La psiquiatria demana més espais col·lectius i segurs a pobles i ciutats.
Recentment, el Dia Mundial per a la Prevenció del Suïcidi ens recordava una xacra que afecta les realitats individuals, familiars i municipals. El psiquiatre Enric Armengou acaba de reflectir 30 anys d’experiència professional en el llibre “Romper el Silencio”. Amb ell parlem de salut mental i de la importància de tenir referents i municipis sans i segurs.
“Romper el silencio”, el llibre que ha publicat enguany, està dedicat a la salut mental i, particularment, al suïcidi adolescent. Per què calia trencar el silenci?
Fa 30 anys que exerceixo com a psiquiatre i m’he dedicat principalment als adolescents i als problemes d’anorèxia i bulímia durant molt de temps. Darrerament, per una inquietud personal, vaig voler ser voluntari del Telèfon de l’Esperança, una associació que existeix des de fa més de 50 anys i a la que, normalment, hi anaven a parar persones grans amb problemes.
I què va passar allà?
Doncs que, de la pandèmia ençà, les trucades d’adolescents i joves van augmentar molt notablement. Em vaig sentir molt preocupat i amb la responsabilitat d’ajudar pares i docents a entendre els fenòmens del suïcidi i del malestar emocional dels adolescents. També em van convidar a donar una conferència al col·legi on estudia la meva filla, i vaig detectar que els pares i educadors tenien molt d’interès en entendre millor el problema.
De la pandèmia ençà, les trucades d’adolescents i joves al Telèfon de l’Esperança van augmentar notablement
Sempre s’ha dit que als adolescents els costa d’entendre’s amb els progenitors. En aquesta situació, és gaire complicat detectar problemes de salut mental?
Crec que hem de deixar de confondre l’adolescència amb la malaltia mental. Per definició, l’adolescència és una època de la vida disruptiva i saludable. La seva raó de ser és la de començar a trencar el motlle familiar per crear el propi motlle personal.
La típica rebel·lió juvenil…
Sí. Però no s’ha de perdre de vista que la família es un punt de referència vital, del que el jove n’adoptarà molts trets. Tant si es tracta d’una família sana o d’una de disfuncional.
El que passa és que, a diferència del que succeïa abans, l’adolescència actual està vinculada a processos de molta soledat. I quan tens un adolescent solitari, al que no pots preveure, ni saps per on va, pots començar a pensar que li està passant alguna cosa.
Per dir-ho d’una altra manera: abans ho podíem detectar a l’escola, a casa o als llocs de trobada social. Ara, com que existeix un món digital que és ampli i gairebé secret als pares, la detecció es dificulta. En tot cas, els pares sempre han de mirar algun canvi d’actitud o caràcter que facin pensar que ha passat alguna cosa. Les persones som previsibles. I si hi ha quelcom que no quadra, ens hem de fer preguntes i estar a la vora del jove.
La família es un punt de referència vital, del que el jove adoptarà molts trets
Als anys 80 i 90 preocupaven molt l’anorèxia i la bulímia. Ara han aparegut les pantalles dels mòbils i de les tauletes. Com han impactat en la salut mental dels adolescents?
Com moltes d’altres coses, aquests avenços ens han donat qualitat de vida. Però també han afectat tres potes de la nostra personalitat: l’acceptació, els vincles i els projectes de vida.
Ens en pot posar algun exemple?
Sí. L’acceptació és el sentiment que ens ajuda a entendre qui i com soc avui, quines coses m’agraden més o menys; si les accepto o no i com puc millorar amb el temps.
Actualment, tota la societat pateix tensions d’acceptació. Adults i joves pensen que tenen un cotxe, o una casa, més petita que la del veí… Ens passem el dia comparant-nos amb els demés, i gairebé sempre perdem. Això ens pot portar a una manca d’acceptació que, segons com, pot resultar en algun trastorn alimentari, en el cas del jovent que no s’accepti prou.
Entesos.
I en quant als vincles, durant la pandèmia vam crear nous sistemes de comunicació. A l’Abat OIiva, on dono classes, no ens vam perdre cap lliçó perquè les vam passar al format digital i vam aconseguir que la gent seguís connectada. Però aquesta tecnologia que connectava la gent llunyana, allunyava els que teníem a prop. I els vincles es van erosionar en tots sentits.
El Zoom ens permet tenir vista i oïda, però no tacte, ni olfacte, ni sensació de proximitat… Els nois i noies d’avui estan molt connectats, però poc vinculats.
Els nois i noies d’avui estan molt connectats, però poc vinculats
També hi ha qui parla d’un distanciament a les aules, entre l’autoritas del docent i el jove… Això contribueix a la sensació del “ningú no m’entén”?
En el llibre parlo de la necessitat de recuperar un concepte d’autoritat “bona”. Els pares i mares, com a persones adultes, tenen una autoritat que en part és nutrícia (que acompanya) i en part és normativa (que diu com funciona el món). Però durant anys, els joves s’han educat seguint una idea falsa de que “tot és possible”, “tot es pot fer” i que “no hi ha límits”. Fins i tot hi ha milers de llibres d’autoajut que ens venen a dir que “tot està al nostre abast”. I no és cert.
A banda, les persones necessitem tenir altres persones de referència. Els savis sempre han existit per aquest motiu. Els nois i noies actuals busquen referents. I qualsevol professor amb una mica d’autoritas tindrà seguidors, perquè els joves necessiten la referència.
Durant anys, els joves s’han educat seguint una idea falsa de que “tot és possible”, “tot es pot fer” i que “no hi ha límits”
La por a ofegar ha diluït la autoritat.
Els adults hem de ser fars pel jovent, si els volem ajudar. Un far és una construcció costanera que avisa els navegants d’on hi ha rutes viables, on hi ha roques que farien embarrancar el vaixell, on hi ha perill i on hi ha seguretat. El noi, a l’igual que el vaixell, farà el que voldrà amb la informació, però la referència està allà i és certa.
En canvi, si el far canvia de lloc contínuament, el noi o la noia perdran les referències i no sabran per on naveguen. Per tant, els pares i mares hem de tenir les idees clares. Formar-nos, també a nivell emocional. Perquè, quan érem petits, les estructures eren molt més clares i tot es donava per fet.
Els pares i mares hem de tenir les idees clares. Formar-nos, també a nivell emocional. Perquè, quan érem petits, les estructures eren molt més clares i tot es donava per fet
D’aquí que necessitem aprendre’n… Parlem de municipis: la salut mental depèn dels barris, les comarques, els pobles…?
Hi ha una estadística que diu que els trastorns mentals, fonamentalment en joves, però també en adults, tenen a veure amb les condicions sòcio-econòmiques, i amb el vincle i l’arrelament. Les persones més arrelades tenen millor salut mental que les desarrelades. En part perquè, qui no té arrels, viu la sensació d’estar fent nosa a tot arreu on va.
Qui no té arrels, viu la sensació d’estar fent nosa a tot arreu on va
A més, la pobresa i la manca de serveis sanitaris i para-sanitaris dificulten el benestar mental. Els estudis també diuen que l’habitabilitat de les cases, les seves dimensions, l’espai del que cada persona disposa, també fan que els vincles siguin més o menys bons. Els que ens dediquem a aquest ofici reivindiquem més espais col·lectius i segurs als nostres pobles i ciutats.
Els que ens dediquem a aquest ofici reivindiquem més espais col·lectius i segurs als nostres pobles i ciutats
En quin sentit ho diu?
Per exemple, a la Plaça Bonanova de Barcelona, com en tantes altres places de Catalunya, ja no es pot jugar a pilota…
És una plaça d’aquelles que diuen “dures”. I que s’ha okupat recentment.
Sí, però els nens i les nenes hi han de poder jugar. Han de poder-s’hi trobar, discutir i resoldre problemes. Així és com ens socialitzem. Sense aquests espais, els nens i les nenes se socialitzaran a les xarxes… Crec que els Ajuntaments han de facilitar aquests entorns segurs per als infants.
Un altre fenomen recent és el dels influencers. Quina influència tenen sobre els problemes de salut mental?
És un tema interessant. Quan vaig començar a tractar casos d’anorèxia i bulímia als anys 70-80, les persones que feien de models eren actrius i actors prims i esvelts. Ara, els models són persones del nostre entorn. Al meu barri hi ha tres noies amb un aspecte de normalitat total, però que tenen milers de seguidors a les xarxes socials.
Amb aquesta aparença de normalitat, hom creu que aquesta mena de vida és assequible…
Si jo vull ser futbolista i em comparo amb en Messi, aviat veuré que no el puc igualar. Però si en Messi fos una persona del carrer, jo podria pensar que sí que puc ser com ell.
Els influencers contemporanis volen ser la imatge de la felicitat, i d’una realitat meravellosa. I, si no tenen una mica d’actitud crítica, els nois i noies els compren el missatge sense dubtar. Però passa una cosa…
Quina?
Aquest estiu me’n vaig anar de viatge i vaig fer unes fotos que vaig penjar a les xarxes socials. Només vaig penjar aquelles en que tot era bonic, i en les que jo sortia guapo. No vaig penjar les fotografies de coses lletges.
Normal.
Els models actuals de les xarxes fan el mateix: només mostren la part bonica de la vida.
Crec que els pares hem d’ajudar els fills a entendre que tot el que veuen a les xarxes no és la única realitat de les coses. Només una part. I que hi ha dies en què estem més guapos i dies en què no ho estem tant. Els pares hem de tenir actitud crítica.
Els influencers i models actuals de les xarxes només mostren la part bonica de la vida
El moment més crític de la salut mental és el del suïcidi. Com es pot arribar a voler posar punt i final a la pròpia vida?
En general, hi ha diferències entre els motius que impulsen a voler suïcidar-se les persones grans i els adolescents. En el cas de les primeres, es tracta de persones que tenen diagnosis de malalties importants i que senten que ja ho han fet tot a la vida. En canvi, en el cas d’un jove, el motiu és que es troba malament, pateix i no troba altra sortida que aquesta.
Una màxima de la prevenció del suïcidi és la de fer veure que és una solució permanent per a un problema que només és temporal. Les teories ens parlen de tres situacions que ens aproximen al suïcidi.
Quines són?
La primera és la sensació d’estar sols, de no importar a ningú i de que allò propi no és rellevant. La segona és quan, arrel de l’anterior, pensem que fem nosa, que som problemes per als pares, per a la parella, per als amics…
La tercera és quan comences a visualitzar el suïcidi com una solució possible. T’hi vas aproximant. Vas adoptant conductes de risc. Condueixes més ràpid, prens més alcohol, et vas veient capaç de suïcidar-te i, finalment, ho intentes.
Ara mateix, a mig camí, tenim una xacra amb les autolesions. Hi ha nois i noies que es fan talls i laceracions per calmar-se l’angoixa, en comptes de parlar-ne… I això porta a situacions de vulnerabilitat.
A partir de quin moment cal contemplar la medicació?
La psicologia i la psiquiatria contemporànies han avançat molt en això i ho fan molt bé. Cal diferenciar entre patiment i malaltia. El patiment requereix un dol, no una medicina. Però quan excedeix la capacitat de digestió, per dir-ho així, de manera estable i entrem en una situació crítica, els nostres sistemes deixen de funcionar. Aleshores hi ha perill i és quan el psiquiatre pot treballar amb la medicació. Però també es pot treballar des de la teràpia psicològica, o des de la tutoria i el seguiment escolar… Cal fer-li veure a l’adolescent que està passant per una mala època, res més.
Antigament els professors de filosofia eren grans referències. Ara ja no s’ensenya filosofia.
Imagino que tots els professors tenen la formació teòrica necessària. També tenen l’autoritat per transmetre límits, perquè la vida té límits. Ara, però, els nanos toleren molt poc la frustració. Abans, les famílies tenien força fills i ara els nens són molt pocs a casa. Vivim més bé. Tenim més mitjans. Ens ho donen tot i la sensació que tenim és que som omnipotents.
Però quan arribem al batxillerat i no obtenim prou nota per fer els estudis que volem, la frustració és immensa. Val la pena posar límits: “no es pot fer tal cosa”… i prou. El “no” també nodreix. Els arbres més resistents creixen allà on el vent és més fort, perquè tenen arrels més resistents.
Els nanos actuals toleren molt poc la frustració
Els psiquiatres com vostè es presten a fer xerrades divulgatives. Els municipis podrien convidar-lo a xerrar?
Segur. Els adolescents ens escolten. Des de la Fundació Telèfon de l’Esperança fa un any i mig que vam crear un xat d’atenció a adolescents en crisi que està funcionant molt bé i que ara estem estenent per altres localitats, fora de Barcelona. Allà hi ha voluntaris molt ben formats que responen el xat i que ajuden els nanos que es troben malament perquè els han fet bullying a l’escola i envien un missatge demanant auxili.
Tot el que ajudi a trencar silencis i posar llum en la foscor, ajuda. Per constituir aquest xat vam fer uns grups focals d’adolescents i vam descobrir que volien parlar, i que necessitaven persones de referència que fossin coherents. Els joves actuals volen coherència, no persones figaflor.
Els joves volen coherència, no persones figaflor
Interessant
La meva experiència ha estat la de que els joves escolten i fan preguntes pertinents. De vegades per si mateixos i d’altres vegades per amics i amigues que tenen problemes. Al llibre hi ha una experiència d’èxit d’una nena a la que el seu tutor va preguntar-li si es trobava bé i que va dir que tenia ganes de morir-se. Gràcies a aquesta conversa inicial, la nena va poder anar a teràpia i curar-se.
Tinc molt clar que els adolescents es miren els adults i la seva autoritat. Potser no hi fan cas, al principi. Però a la llarga, queden marcats per allò que aprenguin de l’adult. Cal que siguem consistents nosaltres mateixos, i que siguem models. Si li diem al jove que no parli pel mòbil mentre dinem, nosaltres tampoc no hem de fer-ho.
Perfil d’Enric Armengou Orus
Enric Armengou exerceix com a psiquiatre des de fa trenta anys i està especialitzat en el tractament i prevenció dels trastorns alimentaris i de la conducta suïcida. Ha estat fundador del centre ABB i director mèdic d’Ita Salut Mental. Com a psiquiatre, des de la visió logoterapèutica, està enfocat en l’acompanyament a les persones davant les crisis en les diferents etapes de la vida. És professor a la Universitat Abat Oliba i membre del Patronat de la Fundació Ajuda i Esperança. A més, és voluntari del Telèfon de Prevenció del Suïcidi i del Telèfon de l’Esperança i assessora el Ministeri de Sanitat en el pla nacional de prevenció del suïcidi.
