ESMORZARS

“DIPUTACIONS: Actors o observadors dels canvis al país?”

juny 3, 2016

468

Article

Galeria

Cicle Esmorzars Alcaldes eu a la Universitat Pompeu Fabra

“Diputacions.
Actors o observadors dels canvis al país?”

Els presidents de les diputacions defensen el seu paper d’actors, i no d’observadors, en la política catalana

“Els presidents comprometen una adhesió “sense fissures” al Procés endegat pel govern de la Generalitat”

“Coincideixen en què el futur Estat català haurà de donar un pes superior a la gestió municipal, més propera al model de Suècia”

“La conversió de les diputacions en vegueries, malgrat una possible fragmentació, és vista satisfactòriament si representa la voluntat dels territoris”

“El consens i comunicació entre les diputacions és ampli. Han revelat que comparteixen grup de WhatsAPP”

“La prioritat de les diputacions és ser entitats equilibradores del territori que garanteixen la prestació eficaç de serveis al ciutadà, diuen els presidents”

Extens reportatge fotogràfic
amb fotografies ampliades

ESMORZARS ALCALDES.EU

Barcelona, 03 de juny

“Diputacions. Actors o observadors dels canvis al país?”

El passat 3 de juny de 2016, l’aula 40.S02 del Campus Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra, a Barcelona, va tenir lloc l’Esmorzar Col·loqui organitzat per Alcaldes.eu i El Punt Avui, per a tractar sobre el paper de les diputacions catalanes en el present context polític, social i econòmic. S’hi van aplegar unes cent persones, en representació de diversos àmbits de la societat civil, la política i l’acadèmia, així com una representació d’estudiants de la Universitat.

Ponents:

Excma. Sra. Mercè Conesa, Presidenta de la Diputació de Barcelona; Il·Im. Sr. Josep Poblet, President de la Diputació de Tarragona; Il·Im. Sr. Pere Vila, President de la Diputació de Girona; Il·Im. Sr. Joan Reñé, President de la Diputació de Lleida; El Sr. Eduard Berraondo, fa de moderador.

També va comptar amb el patrocini d’Urbaser, Certis Empresa Constructora, Zenks! i la col·laboració de SMS Advocats.

Prolegòmens:

El Sr. Eduard Berraondo inicia la sessió donant la benvinguda als presents, nomenant diverses persones, autoritats i representants d’entitats presents, els mitjans de comunicació assistents, i molt especialment la Universitat Pompeu Fabra, i al seu rector i al degà de la Facultat de Polítiques, als quals agraeix l’assistència. Berraondo saluda a Xevi Xirgu d’El Punt Avui i agraeix als patrocinadors Urbaser, Certis i Zenks! haver fet possible la celebració d’aquest esdeveniment. Acte seguit dóna la paraula al Sr. Jaume Casals, Magnífic Rector de la UPF, per a que pugui donar la benvinguda solemne. Entre els presents, es dóna la benvinguda al Mgfc. Rector de la Universitat Rovira i Virgili.

Jaume Casals explica que la universitat ha de ser quelcom més que un “reducte” cultural i manifesta l’aspiració de la UPF de ser una “universitat sense parets”, oberta a tota mena de propostes.

Diu que la universitat, a l’igual que les diputacions, ha de tenir la capacitat d’estar a la vora (i a la vegada distanciada) de la realitat, i expressa el desig que l’acte d’avui no sigui “decoratiu” sinó una activitat pròpia del nou Centre de Polítiques, dirigit pel professor David Sancho, degà de la Facultat de Ciències Polítiques.

PRIMER TORN D’INTERVENCIONS

El moderador agraeix la intervenció, presenta els conferenciants i planteja el tema del debat i els seus termes. Els demana en primer lloc que expliquin quins són els reptes i problemes que es troben en cada institució i fixa l’ordre de les intervencions per nombre d’habitants. La primera en parlar és la presidenta de la Diputació de Barcelona.

Mercè Conesa. Saluda als presents i explica que fa un any que és presidenta de la institució. Diu que la funció que compleix la Diputació de Barcelona és la de redistribució dels recursos en el territori per a proporcionar noves oportunitats als ciutadans. Explica que la seva fortalesa és comptar amb un sistema de finançament a partir d’una llei orgànica que garanteix que recursos provinents dels impostos estatals (IRPF, IVA, IS) els arribin. En el seu cas representa 5,5 milions d’habitants en 311 municipis (100 d’ells menors de 1.000 habitants).

Explica que existeix una asimetria entre les zones de la regió metropolitana i els pobles d’interior i que el seu repte és que els màxims recursos arribin de forma eficient als ciutadans del territori en forma de serveis educatius, culturals, assistencials, etc. subministrats per mitjà dels ajuntaments.

El moderador agraeix la concisió i dóna la paraula a la Diputació de Tarragona.

Josep Poblet també agraeix la invitació i saluda als presents. Diu que aquest és el seu tercer mandat i que es regeix per diverses decisions estratègiques i operatives. En l’àmbit estratègic enumera la decisió de definir la Diputació de Tarragona com un ens que busca l’equilibri territorial, que dóna servei i que és agent de transformació de la realitat. I també parla de l’objectiu fixat per a l’any 2025 com a horitzó i l’establiment de plans estratègics per a cada mandat que són compartits per la corporació i pels ciutadans i que reben un pressupost individual.

Explica que les diputacions no tenen un programa electoral, perquè cap dels seus presidents es presenta a una elecció per a ser-ho. Equipara els plans estratègics als programes electorals. L’actual pla té quatre línies: aliança amb el món del coneixement (URV), territori i municipis, sostenibilitat ambiental de les actuacions (persones, formació i cultura) i, finalment, gestió interna i transparent.

Diu que són aspectes tots que s’han completat amb decisions operatives que enumera: a) fer-ho tot amb menys costos i menys recursos, b) alliberar més recursos al món local via cooperació, assistència, subvencions i liquiditat, avançant-los la cobrança dels impostos abans de tenir-los coberts, c) fer que l’entitat es “repensi” a si mateixa (definir noves prioritats, controlar la despesa, arrelar la cultura de creativitat) i d) cerca de l’excel·lència, la transparència, el diàleg i la participació.

Confessa que no han estat temps d’alegries per als treballadors públics però explica que l’entitat ha fet que tots compartissin els objectius i que això ha anat molt bé, aconseguint màxims nivells d’eficiència i adhesió del personal, tot i haver congelat sous, reduït pagues extres i no ampliar el personal.

El moderador agraeix la intervenció i dóna la paraula al representant gironí.

Pere Vila saluda a tots els presents i diu que la seva Diputació (i entén que totes les presents) han d’exercir un paper de lideratge ben entès, no competint amb ningú, però donant resposta a les necessitats de les comarques. El centre és l’ajut als municipis, consells comarcals i ciutadans, que són “els eixos troncals de les polítiques”. Lamenta que “malauradament” sovint “no s’ha entès” el paper de les diputacions, tot i que són actors principals de moltes polítiques del país.

La Diputació també té el repte d’aplicar molt bé la nova governança, cosa que es farà si es transmet que no s’hi treballa piramidalment sinó de forma lineal. Les diputacions tenen 150 anys d’història i han passat per diverses situacions conflictives, però volen seguir sent protagonistes.

Afirma que els quatre presidents donaran un “suport sense fissures” i “infranquejable” al govern de la Generalitat quan convingui. Finalment expressa els reptes operatius que la seva entitat té per davant. Són: l’administració electrònica, la finestreta única i la transparència. Diu que tenen el repte d’apropar la feina al ciutadà i d’explicar que són pioners en la transparència. Cal adaptar-se a un futur tecnològic. Davant de la pregunta: “re-fundació o supressió de les diputacions?” afirma que si s’assumeixen els reptes hi haurà “continuïtat” dins de la refundació.

El moderador dóna la paraula al president de la Diputació de Lleida.

Joan Reñé agraeix també la invitació i saluda els presents. Contextualitza la situació territorial del país dient que les diputacions són entitats de caire estatal, erigides a partir de la Constitució de 1812 i definides aleshores com a “organismos de control y vigilancia del territorio”. Explica que aquesta és una declaració de principis que “alguns” encara tenen al cap, tot i que ell reclama que ja no és vigent, sinó que cal canviar-la per la de la representativitat dels territoris.

En el cas de Lleida, diu, hi ha 13 comarques, que representen una tercera part del territori, sense arribar al 6% de la població. 800 pobles que s’han de gestionar. Per a l’administració territorial de Lleida són imprescindibles les institucions supramunicipals. Cal entendre que hi ha molts petits municipis que no poden arribar a satisfer les necessitats que la gent necessita. I, en aquest sentit la trobada i les reunions periòdiques amb els alcaldes i els presidents de consells comarcals els permet veure què és el que es necessita en cada moment.

SEGON TORN d’Intervencions

El moderador tanca el primer torn i planteja la qüestió del paper que juguen les diputacions en l’actual moment de discussió entre Catalunya i Espanya.

Mercè Conesa: explica que l’avantatge del sistema de finançament de les diputacions és el blindatge a taves d’una llei estatal. Per tant, diu, encara que es modifiquin les diputacions no s’hauria de renunciar als recursos perquè són dels catalans. El perill, diu, “no és que ens transformem en vegueries o que depenem de la Generalitat. El perill és que no obtinguem els recursos que són dels ciutadans de Catalunya, perquè provenen dels seus impostos. El perill és que els recursos no arribin a Catalunya.”

Josep Poblet: diu que els 1.200 milions d’euros que les diputacions catalanes reben de l’Estat han generat una solvència financera que la Generalitat no ha pogut tenir. Diu que l’Estat no ha atacat les diputacions perquè a Espanya moltes d’elles estaven governades pel partit del govern i, a banda, hi ha molts aspectes socials que les diputacions han resolt, ajudant a no augmentar el patiment social.

Joan Reñé: Diu que no creu que les diputacions siguin la solució de res, però no obstant han de ser capaces de gestionar els recursos propis. “El nom no fa la cosa” i la figura de la Diputació potser ja no existirà en el futur, però està segur que hi haurà algú per a gestionar els serveis des de la proximitat. Actualment les diputacions han de negociar amb el govern de l’Estat i en el futur ho hauran de fer amb el de la Generalitat, però en qualsevol cas els diners son de la gent.

Pere Vila: explica que no està preocupat per que “tallin l’aixeta”. En primer lloc perquè estan emparats per una llei. La seva posició personal és clara: cal anar cap a un model de vegueries en un Estat català, on els diners no aniran a Madrid i es quedaran aquí. Manifesta tenir una “preocupació cero” pels diners: “els 1.200 milions els posem a restar de tot el que se’n va i no torna i encara ens en sobraran”.

Mercè Conesa: explica que en un futur Estat català convindrà donar un pes major al món local. Compara el model espanyol amb el de Suècia, on els governs locals reben un 20% dels ingressos de l’estat. A Espanya la xifra és del 10-11%. Diu que com més controlable és el servei és quan el presta l’administració més propera al ciutadà. En el futur, l’administració local catalana ha de poder gestionar una major part del PIB i tenir-ne majors garanties. L’administració local ha demostrat que compleix els compromisos i la de l’Estat espanyol no, ha dit.

TERCER TORN d’intervencions

El moderador planteja un altre tema: el de si hi ha massa nivells d’estructura administrativa.

Joan Reñé: explica que a Lleida és “indiscutiblement necessari” que existeixin diversos nivells administratius per a poder donar millors serveis. Les diputacions col·laboren amb els municipis dedicant els estalvis que estan generant. Posa un exemple: a Lleida hi ha una densitat de població molt baixa. Tenir els serveis administratius i jurídics en tots els ajuntament és difícil. La Diputació aporta 3 milions d’euros a l’any per a que contractin secretaris i interventors per a que puguin donar garanties de que tot es fa dins la correcció legal adequada.

Pere Vila: Admet que hi ha una desafecció entre la societat (“ens ho hem guanyat a pols els partits i les administracions”, diu). És una desafecció que cal combatre, però sempre des de la política i la reformulació de les coses possibles. Estima que actualment hi ha diversos nivells d’administracions: municipis, consells, diputacions, Generalitat, Estat i Unió Europea i que si Catalunya fos un estat independent se’n restaria una i caldria definir què vol fer el Parlament amb les diputacions i els consells. Diu, no obstant, que el debat sobre l’“aprimament” de l’administració pública s’ha de fer amb coneixement de causa, perquè moltes de les afirmacions que es fan darrerament sobre això “es fan per a quedar bé”.

Josep Poblet: entén que el debat és legítim, però cal no obviar-ne un que va en paral·lel. A l’Estat, mentre creixien les autonomies, els costos dels ministeris creixien el doble. És allà on es perd realment tot. Quan des de la LRSAL s’afirma que els municipis són els causants del desgavell econòmic es falta a la veritat, ha dit.

També ha parlat de comarques com el Priorat, Conca de Barberà i la Terra Alta, que són poc poblats i on el comarcalisme és necessari en la prestació de serveis com ara el transport escolar, l’eliminació de residus, etc.

Mercè Conesa: explica que les comarques tenen tot el sentit del món en territoris extensos i poc densificats, amb reptes concrets que no tenen les grans àrees urbanes.

Joan Reñé: diu que la millor garantia en l’avaluació és la garantia de que no es dupliquin els serveis. Si no hi ha duplicitat de serveis, qualsevol nivell d’administració és bo.

Mercè Conesa: afegeix que no duplicar serveis no és el mateix que “una administració, una competència”. Els serveis es poden prestar de manera col·laborativa des de diverses administracions a la vegada. L’esquema de la LRSAL és absurd en el S. XXI. Cal parlar de competències “multinivell”. No interessa tant qui fa què sinó el resultat que s’obté del treball. Si la diputació, el consell i l’ajuntament es posem d’acord en les subvencions, això no és triplicar el servei. El ciutadà del S. XXI no entén que se l’enviï a la administració del costat.

El moderador revela que ha sabut que els ponents comparteixen un grup de “WhatsApp” amb la portada de Prat de la Riba, i els pregunta si el diàleg entre ells és fluid.

Pere Vila: Diu que parlen de moltes coses que tenen a veure amb el país, amb l’Estat, amb la transcendència de les notícies… Creu que forma part del sentit de fer política. El polític ha d’estar híper-connectat i també interconnectat. El país és divers, però els problemes són de tots.

Diu que el paper de la Diputació ja està molt esquematitzat. Que se senten protagonistes però també col·laboradors de les administracions més petites. Això no treu que ara les diputacions també puguin ser actors de la política “grossa” nacional. Voldrien no haver de fer-ho, perquè significaria que les finances nacionals estan al dia, però ho fan amb gust.

Josep Poblet: explica que cada territori és diferent. Les diputacions s’han adaptat a cada situació. A Tarragona el territori produeix el 100% de l’energia nuclear catalana, el 25% del a química estatal, turísticament reben igual nombre de visitants que a Barcelona i són potència agroalimentària. Però només 10 ciutats passen dels 20.000 habitants i la majoria no arriben a 1.000. Hi ha realitats diverses i desiguals que necessiten d’una gran capacitat d’adaptació. Però si el grup de Whatsapp existeix, diu, “és perquè hi ha un conjunt de polítiques que sobrepassen tot això”.

Joan Reñé: diu que una de les finalitats del grup és compartir informació al moment. Habitualment passa qualsevol departament parla amb algun dels presidents de les diputacions per a demanar recursos o proposar projectes i entre ells s’informen de la situació.

Mercè Conesa: comenta que es consideren actors. Fa referència al precedent “èpic” de la Mancomunitat de municipis amb Prat de la Riba i altres mandataris que van creure que podien modernitzar el país, estructurant el país. Actualment ells també ho creuen, sempre de comú acord amb el govern de la Generalitat i sempre defensant l’autonomia local.

TERCER TORN d’intervencions

El moderador planteja el tema de com fer compatible la tendència a l’agregació d’entitats administratives amb el sentiment de pertinença. Especialment en el cas dels municipis.

Pere Vila: explica que no s’imagina que cap municipi vulgui renunciar al seu sentiment de pertinença. Considera impossible que cap municipi cregui per si mateix que ha de dependre d’un altre. El debat està superat. Per la ideologia pròpia, els municipis han de seguir com a tal. Posa el cas de Medinyà, que ha volgut mantenir la identitat a pesar que el govern de l’Estat no el reconeix com a municipi.

Josep Poblet: Explica que 37 anys de municipalisme català han estat un èxit. La consideració de la LRSAL de “reducir municipios y provincializar” ara no toca ni seria acceptable. L’ànima és pròpia de cada municipi. Altra cosa son els serveis i la seva mancomunitat. La història i la tradició s’han de respectar i cal canviar la manera de prestar serveis.

Joan Reñé: parla dels desgavells que va provocar la supressió de municipis dels anys 60 i posa l’exemple de Tremp, on n’hi ha 28 d’agregats. Un dels problemes és que la llei d’educació diu que els nens que viuen en un municipi no tenen dret a rebre subsidis per transport o menjar a l’escola. En canvi hi ha molts nens que no viuen en el municipi on hi ha l’escola, sinó en un municipi agregat i han de traslladar-se igualment, sense tenir dret a compensació. La situació és injusta i la Diputació de Lleida inverteix 1 milió anual en aquest tema.

QUART TORN d’intervencions

El moderador pregunta als presents quina és la seva visió de la situació de les vegueries i la nova territorialització de Catalunya.

Josep Poblet diu que és realista i que ja al 2007 hi va haver debat sobre la vegueria de l’Ebre. Encara no existeix, però és cert que hi ha dues realitats. A Tarragona, fragmentar i fer petit té els seus handicaps. La Diputació del sud de Catalunya té vocació de servir bé la gent.

Mercè Conesa creu que la Convenció Municipalista donarà una oportunitat a parlar sobre el nou concepte municipal. Podran veure’s les fortaleses i febleses de proposar canvis en l’organització territorial. Una opció per a avançar hauria estat nomenar vegueries les quatre diputacions i així es podrien anar adaptant a noves terminologies i sistemes de treball.

Diu que en el plànol teòric és possible parlar de supressió de municipis, perquè el paper ho aguanta tot, però en la política les emocions són claus i no es pot defensar la supressió d’una identitat com és un municipi que se sent identificat amb les seves festes i cultura. Sobretot amb la oportunitat de la digitalització. Cal posar les bases de digitalitzar tot el territori i quan el país es converteixi a una cultura digital nova, no serà tan important si hi ha una o més vegueries.

Pere Vila: diu que a Girona el problema no hi és. Però que cal ser capaços de decidir entre tots el que volem: si hi ha 4 o 6 vegueries es perquè ho haurà decidit el territori i estarà bé que així sigui.

Joan Reñé: Comenta que hi ha dues vegueries previstes, una a la Plana i l’altra al Pirineu. Ell valora que cal respectar la identitat de cadascú. Si les comarques del Pirineu diuen que volen constituir una vegueria fora de Lleida, caldrà respectar-ho. Però a banda d’això les coses no son perquè sí. Les comarques pirenaiques han tingut sempre una comunicació cap al sud, pels rius, a nivell econòmic i cultural.

A banda, Reñé diu que Lleida es el territori d’interior i pensen que estan tradicionalment allunyats de l’àmbit de la decisió nacional. I la fragmentació no ajudaria a enfortir la presència, certament.

TORN de preguntes

El moderador obre el debat a la participació del públic.

Un estudiant planteja dos temes. El primer és saber si els presidents de diputació es consideren o no legitimats per a presidir, atès que no han estat escollits pel poble. El segon és si podrien pensar en l’elecció directa com a alternativa.

Mercè Conesa considera que aquesta és una opció legítima. Diu que ells tenen també legitimitat democràtica perquè tots son electes locals, els ha escollit un plenari i se sotmeten a una segona votació. Ara bé: seria interessant que hi hagués elecció directa de part dels ciutadans. També com a alcaldessa, ja que li agradaria més que l’escollissin els ciutadans i no els regidors en el plenari municipal.

Joan Reñé: diu que seria bo que hi hagués una representació directa dels ciutadans. Però no treu cap legitimitat als que hi ha ara. Està d’acord amb Conesa amb el comentari dels alcaldes.

Josep Poblet: manifesta plena coincidència amb les anteriors.

Pere Vila: Totalment d’acord. Només seria cosa d’una urna més i donaria molt de sentit a les eleccions.

Un altre estudiant pregunta a Mercè Conesa que quan es va crear el Moianès, quins canvis administratius va comportar a la Diputació i com afecta a les polítiques que fa.

Mercè Conesa explica que hi ha un acompanyament. Primer cal tenir un consens polític, després una reforma legislativa, però que també és necessari un acompanyament del consell comarcal que fins aleshores prestava serveis (en aquest cas, Osona, que no ha deixat de la mà el Moianès). Juntament amb la dotació de la Diputació i les competències delegades de la Generalitat, s’està creant l’estructura administrativa necessària per a la nova comarca. La Diputació ha incorporat un nou interlocutor i està ocupant-se interinament de gestionar les nomines del no personal contractat, o de cedir funcionaris interventors i tresorers, etc. que de moment cobreixin les funcions necessàries.

Un estudiant pregunta a tots si creuen que la comunicació entre les diputacions i la ciutadania és bona o si, per contra, una comunicació deficient ha impedit a la gent conèixer tot el que fan les diputacions?

Josep Poblet: Li dóna la raó. Diu que la ciutadania no accedeix de forma directa a les decisions de les diputacions. L’àmbit institucional tracta poc amb els ciutadans, tot i que en rep els beneficis. Considera, però, que donant servei al món local ja és molt. La prioritat no és ser coneguts pel poble sinó fer la feina bé.

Pere Vila: explica que a ells els penalitza molt no tenir contacte directe amb el ciutadà i creu que podrien crear un clima millor: jornades de portes obertes, etc. Però hi ha una cosa imbatible, i és que en qualsevol acte cultural, social, esportiu, etc. la diputació sempre hi surt.

Mercè Conesa: les diputacions sempre han prioritzat el servei a la divulgació. Les biblioteques són municipals, però pagades per la diputació. No s’ha posat mai el focus en la identificació de qui presta el servei. Amb alguna excepció: les campanyes de prevenció d’incendis.

Josep Anton Ferrer, rector de la Universitat Rovira i Virgili reflexiona que tant si es tracta de municipis o de comarques sempre hi ha una agrupació mínima sota la qual no es pot prestar cap servei. Suggereix als ponents de traslladar a la ciutadania que tots som diferents, però que no és el mateix un grup de 20 que un grup de 2. Preservar la identitat sí, però per sota de certes mides, ens hem d’ajuntar per a prendre decisions estratègiques.

Josep Poblet: dóna la raó al rector. A Europa les regions del coneixement tenen 600.000 habitants i per sota d’això no hi ha regió del coneixement. Parla de nous models per a preservar la identitat i a la vegada fer extensibles els serveis i posa l’exemple del municipi més petit de la demarcació, Forés, on les xarxes electròniques permeten que hi hagi teletreball, etc.

Mercè Conesa es manifesta d’acord amb la reflexió, però diu que els serveis ja s’estan prestant des de ciutats superiors. Ciutadans i alcaldes ja ho tenen present. Els micro-pobles són una realitat del país, però ja son conscients que hi ha serveis que només rebran des de municipis veïns, o bé mancomunant, o bé en el consell comarcal.

Es dóna per tancat el debat, agraint novament l’assistència als presents i convidant-los a informar-se’n del resultat a la pàgina web d’Alcaldes.eu