Històries d’Alcalde – (1)

Joaquim Nadal i Farreras
Joaquim Nadal, és un polític català i catedràtic d’història contemporània de la Universitat de Girona. Del 1979 al 2002 va ser alcalde de Girona, diputat al Parlament de Catalunya de l’any 1984 al 2012,  i del 2003 al 2010 fou el conseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya a més de conseller de la presidència i portaveu del govern durant el 2006. És membre del consell assessor d’Alcaldes.eu.

Cap1 | Els antecedents

UN ‘DISCURS D’ALCALDE’ EN EL MONUMENT A CARLES RAHOLA

L’afusellament de Carles Rahola i Llorens a la tanca del cementiri de Girona el 15 de març de 1939 ha tacat d’ignomínia la història contemporània de la ciutat i ha pesat com una llosa de la qual mai no es podrà deslliurar del tot. Hem de viure amb aquest fet dramàtic i injust i, malgrat la mort irreparable, la ciutat de Girona ha d’expiar aquest pecat que s’acompanyava amb la mort igualment injusta de molts altres conciutadans.

Però els botxins no sabien que, si podien acabar físicament amb Rahola, no podien acabar amb el seu pensament, els seus valors, la seva obra, la seva memòria. La reivindicació d’aquesta memòria va esdevenir així, en els anys de la fi del franquisme i de la transició, una eina poderosa de recuperació de les llibertats i de ponderació dels drets humans. El seu testimoni constant a favor de la pau i la llibertat, contra la pena de mort, ha ressonat una i mil vegades en el clos august de la ciutat de pedra que Rahola havia tractat amb devoció. Les pedres i els homes. La vida i les vides. Les seves Vides heroiques esdevenien així un testimoni de llibertat i recuperació de les biografies dels lluitadors del segle XIX. Sobre aquest llibre vaig escriure l’any 2009: «És una història a flor de pell, són històries que posen la pell de gallina, són biografies heroiques.

La mateixa heroïcitat des de la normalitat que ara podríem atribuir en unes noves visions al mateix Carles Rahola que, amb la seva vida i la seva mort ignominiosa, afegeix un capítol dramàtic i gloriós, alhora, a les seves pròpies Vides heroiques, un llibre madur, elegant, sensible, sòlid, construït amb les millors virtuts literàries i d’historiador de l’il·lustre gironí». La reivindicació de Rahola sempre latent va emergir amb força arran del número monogràfic que Presència li va dedicar el 22 de maig de 1976. A partir d’aquí, l’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona, que havia esdevingut un activíssim agent de mobilització, va posar en solfa un homenatge sense precedents basat en la producció i adhesió de desenes d’artistes, prop de dos-cents, que van acceptar de produir la seva pròpia obra d’art sobre un paper pautat amb la imatge de Rahola i una seva frase. L’exposició va transitar de Girona (del 9 al 31 de juliol de 1976) a Cadaqués (del 14 al 31 d’agost de 1976) i va culminar ampliada a Barcelona amb gran ressó a la Fundació Miró (del 15 al 24 de setembre de 1976).

El 14 d’agost de 1976 al passeig de Cadaqués, enfilat a la tarima de la cobla, vaig pronunciar unes paraules que emmarcaven l’inici de l’exposició i, dos anys més tard, el dia de Sant Jordi de 1978, per voluntat expressa dels artistes, vaig pronunciar també les paraules en nom dels moviments ciutadans a l’acte una mica singular d’inauguració de l’escultura de Francesc Torres Monsó, d’homenatge a Carles Rahola i instal·lada al capdamunt de la Rambla de la Llibertat, al costat d’una de les portes de l’antiga biblioteca municipal i en aquells moments sala Fidel Aguilar també per impuls dels artistes.

L’ocasió era especial i la inauguració va anar a càrrec de l’alcalde de Girona Ignasi de Ribot. Les meves paraules havien de tenir un to de solemnitat, d’afirmació i revindicació de les llibertats i havien de ponderar tot el simbolisme d’aquell acte que arribava gairebé un any més tard de les eleccions legislatives del 15 de juny de 1977 i , dia amunt dia avall, un any abans de la presa de possessió dels nous ajuntaments democràtics.

Algú va dir, encara sense cap motiu aparent, que aquell meu discurs havia estat un discurs d’alcalde –alcalde in pectore, haurien de dir potser–. Recordo que, mentre esperàvem que arribés l’alcalde i l’hora de la inauguració, els treballadors de les brigades municipals encara estaven col·locant les darreres peces de pedra i els panots del voltant del monument. Recordo també que en el discurs vaig trencar un moment la solemnitat i la correcció institucional per proclamar amb un to més pujat que Carles Rahola no es mereixia les presses de darrera hora i que per dignitat de la ciutat i de la corporació municipal hagués hagut d’estar acabat des del dia abans.

Vaig glossar la llibertat perduda i les llibertats guanyades i vaig fer un emocionat record de Carles Rahola passejant amb la seva filla gran, la Maria, per aquella mateixa Rambla en una imatge plena de serenitat, dignitat i elegància que havia publicat Presència.