L’any 2025 va arribar amb un nou deure financer per als ens locals en forma de pagament extraordinari als seus empleats. Un abonament fruit d’una millora retributiva que no va ser ni negociada ni decidida per les administracions que hauran hagut de fer-hi front, sinó que va venir dictada des del govern espanyol. I és que, el juny passat, l’executiu central va acordar amb els sindicats un increment salarial del 2% amb caràcter retroactiu des de principis d’any que pujaria un 0,5% addicional —també retroactiu— si la inflació acumulada entre 2022 i 2024 superava el 8%, com ha estat el cas. Per aquest motiu, els empleats públics ingressen ara aquesta quantitat diferencial equivalent al 0,5% del sou anual i consoliden l’alça per als pròxims mesos. No només els treballadors de l’administració estatal, que és qui va acordar aquestes condicions, sinó també els de les autonòmiques i locals.
Després d’uns anys amb les nòmines congelades, el govern espanyol ha aprovat increments salarials en la funció pública per un valor acumulat del 20,2%, entre 2016 i 2024. En realitat, no és una quantitat exagerada, atès que és inferior a l’augment del cost de la vida i molt similar als augments de sou acordats en els convenis del sector provat o dels augments dels costos salarials generals. La problemàtica rau, per una banda, en el fet que aquestes decisions preses de forma centralitzada laminen l’autonomia política i financera dels ens locals per negociar amb els seus representants dels treballadors. La raó és que qualsevol millora que acordin puntualment se sumarà a aquelles establertes des de Madrid (deixant tan sols com a opció no afectada els complements de productivitat). I per l’altra banda, aquests acords acostumen a arribar amb l’exercici avançat i els pressupostos ja aprovats i distribuïts, a més de fer-ho amb caràcter retroactiu de principis d’any. No només condiciona el capítol de personal de mesos immediatament posteriors, sinó que obliga a fer pagaments extraordinaris a mig any per compensar el diferencial des de gener.
Les retribucions dels empleats suposen una de les principals despeses de l’administració local, motiu pel qual aquestes variacions no són gens innòcues. Tal com recull l’Observatori de Finances Locals de l’ACM, a partir de dades oficials treballades per Polis, el cost dels sous de funcionaris, laborals i altre personal de les entitats municipals catalanes ha crescut dels 2.214 milions fins als 3.245, entre 2013 i 2023. Unes xifres que exclouen les retribucions dels electes, directius públics i eventuals, les quantitats de les quals es decideixen per una altra via, així com tampoc es tenen en compte els complements per productivitat, que no estan afectats pels acords salarials en l’àmbit estatal.
Ara bé, la totalitat de l’increment d’aquesta partida no es deu només als acords del govern espanyol amb sindicats, ja que, durant l’última dècada, les entitats locals catalanes han fet créixer també la seva plantilla dels 86.000 treballadors públics fins a 94.000. De fet, sense aquests increments salarials determinats des de Madrid, el cost de les nòmines seria inferior en 479 milions, mentre que les administracions locals són responsables d’un augment superior, de 553 milions. Tot i això, si es posa el focus en el darrer període, entre 2019 i 2023, la tendència es capgira i les administracions locals només han decidit increments per valor de 183 milions i els 373 milions extres restants són conseqüència d’aquests pactes centralitzats d’augments de sous. En altres paraules, només un de cada tres euros dels augments en les partides de personal han estat decisió de les entitats que paguen aquestes nòmines, en un context de dificultats financeres evidents a causa de la pandèmia de covid i els efectes de la inflació posterior.
I d’entre el conjunt d’administracions locals, són sobretot els ajuntaments, els consells comarcals i les diputacions aquelles que destinen una major proporció del pressupost al capítol de personal, així que també són aquelles més afectades pels augments salarials. Ara bé, en el cas concret dels ajuntaments, aquesta afectació varia molt en funció de la mida dels municipis. En concret, són els pobles més petits (fins a 200 habitants) i aquells mitjans i grans (a partir de 5.000 habitants i amb l’excepció de Barcelona) els que destinen més recursos per habitant a pagar nòmines i també on aquesta factura s’ha inflat més, els darrers anys.
Aquesta evolució pot tenir diverses explicacions. En el cas dels pobles més petits, la ràtio de despesa per habitant es pot disparar a causa de la poca població, fins i tot si la plantilla hi és molt reduïda —i de fet, hi ha molta diversitat de casos—. I la diferència entre la resta fins als 5.000 habitants i els més grans es pot deure al fet que els primers tenen més serveis derivats a òrgans d’àmbits superiors, com consells comarcals i diputacions, motiu pel qual requereixen menys personal propi. De fet, la despesa salarial en els municipis de l’àrea metropolitana i de costa i algunes capitals de comarca és especialment elevada, ja que presten més serveis amb recursos propis.
Font: ACM
