“Estem posant Tavèrnoles al mapa”

Parlen de la transformació que hem anat fent al llarg dels anys. Tavèrnoles és un poble rural i, com aquell qui diu, fa uns anys no teníem ni voreres en alguns llocs. Però en els últims anys hem fet canvis importants, hem portat serveis bàsics, aigua, electricitat, fibra òptica…

 

Una d’elles és la de la presa de possessió de la segona legislatura, el 13 de juny de 2015. Vam ser capaços de fer un govern unitari a partir de les tres llistes que ens presentàvem. A banda, la segona legislatura es guanya quan s’ha fet una bona feina en la primera.

 

Jo vaig néixer i em vaig criar aquí. Vaig anar a l’escola al poble. Ara ja no n’hi ha. Sempre vaig estar involucrat amb les coses que es feien aquí: amb l’Associació de  veïns, amb l’ajuntament… Al meu avi ja li agradava la política i me’n parlava des de ben petit. Posar-se al capdavant de l’ajuntament d’un poble de 300 habitants, solucionar els problemes dels veïns, ajudar a fer que tothom se senti de gust al poble, etc. és bàsic per a municipis amb molta extensió i pocs habitants. La lluita no és només de Tavèrnoles, sinó dels altres municipis petits també: custodiem el territori, el mantenim net i endreçat.

 

Avui dia està molt de moda: tothom estudia Ciències polítiques o és politòleg i dóna el salt a la política. Però la política municipal és trepitjar el carrer i escoltar als veïns. Haver estat a empreses privades també hi ajuda. Tot el que sigui formació és bo per estar en llocs públics, i cadascú des de la seva branca d’especialització. 

 

L’Església és d’un Romànic bastant pur, del segle XI. Es diu que la van construir els mateixos que van estar a la zona de Taüll. En l’època del Barroc no la van pervertir gaire i només van fer una portalada cara ponent. Aquí fem unes visites guiades cada segon dissabte de mes, que tenen molt d’èxit. Ho volem potenciar amb activitats com ara concerts. En quant als jaciments i el poblat prehistòric de Sant Feliu de Savassona, sabem que fa 5.000 anys ja hi vivia gent. Segur que aleshores no es deia “Tavèrnoles”, però ja era un punt místic que, també, durant l’època medieval, va atraure bruixes. Nosaltres apostem per una part cultural i una de territori. I és que aquí també tenim boscos i uns cingles escalables que donen molta visibilitat al que som.

 

Li diria que és un lloc molt maco per viure. Ens trobem a 7 km de Vic, la capital comarcal, i estem en la transició entre la Plana de Vic i l’entrada a les Guilleries. Tenim uns serveis molt potents i, a la vegada, molta tranquil·litat. Fins i tot per a poder-se quedar aïllat. Al turista li diria que ho té complicat per a venir a viure perquè totes les cases de pagès i les que hi ha a les muntanyes estan habitades, sigui com a primera o com a segona residència. I la part urbana, la tenim ja prou consolidada. De vegades sents a dir que la gent marxa dels petits municipis i que estan en procés d’envelliment. Aquí desmentim una mica aquest tòpic: tenim població jove, quaranta nens menors de 12 anys i molt de potencial.

 

Un dels objectius, certament, era posar el municipi al mapa. Abans, quan sorties per Catalunya, et trobaves amb persones que et demanaven d’on eres. Els responies que de Tavèrnoles i no ho coneixies. Com a molt els havies de referenciar el restaurant “Fussimanya”, que és molt típic d’aquí. Però el reconeixement del municipi no hi era. Passaven per aquí i se n’anaven al Parador de Turisme de Sau, sense conèixer el poble. Volíem donar a conèixer el poble internament (generant sentiment de pertinença) i externament, amb les activitats que fem i amb altres temes. Per exemple, nosaltres som els que millor fem la recollida selectiva de tot Catalunya. Potser algú pensarà que no és important, però això és futur i sostenibilitat econòmica i ambiental.

 

També vam triar de potenciar la comunicació de les activitats que féssim. Internament i externa, sobretot a nivell comarcal. Si arribes a nivell nacional, millor que millor, però jo tinc la sensació que al veí li augmenta el sentiment de pertinença i que se sent content i orgullós d’aquest municipi d’aquesta manera.

 

Jo no veuria descabellat augmentar de 4 a 5 anys els mandats. El primer any, quan entres, no és que sigui un any perdut, però et cal aterrar al món de la política municipal i aprendre com funciona tot. Una altra cosa que es parla en els debats de governs locals és si les eleccions han de ser al maig o bé a l’octubre, perquè si són al maig prens possessió al juny, venen les vacances, els festes majors d’estiu, i això et desfigura bastant el calendari. Però també us diré que depèn molt de cada idiosincràsia municipal. Limitar els mandats en municipis petits significaria que, de vegades, no hi hagués ningú que es volgués presentar com a alcalde. Diria que en municipis petits de menys de mil habitants no hauria de ser obligatòria cap limitació de mandats. En municipis grans sí que ho seria. Dos mandats de cinc anys serien un número d’anys suficient com per a dur a terme els projectes del municipi.

 

En aquest punt mig tot el que no tinguis ja mig arrencat, no ho acabaràs fent en la legislatura. Tot depèn de la lentitud burocràtica, que fa que moltes coses no les puguis acabar. Aquí, en aquests moments, tenim alguns projectes ja fets i executats com ara l’asfaltat de carrers. Altres projectes, com ara construir la vorera d’uns nuclis i fer un espai cobert, o portar la fibra òptica, els estem treballant. Ara serà el moment de dir “aconseguim el finançament necessari per part de Diputació i Generalitat i el podem executar”.

 

Pels ajuntaments és una càrrega de feina. I la Llei de Transparència, com la gran part de lleis que es fan en aquest país, no preveuen excepcions o discriminacions positives. Això acaba generant una feina extra que potser no acaba de tenir massa sentit en ajuntaments d’una mida petita. Els ajuntaments grans, si realment creuen en la transparència en l’administració, s’ho han d’agafar com una prioritat i no com una cosa a mida. En els ajuntaments petits no t’ho has d’agafar com una feina secundària, sinó com una feina important, que t’ajudarà a fer les coses millor, a veure quin és l’estat d’execució dels pressupostos, que t’aporta més control i coneixement del dia a dia, que de vegades t’absorbeix. Aquí, des del primer dia, ens ho vam creure.

 

Als municipis petits saps on viu cada veí. Nosaltres hem volgut fer jornades de participació ciutadana i no ens hem acabat de sortir. Et venen 20 veïns, que en percentatge és una passada, per a un municipi de 300 habitants, però te n’adones que de vegades et venen cohibits o que no acaben d’explicar segons què. L’endemà et truquen o els trobes al carrer i et diuen “m’hagués agradar dir això altre”. Així doncs, en aquest sentit cal vetllar molt més el tu a tu quan et trobes els veïns pel carrer. Més que voler fer moltes sessions de participació ciutadana, on acaben venint gairebé sempre els mateixos, la gent t’explicarà més coses al bar fent un cafè o el dia de la festa major.

 

Jo crec que si ho fem bé tindran un paper important. A Catalunya hem de considerar dues coses: població i territori. El país acaba sent un xupa-xups amb un gran cap que és Barcelona i un pal petit en quant a població que està distribuïda al llarg del territori i que ajuda a mantenir-lo. Jo, que estic a la Comissió de Petits Municipis de l’ACM, crec que estem posant les bases per a fer que se’ns escolti i que les lleis prevegin discriminacions positives per als petits municipis. Població i territori són dues realitats que han de fer que el país sigui pròsper i interessant per a viure-hi tots plegats.

 

Jo crec que els consells comarcals poden tenir un gran sentit si busquen la mancomunitat de serveis orientada als petits municipis. Per exemple, quan cap de nosaltres pot permetre’s un arquitecte o un enginyer o un tècnic de joventut, o quan ens cal fer temes de gestió de l’aigua i de residus, la gran funció dels consells ha de ser la de mancomunar i ajudar a finançar el sistema. Trobar l’encaix en aquesta Catalunya futura és quelcom important. Calen representacions reals del govern del nou Estatal territori.

 

Catalunya i Espanya han arribat a una situació de separació, de divorci, de un matrimoni que no s’entén. Un té molt clar que no s’entén i l’altre diu que vol recuperar-lo. En aquests moments de la situació la millor solució és dir: “escolta, anem separats”. Entenguem-nos bé, però separats com a bons veïns, col·laborarem en el que faci falta, però al llarg d’aquests 40 anys de transició això no ha funcionat.