Sant Andreu de la Barca

Ciutat indissolublement unida al recorregut del riu Llobregat, el primer nom que va tenir va ser el d’Aigüestoses i, més tard, l’actual, que fa referència a una embarcació que existia tradicionalment per ajudar les persones a passar d’una vora a l’altra.  Situat entre Pallejà i Martorell, Sant Andreu és una vila de 5,2 km2 que s’estén entre terrenys muntanyosos (a les faldilles del massís de l’Ordal) i terrenys plans i riberencs. Tot i l’abundància d’aigua, l’activitat agrícola ha anat en declivi en els darrers anys i ha donat lloc a una rica activitat industrial metal·lúrgica, electrònica, química, paperera i d’arts gràfiques.

Des de l’any 1992, aproximadament, el creixement de la població ha estat enorme, gairebé doblant-se fins arribar als més de 27.000 habitants actuals, provinents d’altres poblacions de l’àrea metropolitana de Barcelona. Un creixement que ha provocat històricament alguns dèficits en equipaments que, a poc a poc, s’han resolt. La fita del soterrament del ferrocarril va ser, certament, un factor més de cohesió de la comunitat.

 

 

Aquest edifici, construït el 1929 i inaugurat el 1930, a la carretera de Barcelona, enfront del Casino, estava situat als afores del centre de l’antiga vila de Sant Andreu de la Barca i va ser aixecat en un terreny conegut com el Camp de la Creu, donació d’Agustí Salabert i Ribas.

 

Projectat per l’arquitecte Agustí Domingo i Verdaguer i construït per Joan Vendrell, veí de la localitat, l’edifici consta d’una sola planta, dividida en dues aules. A cadascun dels laterals s’hi va aixecar un pavelló; un destinat a infermeria infantil i l’altre, multiusos. A la part del darrere, hi havia dos habitatges per als mestres. L’obra del local escolar va tenir un cost de 69.757 ptes. i la dels habitatges va ascendir a 19.202 ptes.

 

Amb tot, l’edifici recull algunes de les característiques de l’arquitectura higienista, amb les seves grans finestres.

 

La façana original, de línies simples, avui modificada, tenia quatre finestres. Entre elles, tot delimitant espais, s’aixequen tres columnes planes de pedra vista. La columna central sustenta un escut de l’Espanya monàrquica, que sobresurt de la cornisa i es converteix en un element jeràrquic principal. Les altres dues columnes desemboquen en dos ornamenta cúbics que custodien l’escut reial d’Alfons XIII. Ates el desnivell que hi ha entre aquest edifici i el curs de la carretera, l’arquitecte Verdaguer va realitzar l’entrada al pati amb dues escalinates, que partien de cada costat cap a la part central.

 

Les Escoles Velles van ser reformades en diverses èpoques, sense allunyar-se gaire del seu format original.

 

Actualment, aquest exemplar arquitectònic singular de Sant Andreu de la Barca és propietat de l’Ajuntament i es ocupat pels serveis de promoció econòmica. S’hi han afegit altres dependències a la part del darrere i el seu interior s’ha adaptat per acollir diversos departaments municipals. La façana, en canvi, ha patit pocs canvis, exceptuant la conversió d’una porta en finestra. L’entrada al pati es realitza ara per una única escalinata central, amb jardins al costat, la qual cosa ha contribuït a conferir mobilitat a l’estètica façana.

 

Construït per l’arquitecte municipal, Josep Ros i Ros, el 1923, es troba situat al centre d’un espai enjardinat que respon a la interrelació entre arquitectura i flora, tan explorada pels arquitectes modernistes. Cada una de les dues portes mencionades està custodiada per dos pilars que contenen determinats elements geomètrica que configuren figures humanes, com si de guardiana es tractés.

 

L’estructura arquitectònica, així com els diversos decorats que la integren no estan lluny dels models més avantguardistes del modernisme barceloní. Les escales exteriors d’accés a la porta principal ja mostren l’enaltiment de l’edifici, amb dues columnes que suporten la balconada del segon pis i el porxo. Les portes d’entrada i les superiors estan custodiades per dues finestres a cada costat i sobre les seves llindes hi ha una sèrie d’alts i baixos relleus amb representacions geomètriques i fitomòrfiques.

 

L’espai enrajolat de can Ros Estrada, tant a l’exterior com a l’interior, respira cert classicisme que conviu amb línies més lliures. Per tota la superfície de rajola s’observen també dinàmiques modalitats vegetals que són el segell més evident de la grandesa modernista. Josep Ros i Ros va realitzar un projecte que respira llibertat de formes i línies, on tot convergeix i res distorsiona.

 

L’any 2009 va ser adquirida per l’Ajuntament i habilitada com a escola-bressol.

 

Edifici iniciat el 1926 per Salvador Valeri Pupurull en un estil classicista que s’allunya del modernisme de la seva primera etapa. Valeri opta per un format pseudoneoclàssic, amb línies senzilles i austeres, potser amb la finalitat de no agredir l’espai natural, adés que aquest edifici va ser aixecat enmig del camp, als afores del centre poblacional. Com a arquitecte molt marcat per la seva formació humanista, que estimava la naturalesa, es val dels materials més naturals i immediats, com ara les pedres rogenques, utilitzades tradicionalment a les construccions de Sant Andreu.

 

ls volums, línies, curvatures, espais insinuats i fragmentats, textures i columnes planes donen esplendor a aquestes pedres que conformen la maçoneria de l’edifici. Al fons, l’espai de l’escenari teatral té major altitud, que s’aproxima a la de la fauna, aquesta simplement insinuada, adés que l’entrada es fa per unes escalinates al seu costat esquerre. Als acabats d’aquesta paret és on es presenten les línies neoclassicistes. Va pensar Valeri a construir un temple de la cultura, amb un perfil clàssic.

 

L’edifici de l’església, amb el seu imponent campanar, en un extrem i l’edifici del Casino en l’altre, van ser durant molts anys referents emblemàtics, de religiositat i de cultura associativa, respectivament, per a Sant Andreu de la Barca.