Dins del marc del cicle de col·loquis que estem organitzant al voltant de la Pobresa Energètica i l’Habitatge durant aquests últims mesos de l’any, avui tenim el plaer de comptar amb la col·laboració de Carme Trilla, economista, presidenta de la Fundació Hàbitat3 i tota una institució en matèria d’habitatge social.
La Fundació Hàbitat3 és una gestora d’habitatge de lloguer social impulsada des de la Taula del Tercer Sector Social amb l’objectiu que tota la societat, i en especial els col·lectius més vulnerables, puguin disposar d’un habitatge digne.
L’any passat la Fundació Hàbitat3 va estar reconeguda per l’ONU com a millor iniciativa innovadora d’habitatge del món pels premis World Habitat Award 2019.
Podem tenir una idea de la magnitud del problema de l’habitatge a Catalunya quan veiem que les necessitats de llars o persones que s’apunten al Registre de Sol·licitants d’Habitatge Protegit, creat l’any 2007 per la Llei 18/2007, és de prop de 140.000 de les quals, unes 43.000 són a la ciutat de Barcelona. Es poden incloure en aquest Registre totes aquelles persones que necessiten un habitatge per emancipar-se, per raó de canvi de lloc de treball, per raó de canvi en l’estructura familiar i que no poden accedir als preus de mercat.
D’altra banda, el treballs previs al Pla Territorial Sectorial d’Habitatge (PTSH) ens parlen de la formació de 880.000 llars en els propers quinze anys, 315.000 de les quals necessitaran algun tipus d’ajut per poder accedir a l’habitatge.
Les xifres són espectaculars i, per descomptat impossibles d’atendre en el curt termini. És per aquest motiu que el mateix PTSH proposa estratègies a quinze anys vista per aconseguir passar d’un parc de lloguer social de l’1,5% al 5%, i fer créixer el parc d’habitatges destinats a polítiques socials fins al 15% del total d’habitatges principals. En xifres d’habitatges això significa que el parc de lloguer social haurà de créixer en 131.500 habitatges, 52.000 de nova construcció, 36.000 per compra pública o social d’immobles del parc existent, i 43.500 per canvi de destinació d’habitatges existents.
Són o seran viables aquests objectius des del punt de vista de la seva efectiva consecució? això dependrà fonamentalment de dues columnes de suport bàsiques: la disponibilitat de recursos financers suficients, d’una banda, i la disponibilitat de sòl per a noves promocions o de parc existent reconvertible, de l’altra.
Es dóna la circumstància que som davant un escenari molt esperançador pel que fa a la primera de les dues columnes, la del finançament, gràcies als fons europeus Next-Generation. Si el dèficit estructural d’Espanya en matèria d’habitatge de lloguer social és reconegut com un dels reptes de cohesió social i de lluita contra les desigualtats per part de la Unió Europea, podem albirar un canvi radical en les aplicacions de finançament i de subvencions públiques per generar un canvi a aquest greu problema.
“Som davant un escenari molt esperançador pel que fa a la primera de les dues columnes, la del finançament, gràcies als fons europeus Next-Generation”
Però, estem preparats per poder aplicar aquests recursos de forma àgil i traduir-los en resposta d’allotjament de la població més necessitada de suport? Disposem de la segona columna, la del sòl o del parc disponible?
Segons dades del mateix PTSH, el potencial de sòl per a construir habitatges protegit previst en els diversos planejaments urbanístics és avui de 193.000 habitatges, dels quals 73.000 es trobarien en l’Àmbit metropolità. Xifres més que sobrades per encaixar les demandes existents i les que vindran en els propers anys. Malauradament, però, aquests sòls no són disponibles de forma immediata i difícilment podran jugar el paper que seria desitjable en un període raonable de temps. És a dir que ens podem trobar davant la dramàtica i contradictòria paradoxa de que, tot disposant dels recursos per abordar objectius justos i imprescindibles, la consecució falli per dificultats de materialització de la gestió urbanística.
“Ens podem trobar davant la dramàtica i contradictòria paradoxa de que, tot disposant dels recursos per abordar objectius justos i imprescindibles, la consecució falli per dificultats de materialització de la gestió urbanística”
És aquesta, per a alguns, una música que ens sona; un da capo. Com en el dia de la marmota es repetirà, ara més imperdonablement encara, el que ja vam viure els anys 2005-2007.
Recordem quina va ser la base de raonament que va conduir a la regulació l’any 2007 de les Àrees residencials estratègiques, tal com ho explicava l’Oriol Nel·lo en l’article “Eixamples del segle XXI per a garantir el dret a l’habitatge a la ciutat”: “la iniciativa de les ARE, amb la seva provisió de sòl urbanitzat, haurà de permetre evitar que es repeteixi allò que ha ocorregut en ocasions anteriors, quan aquesta concentració ha suposat un impediment per a la represa posterior, ja que en el moment de rellançar-se l’activitat hi ha hagut poc sòl urbanitzat disponible i s’han encarit els preus”. “Amb la creació de les AREs es persegueix en primer lloc, promoure l’existència de sòl efectivament urbanitzat a disposició de la construcció d’habitatge lliure i protegit, amb un pes destacat d’aquest darrer, per tal de contribuir a incrementar l’oferta de sòl, moderar-ne el preu, i fomentar, de manera directa, l’assequibilitat de l’habitatge”.
No sé si la fórmula que ens hem de plantejar ara és idèntica a la d’aleshores, però el que és segur és que haurem d’arbitrar mecanismes i procediments per agilitar al màxim la posada a disposició efectiva per a l’edificació, dels sòls que es troben en diversos estadis de desenvolupament i en diverses titularitats jurídiques. I això exigirà canvis normatius i, amb tota probabilitat, recursos públics importants no només adreçats a la producció dels habitatges sinó també a la transformació urbanística prèvia.
“Haurem d’arbitrar mecanismes i procediments per agilitar al màxim la posada a disposició efectiva per a l’edificació”
En un àmbit com el metropolità això demanarà, a més, una visió territorial integrada, tant pel que fa a aquest desenvolupament del sòl com al tractament dels demandants d’habitatge protegit, desvinculant-los de la cotilla que suposen els registres des sol·licitants circumscrits a l’empadronament en un municipi concret.
