Xavier Marcet: “Els grans reptes de la humanitat actual descansen sobre les espatlles de les administracions”

0
463

Xavier Marcet aposta per un sector públic més àgil i adaptable a un món més canviant

En Xavier Marcet és consultor, acadèmic, pensador, autor, conferenciant i inspirador. Professionalment s’ha especialitzat en estratègia, innovació i emprenedoria empresarial. S’ha format en escoles de negoci de primer nivell mundial com ara la UC Berkeley, IESE i ESADE, i parteix d’una base humanista que li va proporcionar la seva pròpia inquietud i una llicenciatura en Història per la UAB. Des de fa molts anys ajuda empreses, universitats i administracions a desplegar models d’innovació orientats a la generació de resultats. Coses concretes, que toquen de peus a terra. Ha treballat en més d’una vintena de països i presideix entitats com ara la firma Lead to Change, amb seus a Barcelona, Madrid, Boston i Santiago de Xile, o la startup 8Wires, especialitzada en big data i management. També és el fundador i president de la Barcelona Drucker Society, president del Patronat gestor de l’Euncet i president de l’IAAC. 

En l’àmbit acadèmic és professor de l’escola de negocis de la UPF, entre d’altres escoles, i és conferenciant habitual de fòrums de molt d’impacte. L’haureu llegit a La Vanguardia, al Via Empresa i a moltes altres publicacions amb reflexions sempre celebrades. També en llibres amb molt d’impacte. Un d’ells, “Esquivar la mediocridad” (Plataforma Editorial, 2018), acumula moltes edicions i aplega l’interès de practitioners voraços d’aprendre a fer-ho.

Vostè ha dedicat moltíssimes hores a aportar innovació i agilitat a les organitzacions. És cert que les administracions són més burocràtiques que les empreses privades?

Penso que no hi ha tanta diferència. Molts creuen que els estaments públics són els propietaris exclusius de la burocràcia, però per experiència sé que també n’hi ha moltíssima dins de les grans empreses.

Però segur que entre un sector i l’altre hi ha trets distintius.

Hi conflueixen pressions i incentius diferents. Les diferències més grans es troben en la cultura organitzativa: en el sector privat hi ha més agilitat, mentre que en el públic hi ha més normativa i més lentitud. El que més em preocupa de l’àmbit públic és que el món canvia molt, i molt ràpidament, i a les administracions, els costa molt fer una transformació àgil.

I hi ha alguna manera de provocar que s’adaptin més ràpid? Per exemple: podrien imitar el sector privat en allò que faci bé?

Abans de respondre-li, deixi’m explicar-li una cosa del sector públic. I és que posseeix un gran avantatge.

Vostè dirà.

El fet és que els grans reptes actuals de la humanitat descansen sobre les espatlles de les administracions. Ara tenim el repte del coronavirus, que bàsicament recau en l’Estat. És una emergència conjuntural, si ho vol, però n’hi ha moltes altres d’estructurals que també estan en mans de l’àmbit públic. Pensi, per exemple, en el canvi climàtic…

D’acord. Li ho comprem. I deia que això té un avantatge…

El món públic té l’avantatge de posseir grans missions, grans propòsits. I treballar-hi pot voler dir treballar per fer grans contribucions a la societat. Hi ha moltes persones arreu del món que se senten molt motivades per participar en aquesta mena de projectes. Fins i tot hi ha qui decideix entrar en el món públic mogut per aquests anhels superiors. I això és molt important, perquè si fóssim capaços de combinar aquestes missions tan elevades amb l’agilitat, la capacitat de generar un impacte real es multiplicaria moltíssim.

Així doncs, la cosa gira al voltant d’atraure talent.

Des de fa anys, dins del personal del sector públic s’acumula molt de talent. Moltíssim. És evident: ara ho veiem cada dia amb els serveis sanitaris. El que passa és que la cultura i la lògica del treball públic són més aviat corporativistes i lentes. Caldria una mena de “revolució cultural” dins del món públic que ajudés a desenvolupar encara més el talent i a generar processos cada cop més àgils.  

També caldria adoptar una lògica de treball cada cop més professional, menys polititzada, menys burocratitzada i més a base d’equips petits en què ningú pugui amagar-se de les seves responsabilitats. Això ajudaria a atreure més talent encara.

"Dins del personal del sector públic s’acumula moltíssim talent. Em sembla molt evident i ara ho veiem cada dia amb els serveis sanitaris. El que passa és que la cultura i la lògica del treball públic és més aviat corporativista i lenta"


Alguns líders polítics són criticats per no tenir experiència en el món privat. Es diu que no coneixen cap altre món, a part del seu. Es pot “trasplantar” el talent privat en el sector públic?

Sí. Al cap i a la fi tenim lideratges que són transformadors i lideratges que són funcionals. Per a mi, la reflexió important que podria fer la societat seria com fer que el talent arribés a la política. Actualment sembla que fem justament tot el contrari, i és terrible. El que ens cal són més persones amb talent que es plantegin dedicar-se a la política, ja sigui perquè hem aconseguit posar-la en valor, o bé perquè l’hàgim allunyat de qualsevol rastre de corrupció.

"Ens calen persones amb talent que es plantegin dedicar-se a la política. Bé perquè hàgim aconseguit posar-la en valor, bé perquè l’hàgim allunyat de qualsevol rastre de corrupció"


És clar.

La política és una professió absolutament necessària per a la societat. I les societats que no permeten que el talent arribi a la política, bé perquè imposen normes absurdes o bé perquè la política es degrada a ella mateixa, ho acaben pagant. I la raó és senzilla: la mediocritat tendeix a ser estable, però la complexitat és incremental. I si una cosa es manté i l’altra creix, els mals resultats es fan evidents a la llarga. I el que ens cal és una mena de líders que siguin capaços de canviar les organitzacions. En això hi ha un aspecte clau…

"La política és una professió absolutament necessària per a la societat. I les societats que no permeten que el talent arribi a la política, ja sigui perquè imposen normes absurdes o perquè la política es degrada a ella mateixa, ho acaben pagant"


Digui’l, per favor.

Totes les organitzacions canvien quan la gent que les conforma decideixen que cal fer un esforç per canviar-les. I aquest esforç demana una cadena d’inspiració, confiança i motivació. Els líders són els que han de proveir les tres coses. I funciona. Lamentablement, en el món públic d’avui és difícil.

"La mediocritat tendeix a ser estable, però la complexitat és incremental. I si una cosa es manté i l’altra creix, els mals resultats es fan evidents a la llarga"


No hi ha líders que ho sàpiguen fer?

Tenim bons líders polítics i altres que no tant. Fins i tot, en alguns casos, molt bons líders funcionals. Són persones que empenyen i que fan coses extraordinàries en el món públic. Però, en el global, la visió que tenim de l’administració és que és massa burocràtica i que està regida per una cultura massa corporativista.

Creu vostè que uns millors salaris i reduir el risc de perdre la reputació podrien ser bones palanques per atraure més talent a la política?

Del tot. Miri, el populisme que es fa amb els polítics i els salaris públics és absolutament indecent. Jo el que vull són persones ben pagades, a les quals se’ls pugui exigir molt i que facin un treball amb un impacte altíssim. Què és això de posar tantes responsabilitats en mans de persones amb uns salaris poc competitius? No té cap sentit! És un dels errors que estem repetint des de fa molts anys. Del que es tracta és de tenir molt bons professionals en el sector públic i d’exigir-los en funció del seu potencial professional.

"El populisme que es fa amb els polítics i els salaris públics és indecent. Jo el que vull són persones ben pagades, a les quals es pugui exigir molt i que facin un treball amb un impacte altíssim"


També hi ha qui creu que els treballadors públics no senten gaire orgull de pertinença. Creu que si en sentissin més també ajudarien a revaluar l’administració?

En les organitzacions que reuneixen talent, les persones entren i surten i no passa res. A mi m’agradaria una funció pública en la qual les persones entressin i sortissin, i que no s’hi passessin tota la vida, sinó que marxessin un temps al món privat i, després, tornessin al públic. Aquesta, per a mi, seria una lògica d’aprenentatge constant.

El sistema de les places en propietat hauria de canviar, aleshores.

La lògica del funcionari per a tota la vida no sé si és del segle XIX, però segur que no és del segle XXI. És quelcom que hem de revisar. A banda, en el món públic hi ha un altre problema important i és que, quan algú no vol treballar, o bé és tòxic, hi ha pocs mecanismes disponibles per fer que es reactivi o que entengui que la lògica professional també demana compromís. 

Això també passa en el món privat, no es pensi, però els mecanismes de solució que hi ha dins del món públic tendeixen més cap al corporativisme. Al final, els que més pateixen són els professionals magnífics del sector públic que veuen embrutada la seva feina, precisament per culpa de persones que busquen un refugi còmode en el corporativisme.

"La lògica del funcionari per a tota la vida no sé si és del segle XIX, però segur que no és del segle XXI"


Hi ha qui sospita de les anades i vingudes que comenta. Diuen que són per pagar serveis prestats o per privatitzar l’administració.

Això és un altre desastre: una altra raó per la qual no hi ha més gent dedicada a la política. Aquells que podrien anar-hi acaben evitant-ho perquè perceben que patiran el pim-pam-pum de les xarxes socials, que ningú tindrà respecte per ells i que seran sospitosos de ser predelinqüents de corrupció, només pel fet de dedicar-se a la política. A sobre, saben que, tot i ser professionals capaços i amb vocació de servei, cobraran menys i hauran de treballar dissabtes i diumenges. 

Tot això, sumat, fa que si algú es troba davant la possibilitat d’escollir pensi: “Sí, estaria molt bé fer una aportació a la societat”, però el cost personal els acaba fent dir: “Però que s’hi dediqui un altre”.

No obstant això, hi ha persones molt vocacionals que es dediquen a la política.

I d’altres que són més oportunistes i que ocupen l’espai de les anteriors. Aconseguir que la gent que s’ha dedicat a la política pogués tornar a ocupacions professionals dignes augmentaria la capacitat d’atraure més talent. 

Molt es parla de les portes giratòries i estic segur que hi deuen haver hagut abusos. Però el que cal és corregir els abusos, no pas degradar la funció pública. Perquè, com estem veient en aquesta crisi, quan es degrada el que és públic, la societat ho paga caríssim.

En un moment en què calen més serveis públics que mai, no sols sanitaris, sinó també socials, o tributaris, ens remeten a l’atenció telemàtica. Però resulta que el sistema es col·lapsa. Ens ha agafat la pandèmia sense estar prou preparats?

Jo crec que hi ha un dèficit de confiança en el que és públic. Molt probablement per culpa del mal que ha causat la corrupció. Hi ha d’altres països que ho han fet tot de manera molt menys burocratitzada: han donat diners directament a les empreses i han permès que el gestionessin. En aquests països hi ha una lògica de la confiança que aquí no existeix. Nosaltres l’hem de recuperar.

Jo entenc que un sistema pugui col·lapsar en un moment donat. Amb el volum d’ERTO més gran de tota la història, probablement hi hauria hagut col·lapse fos quin fos el sistema d’organització…. Però la qüestió és: i per què no el fem diferent? Per què no construïm una relació més senzilla basada en la confiança? És clar que el control serà necessari, però és que al final acabem generant un volum tal de burocràcia al voltant del control, que acabem fent que el sistema sigui poc operatiu…

Molts dels alcaldes i alcaldesses que entrevistem també se’n queixen.

Fixi’s que en la situació crítica en què ens trobem, l’agilitat és la vida de moltes empreses. I la vida de moltes empreses és la vida de molts llocs de treball. Busquem solucions àgils! Evitem les solucions que passin per gestionar un 2.000% tot allò que abans podíem fer amb un 1%! Busquem els mecanismes! En la forma d’encarar aquestes crisis jo trobo a faltar més frescor, agilitat, innovació…

Hi ha qui diu que l’aturada mundial ajuda a recuperar el medi ambient o facilita certs objectius de sostenibilitat de les Nacions Unides. Creu que hi haurà algun efecte positiu en tot això que ens passa?

Si tot això ens ajuda a pensar més, per a mi ja seria quelcom positiu. I com que les persones coneixem el pensament dels altres mitjançant l’escriptura, a tots els meus clients els suggereixo que escriguin molt. 

És un consell molt bo.

Els dic: “Feu servir una tecnologia punta que és el paper i el llapis i apunteu tot allò que penseu aquests dies”. No els ho dic pas perquè ho deixin guardat al calaix o perquè els serveixi de recordatori del que calia haver fet i no han fet quan tornem al frenesí (que hi tornarem), no. El que els demano és que facin una llista de les coses que han d’aplicar, ja no han d’esperar a la tornada. Perquè volem que tornin millors. 

Aquest està sent un temps de confinament dur per a moltes persones. Tant en l’àmbit personal com en el corporatiu. I si no hi veiem una oportunitat única per tornar amb una versió millorada de nosaltres mateixos, l’estarem malbaratant.

Intuïm que, com a consultor, vostè tindrà molta feina a la tornada. Moltes empreses li demanaran consell sobre com fer el que volen fer. Potser també ho faran les administracions.

Amb les administracions hi col·laboro amb molt de gust. Crec que hi aportem un punt de vista distintiu, que és la perspectiva pròpia d’empresa. Molts dels consultors especialitzats en administració pública no la tenen. Però cal dir que la major part del meu temps professional el dedico al sector privat i a la universitat. Jo treballo principalment a Barcelona, a Boston i al nord d’Europa. I, en els propers anys, m’agradaria poder dedicar més temps a treballar a Europa.

Tanta feina ens fa pensar en la conciliació. Ens han recomanat passar més temps amb la família, i ara que hi som les 24 hores, només volem tornar a treballar.

A casa meva els pregunto una cosa en broma i és: tots aquests dies que em passo a casa valen com a compensació pels dies que no hi seré després?

I què li diuen?

Que no! Que no hi ha sistema de compensació possible!

 

 

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Alcaldes.eu es reserva el dret de revisar els comentaris i de no publicar-los en cas de no ser apropiats.