A pocs minuts de Terrassa i Sabadell, a tocar de la comarca del Bages, trobem un poble de 800 habitants, tranquil, dispers i envoltat de parcs naturals. Avui parlem amb l’alcaldessa de Rellinars, Marta Roqué.
“Hem vist que ajudant-nos i col·laborant arribàvem a satisfer les prioritats de la gent. Hem repartit mascaretes, hem tingut cura de la gent gran, els hem anat a buscar menjar o medicines a la farmàcia. És senzillament això: la col·laboració entre tots”
“A dia d’avui puc dir que el poble ha recuperat la normalitat i que no tenim més usuaris als serveis socials dels que ja teníem”
“Ens hem trobat que moltes cases que eren segones residències s’han anat venent a persones que les han comprades per establir-se”
“No ens costa gens invertir en l’escola, perquè sabem que és un espai de cohesió i enriquidor pel poble”
“L’1 d’octubre vaig veure gent implicada i col·laborativa que no havia vist mai. El poble es va convertir en un sol poble i jo vaig quedar gratament sorpresa”
“Els ciutadans són la base de tots els municipis i si ells no estan bé i passen penúries, patim tots. Els ajuntaments hi hem de poder donar resposta”
“Tinc tendència a endur-me’n els problemes dels altres a casa i fer-me’ls meus”
Com definiria el seu estil de fer política?
Molt proper. Soc de distàncies curtes. M’agrada parlar amb la gent, que vinguin i que m’expliquin. M’agrada implicar-me en les coses. De vegades penso que massa i tot: tinc tendència a endur-me’n els problemes dels altres a casa i fer-me’ls meus. Suposo que cadascú té la seva manera de fer.
És l’alcaldessa des de 2013. Què ha après de tot aquest temps i, especialment, d’aquest 2020 tan dur?
Doncs que és important anar tots a la una. Amb la pandèmia, els darrers mesos han estat molt complicats, però hem vist que ajudant-nos i col·laborant arribàvem a satisfer les prioritats de la gent. Hem repartit mascaretes, hem tingut cura de la gent gran, els hem anat a buscar menjar o medicines a la farmàcia. És senzillament això: la col·laboració entre tots. Si anem tots junts, ho podem tirar endavant. El que cal és que la gent es conscienciï, agafi responsabilitat i tingui cura del seu entorn més proper: infants, gent gran…
Ens ha triat unes fotografies personals. Ens les vol explicar?
N’he triat dues. En la primera jo hi surto amb uns nou anys. El meu pare era una mica cul inquiet, li agradava molt viatjar i recordo que tots els estiu ens agafava, ens posava dins del cotxe i fèiem una volta per tot el país. Vam conèixer el nord d’Espanya, els Pirineus, el País Basc, Cantàbria, la part central d’Espanya, Burgos, Saragossa… D’aquesta manera coneixíem entorns que no eren els teus propis i t’enriquies com a persona. Ho recordo molt bé.
L’altra foto explica la meva pertinença a l’ADF, una associació de persones voluntàries que es dediquen a la defensa forestal. El 3 d’octubre (de 2017) ens vam organitzar tots per anar pel país. Tots els ADF del Vallès Occidental vam anar per la comarca reivindicant el 1 d’octubre. La resposta de la gent em va sorprendre molt. Som un país que, si anem tots a la una, som molt forts. Tenim molta força, tot i que no l a coneguem. Quan anàvem a un lloc, la cara que ens posava la gent, com sortia a rebre’ns… Vaig prendre consciència que som un poble gran i que si anéssim tots junts podríem fer grans coses.
Rellinars ha patit gaire els estralls de la pandèmia?
Al principi, l’afectació va ser important. Vam trobar-nos havent d’ajudar famílies que mai havien estat usuàries dels serveis socials. Moltes ens demanaven ajuts perquè s’havien quedat sense recursos a casa. Quan vam tornar a la normalitat de l’estiu, moltes d’aquestes persones van poder tornar a les seves feines i van recuperar-se. A dia d’avui puc dir que el poble ha recuperat la normalitat i que no tenim més usuaris als serveis socials dels que ja teníem.
L’altre dia ho parlava amb el treballador social i no sabíem la causa d’aquest efecte tan curiós. Estem, si fa o no fa, amb les mateixes dades que ara fa un any. Cal concloure que qui va quedar afectat per la pandèmia ha pogut tornar a la seva feina.
Quina és l’activitat econòmica de Rellinars? De què viuen els seus veïns, principalment?
Tothom que viu aquí treballa a fora. El nostre és un poble residencial, amb alguna economia basada en allotjaments turístics, cases rurals, bars i restaurants, alguna botiga… Però el gruix de gent treballa en indústries i serveis de fora del municipi.
I com diria que són els rellinassencs i les rellinassenques?
Diria que els veïns tenen dues vessants. Hi ha qui viu aquí tot l’any i hi ha qui ve els caps de setmana: “els estiuejants”, que anomenem. En tot cas són persones que s’estimen el poble perquè els agrada, però que a mi m’agradaria que s’impliquessin encara més. Tothom viu en cases distanciades les unes de les altres i de vegades ens costa participar de les activitats. Quan n’organitzes, la gent ve, però sempre costa que les coses acabin d’arrencar.
El teixit associatiu és més aviat limitat?
Sí. En tenim, però és molt limitat. I només és actiu de cara a l’estiu. De vegades, com li deia, trobo a faltar més implicació de la gent en el dia a dia del poble. Suposo que és la pròpia idiosincràsia la que ho provoca. Entre setmana, hi ha moltes persones que només són aquí a l’hora de dormir. I quan arriba el cap de setmana prefereixen gaudir d’un entorn tranquil. Potser és per això que no s’impliquen tant.
Ara bé, també tenim una altra part de persones que s’organitzen en associacions. Aquestes sí que són actives, tot i que es concentren molt en l’estiu, que és quan venen els estiuejants que li deia. A dia d’avui tenim censades 830 persones, però a l’estiu podem ser-ne 2.000 sense problema, perquè tenim moltes segones residències.
Alguns alcaldes i alcaldesses ens diuen que estan veient com augmenten les seves poblacions, amb gent que ve de les ciutats.
Ens passa també. En contra de la tònica general, ens està arribant molta gent que venen a viure. Ens hem trobat que moltes cases que eren segones residències s’han anat venent a persones que les han comprades per establir-se.
Tenim punts a favor: una escola rural molt potent. Sabem que aquest és un dels principals revulsius per fer que vingui la gent. També sabem que moltes persones compren aquestes cases perquè investiguen i veuen quina mena de serveis tenim al poble, i l’escola és determinant, perquè treballa per projectes i és una referència. No ens costa gens invertir en l’escola, perquè sabem que és un espai de cohesió i enriquidor pel poble.
Així doncs, no pateixen un problema de despoblament…
Nosaltres no en tenim. Al contrari, aquest fenomen que li deia ens està passant des de fa un parell d’anys i de manera important. El padró dels darrers anys ha anat in crescendo…
Si parlem de promoció econòmica de l’ajuntament, quines són les principals línies que promou el seu consistori?
Doncs com que no tenim gairebé comerç, poca cosa podem fer. La idea és derivar aquesta funció als ens supramunicipals, com ara la Diputació o el Consell Comarcal. Les seves polítiques ens comprometen i anem tots a una.
Dit això, durant la pandèmia hem pogut ajudar amb alguna cosa. Per exemple, la CECOT, o la Cambra de Comerç de Terrassa, proporcionaven programes i informació que nosaltres hem anat traslladant als afectats. Ajuden a trobar feina o a buscar ajuts pels comerços. Així doncs, nosaltres col·laborem amb els projectes supramunicipals, per descomptat.
Quins indrets del municipi considera que són emblemàtics?
En quant a patrimoni cultural, tenim l’església vella, que és un temple romànic dels segles IX a XI. En patrimoni natural hi ha punts coneguts i concorreguts com ara les fonts de Rellinars. També tenim el Castell de Bocs, una muntanya on la gent hi puja tot sovint. Aquí hi tenim diverses rutes que podem fer a peu, com ara el camí ral…
Els seus atractius són més naturals que arquitectònics, doncs…
Bàsicament sí. Tot i que també tenim un Bé Cultural d’Interès Nacional, que són les pintures del Mas les Farreres, que es troben dins d’una masia i que presenten el temps de la Guerra del Francès. Com a ajuntament, amb la propietat, ens vam posar d’acord a recuperar-les, perquè estaven molt malmeses. Així doncs, vam demanar un pla director a la Diputació i ens vam posar en contacte amb la Generalitat. Van venir uns tècnics i aviat ens diran què podem fer per conservar aquest poc patrimoni.
De l’església vella n’hem recuperat la titularitat fa dos anys i mig, perquè la tenia l’Ajuntament de Terrassa. Ho van acceptar i ens van traspassar la propietat. És un motiu de joia per a tots.
Quina és la situació econòmica de l’ajuntament en aquests moments?
A dia d’avui nosaltres ens trobem regits per un PEF (o Pla Econòmic Financer). No devem ni un duro a ningú, estem sanejats, no tenim cap préstec per pagar però sí que tenim un PEF, i és perquè en aquests dos últims anys hem gastat més del que tocava. Tenim uns estalvis i vam anar gastant-los per fer algunes coses importants. La idea és gastar poc en els propers anys per equilibrar les finances de l’ajuntament. Si fem bondat, esperem que a finals de l’any vinent puguem tornar a agafar els diners que tenim en un raconet i posar-los a treballar, perquè de necessitats en tenim moltes.
Quina valoració fa del seu mandat anterior i quins serien els principals reptes d’aquesta legislatura?
Nosaltres sabem que som un ajuntament molt petit i amb molt pocs recursos propis. El nostre pressupost és de 690.000 euros, dels quals 500.000 són de recursos propis i la resta són aportacions d’entitats supramunicipals. Així doncs, si podem fer alguna cosa és gràcies als recursos externs, perquè els propis no ens donen per res.
La nostra idea és la d’anar arreglant el poble. Ara pensem en instal·lar, potser, unes plaques solars, reformar uns carrers que fa molts anys que no es miren, arreglar camins… El cert és que a l’estiu vivim tots en un ai al cor, perquè estem envoltats de boscos i sempre estem pendents dels incendis. Així doncs, volem conservar el que tenim i invertir en energies renovables. Del 2013 al 2015 vam invertir en llums led per als carrers. Del 2015 al 2019 vam poder eixamplar un dels nostres carrers, gràcies a la diputació de Barcelona. És el que va directament a l’escola i hi passa la canalla.
Inicialment, vostès es van presentar sota el paraigües d’ERC. Però en aquesta darrera legislatura van fer-ho sols. Si abans ens deia que cal que tots vagin units, com s’explica aquest trencament?
No va ser un tema de manca d’enteniment amb la gent d’Esquerra. Al contrari, el problema va ser en la secció local. El que hi va haver van ser discrepàncies importants amb el responsable de la secció local d’Esquerra. Em sap greu dir-ho, però així va ser.
Per Esquerra Republicana només tenim paraules d’agraïment, perquè hem treballat molt bé amb ells i hem après moltes coses, ens van acompanyar molt, etcètera. Ens va saber greu acabar aquella etapa per un problema entre persones, que ha estat molt concret però que ha desmuntat tot el que s’havia fet els anys anteriors. Som els primers en lamentar-ho.
Si aquell va ser el pitjor moment, quin ha estat el millor moment que ha viscut com a alcaldessa?
Potser l’1 d’octubre. Vaig veure gent implicada i col·laborativa que no havia vist mai. El poble es va convertir en un sol poble i jo vaig quedar gratament sorpresa. Aquell dia tothom estava aquí. I jo no ho havia vist mai. Tant se valia si eres blanc, negre, d’esquerres o de dretes. És quelcom que sempre he posat en valor. La prèvia va ser dura. I els moments posteriors, també. Però aquell dia vaig gaudir molt de la gent del poble. Va ser una experiència molt bona.
Ara que el govern de l’Estat ha donat permís per invertir romanents municipals, vostès en disposen?
Sí que els tenim, però com li deia abans, no podem tocar-los. Ens ho impedeix el PEF. Tenim superàvit i en generem, però no podem fer-los servir. Nosaltres vam trencar la regla de la despesa i això ens obliga a no gastar ara. Estan en un raconet esperant que l’any vinent, si Déu vol, ens aixequin el PEF i els puguem fer servir.
A nivell general, quins diria que són els reptes que més preocupen els alcaldes i les alcaldesses?
Diria que gestionar totes les coses que tenim al davant, en particular la pandèmia. Perquè als nostres ciutadans els pot comportar tota mena de problemes, des de quedar-se sense feina, fins a veure que la gent no pot sortir de casa. Veus que hi ha moltes persones que ho passen malament i que es perdran llocs de treball. Ens amoïna molt. Els ciutadans són la base de tots els municipis i si ells no estan bé i passen penúries, patim tots. Els ajuntaments hi hem de poder donar resposta.
A banda de la pandèmia, quines altres qüestions creu que alcaldesses i alcaldes com vostè han de reclamar amb més força?
Principalment el finançament. Nosaltres estem infra-finançats. Tenim moltes demandes i reptes econòmics per endavant als que no podem fer front perquè no tenim recursos. Amb un finançament just podríem respondre a més coses, però mentre depenguem de tercers, com ara la Generalitat o les diputacions, no podrem cobrir moltes coses i patirem moltíssim. No hi ha res més frustrant que tenir moltes coses a fer i no poder-les fer.
La gestió de la frustració també és un tema important entre alcaldes i alcaldesses…
Així és. No poder arribar a tot arreu és dur. Veus que la gent et reclama coses i has d’anar gestionant el que tens per prioritats. Potser deixes l’important per anar-ho fent a poc a poc. Els ajuntaments petits patim manca de tot: personal, recursos… Hem de fer el mateix que fan els grans ajuntaments, en termes de paperassa i funcionament administratiu, cal que acomplim els mateixos tràmits dels grans, però amb menys personal.
Una de les coses que reivindiquem és poder cobrir les places dels funcionaris públics. Tenim el calaix que tenim i entenem que no oferim feines engrescadores, així que tenim veritables problemes per cobrir aquestes places. Ens trobem que sempre treballem en precari.
Què en pensa de la inhabilitació del president Torra?
Em sembla una salvatjada. Cap país democràtic es pot permetre el luxe de fer una cosa com aquesta. Vull dir que aquest bon home no ha fet altra cosa que defensar el dret dels catalans a expressar-se lliurement. Això és quelcom intrínsec a una democràcia. No és lògic que no ho pugui fer. Jo em pensava que havíem evolucionat uns quants nivells a aquestes alçades del segle XXI, però hem tirat enrere. I em fa por que aquest retrocés es consolidi. No es pot inhabilitar una persona escollida pel poble. És inconcebible.
