“Estem massa a prop de Berga i les botigues locals acaben tancant”

Vostè va ser professora d’idiomes durant vint-i-cinc anys i mai s’havia plantejat la política. Com és que s’hi va acabar dedicant?

Jo era la presidenta de l’Associació de Veïns d’Avià en aquell moment. No tant perquè tingués inquietuds polítiques sinó perquè crèiem que entre tots ho havíem de fer tot i en aquell moment em tocava a mi ser-ho. Van arribar les eleccions municipals (parlem del 2011) i semblava que al poble no hi havia possibilitat de formar cap llista electoral de cap partit. Així que entre totes les persones de les entitats en vam parlar i vam fer una llista. Com a mínim, per què hi hagués oportunitat de votar un grup, perquè si no hauria estat molt trist.

Així va ser que vam formar una llista d’independents. Un venia de l’esplai, l’altre del futbol, l’altre de les bicicletes… I vam formar un grup que es va anomenar “Som Avià”. I després, curiosament, potser pel fet que ens hi vam posar nosaltres, també es van afanyar a fer una llista els de Convergència i els socialistes. Al final, vam concórrer tres partits. I el nostre va sortir guanyador. I fins avui.

Vam formar una llista d’independents. Un venia de l’esplai, l’altre del futbol, l’altre de les bicicletes.

Segueixen els mateixos tres grups avui en dia?

No, no… A la primera legislatura hi va haver socialistes i convergents en l’oposició. En la segona també va concórrer el grup d’Esquerra Republicana i vam formar govern amb ells: nosaltres amb cinc regidors i ells amb tres. I en les darreres eleccions només hi havia Esquerra, perquè els de Junts no van fer llista. Nosaltres vam treure vuit regidors i Esquerra tres. Tenim majoria absoluta i governem sols.

Deu anys després d’arribar a l’alcaldia, com diria que és el seu estil de fer política?

Bàsicament és una qüestió de gestió. Dins del nostre grup cadascú té simpaties per un partit diferent, però el cert és que no en parlem gaire entre nosaltres. Ens hi vam posar per fer un servei al poble i seguim amb la idea de fer de servidors. Volem que els veïns tinguin tot el que necessiten.

Dins del nostre grup cadascú té simpaties per un partit diferent, però el cert és que no en parlem gaire entre nosaltres.

En els darrers temps, però, han hagut de gestionar pandèmies, temporals i tot un conjunt d’imprevistos…

No ens ho esperàvem… De nevades ja en rebem alguna de tant en tant, però no ens hauríem imaginat mai que hi hauria una pandèmia com aquesta. El cert és que va ser duríssim, sobretot perquè aquí vam tenir el CAP tancat i la gent gran patia molt. Havien d’anar a Berga, però això suposava fer moltes cues, demanar hora per telèfon, no te l’agafaven… La gent estava tant desesperada que em venien a veure per dir-me que no podien contactar amb el metge per fer coses tan elementals com la renovació d’una recepta. 

A més, aquí tenim una població bastant envellida, amb 600 persones que passen dels 70 anys. Quan necessiten alguna cosa, si veuen que no se’ls dona una sortida, s’angoixen molt. I des d’aquí ens posàvem el telèfon i anàvem fent les trucades i retrucades… Ho vam patir tots plegats, però gràcies a Déu, sembla que ja es va acabant.

La gent estava tant desesperada que em venien a veure per dir-me que no podien contactar amb el metge per fer coses tan elementals com la renovació d’una recepta. 

A banda d’aquells dies tan durs en quarantena, com ha afectat la pandèmia a nivell econòmic?

Aquí tenim molts professionals autònoms i van rebre molt. De cop, la gent no cridava els pintors, no cridava els ferrers, no anava als restaurants ni als bars… Aquests darrers van patir un tancament llarguíssim. I nosaltres hem hagut de donar molts ajuts econòmics de lloguers, aigua, llum, gas… Però també d’aliments i productes de primera necessitat. Ens ha calgut dedicar-hi molts diners. Però, d’altra banda, com que no podíem celebrar festes majors ni aplecs (que en teníem moltes), hem pogut recuperar diners i dedicar-los a ajudar la gent. Hem donat subvencions directes als autònoms que podien demostrar que se’ls havia reduït la facturació d’un 60% o més, o als bars que estaven tancats.

Hem hagut de donar molts ajuts econòmics de lloguers, aigua, llum, gas… Però també d’aliments i productes de primera necessitat.

Li hem demanat que ens portés algunes fotografies personals. Ens les podria explicar?

És clar. La primera és de quan era petita i cantava caramelles. Molts ho hem fet quan érem nens i nenes i ho portem a l’ADN. Devia tenir uns deu anys en aquesta fotografia i em sentia com si tingués una segona família envoltant-me. Finalment no ho fèiem només el dia de Pasqua, sinó que ja comences a assajar al mes de gener i representa una manera de conviure moltes hores amb gent amb la que compartia un objectiu comú. Recordo que el diumenge de Pasqua cantàvem pel poble i el dilluns següent anàvem a peu a cantar a les masies disseminades i era com una gran aventura. A mi em va donar un gran sentiment de pertinença i arrelament a una comunitat… I això que sempre he cantat fatal, eh?

La segona foto és ja de la joventut. És d’una de les experiències més boniques que he tingut mai, que va ser el campus del “King’s College” de Cambridge. Cada estiu, al llarg de set anys, vaig tenir l’oportunitat d’anar-hi a estudiar.

Molt bé. En té alguna de més recent?

Sí, de relacionada amb l’alcaldia. És aquesta, de la meva primera roda de premsa, que vam fer amb una colla d’alcaldes de pobles veïns el dia que vam fer renéixer l’antiga ruta ramadera, que ens unia a tots. L’alcaldessa d’Olvan va prendre la iniciativa i va dir: “hem de presentar la ruta ramadera amb xais”, així que vam anar a una granja i vam fer-nos aquestes fotos. Vam atipar-nos d’agafar xais i ens ho vam passar molt bé. Jo mai havia parlat en públic ni amb periodistes i em va sobtar que a algú els pogués interessar el que volíem dir-los.

Quines característiques diria que tenen els veïns, en general? Com són?

Els veïns d’Avià són persones que mai et diran que no, si és que algú de l’ajuntament o d’una associació els demana quelcom. Tothom està obert sempre a col·laborar en moltíssimes coses. I això ens fa sentir privilegiats. Sabem que són persones en les que sempre podem confiar, obertes, senzilles… Persones en el sentit més profund de la paraula.

Els veïns d’Avià són persones que mai et diran que no, si és que algú de l’ajuntament o d’una associació els demana quelcom.

La majoria són nascuts aquí?

Així és. Tenim poca migració. Potser el col·lectiu més important és el marroquí, tot plegat unes quatre famílies. També tenim tres famílies romaneses. Tothom s’ha integrat perfectament i fan el que fa la resta. Potser no tenim gaire immigració perquè no tenim servei de transport públic i per anar a Berga et cal agafar el cotxe. Això és un inconvenient per a tots.

Què diria que és el millor i el pitjor del poble?

El millor d’Avià és que tenim un paisatge molt maco, visquis on visquis. Només sortir de casa ja pots gaudir de la natura. Recordo que els de l’oposició tenien al cap de fer un “pipican” en el seu programa electoral i la gent del poble deien: “i perquè el necessitem, si surts de casa i ja estàs al bosc?”. Tenim molta qualitat de vida i la natura ens envolta i ens acompanya constantment.

D’altra banda, el pitjor és que estem massa a prop de Berga i les botigues locals no tenen gaire vida i acaben tancant. Hi ha hagut tres intents de posar una peixateria, que és un negoci que ens convindria, però no s’hi guanyen la vida. Finalment, tothom ha d’anar a Berga per una cosa o altra: les escoles dels nens, els instituts, les activitats extraescolars… Acaben tots comprant a Berga i les botigues d’aquí no tenen vida.

En la pandèmia ha nascut algun negoci, pel fet de no poder-se bellugar?

No. També hem anat a Berga. Si et calia alguna cosa era inevitable. Ni tan sols els Mossos d’Esquadra feien escorcolls entre Avià i Berga. Ja li dic, la proximitat ens perjudica. Si no, tindríem un teixit comercial més potent. Però també és culpa dels mateixos avianesos, que anem a Berga a fer una cosa i aprofitem per fer-ne i trobar-ne d’altres. Si ho miréssim bé, també ho podríem trobar aquí al poble.

Tenen alguna iniciativa en quant a promoció econòmica?

Amb l’ajut de l’Agència de Desenvolupament del Berguedà, que són molt actius, tenim propostes per dinamitzar el comerç. Però com que tampoc tenim una associació de comerciants locals i la gent té molta feina a fer a casa i costa de posar-la en marxa, no hi ha comerç a dinamitzar.

Quins llocs destacaria com a més emblemàtics i interessants?

Tenim l’església de Santa Maria d’Avià, que és una petita ermita, humil, però molt bonica, situada entre camps i boscos. Just en un dels laterals hi ha un paller que emprem quan celebrem la festa del segar i el batre. Lamentablement, unes activitats que es van perdent, perquè el jovent no hi estan gaire interessats, tot i que quan fem la festa els empaitem per tal que vinguin a segar una mica…

També tenim el llac de Greugés, que és propietat de l’ajuntament. És un espai de relaxació que ens estimem molt. Sembla que hi entris i que se t’oblidi tot. Tenim molta cura del camí de les aus.

I encara tenim el casc antic, però està una mica degradat i ara, amb l’ajut de la Diputació, estem mirant de fer un pla de dinamització de l’habitatge per veure si els propietaris s’animen a rehabilitar-lo i a posar lloguers assequibles que facin que els joves es puguin quedar.

La disponibilitat d’habitatge és un problema a Avià?

Sí. Gairebé no hi ha immobles de lloguer, i els pocs que hi ha són molt cars. I els joves del poble han de marxar. Per això pensem que podríem estimular els propietaris amb ajuts, per veure si els poden posar a disposició de la gent.

Quins són els reptes per al que queda de legislatura?

En tenim diversos. Un és que volem fer uns pisos tutelats per a persones grans. A Avià tampoc tenim residència i quan les persones es tornen dependents han de marxar a Puig-Reig, a Casserres, a Bagà, o fins i tot a Berga (tot i que està molt col·lapsat). I això suposa una desconnexió total amb els veïns i la família. Desarrelar-se del lloc on has crescut és trist. Per això treballem amb la idea dels pisos tutelats, perquè les persones de 75 anys i més puguin estar-s’hi i estiguin ateses. La Diputació ens hi està ajudant.

En quina situació econòmica diria que es troba l’ajuntament?

És molt bona. Quan vam entrar l’endeutament era d’un 57%. Mica en mica l’hem rebaixat fins arribar al 24% actual. I no hem deixat de fer coses, perquè hem gastat el que necessitàvem. Però no ens hem plantejat grans equipaments com ara pavellons, o centres culturals, que fan que molts ajuntaments encara arrosseguin problemes. El que teníem quan vam arribar era un pressupost assignat de tres milions per a un pavelló que havien de subvencionar des de la Generalitat, però, és clar, la bombolla havia esclatat i no van poder aportar els diners. Nosaltres, en comptes d’endeutar-nos amb un crèdit per fer-lo, vam considerar que no ens calia. I crec que va ser una decisió molt encertada, perquè ara estaríem amb la corda al coll.

Però l’havien començat a construir?  

Sí, sí, hi havia les columnes fetes i faltava la teulada. El que vam fer és tapar el lateral i, al cap d’un any, vam fer la pista, i a l’altre any, les grades. Però ho vam fer gràcies als ajuts de la Diputació, que un any ens donava 200.000 euros i l’altre 300.000. Ara estem la mar de contents de tenir una pista coberta, que està tan ventilada que ens permet fer-hi de tot… Hi fem esports, hi celebrem àpats i, quan podíem, hi fèiem concerts. És molt útil i no ens vam gastar els diners que demanaria un pavelló.

Pel que sembla, per a Avià han estat molt importants les entitats supramunicipals com ara el Consell Comarcal i la Diputació?

Així és. Ens recolzem molt en el Consell Comarcal, especialment en qüestions socials, perquè ens ofereixen tot el necessari. Ens va molt bé. 

Quin ha estat el millor moment que ha viscut al capdavant de l’ajuntament?

Doncs miri, el primer any que estàvem aquí vam tenir un regal caigut del cel. I és que l’empresa Danone, que feia unes jornades de Responsabilitat Social Corporativa, ens va proposar de venir-les a fer al poble. Nosaltres no enteníem el que volien dir, però ens van explicar que vindrien 250 directius i 500 treballadors de tot Europa durant un matí a arreglar-nos el poble. Hi va haver tot un treball previ i ens van anar explicant el que farien.

Caram!

El dia que tocava, van començar a arribar al poble autocars i més autocars. 13 en total. I anaven baixant tots. Estaven molt ben organitzats i es van repartir per diversos llocs: l’escola, la rovira, la sala de l’ateneu… ens van portar una pista de bàsquet nova per a persones amb discapacitat psíquica, ens van arreglar la biblioteca de l’escola i el gimnàs… Va ser fantàstic. A sobre, van fer un càtering per a 750 persones en una carpa aquí mateix. Va ser un dia ple de màgia, amb gent amunt i avall treballant. Quan van marxar al vespre vaig estar plorant de l’emoció mitja hora llarga. No sabia que aquestes coses passaven.

I com va ser que triessin Avià?

Vam tenir la sort que la Danone va llogar els serveis d’una empresa organitzadora i un dels seus treballadors té una casa aquí. L’any anterior ho havien fet a Santa Coloma de Gramenet, arreglant unes escoles. Però aquí van haver de buscar més espais on treballar. La gràcia era que hi hagués el director general per Europa vestit amb un mono de treball i escampant formigó a la pista de bàsquet. Entenc que hi havia una miqueta de “postureo”, perquè l’un rascava, l’altre pintava, i semblava que no en tenien gaire idea, però van fer una cosa molt solidària. A més, prèviament, tots els fusters i paletes del poble havien preparat la feina grossa i ells només havien de pintar o rascar el formigó. Finalment tot va sortir molt bé. Ens van arreglar moltíssimes coses, i els veïns hi van participar també. Eren 100 d’Avià i 750 de l’empresa.

I el pitjor del seu temps com a alcaldessa?

El pitjor ha estat la pandèmia. Hem tingut un poble fantasma durant tres mesos. Vam passar aquella Pasqua amb ningú al carrer i fent encàrrecs, portant menjar aquí o allà i sabent que a tal o qual família havien agafat el virus. Sempre fèiem trucades, però igualment teníem la sensació d’oblidar-nos d’algú. I això era el pitjor.

Quan es troben els alcaldes i alcaldesses de la zona, quines serien les reivindicacions més habituals?

La principal és que no tenim connectivitat. No ens arriba la xarxa a tota la comarca i tenim molts problemes de connexió a Internet. Ara que hi ha tanta gent fent teletreball és l’assignatura pendent.

Un altre tema molt gran és el dels abocaments de residus. Nosaltres fem la recollida porta a porta, però dia sí i dia també ens trobem les àrees d’emergència dels pobles plenes de residus sense reciclar. No sabem d’on surten. Hi ha matalassos, rodes de cotxe… És una plaga per a la comarca. Crec que és una conseqüència directa de la pandèmia, perquè la gent s’ha posat a endreçar les cases i, en comptes de portar els residus a la deixalleria, els abandona en qualsevol lloc. És ben trist.

No ens arriba la xarxa a tota la comarca i tenim molts problemes de connexió a Internet. Ara que hi ha tanta gent fent teletreball és l’assignatura pendent.

Diria que es té prou en compte els alcaldes i les alcaldesses a l’hora de planificar el país?

No se’ns té en compte per a res. Per a planificar el país no ens demanen l’opinió. Tenim una batalla des de sempre amb Urbanisme i estem avui de la mateixa manera que fa deu anys, quan vam entrar: amb els mateixos problemes. Ens cal que es flexibilitzi la llei del sol no urbanitzable, perquè nosaltres tenim competència sobre l’urbanitzable, però quan surts del poble ja no en tenim. I si algú vol fer una granja, o rehabilitar-se la masia o aprofitar el porxo per fer-hi una vivenda per als fills, han de petar a Urbanisme. I els criteris d’ells estan fets des de la gran capital… Ells volen que aquí tot estigui impecable i que la muntanya sigui com el pessebre, però això implica fer la meitat de les coses que ens calen per a què la gent pugui quedar-se a viure a la comarca i guanyar-se la vida.

Els ho hem explicat del dret i del revés, però continuen sense fer-nos cas i com si no sentissin res. Els alcaldes tenim la sensació de: “feu, feu la feina, i gestioneu el que pugueu, però no ens demaneu millores perquè tenim d’altra feina”. Potser és que ens sentim lluny de l’administració. Sort en tenim de la Diputació, que realment ens dona recursos. Però la Generalitat ens queda molt lluny.

A Urbanisme volen que aquí tot estigui impecable i que la muntanya sigui com el pessebre, però això vol dir fer la meitat de les coses que ens calen per que la gent pugui quedar-se a viure a la comarca i guanyar-se la vida.

Quina és la seva agenda del dia?

Doncs hem començat amb una reunió a les nou del matí amb el president de l’Associació de Veïns de Greugés. Han fet una votació i han canviat el 50% dels membres de la junta i m’ho ha vingut a explicar. També ha aprofitat per portar-me una llista de tot el que s’ha de fer per arreglar-los el local social i ara hauré de contactar amb el fuster i el dels vidres, perquè els entra aigua.

Més tard he acompanyat a la persona que fa la neteja de les piscines municipals, perquè estem a punt d’obrir-les. I més tard ja m’he posat a treballar aquí a l’ajuntament amb papers. També he fet un Zoom amb una colla d’alcaldes del voltant, perquè tenim un problema: no ens consideren poble de muntanya i volem demanar-ho perquè això implica rebre més subvencions per als nostres pagesos.