INFORME – Diàlegs alcaldes.eu – “El resultat”

Eduard Berraondo dona la benvinguda a tots els assistents i agraeix la presència dels participants a la sessió d’aquest matí. També agraeix la participació dels patrocinadors que fan possible l’acte i ofereix una breu presentació d’Alcaldes.eu i de cada ponent. Seguidament dona la paraula al degà de la Facultat de Ciències Polítiques de la Universitat Pompeu Fabra, qui actua com a amfitrió.

El Dr. Miquel Salvador també dona la benvinguda als assistents i fa esment de l’aliança existent entre Alcaldes.eu i la Universitat Pompeu Fabra, que està servint per promoure l’intercanvi de coneixement i reflexió entorn de les administracions públiques municipals, i que està servint als estudiants i als acadèmics especialitzats en aquest camp.

Seguidament caracteritza el moment actual com el resultat d’un període electoral intens, que ha servit per “modificar percepcions i comportaments electorals dins d’una conjuntura excepcional” i que, des de la Facultat, convé analitzar.

El Sr. Berraondo obre el torn de les intervencions als representants dels partits polítics, als quals es demana d’analitzar els resultats de les eleccions municipals de juny.

El primer en intervenir el Sr. Marc Sanglas, qui assegura que per poder parlar del procés post electoral cal tenir en compte la situació prèvia de “repressió política, amb un judici i unes eleccions espanyoles un mes abans”. El resultat de les eleccions, diu “pateix una gran afectació dels factors externs” que explica “alguns resultats que no es podrien entendre, si no”.

Sanglas comenta que la configuració d’un “marc repressiu contra l’independentisme” com el que “s’ha viscut a l’Ajuntament de Barcelona” i que ha estat promogut “pels poders de l’estat” en forma de “conjura” ha impedit que hi hagi hagut un alcalde independentista al Cap i Casal.

També comenta que aquesta mateixa situació està dificultant arribar a pactes en grans ciutats, per exemple, amb el PSC. Però també hi ha hagut casos en els que no ha estat possible la trobada entre les forces independentistes. “Enguany, hi ha hagut 25 municipis on les forces més votades no governaran”, ha dit.

Ha posat en valor el procés de feminització de la política, que en el cas de la seva formació s’ha traduït en la creació de “llistes cremallera” en tots els municipis de més de 3.000 habitants i que ha portat un increment en el nombre de regidores, que arriben ja al 45%. Finalment explica que, a diferència de 2015, en què molts consistoris van veure’s atomitzats amb un gran nombre de formacions polítiques (i que dificultava la governabilitat), ens trobem ara amb un replegament i reducció de les forces. La seva formació està satisfeta de poder dir que han guanyat les eleccions d’una manera heterogènia.

El torn de paraula passa a Xavier Amor, qui considera que els electors saben diferenciar ben clarament què signifiquen unes i altres eleccions, i que això s’ha pogut constatar bé en el cas de les municipals i les europees, que estaven l’una “a un pam de l’altra”. També diu que la confiança i el lideratge són les paraules clau que expliquen el que ha passat en molts llocs: més enllà de les dinàmiques de partit, explica, la gent sent confiança per persones concretes que s’ocupen de projectes locals, i no necessàriament nacionals.

Igualment explica que ja no n’hi ha prou amb guanyar eleccions, sinó que cal fer una feina prèvia de diàleg i mà estesa, que ajudi a “cosir aliances” passades les votacions. Valora, finalment, que en l’àrea metropolitana de Barcelona el PSC ha tingut uns resultats molt bons, que fan pensar en la seva recuperació. D’altra banda, hi ha una realitat a l’interior, amb uns resultats diferents. Això fa molt difícil oferir una foto única de la situació del país.

El torn passa ara a Ferran Bel, qui explica que la gestió del canvi de sigles electorals des de 2015 a 2019 passa per posar en valor les persones i el projecte, més que les sigles. També coincideix amb Sanglas en dir que ha calgut afrontar la situació electoral en un context “que no havíem viscut mai i que no es pot separar de les eleccions”.

Considera que tot i l’esforç realitzat en ciutats mitjanes i grans, és en les ciutats més petites on es fa més difícil canalitzar pactes i acords, perquè les dinàmiques polítiques i personals així ho imposen. La premissa que sempre hi havia de respecte a la llista més votada no s’ha acomplert en llocs molt significatius i simbòlics, i aquest fet no es pot llegir en clau municipal. Es refereix amb això al cas de Sant Cugat o de Figueres: “aquí no s’ha empatat, ni s’ha perdut per poc. Les forces que clarament no havien guanyat han decidit no respectar la força més votada”.

Creu que en aquests moments la societat ha madurat, i que a la gent no li fa mandra anar a votar i que ho fa normalment, de manera que es podria començar a pensar en segones voltes electorals per a determinats casos. Fonamentalment, perquè quan la majoria de ciutadans voten un alcalde, però no aconsegueix majoria absoluta i les forces contràries tomben el resultat, es genera frustració política. Finalment també valora positivament el resultat de les eleccions i recorda que Puigdemont va ser l’opció més votada en les eleccions europees.
 
El torn passa a Ramon Arnabat, de Catalunya en Comú, qui vol començar la intervenció recordant que no és cert que l’inici dels ajuntaments democràtics va donar-se fa 40 anys, sinó que en realitat ja al gener de 1934 n’hi havia a Catalunya, on podien votar homes i dones.

Fet l’aclariment, explica que les eleccions generals d’un mes abans de les municipals “van agafar a contrapeu” a les formacions dels Comuns: “estàvem treballant per les municipals des de feia temps”, però les generals ens van “destarotar” una mica. D’altra banda, el sistema de funcionament de la formació fa que els grups locals tinguin molta autonomia, cosa que els permet marcar el nom i les estratègies (això explica la diversitat d’acords als que han arribat). Recorda, en aquest sentit, que una cosa és Catalunya en Comú i l’altra és Podem. En diversos municipis es van fer acords per anar conjuntament amb “En Comú Guanyem”. Però no som “Podem” a Catalunya.

Segons la seva valoració, aquestes han estat “les eleccions municipals menys municipals”, atès que potser son les que menys s’han votat en clau municipal. Hi ha influït el tema del judici al procés i la confluència de processos electorals. Així doncs, el discurs general ha predominat per sobre del general.

Admet que no han aconseguit els resultats que volien, però celebra que en llocs com el Maresme, les Terres de l’Ebre o a Barcelona, “hàgim aguantat prou bé”. En relació a la política d’acords post-electorals explica que han tingut “varietat” en les estratègies, però sempre seguint un criteri “local”: més enllà de Barcelona, a tot Catalunya hi ha acords en què participa la seva formació. Explica que aquests acords es fan sempre en base a l’interès local i no a la posició en relació amb la independència: “Nosaltres intentem arribar a acords amb els grups amb qui coincidim en el model de ciutat”.

Afirma finalment que estem en un moment de canvi per renovació d’edats i gènere en els municipis, cosa que condicionarà les noves polítiques municipals.

Es dona la paraula ara al catedràtic de ciència política Francesc Pallarès, qui fa una valoració acadèmica dels resultats electorals. Explica el professor que els processos electorals es poden “contaminar” els uns als altres, i que en aquest cas ha estat un fenomen “evident”. Tradicionalment l’arena estatal contaminava l’arena autonòmica i municipal. Particularment a Catalunya s’han traslladat les pautes específiques del debat de l’arena estatal: a Espanya hi ha una polarització molt gran entre el nacionalisme català i espanyol, i a nivell català entre l’independentisme i el no independentisme.

També explica que els mitjans de comunicació han tingut un paper molt important en aquesta polarització, perquè s’han alineat amb una o altra postura, i amb això es creen uns marcs de referència que condicionen la voluntat dels votants.

Explica que “la idea fonamental és que estem en una situació de gran volatilitat electoral, on no podem donar per segur el que ha passat perquè en  les properes eleccions pot passar una altra cosa”. Per últim afirma que “cal retornar la política als ciutadans”, ja que els mals polítics i el mals periodistes estan portant a un “mal camí” Cal que els ciutadans tinguin més poder de decisió.

El moderador dona pas a una segona secció del diàleg, en què dos alcaldes amb majories absolutes plantegen el seu punt de vista en clau local, com a cas d’estudi.

Així, Jordi Ignasi Vidal, paer en cap de Balaguer, valora la situació dient que cada casa és un món i que els electors voten diferent en funció del que estan votant. Coincideix en dir que la gent sap perfectament el que vota i que a Balaguer s’han produït resultats ben distints en les tres eleccions més recents: generals, municipals i europees. Per exemple, Ciutadans ha rebut 3 vegades més vots en les eleccions europees que el que va aconseguir en les municipals.

Diu que mai s’ha de menystenir la ciutadania. En el cas local es molt important l’equip, el programa i les inèrcies. El primer alcalde de Balaguer va ser el PSUC i després van venir 24 anys d’alcaldes socialistes. “Vist així, hauríem de ser una ciutat industrial i no es així”.

Seguidament, Adam Tomàs pren la paraula. L’alcalde d’Amposta ha obtingut majoria absoluta, amb 16 regidors de 21, tot i que diu que “està en contra de les majories absolutes”, però repeteix la situació de l’any 2015 i prefereix treballar com si no la tinguessin, de manera que explica que han obert espais de diàlegs i consens amb la resta de formacions “malgrat ser antagònics en moltes ocasions”. També afirma que la campanya electoral ha deixat ferides, però que intentaran sanar-les properament.

Tomàs explica que la situació política nacional ha afectat la seva campanya i que ERC, la seva formació, té ara una marca més forta que fa 4 anys. Explica també que el partit predominant a Amposta durant 28 anys, Convergència i Unió, “només sap governar, però no treballar des de l’oposició” i que el PSC no ha sabut constituir una alternativa. Això explica que els ciutadans hagin tornat a confiar en ERC a l’igual que ho van fer el 2015. També comenta que el seu ha estat un govern que ha sabut estar a la vora de la ciutadania i que està compost per 16 regidors, dels quals només 5 són militants del partit i la resta són persones independents, provinents de diversos sectors de la societat civil.

Creu que els electors saben diferenciar el que voten en cada elecció i que el vot s’ha transvasat una mica, de manera que algunes persones que mai votarien ERC han decidit fer-ho perquè han valorat que aquesta era la millor de les opcions. Ha dit Tomàs que això és possible en aquelles localitats que estan en la frontera entre poble gran i ciutat petita, com ara Amposta.

Acabades les dues intervencions, el moderador dona pas a dues persones que han estat alcaldes de grans ciutats en el passat i que tenen un criteri molt autoritzat sobre la situació.

D’una banda, Xavier Trias, alcalde de Barcelona (2011-2015), valora que la situació general ha estat molt complexa i que ha afectat el recent procés municipalista. Comenta que “tothom ha intentat prendre posicions per a les properes eleccions” i que s’ha posat en evidència que “tenim un sistema electoral que s’hauria de millorar perquè fa que molta gent perdi la confiança en la política”, en referència a la situació que ha passat a l’Ajuntament de Barcelona, que ha titllat d’ “absolutament incomprensible”.

Assenyala que el procés sobiranista ha fet que alguns partits hagin pres unes actituds molt dures i que tant ell mateix com l’alcaldable Maragall han vist com no obtenien recolzament d’altres formacions pel fet que eren independentistes, malgrat que en molts temes de gestió municipal coincidissin. Això no passa en pobles petits, però sí en grans ciutats com Barcelona, cosa que demostra “la força que tenen certs mitjans i persones, fora de la política” per alterar la política. Explica que l’aparició en escena del candidat Manuel Valls no és pas casual, ni ell és una persona boja, sinó que algú li ha donat el finançament i el suport necessari amb l’objectiu que mai no hi hagi un alcalde independentista a Barcelona.

També diu que hi ha hagut altres factors que han influït en la campanya. Un d’ells és el de no haver creat una candidatura independentista conjunta, cosa que qualifica “d’error gravíssim”. També entén que hi ha hagut no tant una manca de lideratge, però sí una “decapitació” del lideratge del partit, que o bé es troba a l’exili o bé està a la presó. Insisteix, finalment, en la necessitat de canviar el sistema electoral, ja que genera desorientació.

El moderador dona la paraula a Lluis Recoder, qui planteja diverses constatacions generals. Diu que les eleccions locals confirmen unes tendències de política general i que es fan mes evidents com més gran és el municipi. Es confirmen uns ascensos i descensos en el mapa polític català que ja es venien mostrant en altres processos.

Creu que un alcalde o alcaldessa que sigui popular pot ser capaç de “neutralitzar” la baixada de les sigles que representa o bé “disparar” la pujada de les mateixes sigles. També diu que les eleccions municipals han posat de manifest la imatge trista de la crispació existent al país. “Segur que hi ha gent carregada de raons, però això no justifica espectacles tristos com els de la plaça de Sant Jaume de l’altre dia”, ha dit. I també ha fet referència a l’episodi que va viure Xavier Trias fa quatre anys.

En aquest sentit, Trias diu que ell mateix va haver de travessar la plaça Sant Jaume “rebent insults i escopinades” i sense Guàrdia Urbana que el protegís. Ara li ha passat a ella, i la gent li ha dit coses que són “intolerables”, però no s’hi val a queixar-se, quan ella ha muntat l’espectacle de fa quatre anys.

Recoder continua la seva explicació dient que s’han viscut espectacles vergonyosos, tot i que aquest cop les víctimes han canviat. Barcelona no ha estat la única ciutat amb espectacles vergonyosos, però que no recorda que a Sant Cugat del Vallès n’hi hagi hagut.

Diu, en referència a les alcaldies que han intervingut abans, que la recepta de l’èxit és fàcil, i que no entén com és que no l’aplica tothom: escoltar, ser alcalde de tothom, gestionar bé, estar proper a la gent…

Finalment ha dit que en la constitució dels plens hi dominen els elements locals i elements de caire nacional. A Barcelona hi ha hagut “la intenció claríssima que Ernest Maragall no fos alcalde, pel fet que representa allò que representa”. En altres casos domina més l’eix esquerra-dreta, barrejat amb l’element local. Però en molts casos es dona un efecte en contra de la llista que porta anys manant, on s’ajunten aquells que fa anys que fan cua per manar i aquells que no volen que governin els que estan governant. Això porta a pactes molt inestables que acaben afectant la confiança de la ciutadania a la llarga.

“Crec que hem de repensar el futur de la gestió dels nostres municipis per garantir l’estabilitat dels nostres ajuntaments”, ha afirmat. També ha explicat que hi ha formules diverses, i que “no cal que l’alcalde sigui el de la llista mes votada” però hauria de ser un objectiu fonamental que hi hagi governs estables que puguin desenvolupar un programa per 4 anys.
 

Un assistent, Miquel Saumell del barri de Sarrià, diu que no és de cap partit, però opina que la criminalització dels alcaldes que no són de la llista més votada no és justa, ja que, d’una banda, és una pràctica de fa molts anys i, de l’altra, és una senyal que els alcaldes no han estat capaços de fer una llei que ho impedeixi. Pregunta: els dos partits amb més alcaldies de Catalunya van fer primàries a Barcelona i se les van saltar sense donar explicacions. Potser això té a veure amb els resultats.

Ferran Bel diu que en el cas de Barcelona es van fer primàries, però que qui les va guanyar (Neus Munté) va donar pas a Quim Forn, que estava amb la situació singular d’estar empresonat. Xavier Trias també ho confirma: diu que Neus Munté va presentar-se a les primàries amb la condició de poder decidir després quina llista faria ella, en cas de guanyar. “No és un engany de les primàries”, aclareix.

Marc Sanglas diu que es van fer dos processos de primàries. El primer el va guanyar Alfred Bosch, i va renunciar, i el segon el va guanyar Ernest Maragall, que es va presentar. Per tant, diu, “el respecte a la decisió interna hi era”, altra cosa va ser la conjuntura política. “El resultat avala les decisions preses a la Federació de Barcelona”.

El moderador pregunta a Xavier Amor si hi ha algun criteri que expliqui per què el PSC ha ajudat a constituir alguns alcaldes independentistes en algunes localitats i no en altres.

Xavier Amor explica que sempre han donat molta autonomia local. En el dia a dia dels municipis és la persona i la dinàmica de confiances qui ho va configurant. En les grans ciutats hi ha altres lògiques i altres pactes que sobrepassen el municipi. També diu que per a Catalunya seria molt interessant tenir un govern de l’estat que sigui dialogant, que permeti parlar dels problemes reals de Catalunya. I que a Espanya només hi havia 2 opcions: dreta o esquerra, i que ara tenim altres oportunitats.  

Marc Sanglas explica la postura del seu partit en relació als pressupostos d’Espanya dient que “eren fum” i que “la discussió en aquest país es la manca de democràcia i de drets” i que si el PSC vol parlar d’altres coses “en parlarem, però si vol parla de diàleg que el posi sobre la taula”.

Xavier Amor replica dient que un partit polític no pot influenciar sobre les decisions judicials, i que no és cert que la independència de Catalunya es construeix des dels municipis.

Xavier Trias fa el darrer contrapunt dient que el mes poderós hauria de fer algun gest, i en aquest moment el poderós és el govern central. Hi ha gestos petits i fàcils de fer, que no costarien gaire. La imatge de Joaquim Forn anant a Barcelona i fer-lo tornar a Madrid el mateix dia en contra de l’opinió de la Guàrdia Civil no és bonica, i no hauria costat fer-la canviar.

Finalment, Miquel Salvador clou el debat agraint a tots els presents la seva presència i participació i que asseure’s en una mateixa taula sempre es un punt de partida i que els diàlegs són el sentit de la política, tal i com s’entén des de la UPF.