Miquel Urmeneta
El periodista i professor Miquel Urmeneta és especialista en els fenòmens de la desinformació, la polarització i les fake news. La seva tesi doctoral estudia la seva manifestació a través de Twitter i ha estat premiada pel Consell de l’Audiovisual de Catalunya. Hi conversem avui amb la vista posada en les eleccions municipals.
Vostè ha realitzat una tesi doctoral en matèria de comunicació política que ha rebut grans reconeixements. Ens pot explicar sobre què tracta?
El meu treball consisteix en l’estudi de les eleccions al Parlament de Catalunya de desembre de 2017. Foren convocades per Mariano Rajoy, en virtut de l’Article 155 de la Constitució i van ser unes eleccions molt excepcionals, que es van celebrar en el moment àlgid del Procés. Des d’un punt de vista de recerca aquell va ser un fenomen molt interessant.
Des d’un punt de vista de recerca, les eleccions al Parlament de 2017 van ser un fenomen molt interessant
Va decidir fer aquesta tesi durant o després de les eleccions?
Recordo que quan van produir-se les eleccions jo ja estava fent una tesi sobre un altre tema. Però que, per interès personal, em vaig començar a documentar i a seguir una mica el debat sobre la post-veritat i les fake news, que eren fenòmens que estaven passant-nos a casa.
També va ser molt interessant fer una anàlisi, en paral·lel, del que estava passant als Estats Units, amb el president Donald Trump. És una realitat una mica llunyana, tot i que coneguda, però que es va repetir aquí d’alguna manera.
I què tenien en comú els dos contextos?
En ambdós es va parlar molt de desinformació i de polarització. Però una cosa són els discursos mediàtics i polítics, i l’altra és el coneixement que en sorgeix de l’estudi de les ciències socials, que és molt més matisat.
I el que resulta del treball científic és que no està tan clar que hi hagués tanta polarització ideològica, ni tanta desinformació com es va dir en aquell moment. Ni tan sols a Catalunya. El que sí hi va haver va ser una polarització afectiva que registrava un pic en aquell moment.
Una cosa són els discursos mediàtics i polítics, i l’altra és el coneixement que en sorgeix de l’estudi de les ciències socials, que és molt més matisat
Es va dir que hi havia moltíssima desinformació.
De desinformació sí que n’hi va haver, però és molt difícil de saber-ne l’abast i la incidència. El que he trobat en l’estudi és que hi ha un àmbit de comunicació força ampli, la xarxa social Twitter, que sembla que està poc infectat per les fake news. En canvi, el que sí va tenir més rellevància i influència són fenòmens com ara el de l’agenda setting (la hipòtesi que diu que els mitjans de comunicació són capaços de modelar els temes que preocupen la ciutadania i, per tant, de conformar l’opinió pública).
Segons com, aquests fenòmens distorsionen més l’esfera pública que no pas les fake news, que potser són més populars i coneguts, perquè els mitjans de comunicació els esbomben.
La importància de tot això augmenta quan hi ha eleccions?
Sí. Fixi’s que antigament la vida política tenia dos moments: guanyar les eleccions i governar. Ara, en canvi, es parla d’una campanya electoral permanent. I el que veiem és que qualsevol cosa que fa un polític la fa pensant en la càmera de televisió, en la mena d’imatge que vol projectar, en com erosiona la credibilitat del seu oponent… És cert: en moments d’eleccions tot això és més àlgid, però és que vivim en un entorn polític sobre-excitat.
Antigament la vida política tenia dos moments: guanyar les eleccions i governar. Ara, en canvi, es parla d’una campanya electoral permanent
I quina importància tenen les xarxes socials en aquesta sobre-excitació?
Una de les meves conclusions personals és que hem entès malament les xarxes socials. Tot i la seva capacitat de mobilització, he arribat a la conclusió que no van ser un instrument crucial en els moviments d’alliberament de les Primaveres Àrabs o del Moviment dels Indignats. Ni tampoc han originat les grans manifestacions a favor del Procés. A Catalunya, és cert que les xarxes han estat instrumentals en algun moment, però en tots els casos sempre hi havia un fenomen social, previ, que depassava les xarxes.
Es pot dir que les xarxes socials han influït en l’espectacularització de la política, però només en part. La deriva ja existia de temps abans. El que ho ha canviat tot és la televisió.
A Catalunya, les xarxes han estat instrumentals en algun moment, però sempre hi va haver un fenomen social previ que les depassava
Vivim en un moment àlgid de la desinformació?
Jo crec que sí. Cada vegada hi ha més informació disponible i és més difícil pair-la. I això és prou desinformatiu. Tenim massa coses al cap. Crec que el món mai ha estat fàcil d’entendre, però les nostres societats són cada vegada més complexes i entendre les coses que ens passen al voltant és difícil fins i tots pels experts. Pensi, per exemple, en la inflació actual: ni els economistes saben si és puntual o si té uns fonaments estructurals…
El comú de les persones intentem comprendre les coses com podem. A la vegada, fem la nostra vida i tenim mil coses al cap. Tot plegat, entendre el món és massa ambiciós. I també penso que mai hem estat prou ben informats de l’esfera pública, que té unes limitacions prou grans.
Cada vegada hi ha més informació disponible i és més difícil pair-la. I això és prou desinformatiu
Per entendre’ns, en què consisteix l’esfera pública?
Doncs és l’àmbit social on té lloc l’opinió pública. Un segle enrere, Walter Lippmann, que va ser un dels precursors d’aquesta matèria, ja deia que als diaris se’ls demanava de fer una cosa gairebé impossible: generar l’opinió publica. Això significa que, un dia rere un altre, els diaris han de donar informació i opinió, fer que arribi a les persones, permetre que la gent desenvolupi una capacitat de judici independent, que ho facin amb certa objectivitat… Ja ho veu: gairebé impossible. Sempre hem tingut moltes limitacions a l’esfera pública.
En canvi, una cosa interessant que va sorgir del debat sobre la post-veritat és el derrocament del mite del ciutadà racional.
Què vol dir?
Es va posar en dubte la idea clàssica de què la ciutadania és racional i que decideix i vota de manera racional. El mite ha caigut. No pas perquè ara ens comportem de manera irracional i abans no, sinó perquè ara veiem que mai hem sigut del tot racionals en el nostre comportament. Hi ha molts elements que ens condicionen a no ser racionals i a actuar en base a les emocions.
Hi ha molts elements que ens condicionen a no ser racionals i a actuar en base a les emocions
I la post-veritat, què es?
El concepte ens refereix a la idea que, en una societat, no hi ha tensió entre la veritat i la mentida. És a dir, a la indiferència social entre la veritat i la mentida, perquè la gent accepta una o altra sense major crítica.
Tot això ve de lluny. I té a veure amb el que dèiem abans, sobre que les emocions pesen més que el discurs racional en la conformació dels corrents d’opinió. És un fenomen que sempre ha existit, però que va guanyar importància amb l’eclosió de la societat de masses de primers del segle XX.
Més recentment, però, ens hem trobat amb dos fenòmens inesperats que li han tornat a donar volada: un va ser l’elecció dels britànics en favor del Brexit i l’altre va ser l’elecció de Donald Trump com a president dels Estats Units.
Vostè creu que mentir en política té conseqüències?
Potser no tantes com abans. Per exemple, les mentides del Brexit no van tenir conseqüències: mesos després d’haver reconegut que les promeses associades al Brexit no s’acomplirien, encara era majoritària la quantitat de gent britànica que volia sortir d’Europa.
Això vol dir que aquí hi havia altres fenòmens que tenien pes, més enllà de les mentides. Per exemple, el tema de la immigració, o amb la desactivació d’aquells que estaven en contra del Brexit…
Hi va haver un conjunt de fenòmens que expliquen aquests resultats i no són precisament la suposada indiferència respecte la veritat. Però com que és una explicació senzilla a un fenomen complex, el mateix Donald Trump va començar a parlar de post-veritat.
La post-veritat afecta de la mateixa manera a diversos països?
Els que ho estudien, tot i tenir un biaix bastant occidental, diuen que hi ha diversos models d’organització de l’esfera pública. Un model a Europa, un altre al Mediterrani, un al món anglo-saxó i Atlàntic, després, el de la resta del món.
El model Atlàntic, en aquest cas, funciona de referència per als altres. I, en aquest sentit, cada vegada ens hi assemblem més tots. El seu tret dominant és la proximitat dels mitjans de comunicació al mercat.
Parlem de les eleccions municipals d’aquest any. Quin seria el concepte que més bé les definiria?
De manera intuïtiva, sense saber-ho del tot, diria que és el concepte de la seguretat. Crec que hi ha una sèrie d’elements que s’associen a les eleccions municipals, com són els delictes, la neteja, la vivenda, etcètera, que afecten més a aquest àmbit que d’altres.
També crec que la percepció és equivocada. La ciutadania creu que les ciutats són insegures però les estadístiques diuen el contrari.
De manera intuïtiva, diria que el concepte de la seguretat és el que marca les eleccions municipals
La desafecció política és un altre dels fenòmens d’aquests temps. Què en pensa?
Hi ha força estudis que en parlen. Hi ha desafecció en quant als polítics i, també, en quant als mitjans de comunicació. Personalment, opino que la lluita constant, i ferotge, dels polítics tirant-se els plats pel cap cada dia, i del viure en modalitat electoral, deriva en un espectacle que genera el rebuig de moltes persones. I el resultat lògic és que la gent se’ls cregui menys o se’ls senti menys propers.
També, convindria veure el paper que hi tenen a veure els mitjans de comunicació. Informar sobre política hauria de ser informar sobre la gestió de les coses comunes, i no tant fer cobertura dels partits polítics i de les declaracions i contradeclaracions de cada candidat. Estem molt saturats d’un soroll que és poc productiu. Al final, del que menys sabem és del que passa als consistoris.
Informar sobre política hauria de ser informar sobre la gestió de les coses comunes, i no tant fer cobertura dels partits polítics
Potser hi ha menys fake-news allà.
Hi ha més desinformació allà on hi ha més informació.
Perfil de Miquel Urmeneta
Llicenciat en periodisme i doctor en Comunicació. Ha treballat en diverses startups i projectes de comunicació al voltant de l’economia digital i la tecnologia. També es va anar especialitzant en esfera pública. Actualment col·labora com a docent en diverses universitats i mitjans de comunicació. La seva tesi doctoral, defensada el 2021, es titula “Corrientes de opinión en Twitter durante el ‘procés’: agenda, actores, polarización y desinformación alrededor de las elecciones catalanas de 2017”.
Links d’interès
