“Fer de polític és una professió molt arriscada: estàs en el punt de mira de tothom”

Vostè és alcalde de Masquefa des de 2007. Com ha canviat l’administració municipal en aquests anys?

Molt. També ha canviat el municipi. El 2007 va ser el pic de la bombolla immobiliària i havíem crescut molt, fins als 7.200 habitants. Però vam seguir creixent i actualment ens trobem en els 9.900. Enguany podríem passar els 10.000. I el gran repte de tots aquests anys en una localitat que ha crescut per sobre del 10% anual ha estat el de proporcionar tots els equipaments necessaris. Però ho hem aconseguit.

Quant a l’administració, tot ha canviat també. Quan vaig arribar, hi havia només un secretari interventor. Ara hi ha un secretari i un interventor. I tota la qüestió dels procediments s’ha complicat moltíssim. Cada cop hem de destinar més recursos a la burocràcia, sense possibilitat de contractar nou personal. Entenc perfectament que calgui verificar que fem un ús adequat dels recursos, però de vegades ens passem amb la burocràcia. Dic això perquè genera dos problemes: minvar els recursos disponibles i ser molt lents a l’hora de donar resposta. Li donaré un exemple…

El gran repte de tots aquests anys en una localitat que ha crescut per sobre del 10% anual ha estat proporcionar tots els equipaments necessaris.

Endavant.

Quan vaig començar, el 2007, en dos anys vam aconseguir que una gran empresa s’establís a Masquefa. Ara l’ampliació d’aquesta empresa ens n’ha costat sis. Aquestes respostes tan lentes fan que el territori perdi oportunitats, perquè en sis anys canvia l’esquema de qualsevol empresa o mercat.

És difícil trobar l’equilibri entre donar garanties i prestar els serveis. Però caldria repensar els temps de resposta i la dedicació que podem donar nosaltres com a municipi.

El 2007, en dos anys vam aconseguir que una gran empresa s’establís a Masquefa. Ara l’ampliació d’aquesta empresa ens n’ha costat sis.

A nivell personal, com l’han canviat a vostè tots aquests anys al capdavant de l’ajuntament?

Sempre dic que fer d’alcalde és estar tot el dia al peu del canó. Deixes de ser una persona anònima. Però el que més m’agrada de fer d’alcalde és que toques i vius les coses que fas. Tot està en les teves mans, i això satisfà molt. De vegades, però, el fet de ser accessible per a tothom impedeix que disposis de moments d’intimitat, que també són importants en la vida familiar. Més enllà d’això, la feina m’encanta.

Quan estudiava Biologia, la meva dona feia Dret. I teníem uns amics que feien Econòmiques i ens anomenaven “els Masquefes”. No em deien “Xavi”, sinó “el Masquefa”. Dic això perquè tenim un sentiment de pertinença a la comunitat molt fort. Si a més treballes per facilitar la vida de les persones que hi viuen, encara millor.

I aquests darrers anys tot s’ha complicat més per als alcaldes…

La pandèmia, el Procés, el fet d’assenyalar els polítics… No oblidem que hi va haver un moment en què els polítics érem vistos com el pitjor del món. I de nosaltres es deia que guanyàvem molts diners i que sobràvem. Ens van posar en el punt de mira. I això cou. 

Fer de polític és una professió molt arriscada: estàs en el punt de mira de tothom i si fas qualsevol mal comentari, ja estàs en boca de tothom. El mateix debat territorial, els Consells Comarcals, regular els sous dels polítics… Tot això va fer un flac favor a la política. La política demana dedicació i això vol dir retribució. Si no, només s’hi podran dedicar uns pocs. No la degradem, exigim-li resultats en relació al que s’inverteix… Però aquí vam confondre l’objectiu.

Hi va haver un moment en què els polítics érem vistos com el pitjor del món. I de nosaltres es deia que guanyàvem molts diners i que en sobràvem.

En això hi ha diferències entre la política local i la nacional?

Sí i no. Quan es va plantejar el debat de topar el sou dels polítics, ens van posar a tots en el punt de mira. En realitat, es va topar el sou a molt pocs. De la comarca, a ningú. En canvi, a tots ens van posar en el mateix sac. I això sap greu, perquè ha contribuït a assenyalar un conjunt de persones injustament.

Més enllà d’això, la pandèmia ens va forçar a improvisar. Però estic satisfet de la xarxa de persones que es va crear a Masquefa. Vam distribuir mascaretes per a tothom, amb voluntaris que les confeccionaven i repartien a domicili. La nostra és una població amb molts nuclis aïllats i amb moltes persones grans que tenen una mobilitat limitada, de manera que ens calia arribar a totes elles. Aquí vam rebre l’ajut de Protecció Civil. I també de l’ADF, que es va posar al costat de la brigada a desinfectar el carrer. L’Ajuntament va fer la coordinació d’una gran xarxa de persones que responien al poble.

Vostès es trobaven en la zona cero de la pandèmia, quan va començar.

Així és. La situació dels municipis de la Conca d’Òdena va ser la precursora del gran tancament que vam patir com a país. Ens va generar molts problemes i conflictes, més enllà dels que patien els nostres habitants. Teníem una situació molt peculiar: no depenem de l’Hospital d’Igualada, ni del Jutjat d’Igualada, ni de l’Oficina de Treball d’aquella ciutat. Depenem gairebé en exclusiva de Martorell, per proximitat, tot i ser en una altra comarca. 

Són situacions que posen de manifest que la comarca de l’Anoia té tres zones molt diferenciades: la Conca, l’Alt Anoia i el sud. Dins del Pla Territorial de la Vegueria del Penedès són un conjunt de vuit municipis que no entren dins del Penedès. L’Anoia quedarà repartida entre dues vegueries.

Creu que algun dia veurem les vegueries en funcionament?

Ja s’estan fent. El desenvolupament ja s’està fent. I aquest proper curs tindrem l’Ensenyament desplegat. Quant al Pla Territorial del Penedès ja portem molts anys fent-lo. El Consell Comarcal ho sap molt bé, perquè ens haurem de doblar. Totes les reunions que es fan com a comarca dins d’una vegueria, nosaltres les hem doblat, perquè una part de la comarca la tenim dins de la Catalunya Central i una altra dins del Penedès. Cada dia anirem a més, en aquest sentit. No pas a menys.

En matèria de vegueries, cada dia anirem a més, no pas a menys.

En quina situació econòmica es troben el municipi i la comarca? 

En realitat, com us deia, tenim tres situacions: la Conca, l’Alt Anoia i el sud, que és el més proper al Baix Llobregat. En quant a la Conca, s’acaba d’aprovar el Pla Director Urbanístic, que generarà sol industrial que esperem que ens permeti la implantació de noves indústries, noves oportunitats i un impacte positiu. 

Al sud, on ens trobem nosaltres, la realitat és una altra: tenim molta més pressió del Baix Llobregat, perquè estem a tocar de Martorell i Sant Esteve Sesrovires, que són grans punts logístics. Fa una colla d’anys que estem implantant grans indústries aquí, i això fa que la nostra taxa d’atur sigui de les més baixes de la comarca. Tot just acabem d’implantar una nova bonificació per atendre la necessitat de l’empresa Aldi, que té la central logística aquí. Ocupa molt d’espai, però també genera molts llocs de treball. La logística cada dia serà més necessària perquè tots nosaltres ens hem acomodat i ho volem tot com més a prop de casa millor, i el que hem de tenir aquí és una gran oportunitat en l’evolució que tindrà aquesta indústria. 

Fa una colla d’anys que estem implantant grans indústries aquí, i això fa que la nostra taxa d’atur sigui de les més baixes de la comarca.

Com és el teixit associatiu local? 

Molt potent. En l’àmbit cultural i esportiu, per exemple, és d’un nivell brutal. L’Ajuntament sempre ha vetllat perquè no hi manquessin els recursos, però aquí s’hi veu una gran activitat en el futbol, l’hoquei, el bàsquet, el futbol sala… També en quant a la cultura: tens el seguici festiu i els bastoners, que han viscut un important recanvi generacional. Quan ho veus, penses que tenim un futur ben maco. El mateix passa amb els diables, i els gegants, o amb l’Alzinar, que és l’entitat cultural històrica del poble, o amb la Unió Begudenca, que enguany celebra el centenari.

En aquest sentit, un veu que pot promoure gairebé qualsevol activitat, i sempre trobarà algun un col·lectiu que se’n farà càrrec. Res no queda aturat, tot segueix el seu camí i es produeix un relleu que és símptoma de vitalitat. 

Un veu que pot promoure gairebé qualsevol activitat i sempre trobarà un col·lectiu o associació que se’n farà càrrec.

Quins punts d’interès ens recomana visitar a Masquefa?

El principal és el paisatge, i particularment les magnífiques vistes que tenim de Montserrat. Qualsevol passejada pel sector nord val la pena. En quant a atractius, tenim el Centre de Recuperació d’Amfibis i Rèptils de Catalunya, el CRARC, que enguany celebra 30 anys de vida. Té un gran valor divulgatiu, amb més de 20.000 visitants anuals, entre ells moltes escoles, a les que expliquem què passa quan comprem determinats animals i els portem a un hàbitat diferent al seu. A més, també fan una gran feina de reintroducció de la tortuga mediterrània, la de rierol, que viu amb l’amenaça constant dels incendis.

En aquest centre s’hi pot veure de tot: des de cocodrils fins a caimans i boes. 

En el CRARC s’hi pot veure de tot: des de cocodrils fins a caimans i boes.

Què hi fa un cocodril a Masquefa? 

Doncs va arribar per una família de Barcelona que va anar de viatge a Egipte, va comprar un petit cocodril i el va posar a la maleta de tornada. Quan l’animal es va fer gran, ja no sabien què fer-ne i ens el van portar. Però darrere d’això hi ha històries de caimans trobats a clavegueres que ens han arribat a través del SEPRONA, o de tortugues abandonades al parc de l’Espanya Industrial per part de gent que els fan nosa a casa.

I algun altre actiu més?

Tenim l’església romànica del cementiri vell. També tenim la fàbrica de Rogelio Rojo, que s’ha convertit en un gran centre de prestació de serveis, perquè conté la biblioteca, la sala polivalent, el centre de recursos tecnològics, el casal de joves… L’edifici es va construir el 1922, ara fa cent anys. Durant la Guerra Civil va construir una segona ala i es va destinar a produir municions. Més endavant va venir la reconversió. És tota una història industrial.

Parlem ara de l’Ajuntament i de la seva situació econòmica…

Enguany la situació comença a ser bona. Com a municipi, el nostre repte sempre va ser que no volíem tenir barris de primera i de segona. Com us he comentat abans, tenim un nucli urbà i un conjunt d’urbanitzacions que es van anar construint entre els 60 i els 70. Moltes d’elles, com la del Maset, no tenien clavegueres i els carrers estaven a mig asfaltar. Justament acabem de fer un dels plans més ambiciosos de la nostra història fa uns mesos en aquest sentit, i una part dels costos els assumeix l’Ajuntament, mentre que la resta es finançarà amb quotes d’urbanització, en les que també hem donat facilitats als veïns. 

Això ens ha portat a una situació d’estrès econòmic, perquè estem fent de banc per donar cabuda a tots els aplaçaments i ajuts que donem als veïns. Aquest ha estat el tercer any en què hem liquidat l’exercici amb un romanent negatiu. Però tenim la satisfacció de poder dir que totes les urbanitzacions disposen ara de tots els serveis, perquè molts pocs municipis de la comarca ho poden dir.

També volíem que tots els nuclis estiguessin connectats per una via segura per anar-hi caminant. Això darrer ho vam aconseguir a principis d’aquest mandat, amb el darrer pont que ens faltava. Ara ja estem molt satisfets i orgullosos. Sempre repeteixo aquella frase que deia en Cruyff: “els diners els posem al camp, no al banc”.

Sempre repeteixo aquella frase que deia en Cruyff: “els diners els posem al camp, no al banc”.

En aquesta legislatura ho han pogut acomplir tot?

Bastant. Hem aconseguit tenir un centre esportiu municipal amb piscina coberta, un gimnàs, unes escoles bressol, la biblioteca, el camp de futbol amb gespa; és a dir, s’ha pogut compaginar tot. Però, com li deia, hem tingut aquesta situació d’estrès financer.

En aquest final de mandat tenim una qüestió important que és la transformació de tot l’eix del carrer Major que, gràcies a un conveni amb la Diputació, podrà beneficiar-se d’unes obres que proporcionaran una rotonda en plataforma única amb prioritat pels vianants. Serà una inversió que arribarà als 1,7 o 1,8 milions d’euros, integrant el carrilet i proveint de recorreguts segurs per a vianants i ciclistes. Això, i la pacificació de l’entorn de l’estació canviaran el centre de Masquefa.

Més enllà d’això tenim un altre tema important damunt de la taula, i és que al nord hi tenim l’abocador més gran de Catalunya, amb 130 Ha de superfície, i una ampliació projectada de 50 Ha més. Hi ha milions i milions de tones d’escombraries emmagatzemades i sempre hem tingut una gran batalla en això, perquè tenim tots els perjudicis, malgrat que la instal·lació es troba a Hostalets. És un abocador que tenim al damunt nostre, a la muntanya, cosa que ens afecta a l’olfacte i a la visió. Hem anat per la via judicial, però mai hem aconseguit acabar amb el problema.

I què estan fent?

Volem donar un cop de cap definitiu. Hem encarregat un estudi i a finals de mes (de juny) el presentarem públicament. Prèviament, hem votat una moció amb tots els grups municipals en què diem que, per acabar amb l’abocador, ens calen alternatives. Tots l’han aprovat, amb l’abstenció d’Esquerra. Nosaltres volem plantejar l’alternativa de l’estudi i tocarà saber si la població hi està d’acord. 

En què consisteix l’alternativa?

En generar una indústria d’economia circular per deixar d’abocar residus indefinidament dins d’un clot. Tenim un gran camí per modificar moltes coses, però com a municipi no entenem que se’ns pugui requalificar un tros del terreny per augmentar les dimensions d’un abocador que no té cap futur. El que volem és requalificar-lo per fer altres coses que acabin amb el problema dels residus, però aleshores se’ns posen totes les traves imaginables.

Volem generar una indústria d’economia circular al voltant dels residus per deixar d’abocar-los indefinidament dins d’un clot.

Quan parla amb altres alcaldes i alcaldesses de la zona, en quins problemes coincideixen?

En l’excés de regulació. Parlo més com a president del Consell que com a alcalde: els petits municipis tenen uns grans entrebancs a l’hora de mantenir les masies. Els processos de restauració són inviables i la successió dins de la família es fa molt difícil. Cal trobar l’equilibri enter garantir i fer. Jo penso que tot passa perquè els municipis puguin assumir més responsabilitats en els àmbits que els són propis i que tinguin més autonomia.