Des d’Alcaldes.eu us volem recomanar un llibre que recull perfectament la nostra essència així com l’objectiu de la nostra plataforma: l’intercanvi d’idees, d’experiències, i, sobretot, històries d’alcaldes i alcaldesses, per contribuir a millorar el servei de les persones protagonistes de la vida política municipal. Un llibre que arriba 40 anys després de les primeres eleccions democràtiques que farien alcalde de Girona Joaquim Nadal (3 d’abril de 1979).
“Històries d’alcalde”, de Joaquim Nadal i Farreras, recull una seixantena d’històries i anècdotes d’un alcalde “històric”, no només pels anys que va estar al capdavant de l’Ajuntament de Girona, concretament vint-i-tres, sinó també per tot el que va fer per una ciutat que va transformar en una capital dinàmica i moderna projectada al món. No estan totes les històries que Nadal va viure durant aquells anys però sí una bona tria extreta dels seus dietaris i escrites ‘a raig’ en 10 dies, en jornades de 10 i 12 hores a l’Alta Cerdanya.
Nadal deixa clar en el mateix llibre que “no són unes memòries” i diu que “un dia escriuré unes memòries d’aquests anys. Però de moment hi dono llargues i deixo passar el temps comptant, potser intensament, que la vida em proporcionarà una colla d’anys més i que això em permetrà acabar complint el meu reiterat compromís”. Nosaltres també esperem que el pugui complir, però mentre aquest moment arriba ens agradaria compartir amb vosaltres, setmana a setmana, algunes d’aquestes històries, per cortesia d’Editorial Gavarres.
Cap 2 | NIT ELECTORAL DEL 3 D’ABRIL DE 1979: PUNYS ENLAIRE
Després de dues eleccions generals (juny de 1977 i març de 1979), del restabliment de la Generalitat, el retorn del president Tarradellas i un referèndum constitucional (desembre de 1978), van arribar finalment les eleccions municipals. Com he explicat en un altre episodi, la campanya del PSC «entra amb nosaltres a l’Ajuntament», tenia una grapa especial i era molt atractiva. Hi desfilaven tots els elements que podien definir les prioritats d’una nova política municipal.
Però una matinada ens vam despertar amb tots els plàtans del passeig de la Devesa empaperats amb un cartell allargat i rectangular vertical amb una imatge de cos sencer del cap de llista del PSUC, el senyor Francesc Pararols, un tècnic acreditat que havia passat molts anys a la Unió Soviètica, un cop acabada la Guerra Civil, i que oferia una imatge a la candidatura del PSUC de rigor, de serietat i de respectabilitat.
Va ser quan a correcuita, amb pocs mitjans i amb una imatge que ja hem comentat, ens vam decidir a editar un cartell amb la meva cara i amb el lema «Joaquim Nadal, un alcalde per Girona». La campanya va tenir els seus moments, però en general la música que sonava era favorable i tot apuntava a un resultat positiu per la nostra candidatura, tot i que es mantenia la incògnita de saber quines serien les proporcions. En el fons, amb només quatre candidatures amb possibilitats reals d’aconseguir representació (PSC, PSUC, CiU i CC-UCD), la situació era molt oberta i tinc el convenciment que, amb qualsevol altre resultat que no fos el que es va produir, Girona, s’hauria despertat l’endemà amb un alcalde convergent o centrista.
Però aquella nit del 3 d’abril de 1979 vam guanyar les eleccions i vam treure 9 regidors. Convergència en va treure 7, el partit d’Adolfo Suárez (CC-UCD) en va treure 5 i el PSUC en va treure 4. Segurament l’eufòria d’haver guanyat no ens va permetre la fredor suficient per analitzar els escenaris que es plantejaven o almenys jo no m’ho plantejava. Sospito que en Jaume Curbet, més cerebral, i en Pere Thió, que feia els números, sí que hi havien pensat i ja tenien coll avall que el PSC tindria l’alcaldia de Girona si fèiem el que calia.
Fèiem el nostre recompte de candidatura i partit al Saló de Descans del Teatre Municipal, en un escenari triat especialment pel fet d’estar situat al cor mateix de l’edifici de l’Ajuntament. Volíem fer efectiu des d’aquell mateix moment el lema de la campanya.
De sobte, van aparèixer els companys del PSUC i els seus candidats, encapçalats per en Francesc Pararols, al Saló de Descans del Teatre Municipal. Era com una felicitació per haver guanyat i com un reconeixement implícit que, amb aquella presència, ens estaven oferint els seus vots per tal d’assegurar l’alcaldia. Ens vam fondre en una abraçada amb el senyor Pararols, amb qui sempre més tindria una profunda amistat i li professaria una gran estima i respecte. Després, des de dalt d’una petita tarima, vam mirar els militants i simpatitzants que omplien el saló, ell a la dreta mirant al públic i jo a l’esquerra, i alçant els punys, jo el puny esquerre i ell el puny dret, vam saludar eufòrics a tota la concurrència.
L’endemà Los Sitios de Gerona del 4 d’abril de 1979 va publicar la fotografia dels punys enlaire i va titular ‘Gerona tiene alcalde socialista, ayer por la noche pactaron con los comunistas…’.
Aquell mateix dia sabríem que fins a altes hores de la matinada alguns dels candidats dels centristes van estar-se a la redacció de Los Sitios discutint si s’havia de posar o no aquella fotografia a la portada del diari. També sabríem que aquella portada, que em feia una certa gràcia i que al cap d’uns dies em vaig endur a Bellaterra, a la facultat, per ensenyar amb un punt d’orgull, va suscitar a la ciutat reaccions diverses i va provocar una certa esgarrifança col·lectiva. Per alguns el retorn de les esquerres al govern de la ciutat despertava els fantasmes de la Guerra Civil.
