Gabriel Colomé: “Als meus alumnes els dic que facin cara d’intel·ligents i que comprin Almax per a l’úlcera”

0
3137

Ens reunim avui amb un dels principals experts en anàlisi electoral per demanar-li opinió sobre els comicis municipals del proper 28 de maig. El professor Gabriel Colomé va formar part del claustre de la formació en Màrqueting Polític per a Candidatures Municipals, impulsat per alcaldes.eu.

En unes setmanes tenim eleccions municipals. Quina diferència hi ha entre les d’enguany i les de 2019?

La pregunta em fa pensar en l’ocasió que vaig dirigir la campanya de Josep Borrell a les eleccions europees. Li vaig dir que li compraria una taula de surf, i que a ell només li caldria surfejar per guanyar les eleccions amb facilitat. Li ho vaig dir, perquè al darrere li venia una onada favorable que era brutal: el PSOE havia guanyat el Govern central. I l’onada també va tenir impacte sobre les eleccions municipals de 2019: en aquells ajuntaments en què el PSC tenia majories relatives, van passar a tenir absolutes. Collboni, per exemple, tenia quatre regidors i en va aconseguir vuit.

Però a Barcelona hi va guanyar ERC.

Maragall va jugar amb la marca “Maragall” i va guanyar. Sobretot, perquè Colau començava a patir problemes greus i va perdre les eleccions. Mentrestant, Junts s’estavellava i el PP va quedar pràcticament fora. Qui va donar la sorpresa va ser Manuel Valls, que va aconseguir sis regidors.

I també va cedir el govern municipal a Colau.

A les aules expliquem que el discurs que es fa durant la nit electoral predetermina el que passarà durant les setmanes següents. Si t’equivoques de discurs, estàs mort.

A les aules expliquem que el discurs que es fa durant la nit electoral predetermina el que passarà durant les setmanes següents

I què vol dir, en aquest cas?

Doncs que el 2015, Trias va llegir molt malament el que havia passat en aquelles eleccions. I la mateixa nit electoral li va donar l’alcaldia a Colau. Tècnicament estaven empatats, però li va regalar el govern. I quan va intentar reaccionar al dia següent, ja era massa tard.

De la mateixa manera, el discurs de la nit electoral de 2019 d’Ernest Maragall el poso com a exemple del que no s’ha de fer mai. Perquè va ser un discurs que va provocar les baixes passions de Manuel Valls. Recordeu que Maragall va dir allò de “aquesta ciutat es posarà al servei de la República i de la Generalitat”, etcètera. En aquell mateix moment, Colau estava plorant, mentre donava el seu discurs, perquè pensava que ja no seria més l’alcaldessa.

I què va passar aleshores?

Esquerra i Comuns ja estaven negociant com seria el govern d’Ernest Maragall. Es donava per fet. L’únic punt a debatre era si Esquerra consentiria que el temps d’alcaldia es repartís entre ambdós partits, amb dos anys de mandat per a cada candidat. Però ningú va recordar que Valls prové d’una cultura francesa, on s’hi aplica l’anomenat “vot republicà”. I va donar la sorpresa.

El 2019 ningú va recordar que Valls prové d’una cultura francesa, on s’hi aplica l’anomenat “vot republicà”

En què consisteix el “vot republicà”?

A França, com en alguns altres països, per evitar que el poder quedi en mans de l’extrema dreta tots els partits demòcrates s’alien en contra d’ella, sense importar el color. Valls va aplicar-ho aquí amb l’independentisme. Tan aviat va sentir Maragall pronunciar les seves paraules, li va regalar els seus regidors a Colau.

Si Valls no hagués arribat a estar en aquesta equació, avui l’alcalde de Barcelona seria Ernest Maragall. Però hi era. I va aplicar un criteri que no es coneixia aquí, perquè aquí no hem viscut la Segona Guerra Mundial i no hem lluitat contra el nazisme, ni hem posat aquesta línia vermella. I la prova és que hi ha un Partit Popular, que és fill del franquisme, que pot governar sense cap problema amb Vox, perquè és l’ala dreta del propi partit.

Però pacten en molts llocs.

Serà el problema del PP si no obté majories absolutes: Vox és la “kriptonita” del PP, perquè quan s’alien, no hi ha possibilitat per al PP de construir altres aliances.

Tornant al cas de Barcelona: si tu veus que Vox és un partit anti-sistema, amb una concepció no democràtica de la societat i amb un full de ruta que porta al desastre, la CUP, també. Tampoc creu en la democràcia. Com no hi creuen Endavant, ni Poble Lliure. Perquè són de concepció comunista, gairebé stalinista. I si governessin, estaríem tots en un camp de reeducació al Delta de l’Ebre, plantant arròs. És la seva concepció de societat.

Aquells famosos 6 i 7 de setembre, qui va fixar el full de ruta amb una segona llei que era innecessària? La CUP. El gran error d’Artur Mas va ser no dissoldre el Parlament quan el van enviar a la “paperera de la història”.

Vox és la “kriptonita” del PP, perquè quan s’alien, no hi ha possibilitat per al PP de construir altres aliances

Què hauria d’haver fet?

Dir: “Perdonin? Tornem a votar…” i a veure què passa. Quan els hi va permetre tombar el candidat a la presidència i posar-ne un de més proper a ells (que era Puigdemont), el partit es va acabar.

Tot això ho dic des de la cultura francesa. Em vaig educar a Brussel·les. I una de les formacions més traumàtiques que pots viure allà és que, amb 12 anys, et posen en un autobús i et porten a visitar el camp de concentració de Breendonk per tal que tinguis un xoc de per vida.

Quan a la CUP els van permetre tombar el candidat a la presidència i posar-ne un de més proper a ells (Puigdemont), el partit es va acabar

Tornem al país. Com veu el jovent català en quant a la seva preocupació per les eleccions?

Els alumnes que tinc actualment van néixer el 2004. Això vol dir, primer, que no saben com era el món abans de 2001. Per tant, es pensen que despullar-se en un aeroport per passar un control és el més normal. I no ho és. El 2001 el món va preferir la seguretat a la llibertat. I tots hem acceptat unes coses que estarien prohibides per qualsevol conveni internacional.

Els meus alumnes actuals van néixer el 2004. Es pensen que despullar-se en un aeroport per passar un control és el més normal del món

Cert.

A banda, quan els alumnes van començar una mica de coneixement, diguem que als vuit anys, Catalunya va començar el Procés. Van passar d’anar al Club Súper3 a una política que anava de manifestació en manifestació, agafats de les mans i cantant kumbaià. Aquesta va ser la seva infantesa i adolescència.

En el seu imaginari, hi ha un país que és Espanya, que no és democràtic, i que és repressor per molt que se’ls digui el contrari. No han conegut una Catalunya que no hagi passat per això. I aquesta és la generació que haurà de lliurar les batalles dels propers 25 anys.

En l’imaginari del jovent català, hi ha un país que és Espanya, que no és democràtic, i que és repressor per molt que se’ls digui el contrari

I el Procés segueix viu?

Segons les enquestes, no: ha mort. A la gent se li pregunten coses com ara “com li agradaria que acabés el Procés?” I se li donen opcions a escollir. La de la independència és ara l’escollida en un 28% dels casos.

En canvi, quan se li pregunta a la gent “com creu que acabarà el Procés de debò?”, la resposta de la independència és només un 4% del total.

I per experiència sabem que quan a la gent se li pregunta “qui prefereix que sigui l’alcalde?” i et diuen “X”, i també se li pregunta “qui creu que acabarà sent l’alcalde?” i et diuen “Y”, aleshores qui acaba guanyant les eleccions és “Y”…

Una cosa és la creença i l’altra la preferència?

Tu pots preferir que el Barça guanyi tots els partits que juga. Però també pots creure que no els guanyarà. I la gent actua i juga sobre la creença. El fet és que actualment hi ha un 4% de les persones que creuen que arribarà la independència. I aquest és el nucli més dur de l’independentisme. I val a dir que és molt actiu en l’espai de les xarxes socials.

Creu que la classe política és mediocre?

En el fons, la classe política és la imatge d’una societat. Considero que la societat és mediocre. Potser és per l’edat. També quan anava a estudiar de més jove, els meus professors deien que ells eren millors que nosaltres. La tendència sempre és la de pensar que la generació anterior és millor a la que segueix. És un clàssic.

Però, com va dir Pasqual Maragall en una entrevista en què li lloaven moltes de les idees, això és una “desgràcia”, perquè ell havia tingut 40 anys (de dictadura) per pensar-les. La nostra desgràcia és que no hem tingut aquests 40 anys. Dit d’una altra manera: les persones que van arribar a la política als anys 70, estaven molt formades, tenien moltes idees i projectes. Van ser excepcionals, perquè els temps eren també excepcionals.

I quan a Espanya i a Catalunya es va normalitzar la lògica democràtica, el nivell va davallar. El mateix va passar a França, a Alemanya, a Itàlia… Els fundadors de les seves repúbliques respectives provenien de temps excepcionals. La mediocritat és una de les símptomes de la mateixa societat.

En el fons, la classe política és la imatge d’una societat. I considero que la societat és mediocre

Què podríem fer per evitar la mediocritat en política?

Una manera podria ser que la gent dels entorns polítics no fossin mediocres. I que la selecció de perfils de la classe política es basés en criteris d’excel·lència.

Quan en un partit busquen candidats per a muntar una llista municipal, es troben que han de fer més hores que un rellotge i que no paguen més que dietes i la gent no ho accepta. Barcelona, val a dir, és un cas apart, perquè és una mena de ciutat-estat amb 2.800 milions de pressupost.

On ha quedat el concepte del servei públic?

El concepte del servei públic era molt important antigament. Servir, fent de regidor, o de diputat, era una mena de retorn. Li explicaré l’anècdota de Robert McNamara, que era el president de la Ford i que guanyava 900.000 dòlars l’any el 1960. Serien uns 30 milions d’euros l’any. I era republicà.

Un bon sou i una gran posició.

Però el va trucar John F. Kennedy i li va demanar que fes de Secretari de Defensa, amb un sou de només 25.000 dòlars anuals. McNamara ho va consultar amb la família i li van dir que no s’hi podia negar, perquè li ho demanava el President dels Estats Units. I va acceptar el càrrec. Aquesta era la idea de servei públic d’aquell temps: servir i fer un retorn.

Els antics grecs deien que tots els ciutadans tenien aquesta obligació ciutadana i, per aquest motiu, tots els càrrecs eren electius i rotatoris. Perquè tothom podia ser tot. També tenien una paraula per definir les persones que no estaven capacitades pels afers públics: “idiota”.

Els grecs clàssics tenien una paraula per definir les persones que no estaven capacitades pels afers públics: “idiota”

Què cal per ser alcalde o alcaldessa?

Per ser alcalde o alcaldessa cal tenir experiència. Poca gent ho sap, però el nostre és un sistema d’assemblea directorial, com en el model suís, en què l’alcalde és el cap de l’executiu i el legislatiu. En el fons, és com si fossin “dictadors”, en el sentit que governen qui parla i qui no parla, i fixen la legislació municipal. I això és un problema quan aquestes persones passen a la política parlamentària, perquè no entenen res.

Tornant a l’assumpte: primer has d’haver estat regidor i conèixer la ciutat. Aquest és l’examen que has de passar. I fer que la ciutat et conegui. Més de la meitat dels nostres municipis tenen menys de 1.000 habitants i això facilita les coses. Però quan vas pujant, i passes de 40.000 habitants, és molt difícil que et coneguin.

Vostè creu que hi ha alcaldes que encara fan “alcaldades”?

Sempre. Si no, no serien bons alcaldes.

Quines altres característiques es necessiten per a ser un bon alcalde o alcaldessa?

Els cal un gran coneixement de la ciutat. Fins al punt de conèixer on es troben els fanals que no funcionen. En Manel Mas [alcalde de Mataró des del 1983 al 2004], per exemple, anava amb una llibreta pel carrer i hi anotava tot el que li demanaven els veïns. Així no s’oblidava de res. Aquesta preocupació constant per fer que tot funcionés li va ajudar a connectar.

Quan veus i tractes les persones de la ciutat, i aquestes et coneixen, aleshores veuen també si tens idees i projectes per millorar-la. I per això hi ha tanta longevitat de càrrecs. Perquè la gent pensa que si l’alcalde o alcaldessa ho fa bé, el millor és que continuïn, i que prenguin les decisions. I per això arribem al punt que hi ha alcaldes que acaben plegant, perquè ja no poden més.

Als alcaldes i alcaldesses els cal un gran coneixement de la ciutat. Fins al punt de conèixer on es troben els fanals que no funcionen

Vostè és partidari de la limitació de mandats?

En les alcaldies no. Maragall, Nadal, Mayoral, Recoder, Monràs… Van ser alcaldes més enllà de dos mandats. I per sort. Aplicar el criteri matemàtic dels dos mandats és impedir que aquelles persones que són excel·lents puguin seguir fent excel·lència.

D’altra banda, tens el cas dels Comuns, que van establir la norma de no fer més de dos mandats i que se l’han acabada saltant. Si no la vols complir, no la posis, perquè acabes fent el ridícul… En teoria, l’alcaldessa de Barcelona, s’ha saltat la norma.

Però la limitació de mandats és un fenomen molt americà. I determinat per una esmena que els republicans van crear en contra dels demòcrates. No implica renovació. Només canvies els líders, però els ministres poden repetir tots.

Aplicar el criteri matemàtic dels dos mandats és impedir que aquelles persones que són excel·lents puguin seguir fent excel·lència

Com podem sabem si un alcalde o alcaldessa són bons?

Veient l’equip que els acompanya. Un polític mediocre sempre s’envolta de mediocres, perquè no suporta la intel·ligència. L’intel·ligent, en canvi, s’envolta d’altres com ell. Als meus alumnes els dic que facin cara d’intel·ligents i que comprin Almax per a l’úlcera.

Un bon candidat o candidata sempre té a la vora persones que l’incentiven. Penso que Kennedy era un crack perquè va saber envoltar-se de persones que havien llegit, que havien anat a Harvard, a Yale, a Princeton… Que tenien moltes idees. I en el nivell local, les persones que envolten el candidat han de tenir bon nivell, perquè són les que no tenen por a discutir. El mediocre sempre té por a discutir perquè el poden enxampar en fals.

Un polític mediocre sempre s’envolta de mediocres, perquè no suporta la intel·ligència. L’intel·ligent, en canvi, s’envolta d’altres com ell

Li demanarem, per acabar, un pronòstic de les eleccions municipals del mes de maig.

Jo crec que ja està tot fet, encara que no ho sembli. I que a nivell espanyol, els resultats de les eleccions seran importants perquè fixaran el resultat de les de desembre.

Si faig de politòleg, sabent que no encertaré res del que dic, us diré el següent: totes les enquestes diuen que el PSOE perdrà les eleccions generals de desembre. Ara bé, si el PP no guanya les eleccions municipals en vot agregat i perd a València, patirà una crisi en tres mesos, perquè s’interpretarà com que el seu líder actual no és capaç d’arrossegar el vot.

En paral·lel, si el PSOE guanya les municipals en vot agregat, Feijoo tindrà un problema. I un dels escenaris és que la líder de Madrid, que segur que guanyarà les seves eleccions, potser decideix assaltar el poder central de Feijoo. I, potser, així és com Ayuso esdevindria candidata a la presidència del Govern espanyol.

Les enquestes actuals diuen que el PSOE va en caiguda. Però si guanya les municipals i manté València i/o guanya  Barcelona, automàticament activarà el seu electorat.

Una cadena de fets interessant.

L’únic dubte és tot l’enrenou de si pacten Yolanda Díaz i Irene Montero, d’una banda, i elles amb el PSOE per l’altra. Si van juntes a les eleccions generals, podrien obtenir 40 diputats. Si hi van per separat, en podrien treure 18 una i 14 l’altra.

En les eleccions municipals, a Podemos els anirà malament. I per això Yolanda Díaz no vol encara fer un pacte: prefereix veure el resultat que treu a les municipals i pactar posteriorment.

I a Catalunya?

Els resultats del 28 de maig també determinaran el que passarà a Catalunya. D’una banda, haurem de veure què passa amb ERC i Junts. Estan batallant per cada municipi. Caldrà veure qui dels dos guanya en vot agregat, i si Junts mantindrà Girona i ERC seguirà manant a Lleida i a Tarragona. A la vegada, si Esquerra o Junts no treuen un bon resultat a Barcelona, també quedaran compromesos.

L’altra clau són les diputacions. Ja veurem les aliances que es formen per mantenir-les. No és evident que Junts vulgui pactar en aquest àmbit, perquè ja no ho han volgut fer a Barcelona. En aquests moments hi ha més tibantor i lluita entre ells dos que no pas amb la resta dels partits, perquè s’hi juguen l’hegemonia, que és molt important.

I, a la vegada, si ERC no guanya, qui quedarà tocat és el Govern de la Generalitat. I aleshores caldrà veure quins són els elements col·laterals d’això.

En aquests moments hi ha més tibantor i lluita entre ells ERC i Junts perquè s’hi juguen l’hegemonia

Què vol dir?

Al desembre hi ha unes eleccions generals. I cal veure qui les guanyarà a Catalunya. Les enquestes diuen que serà el PSC, seguit que ERC. I que a Junts no li anirà massa bé. Veurem què passa a partir de gener de 2024.

Però també hi ha una variable independent, que no controlem i que pot manifestar-se en qualsevol moment: al novembre d’enguany hauria d’aparèixer Puigdemont amb totes les conseqüències. I això provocaria una distorsió automàtica en tot el sistema català: que vingui, que el detinguin i a veure què passa…

Seria un terrabastall mediàtic.

I li donaria una empenta enorme a Junts. I li crearia problemes a ERC i posaria en tensió tot el sistema polític espanyol. Aquesta és una bomba de rellotgeria, d’aquelles que Hitchcock posava a les seves pel·lícules: el suspens de no saber quan apareixerà o qui la porta al damunt. Veurem què passa.


Perfil de Gabriel Colomé

El Dr. Gabriel Colomé és professor de Ciència Política (UAB), director del Màster de Màrqueting Polític (UAB) i Secretari de direcció de l’ACOP. També és director de l’ICPS (Institut de Ciències Polítiques i Socials). Es va llicenciar en Ciències de la Informació a la UAB i doctorar en Ciències Polítiques per la mateixa universitat. És especialista en comunicació política, anàlisi de campanyes electorals i comportament electoral. La seva producció en l’àmbit acadèmic i divulgatiu és enorme iLa seva experiència professional directa en l’àmbit polític recull fites com la de l’assessorament a l’alcalde Joan Clos en el seu mandat de 1996 a 2000, i del ministre Josep Borrell, quan ho era d’Exteriors, en 2018-2019. També ha estat director del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) entre 2005 i 2011 i director de la Fundació Rafael Campalans (1996-2004).

Links d’interès

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Alcaldes.eu es reserva el dret de revisar els comentaris i de no publicar-los en cas de no ser apropiats.