Jordi Avellaneda ajuda els municipis a treure partit de la seva malla de camins
Cada vegada hi ha més municipis que volen aprofitar la xarxa de camins per vincular-la al turisme actiu i generar nous ingressos. Avui parlem amb un dels principals especialistes del país en fer-ho possible: Jordi Avellaneda.
Vostè és economista, però es dedica a la planificació del territori des de la perspectiva de la mobilitat “lenta”, és a dir, aquella que es fa a peu, en bicicleta o en bici elèctrica. D’on li prové l’interès?
És el meu hobby de tota la vida. A casa hi tinc un gran plànol de Catalunya en el que vaig clavant agulles en tots els punts que he visitat. Li puc dir que hi ha dues o més agulles superposades en dues terceres parts del país.
El cert és que sempre m’ha agradat molt fer zooms sobre el territori. Crec que som un país de llocs i racons bonics, més que de grans parcs naturals. I enllaçar aquests punts d’una manera que permeti fer turisme actiu és el que m’ha agradat fer des de sempre.
A casa hi tinc un gran plànol de Catalunya. Hi tinc clavades tantes agulles com visites en dues terceres parts del país
Passejar és molt bonic.
Sí, però jo li parlo de turisme actiu. El turisme és el que marca la diferència, perquè inclou patrimoni cultural, natural i “pedregós”… És la manera que tinc d’anomenar les esglésies, els castells, els museus, etcètera. Es tracta de fer que la gent que els visitin tornin a casa amb una aportació de valor cultural superior a la que tenien quan van marxar. Es tracta d’unir-ho tot en forma de ruta.
I com s’elabora una ruta turística?
D’entrada, sempre es parteix d’una base prèvia. Cal pensar que hi ha moltes persones que ja han fet via emprant programes com ara l’Strava, el Wikiloc o l’Open Street Maps, que permeten compartir experiències de ruta. Però li he de dir que aquesta mena de camins que els usuaris pugen a la xarxa es basen en la tecnologia GPS, que depèn de satèl·lits. I, de vegades, hi ha variacions molt grans en la cobertura de senyal, de manera que aquestes rutes tenen errors de recorregut i no es poden editar i publicar en una web de turisme municipal, per exemple.
I aleshores, com s’ho fa vostè?
Amb el temps vaig aprendre a fer servir la cartografia. Existeixen diversos sistemes que permeten fer mapes molt més ajustats a la realitat de les coses. I més homologables és clar.
Existeixen diversos sistemes que permeten fer mapes molt més ajustats a la realitat de les coses
D’acord. Què més?
Doncs el procés és el següent: normalment els ajuntaments i els consells comarcals tenen (o bé haurien de tenir) un inventari dels seus camins. Aquest inventari constitueix una “malla” que estructura el territori i, d’aquesta, a nosaltres ens interessa la que està formada per camins púbics o bé camins privats que tenen drets de pas adquirits.
Hi ha camins privats que, de vegades, estan tancats.
En efecte. Potser és per evitar robatoris, o per algun altre motiu legítim. Però cal que els ajuntaments negociïn amb els propietaris l’apertura del camí novament.
Un cop tenim identificada la malla, pot ser que l’ajuntament, el consell comarcal de torn o la diputació vulgui aprofitar-la per convertir-la en un producte turístic. No tots els camins són igualment aprofitables, però.
De què depèn?
Doncs depèn de si tenen enllaços amb altres actius culturals o patrimonials. De manera que prioritzem sempre aquells camins i senders que són més apropiats. Així es poden concentrar inversions en senyalitzacions, manteniments, etcètera, per tal que puguin generar un retorn econòmic i turístic.
La meva feina, en resum, és la d’agafar un inventari de camins i transformar-lo en un pla de senders turístics.
Prioritzem els camins i senders per concentrar-hi inversions en senyalització i que així generin retorn econòmic i turístic
I visitables per moltes persones… Com s’equilibra l’ús públic d’un camí amb la sostenibilitat ambiental?
Vegeu: la gent passa per qualsevol lloc. Però això no sempre és el més correcte. Sense anar més lluny, sovint trobo ciclistes baixant Collserola pels corriols. I això és una cosa que està prohibida per la normativa.
Així doncs, com que quan creo una ruta turística sé que moltes persones la faran servir després, m’ocupo de complir i de fer complir les normatives. És a dir, només em baso en camins que són públics o tenen drets de pas; evito els senders de menys de tres metres d’amplada i els que no permetin la doble direcció, i, per descomptat, evito malmetre el terreny. Això, pel que fa als camins en bicicleta.
I en quant als camins a peu, els proposo com a tals, si només es poden recórrer a peu. Per exemple: els corriols. Aquests són els criteris que aplico per ordenar el territori sense malmetre l’espai natural. Fins i tot puc crear rutes per a bicicleta elèctrica, que solen tenir uns quilometratges més llargs.
Sovint trobo ciclistes baixant Collserola pels corriols. I això és una cosa que està prohibida per la normativa
I quin és el funcionament burocràtic de crear una ruta? És a dir, quin procés ha de seguir un ajuntament per fer-ne una?
Aquí s’estableixen dues situacions. La primera és si hom vol que la ruta sigui homologable. Això vol dir que la ruta la pot homologar la Federació d’Entitats Excursionistes. I, per aconseguir-ho, jo visito la seva pàgina web, em descarrego el manual d’homologació i verifico, pas per pas, que tots els espais de la ruta que proposa un ajuntament compleixen els requisits.
I quan ho jo he fet, sol·licito l’homologació a la Federació. En tal cas, el camí passarà a ser recollit per la Federació com un sender homologat.
I la segona situació?
De vegades un sender té unes condicions que no fan possible l’homologació de la Federació d’Excursionistes. O potser no es vol fer l’homologació. L’únic requisit aleshores es garantir que cap part del camí passi per zones inundables.
Una situació semblant passa amb les rutes de bicicleta. Fa uns anys hi havia un projecte d’homologació que no va arribar a reeixir per diversos motius. Però els criteris han quedat publicats i jo verifico que es compleixen. Si alguna vegada l’homologació es torna a posar en marxa, aquells camins seran fàcilment reconeguts.
I totes les rutes es “fabriquen” de la mateixa manera?
Una cosa interessant és que cada consell comarcal, diputació o ajuntament defineix senyalitzacions pròpies per als camins. Per exemple, a l’Anoia hi ha un projecte des de fa anys per fer que tota la comarca sigui compatible amb la bicicleta elèctrica. Això vol dir que crearan el seu propi logotip i senyalització.
Nosaltres intentem unificar els criteris i fer que hi hagi el mínim guirigall possible. Volem que les persones usuàries no es trobin amb una vintena de senyals diferents a mesura que van passant pel camí.
Cada consell comarcal, diputació o ajuntament defineix senyalitzacions pròpies per als camins
Qui s’ocupa del manteniment d’aquestes rutes? Els ajuntaments o les diputacions?
M’he trobat amb una mica de tot al llarg dels anys. Per qui més hem treballat nosaltres és per a consells comarcals. Normalment, però, la petició comença sempre en els ajuntaments, que recorren a les diputacions. I com que aquestes es troben amb peticions simultànies, aleshores parla amb cada consell comarcal competent.
Els diners els acaba posant la diputació de torn, però el consell comarcal o el seu consorci de turisme en coordina l’ús. I els ajuntaments en són els impulsors inicials i els beneficiaris darrers.
Els diners els acaba posant la diputació, però el consell comarcal en coordina l’ús. I els ajuntaments en són els impulsors inicials i els beneficiaris darrers
De quina manera és beneficiós tenir una ruta turística per a un municipi?
Generalment tots els ajuntaments tenen una pàgina web en què hi figura una secció anomenada “turisme”. I cada vegada més es busca que sigui un turisme sostenible. En aquest sentit, cal diferenciar entre les rutes esportives i les turístiques.
Per què?
Doncs per què les primeres normalment no generen retorn econòmic al municipi. Vull dir amb això que ja està prou bé que els ajuntaments facin rutes saludables per a la gent del poble, però si el que busquen és retorn econòmic, cal que la ruta estigui vinculada a la restauració de la zona, a les fires, les festes, els hotels, etcètera, si és que n’hi ha.
Amb tot, hi ha ajuntaments que es confonen i que publiquen rutes saludables sota l’apartat de “turisme”. I això no els genera ingressos. Sovint, la raó és perquè són pobles molt petits i no tenen els actius turístics suficients. Aleshores, el millor que poden fer és delegar-ho en el consorci comarcal.
Hi ha ajuntaments que es confonen i publiquen rutes saludables sota l’apartat de “turisme”
Un ajuntament qualsevol pot contactar amb vostè?
Sí. Imagini’s que vostè és un ajuntament, que disposa d’un inventari de senders i que vol prioritzar-ne els turístics. Si em ve a veure, jo l’ajudaré a crear un projecte que la seva diputació o consell comarcal pugui considerar i aprovar.
Us en poso d’exemple. A l’Anoia, el Consell Comarcal vol convertir tot el territori en una comarca compatible amb l’e-bike (bicicleta elèctrica). I disposaven d’una quantitat de diners. Així que van venir i em van preguntar què podríem fer amb aquells diners. I el que vam acabar fent va ser una malla de camins pensada per a l’e-bike turística. Ara tenen totes les rutes fetes sobre el paper. I el que els queda és convertir el projecte en una sèrie de trajectes senyalitzats i guiats.
Si vostè és un ajuntament i em ve a veure, l’ajudaré a crear un projecte que la seva diputació o consell comarcal puguin considerar i aprovar
La pandèmia va ajudar gaire a fer més turisme actiu?
D’una banda va ajudar i de l’altra va restar. En aquella època els camins van deixar de cuidar-se i, amb la pluja, es van tornar verds. Certament, la natura es va poder recuperar en llocs que havien estat erosionats i el territori va esdevenir més bonic. Però, a la vegada, va caldre repassar i refer camins que estaven inutilitzats. Aquí hi hem ajudat força, darrerament.
Quantes rutes ha fet vostè a la vida?
A la revista Descobrir Catalunya, on col·laboro des de fa anys, he publicat 115 rutes. A banda, he fet mitja dotzena de plans de senders turístics, a partir d’inventaris de camins comarcals. Evidentment, aquesta darrera feina ja no la faig tot sol, sinó en equip. De vegades com a cap de projecte, i de vegades com a tècnic.
I, arrel d’aquests plans, també han aparegut treballs més específics com ara les 30 rutes romàniques en bici del Bages, o les 12 rutes dels castells de frontera del Bages, o algunes rutes del Garraf. En cada lloc ens adaptem a les necessitats i circumstàncies.
A la revista Descobrir Catalunya, on col·laboro des de fa anys, he publicat 115 rutes
Hi ha alguna cosa que hagi descobert en tot aquest anar i venir pel país?
Hem descobert una cosa certament interessant. Durant algun temps vam intentar crear rutes que poguessin donar valor a les cases rurals del país. Pensàvem que, un cop a la casa rural, els usuaris els agradaria sortir a fer ruta.
Però…
Però hem esbrinat que, per a la majoria de clients, la casa rural és el destí. S’estan a la casa i, com a molt, visiten la granja més propera o el poblet que tenen a tres passes. Fan molt poca ruta…
Perfil de Jordi Avellaneda
Format en Economia i aficionat, de sempre, a les sortides amb bicicleta i al senderisme, l’any 2011 en Jordi Avellaneda va començar a col·laborar en diversos mitjans dedicats al turisme del país. Entre elles, “Descobrir Catalunya”. Poc després, juntament amb Jaume Bonaventura, veí d’escala que es dedicava a la planificació del territori per a la mobilitat “lenta”, van endegar un projecte conjunt. En jubilar-se Bonaventura, Avellaneda va seguir el projecte en solitari i, actualment, treballa com a freelance, fent planificació de mobilitat “lenta” per a nombroses administracions municipals i supramunicipals.
