L’arribada del rebut de l’impost sobre béns immobles (IBI) a les bústies, per a aquelles llars que encara no el tenen domiciliat, és un dels moments més temuts de l’any en les economies familiars. El tribut, de mitjana, s’ha encarit més d’un 67% des del 2006 fins al 2023, el darrer any amb dades generals recopilades per l’Idescat. De 302 euros per rebut fins als 505 de la darrera estadística general, mentre que l’IPC català en el mateix període també havia escalat força, però només un 41,5%. Això voldria dir que la pressió fiscal, només pel que fa a aquest impost, es va incrementar més de 15 punts en el conjunt de Catalunya durant aquest període, tot i que a Barcelona, per destacar-ne un cas de pes, l’import del rebut mitjà dels veïns ha pujat encara una mica més des del 2006, un 73%, malgrat diversos exercicis de contenció.
Experts i polítics locals atribueixen aquesta disfunció a un model de finançament municipal “obsolet”. El sistema que afecta els 947 municipis catalans no es toca, per part de l’administració estatal, des del 2002 –tot i que no va entrar en vigor fins al 2004–. I el professor de dret financer i tributari Benja Anglès, de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), recorda que ja partia d’alguns canvis en la fiscalitat que afavorien que l’IBI esdevingués el puntal principal de la recaptació. Vint anys després que el segon govern de José María Aznar (PP) eximís les empreses amb facturació inferior al milió d’euros anual de tributar l’impost d’activitats econòmiques (IAE) municipal, l’IBI ja representa més de dos terços dels ingressos en nombrosos consistoris. En el global de Catalunya, el 2023, gairebé 3.017 milions d’euros van anar de les butxaques dels propietaris de 5,97 milions de finques urbanes cadastrals cap als calaixos dels 947 consistoris.
Greuges i infrafinançament
Pel camí, la presidenta de l’Associació Catalana de Municipis i Comarques (ACM), Meritxell Budó, també assenyala altres problemes, com ara la reforma de l’impost sobre l’increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana, conegut popularment com les “plusvàlues”. Budó estima en un 50% la reducció d’ingressos per aquest concepte.
I tot això, en paral·lel a la inflació desbocada dels últims anys, que a més de fer encarir serveis i obres, ha imposat revisions salarials superiors a les plantilles de funcionaris locals i restriccions d’ús dels romanents estalviats. Budó hi afegeix el greuge de l’infrafinançament en concepte de transferències estatals. Segons dades de l’Observatori de les Finances Locals de l’ACM, els consistoris catalans –excloent-ne les capitals de demarcació– reben 473 euros per capita de l’Estat, ponderats pel cost de la vida, mentre que a Aragó la xifra per habitant s’enfila fins als 796 euros anuals.
