nos molts anys en el càrrec… La natura ja farà la seva feina.
Cada vegada hi haurà més gent gran. Així que muntar un partit no és mala idea.
Clar que no. Però el que la gent gran ha de fer és aprofitar millor les sinergies amb les persones més joves. Tots dos som grups d’edat que poden canviar d’estat d’ànim amb més facilitat. Podem passar de l’eufòria al coma vegetatiu. Tolerem poc o gens que ens comparin amb qualsevol altra persona o que ens deixin en evidència… Tenim tantes coses en comú que hem de buscar formes de col·laborar.
La gent gran ha d’aprofitar més bé les sinergies amb les persones més joves
La seva xerrada pot interessar a un públic jove?
Sí. Abans de fer la xerrada, la vaig provar davant de molts públics. I els joves que l’han escoltat em diuen que és una passada. Perquè la realitat és que els nets i els avis s’entenen molt bé entre ells.
A casa, si una persona gran té un problema amb un telèfon mòbil i se li ocorre preguntar a un adult, li diran que ja li ho han explicat vint vegades. En canvi, si li pregunta al seu net, de seguida li respondrà amb moltes ganes. Els més grans i els joves tenim en comú una revolució pendent. Ens necessitem mútuament. La investigació científica diu que la combinació d’aquests talents genera grans resultats i oportunitats per a uns i altres.
Els més grans i els joves tenim en comú una revolució pendent
El món laboral està pensat per fer envellir les persones a partir dels 65 anys.
La vellesa és un problema que els de quaranta i cinquanta anys ens adjudiquen a nosaltres, però que tindran ells aviat. La solució, crec jo, és la de crear noves formes de treballar.
Avui en dia, la jubilació ens fa abandonar la feina un dia després de complir els 65 anys. I això ocasiona l’eliminació de la relació amb els companys. I la jubilació no hauria de ser un penya-segat. És un dret, però no hauria de ser una obligació imposada per l’edat.
La vellesa és un problema que els de quaranta i cinquanta anys ens adjudiquen a nosaltres, però que tindran ells avia
Aleshores, quina seria la proposta?
Treballar pot ser una font de beneficis cognitius, emocionals i econòmics. Canviem la forma de treballar. Escrivim un guió per a vides més llargues en què hi pugui haver molts canvis. I comencem per regular la retirada laboral, per fer-la més gradual.
A nosaltres ens sobra el temps. Però a les persones de 30 i 40 anys els en falta. Si treballem d’una altra manera, podrem donar temps als pares de nens petits perquè assoleixin el seu equilibri entre treball i família. I podem programar les carreres professionals perquè el cim arribi als 60 o més anys.
La imatge de l’ancià que juga a la petanca, o fa calceta o es queda mirant obres s’hauria d’erradicar de l’imaginari comú.
Crec que aquests són estereotips que cal desmitificar. Si vostè va al teatre, comprovarà que la majoria de les persones assistents són grans. No és cert que els més grans només vagin a l’IMSERSO i a fer tallers manuals. Als gimnasos s’hi veu gent gran. La ciència ha demostrat que una persona de 70 anys fa el mateix avui que el que feia una de 50 en fa quinze.
El que cal canviar són els sistemes de convivència. Perquè quan tinguem una edat més gran, els nostres fills segurament no ens voldran acollir. I tal vegada nosaltres no vulguem ser acollits. Però hem de treballar per no quedar-nos sols.
Creu que la seva xerrada pot despertar una reacció o algun moviment social?
Així ho penso. I crec que les persones grans estan esperant oportunitats de relacionar-se i col·laborar amb la gent jove. Fa poc vaig parlar amb una persona que estaven a punt d’ingressar en una residència. Em deia que només volia que l’escoltessin i sentir-se necessària. No demanava més.
Hem de veure els avantatges que té envellir: tenim menys preocupacions, perquè ens enfoquem més en allò que és positiu. I perquè la nostra vida té menys incerteses. També tenim més capacitat de gaudi, perquè ja no hem de lluitar tant com en la joventut. Gaudim més tranquil·lament dels nostres nets que dels nostres fills. Som més selectius. Ara el nostre horitzó del temps no és finit i sabem que la vida té coses més importants que d’altres.
En el discurs actual de Paco Gea què influeix més: la psicologia o l’experiència en gestió de RRHH?
El que més m’afecta a mi és la idea de compartir amb les altres persones. De petit vaig estar intern en un col·legi, entre els 10 i els 17 anys. Al cap de l’any només passava un mes a casa, durant les vacances. Vaig aprendre a relacionar-me amb els altres, com a forma de supervivència. Se’m dona bé. M’agrada la gent.
No soc científic, ni investigador, ni coach. Escric només del que conec. I sento que, no fa tant, tenia 18 anys. La gent jove i gran em diuen que, quan m’escolten, se senten identificats per haver viscut ells mateixos l’experiència. El resultat de la xerrada és posar en relació uns amb els altres.
Quins assumptes integren la seva xerrada?
A la xerrada presento una sèrie de temes: explicar què és la vellesa; compartir diverses visions d’ella; parlar de coses curioses…
Com ara quines?
Que l’escriptor Caballero Bonald diu que la vellesa és “una maleïda successió de pèrdues”. I que Maurice Chevalier va dir que “no és tan dolenta, si un pensa en l’alternativa”. Però m’identifico més amb Oliver Sacks: va dir que és “una etapa d’oci i llibertat per explorar el que vulguem i, sobretot, per unir pensaments i emocions de tota una vida”.
A la xerrada també tracto sobre el que fan les persones optimistes i les pessimistes per fer front a la vellesa.
Què fan uns i altres?
Els pessimistes tenen cura de la seva aparença només en comptades ocasions. Es vesteixen amb el primer que troben, gairebé sempre xandalls. Van a la perruqueria si no hi ha més remei i s’impliquen poc (o gens) en activitats familiars. I queden amb els seus amics quan ja no tenen excuses.
Els optimistes, majorment dones, s’arreglen tots els dies. Van a la perruqueria amb regularitat, s’impliquen en celebracions familiars. Dediquen un matí sencer per buscar una joguina per al seu net. Parlen amb els seus fills periòdicament. Hem d’aspirar a l’optimisme. Perquè el pessimisme és al·lèrgic a qualsevol compromís.
Hem d’aspirar a l’optimisme. Perquè el pessimisme és al·lèrgic a qualsevol compromís
Perfil de Francisco Gea
Històric de TVE, Francisco Gea va entrar a l’Ens públic com a mesclador d’imatge l’any 1969. Va donar servei a les unitats mòbils i va contribuir en la producció de drames televisius. Aquell treball el va compaginar amb els estudis en Psicologia. Posteriorment, va ser director de Relacions Humanes i Personal durant la Transició. Va viure l’època de Pilar Miró, en què va ser subdirector de Programes i Continguts. En els darrers anys de la seva activitat televisiva, va ser director comercial de TVE a Catalunya, fins que el van prejubilar prematurament. Fins als 65 va ser professor d’Imatge i So. Avui dia, exerceix com a conferenciant.
