“Avui dia és important el conjunt perquè la gent no viu només en un poble, viu en una comarca, en una província” 

Actualment tinc 54 anys i un recorregut intens. La primera feina remunerada que vaig fer va ser de cambrer, amb 12 anys, a una fonda del poble durant un 3 mesos, ja que en aquell temps, cap el 1974-75, era habitual que la canalla treballés als estius per guanyar alguns calers. Un cop acabats els estudis, als 16 anys me’n vaig anar a treballar al bosc, d’allà vaig passar a la construcció, després la mili i en tornar vaig tornar a treballar al bosc perquè no hi havia molta feina. Del bosc vaig anar a treballar a una piscifactoria i després de paleta durant més de 20 anys, amb la meva pròpia empresa fins que vaig entrar a l’ajuntament, l’any 2009, i la vaig tancar com a conseqüència de la crisi. Aleshores vaig fer els primers contactes amb la política i no em va desagradar, feia molts anys que era el president de la societat de pescadors i això de parlar amb la gent és un tema que m’agradava. En aquells moments s’estava fent una llista nova i no trobaven la persona, llavors vaig dir que això era perquè no buscaven bé. Em van preguntar si em volia presentar i així ho vaig fer. Era el març del 2011 i al maig del mateix any vam guanyar les eleccions, per tres vots, tot un equip nou. 

 

Doncs quan s’estava fent el recompte, cap a dos quarts de deu, les votacions amb l’altre equip que es va presentar anaven molts justes, cinc amunt cinc avall. Llavors vaig baixar a l’olivera que hi ha aquí baix i em vaig dir a mi mateix que perdríem i que qui m’havia manat posar-me en això, però llavors va sortir una persona de l’ajuntament i em va dir que… havíem guanyat per un! L’endemà encara no m’ho creia i em pessigava perquè pensava que era massa bo apostar per una campanya i per una feina que no havia fet mai i guanyar. El repte que teníem era molt important. 

 

En tots aquests anys de vida professional he tractat amb molta gent i una cosa que se m’ha donat molt bé sempre ha estat parlar amb la gent, sempre he sigut una persona molt dialogant, una persona oberta. Amb les noves tecnologies no em porto tan bé, jo encara sóc d’escriure amb paper i bolígraf, com he fet sempre, i si se’n va la llum pots funcionar igual. Al principi el tema d’internet se’m va fer una mica dur perquè la gent podia dir això i allò sobre tu i em tocava una mica la moral. Jo quan li haig de dir alguna cosa a algú mai li dic pel carrer, la convido i parlem. Fins i tot els hi dic que si algú no està d’acord amb algun requeriment o qualsevol proposta que surt de l’ajuntament que vingui a veure’m i ho parlem perquè jo sóc l’alcalde, però en realitat sóc l’administrador de l’ajuntament, qui supervisa que tot funcioni al poble, que hi hagi llum als carrers, que tot estigui net, etc., i ho considero una feina. 

 

Els primers anys van ser durs, perquè és un canvi molt gran, hi ha un altre sistema de funcionament. Jo sóc una persona que amb el telèfon ho solucionava tot i això va més pausat, no pots demanar res per l’endemà perquè s’ha de mirar si hi ha pressupost, si es pot o no es pot fer, etc. i és una mica feixuc. Cal dir també que vam trobar un deute important, de gairebé dos milions d’euros. A dia d’avui s’ha canviat completament el sistema de funcionament de l’ajuntament, acostumem a pagar a menys 10-12 dies, no devem res antic, l’ajuntament té cash, funcionem i fem coses. 

 

La reflexió que més m’ha impactat, o que he pensat més va ser la reflexió que vaig fer passat l’1 d’octubre. Ara porto un any sense escriure res, a partir de l’1 d’octubre va canviar tot i, potser és covardia meva, perquè mira que n’hem fet de coses en un any, però allà em vaig bloquejar i va ser l’últim escrit del bloc fins avui. És un escrit fet amb molt de sentiment per tot el que havia passat i el que ha anat passant. Vaig ser el primer alcalde en anar a declarar, per dir que estic a favor del que diu el meu govern i que si la gent vol votar l’alcalde no es pot negar a deixar l’ajuntament per fer-ho, i per això vaig haver d’anar a veure una fiscal, amb tots els meus respectes per la llei. 

 

És un orgull per a mi. Sóc dels alcaldes que fa més temps que hi estic i aviat coneixes el tarannà de la gent, n’hi ha que s’impliquen molt amb la feina i n’hi ha d’altres que van fent. Jo tot el que tinc tant aquí com a l’ajuntament, quan algun alcalde em diu ‘em farà falta això o allò’, li dic ‘vine, que jo t’ho deixo’. Jo miro cap el poble, cap el municipi d’Oliana però també tinc una visió més comarcal. Avui dia és important el conjunt perquè la gent no viu només en un poble, viu en una comarca, en una província, i el que ens interessa és que la comarca sigui prou atractiva. Nosaltres tenim natura i tenim un paisatge espectacular, i és important que el puguem gaudir entre els 19 ajuntaments que conformem la comarca de l’Alt Urgell. 

 

Aquesta em sembla que és la primera fotografia que tinc, més petit que aquí no en tinc cap. Això es un jardí que hi havia davant de casa de la meva padrina i no sé quin temps era quan ens van fer aquesta foto, em sembla que és la primera que conservo de quan era petit. 

Aquí n’he portat una altra, deuria tenir 19 o 20 anys, que era quan fèiem windsurf a l’embassament d’Oliana, de fet vam ser els pioners a fer-ho. 

I aquesta és del naixement del meu primer fill, no cal dir res més, no? Deuria tenir 25 o 26 anys i tenir el meu fill va ser un gran què. 

 

Comencem pel castell, que és on hi ha l’ermita de Sant Andreu: el naixement del poble d’Oliana era allà però amb els anys es va traslladar on estem ara, o sigui que allà hi ha les arrels del poble i això no es pot deixar perdre de cap de les maneres.

El pou de gel és del 1800 quan encara no hi havia llum i s’utilitzava per a conservar els aliments i també per a temes sanitaris com per exemple per fer baixar la febre. És un espai que s’ha recuperat i ara el tenim dins del catàleg de visites de la comarca, i crec que és molt interessant perquè fa 100 anys era impensable una nevera i menys, poder trobar gel a dins. 

 

L’embassament es va començar a construir passada la guerra, cap a l’any 50. Aleshores vam deixar de ser un poble ramader i agrícola només, no va ser ben bé una cosa industrial, però en aquells moments hi havia 3 o 4mil persones treballant segurament. Oliana va créixer fort, va ser un gran què pel tema de l’aigua perquè el Segre tot i que es un riu molt cabalós a l’estiu hi ha temporades que porta poca aigua. Parlant amb els avis del poble em diuen ‘que sàpigues que a principis del 1900 hi va haver un estiu que vam tindre que agafar tot el bestiar del poble i l’anàvem a abeurar aquí baix al riu, que quedava un toll d’aigua, l’aigua no corria’, des que es va fer la pressa això no ha passat mai més i va ser un gran revulsiu per a l’economia del poble.

 

Primera, la tranquil·litat. Si no fos per la carretera aquí a la nit estaríem com fa 50 anys a pagès, no sents ni una ànima perquè estem a la muntanya, és un poble petitet i la tranquil·litat és important.  Segona, contacte amb la natura: vida, natura, muntanyes, riu. I la tercera, que tot i que estem a la muntanya, tampoc estem tant lluny, estem a una hora de Lleida, capital de la província, a una hora i mitja de Barcelona i a dos de Girona. Som una mica com Catalunya, que és un petit gran país, Oliana és un petit gran poble. 

 

Moto Club Segre, que abans va ser Moto Club Pirineu, ha sigut una tradició de gasolina de tota la vida, pel tema de les muntanyes, hi ha molta afició. Aquí als anys 60 ja es feien les primeres curses internacionals de motocròs, amb unes motos com la Impala, la Ossa i la Bultaco, que eren motos modificades. Va ser quan va començar el tema de les motos fora de l’asfalt. Aquí hi ha hagut pilots campions d’Espanya, campions de Raids i és una tradició que portem a la genètica. Tenim multituds de camins a dins del municipi, Oliana té 32 km2 i quan no hi cabem aprofitem els municipis veïns perquè hi ha molta cordialitat. Oliana no s’entén sense enduro o motocròs. 

 

Actualment a Oliana som uns 1800 habitants, la població activa volta els 950 habitants, tenim, amb dades del 2007, unes 77 o 78 persones aturades, a moltes poblacions ja els hi agradaria tenir aquests índexs tan baixos d’atur! devem estar entre un 7 i un 8 per cent. Col·laboracions? tenim una empresa, que és Taurus, que actualment té uns 250 treballadors i està agafant gent amb formació de pobles i ciutats com la Seu, Solsona i rodalies, perquè aquí no la troben. És bona senyal el fet que, d’aquest atur, potser només 28 són homes en edat de treballar i  40 o 50 són dones que se’n van molt a la ratlla dels 60 anys, llavors no és gaire significatiu. Amb el Consell Comarcal es fan col·laboracions amb aturats de llarga durada, cada vegada que surt alguna convocatòria mirem si tenim alguna persona que encaixa amb el perfil. I des de l’institut hi ha un conveni a 3 parts, ensenyament, ajuntament i Taurus, pel tema de formació de grau mitjà i superior en tema de comerç. Molts d’aquests estudiants van a Taurus a fer les pràctiques i ja s’hi queden perquè la feina els hi agrada. 

 

Això ve perquè els gegants d’Oliana van anar aquest any a Washington en representació de les colles geganteres de Catalunya, a una trobada de cultura folk. Allà van entrar en contacte amb la gent que organitza aquestes jornades, se’ns va fer la proposta, i com que era assequible ho vam tirar endavant. Va venir gent de Portugal, de danses i música tradicionals juntament amb gent d’aquí.  

 

Els primers anys vam haver de gestionar l’ajuntament com una empresa. Per sort, vaig tenir un regidor que és economista, el Pedro, i en només 2 anys vam fer el que no està escrit. Això ens ha portat a la situació que tenim avui en dia: els comptes sanejats, un ratio d’endeutament d’un 32 per cent i un deute viu d’uns 300mil euros, la qual cosa ens permet afrontar qualsevol necessitat, i això els primers anys no ho podíem fer. L’any 2015 vam tornar a guanyar les eleccions per segona vegada, i això que a partir de l’1 de gener del 2015 no vaig fer ni una obra, per què? Doncs perquè si no t’ho has guanyat durant els 4 anys de legislatura no ho faràs perquè empenyis molt els últims 3 mesos. Veníem d’uns anys molt ajustats i aquell any vam guanyar per golejada. Al mes de setembre vam començar una obra de 750mil euros i la vam acabar el 31 de desembre. Ja tocava, després de tots aquests anys de passar-les magres, perquè amb el pressupost que teníem qualsevol cosa que et sortia al carrer resaves perquè no anés a més perquè no hi havia calers per fer-ho. Avui dia és diferent, i el 2015 vam poder fer aquesta gran inversió a l’avinguda Barcelona, un carrer que s’havia fet l’any 1982-83 i que havia quedat ja quasi obsolet, sense voreres, sense serveis, de 750 metros de llarg que tenia 8 metres d’amplada l’hem passat a 14 amb tots els serveis, amb passos de vianants elevats per tema de mobilitat amb gent de mobilitat reduïda. Per fer això no hi ha premi, més enllà de la satisfacció que suposa poder fer això pel teu poble. 

 

Quan la gent em fa aquesta pregunta els hi dic que la primera cosa que s’ha de fer per guanyar unes eleccions es presentar-t’hi. Però amb l’equip de govern actual encara no ens hem assentat cap dia per decidir què fem perquè tenim l’agenda molt plena i no hem tingut gaire temps de parlar. Possiblement continuarem? Possiblement, possiblement no continuarem? Possiblement. A nivell personal jo estic al 50-50, tinc projectes encara per fer fora d’aquí i he de valorar, t’he contestat?

 

Durant aquests anys he pogut participar en diferents convencions i reunions sobre el tema municipalista, sobre si 4 anys són suficients, si és poc temps, si amb 2 legislatures ja n’hi ha prou, si han de ser de 5 anys… i jo sempre he fet la mateixa reflexió: amb l’experiència que he tingut jo i amb el que he vist, sense desmerèixer ningú, hi ha alcaldes i alcaldesses que al cap de 15 dies ja haurien de plegar perquè o bé no serveixen per la feina o no aguanten la pressió, amb tots els meus respectes, no voldria pas fer de jutge. Jo sempre he estat una persona que quan m’hi veig en un lloc m’hi poso, si no m’hi veig, escolta, sí molt bé, però jo aquí no em puc defensar. 
 
Entenc…

També n’hi ha que enlloc de 4 o 5 anys n’haurien d’estar 20 perquè al seu cap tenen moltes idees. No crec doncs que estigui bé delimitar les legislatures a 2 de 5 anys com s’està parlant ara perquè no tothom és igual. És molt difícil dir-li a una persona, quan ja té la feina per la mà, i veus que és una persona amb idees, que treballa i que només busca millorar el seu municipi i ajudar a la gent, ‘ves-te’n cap a casa que ja has acabat la feina’. Crec que en aquesta societat hem pecat de fer lleis per encotillar les coses i les lleis han de ser més flexibles. Jo coneixia un alcalde, el Daniel, que al cel sigui, que era l’alcalde de Prullans des de feia més de 30 anys, tenia 80 anys i una setmana abans de morir vaig estar parlant amb ell i encara volia fer no sé què d’un carrer, era una persona incombustible, saps? En aquesta persona li has de dir ‘ja no serveixes, fora d’aquí’? Crec que és molt relatiu. 

 

Vaig ser el primer alcalde que per defensar això vaig haver d’anar a veure a una fiscal. Quan vaig entrar a l’ajuntament vaig començar a ser conscient del greuge comparatiu que els governs centrals han fet amb Catalunya els últims 25 o 30 anys, és espectacular, això no ho poden fer enlloc més que aquí. Jo sempre comparo aquesta situació amb la d’una empresa. Quan tens un treballador que et funciona i et diu que vol plegar perquè no li pagues prou bé, què fas? Si és un bon treballador, li apuges el sou, i t’ho diu una persona que ha sigut autònom 25 o 30 anys. Queda-te’l, dona-li més feina i conserva el treballador si és bo. Però si és una persona que no compleix, que només enreda, deixa’l marxar, bon viatge! Això és en el que s’ha equivocat Espanya amb Catalunya des de bon principi, però amb una bona relació nosaltres haguéssim anat molt més bé i ells també, bé, ells han anat bé perquè han anat espoliant així que han pogut, però no han estat negociadors. Tenen aquesta mentalitat de ‘aquí mano jo i tu a callar i a creure i si no, llenya’, que és el que ens va passar el dia 1 d’octubre. El tema aquest de la independència, ha anat tota la vida amb mi, perquè sempre he estat amo de mi mateix, jo, si haig de treballar un diumenge el treballo i si un dilluns haig de fer festa, faig festa. Llavors aquesta mentalitat va amb la meva política, amb les meves creences i la defensaré a tothora. 

 

Ho hauria de fer, i aquest és l’anhel que tenim tots. Catalunya sempre ha estat aquella cirereta del pastís i si, passada la transició, el govern espanyol  hagués tingut més en compte les autonomies que funcionaven com el País Basc, Catalunya, País Valencià, etc. i hagués copiat algunes de les seves polítiques, tot hagués anat molt millor, i no parlo de subvencions perquè la subvenció es un hàbit molt dolent perquè el dia que no la tens et quedes mirant el cel a veure què passa.