La informació fins ara aportada i les observacions fetes ens sembla que permeten arribar, respecte als fets territorials que hem estudiat al llarg dels quatre capítols precedents, a unes certes conclusions. El problema central ha estat el de les comarques a Catalunya. Ens hem interrogat sobre la seva existència i la concepció que en podien tenir la població catalana, els erudits i fins i tot els governants. D’una manera breu i concisa podríem formular les principals conclusions, reduïm a catorze.

1. Els noms als quals podem donar clarament un valor comarcal apareixen ja en la documentació del final del segle IX i al llarg de tot el segle X. Això permet parlar, sens dubte, d’una existència mil·lenària de les comarques, al menys d’unes determinades comarques.
    
2. Sembla força clar, a voltes evident, que la comarca és percebuda inicialment i en general com una unitat de relleu. D’aquest concepte solen derivar unes certes consideracions, més o menys conscients, de manera directa  (extensió, accessibilitat, facilitats o dificultats de travessada o recorregut, etc.) Aquesta percepció de la comarca com a unitat de relleu es mantindrà, d’una forma o altra, fins avui dia, sovint coexistint l’esmentada concepció amb altres visions, però moltes vegades considerada, en definitiva, com atret fonamental i, fins i tot en algunes ocasions, exclusiu.
    
3. El nom i el concepte comarcals s’apliquen inicialment a uns sectors territorials relativament reduïts (un petit conjunt de valls, una conca, etc.). Posteriorment el nom es va aplicant, com una taca d’oli, a territoris d’extensió superior, a voltes força superior. Els límits resten sempre, o gairebé sempre, imprecisos.
    
4. A la Catalunya pirinenca i pre-pirinenca, nucli inicial de la Marca, en el nom comarcal es podrà reflectir una unitat de caràcter ètnic o topònims molt antics, fins i tot anteriors o coetanis a l’ocupació romana. Així doncs, queda plantejada el problema de topònims areals, d’aplicació comarcal, que poden ser bimil·lenaris.
    
5. Cal tenir en compte que, durant aquests segles IX-XI i també a la Catalunya pirinenca i pre-pirinenca, poden aparèixer uns topònims que sembla raonable suposar que inicialment eren comarcal, que continuen mantenint aquest valor, però que han passat a designar comtats, és a dir, unes circumscripcions polítiques. Neix així, en alguns sentits, una possible confusió comarca- comtat.
    
6. Aquesta confusió no es dóna en altres casos, com succeeix en el comtat de Barcelona. La comarca (Vallès, Penedès, Bages, etc.) queda com una unitat territorial intermèdia en extensió- i sense juxtaposició- entre el comtat i els termes d’extensió inferior (castells termenats, rodalies de pobles; parròquies, en l’organització eclesiàstica).
    
7. En els segles posteriors- el fenomen ja és clar del XIV al XV- un cert nombre de noms comarcals reflecteix, d’una manera o altra, la valoració d’un nucli de població com a capital. Queda expressat de manera evident en parelles de noms antics (Ausa- Osona o Berga- Berguedà) o en designacions semblants posteriors (Moià- Moianès ) o en expressions explícites, al·ludint a formes de relleu o a sectors de domini o influència (la Conca de, el Camp de, la Comarca de…). Fins i tot sense reflectir-se  el nom d’un nucli en el de la comarca, aquesta pot ser vista i considerada com un àrea d’influència o de relació , més o menys directa, d’aquell: Bages, per exemple, respecte a Manresa. La xarxa de rutes, a partir de la població considerada capital, sol reflectir, a voltes molt clarament, aquest conjunt de fets socials i econòmics (camins, ponts, collades).
    
8. Aquesta darrera visió quedava reforçada quan l’esmentat nucli era capital de comtat, i remarcava la confusió comarca- comtat, de bisbat o, més tard, de vegueria. En aquest últim cas pot establir-se, és clar, la juxtaposició comarca- vegueria.
    
9. La comarca- malgrat la seva concepció més o menys vaga, les possibles confusions i la manca de delimitació concreta- sol quedar clarament al marge de les circumscripcions de caràcter civil (comtats, més tard vegueries; termes castellers; termes municipals) i de caràcter eclesiàstic (bisbats, arxiprestats, parròquies).
    
10. Resultat un xic sorprenent que, al final del segle XVI- i hem de suposar que com a resultat d’una tasca de simple erudició, però a partir d’unes fonts diguem-ne oficials -, existissin unes llistes de comarques amb l’atribució a cadascuna d’elles d’uns determinats nuclis de població. Coneixem una d’aquestes llistes pel text escrit per Pere Gil cap al 1600, ara fa uns quatre-cents anys; pel seu interès, la tornem a reproduir en aquest llibre. L’autor esmentat subratlla nítidament la manca de relació de la comarca amb la vegueria o amb altres circumscripcions, civils o eclesiàstiques.
     
11. Durant el segle XVIII, la comarca apareix també clarament desvinculada- en concepte, en extensió i en la possible delimitació- de les noves divisions político-administratives, és a dir, dels corregiments.
     
12. Amb més raó encara, la comarca apareix completament desvinculada de la divisió en províncies de l’any 1833. En canvi, les ciutats o les viles escollides com a capitals dels partits judicials coincideixen sovint amb capitals comarcals; pot establir-se  així una certa confusió, en diversos casos, entre ambdues circumscripcions (comarca-partit judicial).
     
13. Durant els dos darrers decennis del segle passat, la comarca- concebuda amb freqüència com a comarca natural- és frontalment oposada, per nombrosos autors, a la província. La comarca és vista com la divisió político- administrativa amb fonaments naturals i que ha sorgit de Catalunya, donada a si mateix, podríem dir, pel poble català. Fins a un cert punt és curiós que s’assigni a la comarca un valor político-administratiu que sembla no haver tingut mai en el passat. S’obre d’aquesta manera una història llarga de cent anys, amb uns debats i uns intents d’aplicar les circumscripcions comarcals com a divisió vigent politico-administrativa.
     
14. Al final del segle XIX i al començament de la centúria actual, que és quan acabem el nostre estudi, es busca la definició i la delimitació de les diverses comarques catalanes i es fa un intent de singularització i denominació de cadascuna d’elles, d’acord amb factors i elements que poden ser físics (la comarca natural), humans del passat (la comarca històrica) i humans del present (trets actuals poblacionals i de poblament, econòmics i culturals; àrees d’influència de nuclis urbans).