Vostè ja porta 16 anys com a alcalde de Vila-sana. Quin diria que ha estat el seu estil de fer política fins ara?
Escoltar la gent ha estat sempre l’estil. Fem allò que la gent demana. Al principi ens va passar que teníem la idea de fer un local per al jovent, amb ordinadors, pantalles, etc. Vam fer una sala amb tot aquest equip. El jovent, en canvi, preferia anar a un cobert a passar l’estona. Aquí vam aprendre que calia fer el que la gent demana: si ho vols imposar i la gent no ho vol, no tindràs èxit. Vam començar a escoltar. Preguntàvem sobre les obres que fèiem. Passàvem carrer per carrer a parlar amb els veïns. Escoltar fa que la feina de ser alcalde sigui més fàcil, si més no, en teoria.
Creu que cal tenir estudis superiors o la carrera de Ciències Polítiques per fer d’alcalde?
La millor carrera per un alcalde és voltar pels carrers, parlar amb la gent i veure els problemes que tenen directament. Si tens molts estudis, però et quedes tancat al despatx, t’acabes aïllant del món. Però si vas al cafè, voltes pel poble, et poses a xerrar del dia a dia amb uns i altres, vas sumant un conjunt d’experiències que et faciliten la presa de decisions.
Ens ha portat unes fotografies per ensenyar-nos. Quin significat tenen per a vostè?
En la primera hi apareix el meu padrí, que va ser alcalde durant 13 anys i que em va marcar molt la infància. Sempre tinc aquesta foto al calaix del despatx. Em sembla com si m’anés guiant i em digués, com si fos una intuïció, “fes això” o “fes allò”…
La segona és de quan cantava caramelles, que per a mi va ser la manera de començar a col·laborar amb el poble. Un hi havia de dedicar moltes hores a assajar.
La darrera és d’una presentació que vam fer al Palau Robert de Barcelona. Hi vam llançar el pla turístic conjunt de Borges i Vila-sana, que va ser apadrinat pels famosos germans Torres, els cuiners. Soc l’alcalde d’un poble de 700 habitants, però aquell dia, amb aquell nivell, em vaig sentir com un gran polític… Ho puc dir, no?
Més tard ens portarà a visitar l’estany d’Ivars i Vila-sana i el Centre d’Immersió. Són dos punts de visita obligada del poble. Què representen per vostès?
L’estany ho va canviar tot. En aquest poble mai hi havia hagut turisme, i pel sol fet de construir l’estany, va començar a venir natura i grans canvis en el nombre de visitants. De no tenir restaurants vam passar a tenir-ne cinc. De cap casa rural, a tenir-ne quatre. Això significa una transformació: l’estany va aportar vida al poble. Cada setmana, a partir dels divendres, aquí hi comences a veure bicicletes, trípodes de fotògrafs… Tota la setmana tenim un paisatge agrícola i els caps de setmana hi observes grans canvis.
I el Centre d’Immersió?
La una va lligada amb l’altra. Aquí volíem un espai per poder recordar, perquè aquest estany, abans de ser el que és ara, ja n’havia estat, però s’havia perdut. Més ben dit, ens van robar l’estany quan el van dessecar, i vam passar 50 anys sense ell, havent-lo transformat en terres de conreu. Ara fa 10 anys el vam tornar a omplir. I la màgia és que va tornar a establir-se. Podríem haver-ne perdut la memòria, però els padrins t’explicaven com havia estat. Molts d’ells l’havien vist ple, després sec i, novament ple. I per això vam decidir fer un centre per guardar la memòria.
Quines característiques té?
És un lloc on hi caben 100 persones, amb una forma ovalada i una pantalla de 90 graus, d’un metre d’amplada i 2 d’alçada, que són mides antropomètriques (a dimensió real d’una persona). Actualment està dedicat a l’estany. T’asseus tranquil·lament i la imatge t’envolta. I pots donar un tomb a l’estany des d’allà mateix.
Sembla molt interessant. El visiten gaires persones?
Cada setmana ens arriba un autocar. El primer punt de la ruta és el CIM. Allà t’hi expliquen la història i les velles imatges del que havia estat l’estany. A partir d’aquí hi trobes rutes turístiques, cases rurals, passejades…
Abans es esmentava el pla turístic, que suposem que és una bona via de promoció econòmica. Com és la promoció de les restants vies?
El nostre poble ha estat sempre una taula que s’aguanta sobre tres potes: l’agricultura, la indústria i el turisme. De la primera cal dir que aquesta terra en concret és la més bona de tot el Pla d’Urgell. En diuen la “Terra de merlets”, que és una partida amb uns terrenys molt rics. La producció agrícola i ramadera és excel·lent i les granges són pioneres, amb interacció forçada, control de temperatura i humitat…
Quant a la indústria, tenim un polígon de 30 hectàrees que està ple. I, per tant, està en període d’ampliació. El turisme, la tercera pota, és un sector nou. El teníem una mica abandonat i ara el jovent comença a dedicar-s’hi. Vinculat a això, també tenim la “quarta” pota, que és la del turisme esportiu. Tenim l’únic circuit de BMX de la província de Lleida i un dels millors d’Espanya. A l’hivern ens hi venen moltes persones de països nòrdics com ara Finlàndia o Noruega a entrenar-se aquí.
Ja hem vist que aquest circuit és un referent internacional. La Federació Catalana de Ciclisme l’ha declarat com a centre de tecnificació.
Sí. Tenim, efectivament, un centre de tecnificació, on hi ha actualment 160 nens apuntats a l’escola. I molta gent de seleccions europees que venen a entrenar-s’hi. Aprofitant l’apunt, volia dir que també tenim un equip d’hoquei femení a divisió d’honor. Som l’únic poble de 700 habitants presents en la competició. I ens les juguem cada setmana amb gent de La Corunya, Madrid, Gijón… Enguany ens van faltar dos puntets per anar a jugar a Europa.
Tenen un bon potencial…
I, a sobre, l’equip està format de nenes d’aquí. De les cinc titulars, n’hi ha tres que són de Vila-sana. Una és del Vendrell i una altra és de Bell-lloc. És un equip que van començar a anar en patins ara fa deu anys totes juntes i que ha anat creixent en el mateix grup. Es gairebé com la sèrie de TV3…
Com és la gent del poble?
Molt inquieta, gràcies a Déu. Vull dir que són persones que ho donen tot. El jovent és molt actiu. Ells mateixos s’agrupen en penyes, i tant se val si l’ajuntament hi ajuda com si no. S’ho fan sols. En són uns 80 o 90 ja. Els “Utxes”, que n’hi diem.
Hi ha gaire gent que encara pateix els estralls de la crisi, al seu poble? Com els ajuden?
Gràcies al Consell Comarcal comptem amb uns serveis socials als que estem estretament lligats. Fan un bon servei, ja sigui en relació a la canalla, com a la gent gran, com a les noies o dones…
Al nostre poble volíem un programa per tal que la gent que no pogués pagar els deutes que ho pogués fer a canvi de treball. I ho vam batallar molt, però legalment no va ser possible perquè calia que aquestes persones estiguessin assegurades. Ho vam dur al Parlament fins i tot. Ara ho volem tornar a impulsar: hi ha persones que no tenen diners, però sí capacitat de treballar.
Una bona iniciativa. I com es troba l’estat econòmic de l’ajuntament?
Estem amb dèficit zero. Es pot dir que en aquest moment no devem ni un euro. I en tenim 1.600.000 de romanent. Però no ens ho podem gastar perquè la llei no ho permet. Estem molt bé. Mentrestant, no hem apujat els impostos des de fa 20 anys. Hem pogut passar amb els altres ingressos.
Un esdeveniment curiós és el de la Festa de la Mare de Déu de la Cabeza. No sembla oriünda d’aquí. Com és que celebren la festa d’una verge andalusa?
La festa és molt peculiar i única. És la única verge andalusa que tenim al Pla d’Urgell. Era d’un senyor d’aquí que va marxar a Andújar i que es va casar amb una senyora d’allà. Ens va portar la Mare de Deu. Al costat mateix de l’ajuntament hi tenim una capella, que és de titularitat privada, però oberta al públic. A finals d’abril, de la mateixa manera que a Andújar hi fan la romeria, nosaltres fem la nostra. Aquí s’hi agrupen 1.700 persones i 1.000 confrares. Molts provenen de Lleida capital, que són fills d’allà i que venen amb el seu ramet de flors i fan una missa rociera i porten un coro andalús. També ho complementem amb cants en català i fem una missa bilingüe. És un exemple de comunió. Tant de bo la política aconseguís això mateix.
Quant a l’administració electrònica, diria que a vostès els ajuda?
Vila-sana ha estat el primer ajuntament del Pla d’Urgell que es va adherir a l’administració electrònica. La nostra secretària va dir: ‘si hi hem de ser, som-hi’. I sí, vam ser els primers. Al principi és molt complex perquè vam haver de treure tots els papers i fer les taules netes. Però ara que ja portem 3 o 4 anys funciona molt bé. No hi ha paper i tot és ràpid. Segurament ja ens hi hem habituat. Amb una tecla ho tens tot posat en relació.
La present està sent la seva cinquena legislatura consecutiva. Com valora la seva reelecció?
Sempre dic que el poble parla i que, en aquest cas ha tornat a parlar. Jo vaig presentar-me per la llista de JxCat i Junts per Vila-sana. N’hi havia una altra d’ERC. Vam obtenir una bona diferència: 90 vots de 500 possibles. Dubtava de si tornar-me a presentar, però la gent m’ho demanava. Especialment la gent gran. Entre una cosa i una altra, em van convèncer.
Quins diria que són els eixos principals de la legislatura present?
La idea principal és la de treballar per la quitxalla i la gent gran. Estem fent un centre de serveis, més que una residència, que es regeix per un concepte nou, revolucionari, que funciona ja a Anglesola. Volem que tot el poble sigui residència i que cada casa sigui una habitació. En comptes de construir una residència, volem que cada padrí es quedi a casa i que pugui envellir tranquil·lament. A partir d’aquí volem posar un centre de serveis, que estem posant ara mateix a concurs, i donar totes les atencions als avis que calgui. La Generalitat subvencionarà una part d’aquests serveis i això farà que molta gent s’ho pugui permetre.
Quina lectura en pot fer de la situació política actual entre Catalunya i Espanya?
Vist des de lluny, la lectura del problema és complexa. No s’hi veu el final. En les bones negociacions un pot veure l’horitzó i decidir si tira per un camí o per l’altre. Ara mires a tot arreu i mai no veus el final. Cada dia dones un pas petit, però no saps on vas, ni si és per bon camí o per mal camí. Trobo que la incertesa fa mal a tothom: a nosaltres, a Espanya, a Europa… La gent fa coses sense coordinació i cadascú mira pel seu. Tot plegat, molta incertesa.
De quina manera es podria adreçar la incertesa?
Començant pel diàleg i seguint per la comprensió. El diàleg el trobo més fàcil. La comprensió, no tant. El que li deia abans de la Mare de Déu de la Cabeza, que aquí tenim una mostra de bona comunió entre Espanya i Catalunya… Tant de bo ho poguéssim fer amb la política. Si ‘ha fet amb la religió i les tradicions també es pot fer amb la política.
Creu en la limitació de mandats?
Jo penso que un alcalde, mentre tingui il·lusió i ganes, pot seguir endavant. Ara, quan un senyor no té projectes, no té ganes o no té força, val més que se’n vagi cap a casa. Jo no limitaria.
Si ara mateix vinguessin els seus conciutadans a veure’l al despatx, quin missatge els transmetria?
Que darrerament la gent va molt accelerada. Els dic: “va, freneu una miqueta”. Sempre venen amb problemes i en només 10 minuts volen explicar-t’ho tot. És cert que aleshores surten relaxats. Amb el mateix problema, però vist de manera distinta.
També els diria que aprofitin l’ambient rural, la tranquil·litat, la forma de pensar d’aquí. Les coses es poden pensar i valorar dues o tres vegades abans d’actuar. Millor això que actuar en calent.
Com convenceríeu un foraster per venir a viure al poble, i gaudir d’aquesta tranquil·litat?
Li diria que aquí podria tenir una caseta en un lloc on podria anar a passejar, pescar, donar un passeig en barca… A la vegada, estem molt ben comunicats, amb un accés directe a l’autovia, que et deixa a Barcelona en una hora i a Lleida en 10 minuts. Aquí hi ha moltes parelles que venen amb canalla i que troben un lloc fantàstic. Troben coses que no poden fer en les capitals, com ara anar a una escola rural, on estan molt ben atesos, o sortir a jugar pel carrer. Recomano que vinguin a conèixer alguna de les nostres cases rurals. I, si els agrada, que es busquin un terreny, o una casa, i que s’hi quedin.