“Es té por que l’emprenedor creï riquesa”

Però és més que això. És un poble amb història i molt treballador, que ens estimem el país i la vila, i que tenim un important pes històric, fins al punt que mentre molts poblets de l’entorn s’identifiquen més amb el món medieval, nosaltres preferim el fet d’haver estat ciutat romana a l’interior de Catalunya. I a més, estem en un entorn molt privilegiat a nivell natural ja que recollim tota l’aigua de les capes freàtiques que fa que arribi a la Vall de la Segarra. 

 

Sí, a dia d’avui som uns 6.800 habitants, el doble que fa pocs anys. I el cert és que hi ha molt bona convivència amb la població immigrant: comparteixen lloc de treball, però també salari i habitatges. La part nova del poble no està aïllada ni separada, sinó que s’ha fet en funció del lloc on s’han construït. Però malgrat que la convivència és bona, no hi ha hagut integració. 

 

És fàcil veure-ho des del punt de vista associatiu: si et mires les entitats de tota la vida com el centre excursionista, el futbol, o l’agrupament escolta, veus que els cognoms són de gent d’aquí, de tota la vida. A les entitats costa molt barrejar, i no serà que no ho hem intentat, fent proves pilot, i impulsant la integració. Però costa. Molt. 

 

També és la manera de ser de les persones, el caràcter de la gent que ve. Aquí ha vingut molta immigració de l’Europa-est, fins al punt que dels 6.800 habitants que som, hi ha un miler d’ucraïnesos i un miler de romanesos. Són educats, hi ha un respecte mutu, però no hi ha integració, tret dels fills dels immigrants que sí, s’han integrat a les escoles, parlen català amb correcció, i des de l’administració s’ha procurat que sigui així en l’esport o en les activitats extraescolars. 

 

Sí, és cert. És una empresa d’èxit que amb més de cinquanta anys funciona, s’ha anat adaptant i superant les traves que hem tingut, i amb l’habilitat dels treballadors i directius i la producció se’n anat sortint. Però no hem d’oblidar que aquí a Guissona hi ha altres empreses rellevants: Sinfimasa, Voith Fabrics, i també petit i mitjà autònom. 

 

N’hi ha, sí, però està als volts d’un 5.5%, que està força bé comparat amb d’altres municipi. Aquí per sort la gent té feina, es sent realitzada, cobra cada mes i té capacitat d’estalvi. Sí que és cert que amb la crisi el diner no circula tant, però vaja, sortosament no tenim els conflictes amb serveis socials d’altres municipis. 

 

Mira, aquest any el nostre museu ha estat premiat. En tenim un de molt didàctic que rep moltes visites i que se centra en la nostra història: amb elements arqueològics però també per saber com era la Catalunya de fa dos mil anys. Està molt ben explicat i n’estem molt orgullosos, perquè és un patrimoni que estimem i que es troba també al poble: el centre es vianalitzat i hem procurat que tingui vida, que conservi la seva història. Que al capdavall, és la història del nostre país. 

 

Doncs mira, primer defensant la teva història, allò que és teu. I això comença per la teva llengua i la teva cultura. Defensant allò que et pertany, però evidentment, respectant també allò que pertany als que vénen de fora. Però mira, treballar per a la independència és pensar que si aquest fos un país lliure, viuria molt millor, que tindria un futur més esperançador, que tindria la possibilitat que els seus fills no haguessin d’anar a fora a viure per trobar feina, que tindríem més pensions, i que tindríem un sentit comú que potser la resta de l’Estat espanyol no aplica. 

 

És cert, però cal veure també com ens ha anat a tots plegats, això. I no parlo només dels casos de corrupció, sinó ja projectes com el del Corredor del Mediterrani que alguns encara s’entossudeixen en fer passar pel mig de la península. O que enfonsin les empreses amb lleis absurdes, o que trontolli aquest estat del benestar que tant ha costat d’aixecar. I tot això fa cansar a la gent, fa que baixi la participació a les eleccions, i hi hagi un desengany permanent, sigui quina sigui la teva ideologia. 

 

És cert que sembla que es facin les coses per buscar el retorn a la centralitat, sigui a través directament de Madrid o de les Diputacions, quan aquí sempre hem fomentat més els consells comarcals i les administracions més properes al ciutadà. I s’ha procurat mancomunar serveis per a què s’estalviïn diners. I pel que fa a les duplicitats, home, en podriem parlar una bona estona d’això. 

 

Doncs que potser no cal un Senat que ara està més qüestionat que mai, o potser el Congrès dels Diputats convindria reduïr-lo. Cal que el Govern Central tingui Diputacions quan a sobre han delegat competències a les autonomies? Cal un Ministeri de Cultura quan la majoria de les autonomies tenen aquestes competències? Doncs potser no. I enlloc d’això, es dediquen a intentar regular la feina que fa l’administració més propera al ciutadà, la més necessària.

 

Crec que no s’ho han plantejat bé, tot plegat, entre d’altes coses perquè dels 947 Ajuntaments que hi ha a Catalunya, la majoria són alcaldes de pobles petits que a part molts ni cobren. La realitat fa que sigui una feina mal pagada, que costa trobar gent que vulgui ser l’alcalde del municipi, i els que s’hi posen són gent que té vocació de servei, que s’estima el poble. Però no és equivalent. Així que si recentralitzen els serveis des de la capital de la comarca, acabaran sortint més cars. 

 

D’acord, però també s’ha de mirar com s’han fet les coses. No pot ser que en aquesta comarca fins ara fa pocs anys, si tu volies muntar un negoci de granja, els papers et tardaven al voltant de dos anys. La mentalitat anglosaxona és “tu muntes una granja, tu compleixes la normativa i si enganyes, tranquil que aquesta granja se’n va a terra, perquè has enganyat a l’Estat”. Aquí no. Aquí tenim por que l’emprenedor creï riquesa perquè pensem que ens enganya. 

 

Efectivament, perquè precisament com que des de l’Administració municipal sabem quina és el pa que s’hi dona, podem actuar amb més agilitat. Només cal veure com la gran majoria dels Ajuntaments catalans tenen un Departament de Promoció Econòmica. Quan hi havia les antigues oficines de l’Inem, no donaven tots els serveis que havien de donar als ciutadans, i la majoria d’aquests Ajuntaments prestaven aquest servei, no perquè els hi pertoqués, sinó perquè era una feina que l’Estat no havia fet bé. Ara aquestes competències de l’Inem ja fa uns quants anys que les té el SOC, el Servei d’Ocupació, i encara que sembla que amb el Conseller anem pel bon camí, encara falta molt de sentit comú. 

 

Doncs sí. Als Ajuntaments ens toca sempre malviure: no només els impostos que paguen els nostres ciutadans van a l’Estat central, que ens els tornen per competències, sinó que no pot ser que t’hagis d’acollir sempre a subvencions per fer obres. El normal seria que ens reguléssim nosaltres mateix. I llavors hi ha un tema d’estalvi que estem començant a recuperar. 

 

La idea que hi havia abans era: si falten més diners, doncs pugem els impostos. Però no ha de ser així, perquè la clau potser és no gastar tant. És a dir, si tu et mires les grans ciutats d’Europa veus que tens més llum a qualsevol poble català o espanyol que no pas a París. Cal tanta llum? I no es tracta de treure fanals sinó apagar-los, estalviant diners. I cal retornar a allò que és pràctic, a allò que feien els nostres avis: vigilar de tenir el llum apagat, o tenir la calefacció encesa només quan fa falta. Més que castigar als ciutadans pujant impostos, el que hem de fer és estalviar, donant els mateixos serveis. Sembla difícil, però per això hi ha la imaginació. I el sentit comú. 

 

Només cal veure la gran manifestació de l’onze de setembre de l’any passat per veure que això ja no es pot passar més alt. No oblidem que allò va fer canviar el discurs de programes electorals de gent que ha hagut de buscar la centralitat política passant-se al independentisme. És a dir, ara la centralitat política està en un conflicte entre l’Estat espanyol i el govern català, però no és un conflicte polític sinó de persones perquè amb la que ens està caient, sentim que l’Estat espanyol està buscant una estructura d’estat que sembla que sigui intocable. 

 

Si, i el que s’hagués pogut arreglar amb bones maneres, amb bons polítics i bones lleis, s’ha fet per privar que els catalans se sentin catalans. Ara fins i tot amb les últimes fusions, com la de Caja Murcia i Caixa Penedès, resulta que la seu ni està a Murcia ni a Catalunya sinó que està a Madrid. Doncs home, què ho voleu tot a Madrid o què? 

 

Si analitzes una mica el què ha passat històricament en aquest país, t’adones que fora d’aquí, tot el que sigui català sembla que sigui dolent: ens han volgut avergonyir per l’idioma, ens han tractat com si fóssim una colònia, no com si fossin espanyol. En realitat, si ens haguessin tractat com espanyols en sentiríem espanyols.