Pensant en les notícies que surten d’alcaldes que han estat sentats a la banqueta dels acusats –o bé estan esperant a aseure-s´hi — com a consequència de querelles del fiscal de medi ambient per vertits incontrolats contaminants, no està de més fer un repàs de la regulació legal de la matèria, tot celebrant la recent absolució de l’alcalde de Vallirana, per qui es demanaven tres anys de presó.
La técnica legislativa emprada per a la regulació de les competències municipals, que ja és tradicional al nostre dret, significa l’atorgament d’un molt ample camp d’activitat als municipis, però sense asenyalar-ne directament les potestats, amb el resultat destacat per la doctrina de que és més un atorgament de capacitat que de competència. Això s’ha donat fins i tot al darrer Estatut d’Autonomia del 2006.
En matèria de medi ambient, la definició de les competències locals s’ha produit per una doble via: per la legislació de régim local, amb previsions genèriques i serveis mínims, i per la legislación sectorial ambiental. Tot i que la protecció del medi ambient és reconeguda com a competència municipal, per a concretar aquesta competència fa falta veure que diu la legislació mediambiental, però es dóna la circumstància de que si mires el que diu aquesta et trobes amb allò que es defineix pels experts com “remissió diabòlica”, doncs la legislació sectorial ens reenvia a la legislació local, i així la roda gira indefinidament…
Per altra banda, segons la normativa vigent l’Agència Catalana de l’Aigua pot realitzar una obra hidràulica que en principi és de competència municipal, i de fet aixi ho ha vingut fent als darrers anys a molts municipis catalans.
La conclusió de tot això és que el sanejament i la depuració d’aigües residuals constitueix una matèria que ultrapassa el municipi, sense que pugui amagar-se els seu extraordinari cost, aixi com la tradicional insuficiència de medis tècnics i econòmics de que pateixen els Ajuntaments, circumstàncies que justifiquen l’exercici de competències per part de la Comunitat Autònoma.
L’elecció de la via més idònia per a la satisfacció dels interessos generals correspon únicament a l’Ajuntament. Pot construir una depuradora pels seus propis medis (si els té), o bé pot asumir-ho l’Agència Catalana de l’Aigua. De fet aquesta darrera opció és resultat de la via de cooperació interadministrativa, que presideix el nostre régim local. I si s’escull aquesta no té cap sentit seguir amb les altres (fer-ho amb mitjans propis).
I si després resulta que l’Agència Catalana de l’Aigua es retarda en l’execució de les obres, això no és responsabilitat municipal, doncs l’Ajuntament podia i havia de confiar en l’ACA, d’acord amb els principis legals de confiança legítima i lleialtat institucional.
Joan Sala Morell
SMS advocats
