El Sr. Eduard Berraondo dóna la benvinguda a l’Esmorzar Col·loqui d’alcaldes.eu a tots als assistents i mitjans de comunicació que participen.
Aquest cop l’Esmorzar té lloc a Lleida i té la col·laboració especial del diari Segre. Exemplifica que els municipis són, dins d’una corretja de transmissió, els que reben l’últim impuls. “I ara, qui pagarà el deute?” és el titular que ja fa setmanes i mesos que s’està treballant, s’estan fent números en base a fons que es posa a disposició… Però qui pagarà, de quina manera i a quin interès?

Es cedeix el torn de paraula al 3r Tinent d’alcalde de Lleida i Regidori de Promoció Econòmica i Industrial, de Comerç, Mercats i Consum, Sr. Rafael Peris, per a que obri el debat en torn al pes que recau sobre els municipis en concret o sobre les estructures supramunicipals a nivell de dèficit, de deutes de proveïdors, de possibilitat fins i tot d’abordar nòmines…

Excusa l’assistència de l’Il·lm Sr. Àngel Ros, alcalde de Lleida i agraeix l’organització de la trobada. “Aquestes taules de debat són molt interessants i són necessàries”, reflexiona.

“Les administracions municipals, els ajuntaments, són la primera peça d’aquesta corretja de transmissió, perque és l’administració que té el contacte més directe amb el ciutadà. Som l’administració de trintxera i som la primera administració a la que el ciutadà es dirigeix, en front de qualsevol problema. Sempre faig la broma de que: “Quan hi ha un problema la culpa és de l’ajuntament”. Això ve una mica derivat per haver assumit una sèrie de competències per part dels municipis, molts cops sense correspondre-ls. Ens hem trobat que venim d’una fase expansiva, en la qual, els ingressos generats pel boom de la construcció, bàsicament, eren elevats i permetien que tots aquests desfasaments quedessin coberts, i ara ens trobem amb un problema important a nivell d’endeutament dels municipis. Històricament, hi ha hagut una reivindicació municipal per a resoldre el problema dels finançaments, que la veritat és que, en els anys que portem de democràcia, cap govern ho ha abordat o solucionat. Mentre no es clarifiqui aquest problema, els ajuntaments continuaarem tenint aquestes dificultats, per ser la primera administració i més directa, la que té el contacte més diari amb el ciutadà. Quan prens una decisió a l’ajuntament, qualsevol d’aquí sap de quina manera, com i
a qui afectarà, i més en poblacions petites. En tot cas, els ajustos que s’han de fer són importants però no hem de perdre mai de vista que tenim ciutadans, persones, que depenen de nosaltres, i la funció social dels ajuntaments i l’administració municipal és la que no s’ha de perdre mai de vista. En definitiva, tot el que busquem nosaltres és el benestar dels nostres conciutadans i del nostre municipi”.

El Sr. Joan Sala, ex-director d’administració local i membre del Consell d’alcaldes.eu, agafa la paraula i planteja alguns punts que poden entrar al debat.

“La prima de risc a hores d’ara està a 650 i pujant. Aquesta trobada té com a objectiu fer arribar a la gent que no tot ho han de pagar els
ajuntaments. Primer. Es parla o es filtren teories de laboratori que diuen que hi hauria d’haver ajuntaments superior a vint mil habitants… els altres què? Parteixo de la base de que els ajuntaments són importants perque fixen la base de la població del territori que el té com a propi, que el cuida i el manté com un servei a tot un país. No hem de perdre de vista que no és el mateix ser veí d’un barri, que veí d’un poble amb ajuntament. Segon. Parteixo de la base de que ningú ha de ser discriminat per raó del territori on visqui. ¿Qui farà, si arriba la solució de la supressió de municipis per sota de vint mil habitants, la feina que fan els regidors de pobles, la majoria dels quals no cobren un ral de les antigues pessetes, però que mantenen els camins, que saben quan s’han de fer les coses, que ajuden a tota la població? Per què les reformes que volen fer-se no es fan amb consens, és a dir, demanant l’opinió del territori, per a que aquest expressi el què vol i necessita? Si veiem la solució, que també es filtra que les diputacions han de fer determinades funcions… no sé si és hora d’enfortir les diputacions o bé de creure’s realment els Consells Comarcals, però no creure-se’ls com en el moment que es varen implantar: aclarim les coses i que practiquin la supramunicipalitat. No suprimim municipis, dotem els Consells Comarcals de competències i recursos suficients. Però ens ho hem de creure. Per què omplir-se la boca, com ara sembla estar de moda, de mancomunar serveis, quan la pertinença a la comarca i al desenvolupament de serveis és obligatori pels municipis que hi pertanyen? En una mancomunitat, si un municipi vol fugir, se’n va i no passa res. Però la comarca, si ens la creiem, si som patriotes que treballem junts per a resoldre els problemes, pot anar i funcionar molt millor. Si s’ha de canviar alguna cosa fem-ho, però fem-ho bé: escoltant a la gent i treballant conjuntament. La classe política hauria de ser el suficientment exemplar com per posar-se d’acord en el diagnòstic de la situació que estem i treballar tots conjuntament en l’estratègia a seguir”. La línia que ha presentat el Sr. Joan Sala és en la que els presidents dels Consells Comarcals treballen per a mantenir l’estructura.

L’Il·lma. Sra. Rosa Maria Mora i Valls, presidenta del Consell Comarcal de l’Urgell, agafa la paraula per a intervenir en el col·loqui, agraïnt la invitació a l’Esmorzar d’alcaldes.eu per a poder donar la seva opinió.

Es mostra d’acord amb el Sr. Joan Sala. “Mancomunar serveis sembla que sigui un invent”, declara. I afegeix que hi ha gent que parla dels Consells Comarcals sense saber-ne. “Cada comarca és una realitat diferent, si més no a les terres de Lleida. Estic convençuda de que és una eina molt important per a cohesionar i per a donar aquells serveis singulars a cada un dels municipis. L’Urgell, per exemple, té vint municipis: n’hi ha des de disset mil habitants fins a cent habitants, pel que les seves necessitats són molt diferents. Entre els que tenen menys població, que necessiten
més del Consell Comarcal, hi ha molts serveis mancomunats: el servei de SAT, que és un servei de secretaria i assessorament jurídic als petits ajuntaments que pel seu pressupost seria impossible que tinguessin un secretari; la recollida de brossa… Si els Consells Comarcals no existissin, s’haurien d’inventar. Municipalment, i tant que estem molt escurats! Però és que ens han estat derivant feines que no ens corresponen. S’ha creat la llei de la dependència: i qui se n’ha de fer càrrec sense un pressupost al darrere? Això no pot ser. Un ajuntament petit que ha de fer-se càrrec d’un 34% de la llei de la dependència, on en aquests municipis la clientela són gent gran… Ens sentim desprotegits, perque hem d’assumir feines”.

Eduard Berraondo pregunta de forma directa a l’Il·lm. Sr. Pau Cabré Roure, president del Consell Comarcal del Segrià i Alcalde d’Alpicat, si la realitat que ha expressat l’Il·lma. Sra. Rosa Maria Mora és molt diferent al Segrià, o d’altres comarques, per mirar d’entendre de què depèn la realitat de cada comarca…
(…)