Històries d’Alcalde – (6)

En aquells moments acabàvem de recuperar el terreny de davant de l’Hospital de Santa Caterina on s’havia de construir l’edifici dels col·legis professionals de Girona i vaig dir-li que allà hi escauria una escultura per trencar el caràcter massa anodí d’una vorera molt ampla amb poca gràcia. Vaig afegir que es podia encarregar a l’escultor gironí Paco Torres Monsó. D’aquest oferiment tant primerenc en van sortir les ara ja emblemàtiques Lletres toves que amb els seus colors alegren el carrer i han esdevingut un joc atractiu per a la mainada.

Aquest és l’antecedent més reculat del que acabaria esdevenint el programa d’escultures al carrer que durant molts anys va anar situant en diferents punts de la ciutat obra d’escultors en general força reconeguts. És així com es va incorporar al patrimoni de la ciutat obra de Subirachs a les escales de la Pera i a la plaça Lluís Companys, Marcel Martí a la rambla Xavier Cugat i als accessos nord de la ciutat, Jaume Plensa davant de Correus, Narcís Costa a la plaça de Ferran el Catòlic, Pepe Noja davant de l’Institut Narcís Xifra i Carles Rahola, Domènec Fita als jardins de Pedret, Emília Xargay als jardins del Pont de la Font del Rei, Bonaventura Anson a la variant de la N-II, Enric Pladevall davant de l’estació de Renfe o Xavier Corberó sobre la gespa del parc de les Ribes del Ter, als peus dels esglaons del pavelló de Fontajau.

Tenia al cap que si a Banyoles hi havia una escultura del valencià Andreu Alfaro, a Girona també en podríem tenir una.

En el marc de les commemoracions del 1.200 aniversari del lliurament de la ciutat a Carlemany vam reforçar el discurs europeista i, en el context de la construcció del passeig d’Olot per unir el carrer Emili Grahit amb Sant Narcís, Santa Eugènia i Salt, va sorgir un gran giratori en el Parc Central que vam anomenar la plaça d’Europa.
Aquest giratori era el lloc idoni per adquirir una identitat amb una intervenció potent de l’Alfaro i amb aquest objectiu li vam ensenyar a l’escultor l’indret que en aquells moments semblava més un descampat que una zona urbana digna. Alfaro va acceptar i es va posar a treballar mentre les obres de la mateixa plaça anaven adquirint forma i sentit.

La compra de l’escultura va tenir un cost de set milions de pessetes, que per l’època era una quantitat considerable, i l’aprovació pel ple va aixecar un cert rebombori. D’una banda, algun sector dels artistes locals amb poc èmfasi perquè respectaven Alfaro va insinuar que potser aquests diners haguessin estat més ben gastats promocionant algun escultor local. La polèmica grossa, però, va venir d’altres sector que posaven en qüestió el fet mateix de l’adquisició de l’escultura i, amb un punt d’honor local, es queixaven que l’autor l’haguéssim anat a buscar al País Valencià. Los Sitios de Gerona es va convertir en l’altaveu més potent dels sectors crítics. La campanya no era tampoc res de l’altre món, però ens tenia atabalats i amb un punt d’inseguretat.

I va arribar el dia 26 de gener de 1984, data fixada per muntar l’escultura. Alfaro i els seus tècnics van desplegar totes les seves habilitats i amb poques hores l’escultura de la plaça d’Europa havia començat a agafar forma i presència. Una presència que omplia el giratori i que en la seva circumval·lació oferia visions diferents i reflexos canviants de l’acer inoxidable amb insinuacions ondulants del volum de l’escultura.

Vam anar a veure el procés de la instal·lació i, situats en un punt de la vorera nord de la plaça, comentàvem amb l’Alfaro el resultat obtingut. Caminant pel passeig d’Olot van arribar fins on érem nosaltres un grup de jubilats que justament venien a contemplar el mateix que nosaltres amb aquell posat propi de qui no té pressa i ve a badar. Es van aturar, els vaig presentar l’Alfaro i vam començar una animada conversa en la qual tots feien l’elogi de l’escultura que els havia agradat i s’entretenien a anar donant voltes al giratori per veure’n tots els plecs i formes.

Tot d’una va passar en Jaume Sureda Prat, el director aleshores de Los Sitios, que anava de casa seva a Sant Narcís fins a la redacció del diari, i es va aturar per saber de què anava aquella petita reunió a peu de carrer. Li vaig presentar l’Alfaro i els veïns i aquests es van afanyar a explicar-li el que ens havien dit: que l’escultura els agradava molt. En Sureda no s’ho acabava de creure i volia saber les raons de tanta satisfacció, però no hi havia raons concretes, simplement els agradava i estaven contents de la novetat que representava pel barri.

De cop, el director de Los Sitios es va trobar amb els arguments de la campanya en contra de l’escultura desmuntats de forma planera i espontània, i a partir d’aquell dia el diari va començar a afluixar i a posar sordina a les crítiques que van amainar definitivament.

L’escultura de la plaça d’Europa d’Andreu Alfaro, instal·lada el gener de 1984, es va inaugurar oficialment el dia 28 d’octubre del mateix any coincidint amb l’inici de les Fires i la celebració de diversos actes d’afirmació europeista.
Ara el trasbals de les obres de l’AVE ha traslladat l’escultura a la rotonda del pont de Can Vidal, a prop de la Devesa, on també hi escau molt bé, mentre que a la plaça d’Europa ara ja no hi ha giratori. La decisió no és fàcil. Tornar l’Alfaro on era sense l’efecte màgic del giratori? Deixar-lo on és que li escau com anell al dit? Si fos així és indubtable que a la plaça d’Europa se l’hauria de compensar amb una altra escultura. Potser per aquest camí es podria reprendre la política d’escultures al carrer que fa uns quants anys que està abandonada.