El Pla Especial proposava diverses operacions emblemàtiques: el Pou Rodó, l’esponjament del carrer de les Olles, els enderrocs de la plaça del general Marvà, l’alliberament de la muralla… De totes cridava poderosament l’atenció una operació integral a la façana dels darreres de les cases de la riba dreta de l’Onyar. La proposta era molt ambiciosa i cara. No era una operació de maquillatge malgrat que ho pogués semblar, atès que culminava amb el projecte de retornar a les façanes els colors vius que haguessin pogut tenir en el passat.
Però el que feia atractiva aquella proposta era el sentit de la intervenció integral a les cases, refent i remodelant les galeries, suprimint les comunes, dotant els habitatges d’aigua calenta i refent les teulades en els punts on estaven malmeses i on les bigues ja no haguessin aguantat gaire temps més.
Els joves del Pla Especial, Fuses i Viader, van incorporar per a aquest projecte els artistes plàstics Jaume Faixó i Enric Ansesa, que havien de definir una paleta cromàtica que donés nova plasticitat a la imatge més emblemàtica, des de sempre, de la Girona turística en una visió esglaonada de baix cap a dalt, alçant la vista des del passeig de Canalejas cap al primer pla de les cases per després elevar la mirada als volums emergents, de gran potència, de la catedral i de Sant Feliu.
El projecte va trobar la complicitat de la Direcció General d’Arquitectura i Habitatge de la Generalitat, que en aquells moments estava iniciant la seva activitat i que estava mancada de projectes emblemàtics que poguessin servir d’impuls i propaganda alhora. Els temps no eren fàcils, però els marges pressupostaris per a l’actuació eren amplis i aviat es va definir un esquema d’actuació pel que l’Ajuntament hi posava el pla, el projecte i la gestió amb els veïns, i la Generalitat hi posava els diners. L’operació va trigar poc de passar del paper a les bastides i la llera de l’Onyar es va convertir en un gran taller d’obra a l’aire lliure. Teules, fusteria, persianes, vidres, bigues, sanejament, avançaven a bon ritme amb professionals acreditats que sabien que estaven treballant en un gran aparador. Però, quan va arribar l’hora de culminar l’obra amb els colors, va saltar la polèmica.
Algun sector d’opinió de la ciutat remugava contra l’intent de posar ordre al galimaties d’aquelles façanes des d’on penjaven gàbies, safareigs, comunes i tota mena d’embalums en un desordre còsmic que s’havia anat instal·lant i que per a alguns havia esdevingut un valor entès, un element intrínsec d’aquell paisatge urbà. Els opositors al projecte se situaven a mig camí entre la filosofia de la misèria i el decadentisme romàntic que venia d’Europa i que tanta fortuna havia fet a la Girona del primer terç del segle XX. Tocar les cases era com tocar l’intocable i significava alterar un ordre de coses que s’havia naturalitzat per decantament i havia esdevingut escenari predilecte d’artistes i de pintors.
L’argument més estètic era la defensa de les textures existents, dels volums, de l’acumulació històrica, contraposat a un paisatge més pla de colors massa vius i arrodonits que trencaven aquella simfonia múltiple que es podia contemplar abans de la intervenció. Entre els detractors hi havia persones influents de la ciutat i alguns amics meus escriptors i poetes, alguns amb habitatges en l’espai de l’actuació i justament amb colors plans a tota la seva façana per raó dels designis de Rafael Masó.
La campanya d’oposició es va fer amb sordina i les veus dissonants no responien a una autèntica campanya organitzada. En realitat s’acabaria imposant la força dels fets i l’acceptació generalitzada per part de la ciutadania i per part dels turistes. A la pràctica, l’operació de les cases del riu es podria definir com una operació emblemàtica i d’èxit que es va convertir en el vaixell insígnia de la Direcció General per a tot Catalunya i del Pla Especial del Barri Vell per a la ciutat de Girona.
Un dia va venir en visita d’obres el President de la Generalitat Jordi Pujol amb la mosca a l’orella per la polèmica que havia suscitat una operació finançada pel seu Govern i també amb un punt d’inquietud pels borinots del seu partit que li feien el retret d’estar invertint diners del govern en un ajuntament amb un govern de signe contrari al seu.
—President, t’agrada?
—Sí, m’agrada. Trobo que està bé i que neteja la imatge de ciutat bruta i trista que jo en tenia quan hi vaig viure.
—Si tens algun dubte mira com ha quedat la part que ja tenim acabada.
I em vaig treure de la butxaca una fotografia que feia patxoca amb un conjunt de galeries ja rehabilitades i amb els seus colors incorporats. Li vaig mostrar la fotografia i li vaig dir:
—Què et sembla, President, com està quedant?
—Em sembla francament molt bé.
—Segur?
—Sí, sí, pots estar ben tranquil.
—Doncs la fotografia que t’acabo d’ensenyar no és de les cases de l’Onyar de Girona, és de les cases de l’Arno, a Florència!
La semblança amb el que s’estava fent abonava la confusió. «Em sembla un bon argument», digué Pujol.
Durant un temps vam jugar amb el mite de la Florència catalana emparant-nos en la similitud de les façanes, però ben conscients que a Girona no tenim ni els Uffizi, ni la Signoria, ni el Baptisteri i les seves portes, ni Miquel Àngel, ni l’Accademia, ni Fra Angelico, ni la Santa Croce…
Quan l’argument ja estava una mica gastat i alguns van dir que n’estàvem fent un gra massa, ens vam afanyar a abandonar la referència florentina, que ens havia servit de motor, i vam reblar el clau dient que Girona vol ser Girona.
Encara ara Jordi Pujol rememora aquell episodi i en un escrit de 2015, difós per l’Associació Serviol que tracta de preservar el seu llegat, expressa la seva discrepància amb alguns dirigents del seu partit que li feien retrets de les actuacions de la Generalitat a Girona. Malgrat els moments tristos que viu ara, pensant que la terra es mou als seus peus i que el seu llegat trontolla, el seu testimoniatge, posat en contrast amb els dirigents de Convergència que ell esmenta, adquireix un pes de coherència que l’honora.
Alguna vegada ens hem vist i n’hem parlat i tots dos estem d’acord que l’obra queda per damunt de les persones i de les circumstàncies.
