S’ha superat sortosament la idea que el reciclatge sigui patrimoni exclusiu de quatre obsessionats pel medi ambient. Als darrers anys hi ha hagut una progressiva conscienciació ciutadana de respecte per l’ecologia, que ha inclòs altres temes, el més destacat dels quals potser sigui el de la gestió de residus.
“El residu té una gran capacitat de generar treball, i això ho hem de potenciar. Cada 10 mil tones de residus municipals que reciclem, es poden generar 250 llocs de treball, amb un estalvi per a la economia catalana de gaire bé dos milions d’euros”
Josep Maria Tost
Director de l’Agència Catalana de Residus
Vam començar amb una mentalitat empresarial, econòmica i gestió dels serveis, fent un pla econòmic, de reformes, i de reinversions. En 3 anys ja vam passar a ser dels primers municipis de Catalunya amb gestió de deixalles. I actualment, som els millors del sud d’Europa amb els costos més baixos.
Jordi Baucells
Expert en temes medioambientals
S’hi ha fet molta demagògia amb els abocadors, però hem de tenir present que els que s’instal·len ara són molt diferents als d’abans i que, si hi ha una bona gestió, no hi té per que haver cap problema.
Andreu Puigfel
Fundador del Grup Puigfel
En els temps difícils que ens han tocat viure, i més enllà d’algun inevitable tractament demagògic, hem acabat aprenent que tot es pot reaprofitar. Absolutament tot. Avui us convidem a conèixer el tema amb una mica de profunditat amb tres experts: Josep Maria Tost, director de l’Agència Catalana de Residus, Jordi Baucells, expert en temes medioambientals que ens parla de la Mancomunitat de La Plana, i Andreu Puigfel, fundador del Grup Puigfel, empresa que, entre d’altres temes, toca el tractament de residus.
Fins fa relativament poc temps, el tema del reciclatge i el tractament de residus semblava un tema secundari, que no requeria de major complicació més que la de fer desaparèixer de la manera més còmode possible els residus generats per les ciutats. Però als darrers anys, hi ha hagut un important canvi de percepció, no només econòmica sinó també ecològica. En Josep Maria Tost, de l’Agència Catalana de Residus ens ho comenta: sí, hem hagut de reflexionar sobre quin model de país volem en aquesta matèria, tenint en compte que ara la capacitat financera és limitada. Tenim molt clar que la gran aposta de l’Agència en matèria de residus, tan en àmbit industrial com urbà ha de ser la prevenció i la integració.
I això passa evidentment pel reciclatge, que ha conscienciat a molta gent: especialment en l’àmbit industrial, ens puntualitza Tost: gairebé un 80% dels residus que es generen tornen a entrar en el procès econòmic; i pel que fa al residu municipal, els catalans reciclem el 40% dels residus que generem. Encara no n’hi ha prou i per això insistim en noves campanyes, perquè no només és un tema ecològic. També laboral.
I és que el residu és un element que té una gran capacitat de generar treball, i això s’ha de potenciar. Cada 10 mil tones de residus municipals que reciclem, es poden generar 250 llocs de treball, amb un estalvi per a la economia catalana de gaire bé dos milions d’euros. Així que s’ha de potenciar aquest sector que genera ocupació, en un context, a més que està marcat evidentment per la crisi: Tost ens ho comenta: els residus són el reflex de la qualitat de vida i de l’economia d’un país. I han caigut entre un 35% i un 40%. Però dins d’aquest escenari, imprevisible fa uns cinc anys, hem de ser capaços de replantejar la situació i fer una reflexió conjunta sobre com a través dels ajuntaments, els consells comarcals i altres organismes podem analitzar què hi falta en aquest país, i fer que el tractament de residus sigui més ajustat, més econòmic i més competitiu.
Una de les maneres d’aconseguir això és fer-ho a través d’experiències tan singulars com la Mancomunitat La Plana, a Osona. Allí va néixer, fa una trentena d’anys la idea de prestar serveis de mecanització i informatització conjunta de les oficines municipals per tal que els petits pobles de la comarca poguessin tenir serveis. Amb el temps, però, tot plegat va anar guanyant complexitat i actualment, la Mancomunitat La Plana està formada per 12 municipis, 11 del sud de la comarca d’Osona i 1 del Vallès Oriental, amb una població que sobrepassa els 32.000 habitants escampats en prop de 300 km2.
Ara, els serveis que es presten són de les àrees de Medi ambient, amb recollida, tractament de residus, i educació ambiental; Joventut, amb gestió dels punts d’informació juvenil, projectes de voluntariat europeu i d’intercanvi internacional, joves artistes, i projectes mancomunats de joventut; Serveis socials, amb atenció a la dona, immigració, i atenció domiciliària; Serveis funeraris, Dinamització comercial, amb suport als més de 400 comerços de la Mancomunitat La Plana; i una Borsa d’habitatge, amb ajuts al lloguer jove, servei de borsa de propietaris i llogaters, i ajuts a la renda mínima.
Jordi Baucells, expert en temes medioambientals i Regidor de Governació, Economia Pagesia i Medi Ambient de l’Ajuntament de Taradell, un dels municipis mancomunats, ens explica com els poblemes en la incineradora de Tona van dinamitzar el tema de la gestió de residus: Nosaltres la vam agafar l’any 2004, i a mi em van demanar agafar la gerència, ens comenta. En aquell moment, la mancomunitat tenia un òrgan jurídic creat, però la gestió era inexistent, així que vam començar amb una mentalitat empresarial, econòmica i gestió dels serveis, fent un pla econòmic, de reformes, i de reinversions. En 3 anys ja vam passar a ser dels primers municipis de Catalunya amb gestió de deixalles. I actualment, som els millors del sud d’Europa amb els costos més baixos.
La idea d’una bona gestió, amb elements empresarials, és part de l’èxit de la Mancomunitat. Però també l’estructura, tal i com ens diu Baucells: Tenim una voluntat política de fer-ho bé, i hi ha hagut una entitat que ha gestionat bé, prenent decisions valentes, siguin o no empresarials. Amb això hem aconseguit no entrar en dèficit, tenir un nivell d’endeutament molt baix i tenir els treballadors contents, mantenint les promeses que els vam fer als inicis. Així que, resumint-ho, penso que l’element clau és que es gestiona un servei des del principi fins al final.
A banda de la gestió, però, cal una bona labor didàctica i pedagògica a la ciutadania: en temes de residus, ens comenta Baucells, abans d’actuar d’una manera, cal tenir la conscienciació que es fa correctament.. Nosaltres passem a recollir la brossa porta per porta a cada casa. I a canvi, rebem els residus molt ben separats i per tant, que tothom en surti beneficiat. I per arribar a quí, cal que tothom ho sàpiga. Per això donem molta informació per tal que es facin campanyes educatives.
Malgrat l’èxit de la iniciativa, Baucells admet que a les grans ciutats el procés és més complicat, encara que tothom hi pot contribuir: de fet, hi ha dues estratègies: una és la que es pot fer servir en grans ciutats, on el ciutadà fa una separació de residus, i al final de la cadena hi ha una incineradora de tractament, separació i gestió. L’altre és la que es fa en àrees rurals, com la nostra: es diu al ciutadà que faci un esforç a casa, i que, a canvi, nosaltres el compensarem amb un cost de les deixalles que serà relativament baix.
I aquest cost val la pena, perquè les compensacions econòmiques estimulen, però també les socials. I serà per això perquè cada vegada hi ha més pobles que s’apunten a aquest sistema. I el preu es nota, és clar: els costos són gairebé doblats. Nosaltres amb 100€ per any i per família, i reciclem el 82% dels residus, conclou Baucells.
Malgrat la progressiva conscienciació en el reciclatge, sempre hi ha una part que no es pot reciclar, que d’una manera o altra s’ha de gestionar. És el que anomenem els Ecoparcs. Josep Maria Tost, de l’Agència Catalana de Residus, ens ho comenta: els Ecoparcs estan pensats per la gran pressió que es patia pels dos millons de tones que generava l’àmbit metropolità, i que necessitaven un tractament intens i ràpid. Amb l’últim Ecoparc que és el de Hostelets o el de Vacarisses, el cinturó d’aquestes instal·lacions està finalitzat.
El tema, però, no està exempt de controvèrsia i Tost admet que hi ha un cert rebuig, però és un tema de maduresa política. I sí, s’hi ha fet molta demagògia amb els abocadors, però hem de tenir present que els que s’instal·len ara són molt diferents als d’abans i que, si hi ha una bona gestió, no hi té per que haver cap problema. És molt important, per a que funcioni millor, que no hi hagi orgànica en el residu i s’ha de saber conscienciar que es faci bé.
El progrés, però, ha buscat altres alternatives, com les les instal·lacions per generar biogàs o les plantes de triatge, molt menys intensives en tecnologia pero que aconsegueixen uns objectius primaris de reciclatge mínimament acceptables, amb una inversió molt més baixa.
Una de les empreses que tenen molt assumit el tema del respecte del medi ambient en el tractament de residus és el Grup Puigfel. El seu fundador, Andreu Puigfel, ens comenta que això del reciclatge s’ha fet des de sempre, però que la tecnologia ha provocat que tot es pugui optimitzar molt millor: Ara mateix, la part d’Hostelets de Pierola está produint un gas, del que precisament nosaltres en som consumidors: hi ha tres fàbriques, i en les tres gastem el biogàs que produeix el residu; però a més a més d’aquest residu estem restaurant unes muntanyes.
Aquest mètode, però, no és l’únic que fan servir: a l’Elena, per exemple, a Cerdanyola, són bales prensades que passen pels Ecoparcs i treuen tot el residu, no fan olor, ni hi ha problemes amb els ocells, per estar plastificat, així que és una fórmula molt còmoda i ràpida de poder restaurar les canteres. En aquest sentit, som pioners.
Malgrat les innovacions i la netedat en el procés dels residus, es continuen buscant alternatives: hi ha ajuntaments o associacions de veïns no els agrada aquest sistema, i no podem oblidar que són ells, en definitiva, els qui produeixen aquest producte. Però també és cert que a vegades també les administracions són poc decidides i les pressions socials governen. I això que el resultat d’Elena ha estat excel·lent: hi ha hagut una restauració ràpida (en poc més de 3 anys) que ha acabat convertint-se en zona verda, s’han aportat guanys a l’Ajuntament, i ha vingut molta gent d’Europa a veure-ho, sens oblidar que pràcticament tots els ajuntaments de Catalunya han passat a visitar-ho.
El tractament de Residus continua essent un dels grans temes que ha de tractar l’administració pública. I tot passa, evidentment, per un major aprofitament de recursos, una major consciència ciutadana en el reciclatge i el respecte per l’ecologia, que passa per les empreses ecoeficients. Tal i com diu Josep Maria Tost, l’ecoeficiència és, en el fons, un estalvi, tant d’impacte ambiental com econòmic. També és un sector amb un gran potencial econòmic a Catalunya, el factor de l’economia verda. Una de les revolucions d’aquest segle serà aquest factor de l’economia verda, que farà que es generin nous negocis al voltant de l’optimització dels recursos.
