A la pàgina web municipal hi trobem una acurada descripció d’un poble de 700 habitants, una mica aïllat entre el Pla de Bages, la serra de Sant Llorenç del Munt i l’altiplà del Moianès. Es troba a pocs minuts de Manresa, de les capitals vallesanes i de Barcelona. Fins l’any 1934 formava part de Calders. A partir d’aleshores va adquirir carta de naturalesa pròpia. Paisatge rural, tot i que exòtic, cobert per pinedes i alzines, i regat per les aigües de tres rieres que s’acaben ajuntant per conformar el riu Calders. El poble es beneficia de 30 fonts que brollen arreu del terme. Les baumes i els codros (grans pedres erosionades fins a adquirir formes cridaneres) són reines del paisatge geològic. També presideixen moltes estàtues distribuïdes pels racons (tal vegada sigui el poble del món amb més estàtues per càpita), un dolmen, restes romàniques o sepultures ibèriques. Una mena de museu a l’aire lliure, vaja. La dels monistrolencs és també una vida activa que s’ha sabut preservar com la d’una comunitat genuïna tots aquests anys. En Kubala, i molts jugadors del Barça d’aleshores, hi van trobar molta satisfacció fent-hi estada durant molts anys. Per alguna raó seria.
