L’Àrea Metropolitana de Barcelona està introduint en el seu planejament territorial la noció fonamental que els espais oberts constitueixen una infraestructura verda proveïdora de tot un seguit de serveis ecosistèmics dels quals en depèn tant la qualitat de vida de la gent que habita l’espai construït, com la possibilitat de desenvolupar una economia més circular i sostenible que el model econòmic actual
No obstant això, les evidències mostren que l’expansió urbana, en detriment de la superfície agrícola, ha produït un descens de la terra conreada per habitant. Això implica una major dependència de productes agrícoles d’importació i, per tant, una menor sobirania alimentària. Cal, per tant, fomentar l’ús eficient de l’agricultura metropolitana, bé amb la recuperació de terres de conreu, bé amb una millor explotació de les terres no conreades, sobretot boscos i matollars, que a més de garantir l’eficiència agrícola també ajuden a la conservació del paisatge. En aquesta línia, una bona gestió del bosc com a font de biomassa, a banda de permetre la seva conservació, seria també una oportunitat per fomentar l’ús d’energia renovable.
En resum, per mantenir la qualitat ecològica del paisatge i els serveis ecosistèmics que aporta a la societat, cal posar en valor l’agricultura periurbana com una infraestructura verda vinculada al sistema metropolità. Per aconseguir-ho els autors proposen 5 recomanacions:
1) Protegir els sòls agraris i forestals de la conversió a altres usos (per exemple, Pla Metropolità d’Espais d’Interès Agrari), amb noves figures de planejament (com ara el Parc Agrari del Baix Llobregat) que permetin la heterogeneïtat i connectivitat del paisatge (biodiversitat, serveis ecosistèmics).
2) Afavorir la transició agroecològica, mitjançant formes d’agricultura i horticultura més sostenibles (per exemple, circuits curts de producció-consum que millorin el valor afegit pels agricultors, i la seva seguretat per fidelització dels consumidors –aliments propers, salut, millora del paisatge);
3) Evitar l’abandonament de zones de bosc i antigues pastures en procés de reforestació espontània (per exemple, acords de custòdia del territori amb beneficis fiscals o subvencions públiques que compensin les externalitats ambientals positives d’activitats encara poc profitoses).
4) Introduir polítiques d’incentivació controlada de la silvicultura sostenible i la ramaderia ecològica extensiva (també com a gestió ambiental activa als espais naturals protegits).
5) Canviar i simplificar figures del planejament urbanístic per donar cabuda explícita a aquesta infraestructura verda integrada en el territori (per exemple, vinculada a la mobilitat no motoritzada), protegir-la de l’especulació del sòl, i a la vegada evitar que el propi planejament o figures de "protecció” impedeixin la innovació i canvi cap a paisatges més complexos i integrats (per exemple, la relació rural-urbana).
