INFORME | “No calen més lleis, sinó més consensos, sobre com adaptar-se a les necessitats de la ciutadania"

– DIÀLEGS Alcaldes.eu –
‘No calen més lleis, sinó més consensos, sobre com adaptar-se a les necessitats de la ciutadania’

El passat 23 d’octubre de 2019, a l’estand de la Generalitat de Catalunya de la Fira Internacional Municipalia, a Lleida, s’hi va celebrar un Diàleg sobre eficiència en l’administració pública. Hi van participar els senyors Miquel Àngel Escobar, secretari d’Administracions Locals i de Relacions amb l’Aran de la Generalitat, l’il·lma. Sra. Eva Martínez Morales, presidenta del Consell Comarcal del Baix Llobregat i alcaldessa de Vallirana, i l’il·lm. Sr. Xavier Boquete, president del Consell Comarcal de l’Anoia i alcalde de Masquefa. L’acte va estar moderat pel periodista Sr. Eduard Berraondo, va ser organitzat per Alcaldes.eu i va comptar amb la col·laboració de la Secretaria d’Administracions Locals i de Relacions amb l’Aran de la Generalitat de Catalunya i el patrocini d’Urbaser i Xut Consulting. A continuació en fem un resum dels principals temes discutits.

Eduard Berraondo dona la benvinguda a tots els assistents i agraeix la presència dels participants a la sessió d’aquest matí. També agraeix l’acollida dispensada per la Secretaria d’Administracions Locals, en l’estand de la qual se celebra la sessió d’avui. A continuació ofereix una breu presentació d’Alcaldes.eu i de cada ponent i, seguidament, dona la paraula a la representant de la Generalitat de Catalunya. 

M. A. Escobar: Dona la benvinguda a tots els assistents i comença plantejant una visió “una mica provocadora” del problema. Segons diu, el que ha portat a l’administració ha haver d’esforçar-se tant en la gestió de la transparència, l’assignació dels recursos necessaris a les polítiques, el manteniment de la legalitat, etcètera, es troba en els valors sobre els que l’administració s’ha construït en els darrers 40 anys de democràcia. I és que el control és el valor més important. Explica que quan un ciutadà rep una notificació de l’administració que sigui, d’entrada no li invita a pensar en bones notícies, al contrari, se li generen incerteses i certa precaució. Històricament, les administracions han col·locat els ciutadans en un àmbit de pre-alerta, com si fossin sospitosos. La relació amb el ciutadà esdevé complicada i tots els controls es planegen de forma preventiva. Es com si l’administració digués que no confia prou en el ciutadà, i el que es genera és, també, la conseqüència contrària: el ciutadà no confia prou en l’administració.

Això, diu, és el que ha fe que es multipliqués la burocràcia i els tràmits. L’any 2014, en el marc dels grans escàndols de corrupció, es van posar en marxa més lleis que buscaven el control, i que recauen en ajuntaments que no sempre disposen dels recursos i els mecanismes necessaris. La percepció del ciutadà é que tot això encara fa que els tràmits siguin més lents. 

Xavier Boquete: de manera alineada amb el que diu Escobar, es pregunta si l’eficiència de l’administració es guanya amb un major control, o sense ell. Diu que fer acció de govern requereix un temps que és limitat i que sovint entra en conflicte amb el temps que cal esmerçar en el control. Els interventors han agafat un paper que no tenien abans, que és el del bloqueig. Ara els alcaldes tenen dificultat, fins i tot, a l’hora de signar les nòmines, perquè troben les objeccions dels interventors. En les administracions petites això és especialment greu perquè augmenta molt la càrrega de treball (en ajuntaments petits, per exemple, els alcaldes han de fer la lectura del consum d’aigua ells mateixos).

És en aquest sentit on els consells comarcals adquireixen el paper de “cases” dels municipis, on aquests poden fer les coses acomplint amb la llei. Creu que els consells són com les “ventafocs” de l’administració perquè amb pocs recursos acaben fent moltes coses per ajudar els municipis a arribar on han d’arribar.

Creu que cal trobar un equilibri entre el control i la dedicació de recursos. També considera que la llei de Transparència va voler posar en evidència el mal paper d’alguns polítics, però que calia no oblidar que l’administració està també integrada per funcionaris i que sovint tenen molt de poder de decisió. Potser s’ha estigmatitzat la figura dels polítics i això fa que en els pobles petits sigui difícil poder trobar persones que es vulguin presentar a càrrecs públics.

Eva Martínez es defineix a ella mateixa com a una “apassionada” de l’administració pública i local i que ser alcaldessa i presidenta del consell comarcal és per a ella “un gran repte”. Creu que disposem d’una administració que és excel·lent en algunes coses, i millorable en unes altres, sempre veient-ho des de la positivitat i la cerca d’oportunitats. Creu que “no caldria inventar la roda sinó aprofitar les bones experiències d’altres administracions”. Comenta que és sempre difícil implantar millores i que en el seu cas particular té una sensació “agredolça”, en tant que ha aconseguit implantar sistemes d’eficiència al seu municipi (llums LED, o bus urbà), però, en canvi, en 8 anys de mandat no ha aconseguit implementar l’administració electrònica.

Feta la primera ronda d’intervencions, el moderador planteja si és difícil la relació entre les administracions.

Escobar diu que no té la sensació que els ajuntaments l’estiguin trucant tot el dia queixant-se de problemes. “Al final s’ha instal·lat un cert pragmatisme en l’administració, en el sentit que si tenen un problema, opten per resoldre’l com puguin”. Els ajuntaments acaben fent polítiques dins del seu marc d’actuació. 

Creu que caldria inaugurar una nova etapa en que les administracions col·laboressin molt més (tot i admetre que el nivell d’interlocució ja és correcte), amb major complicitat i aliances. Explica que “a Catalunya, històricament, les administracions han optat per competir més que per col·laborar. Quan hi havia recursos s’ho podien permetre. Ara no és assumible. Cal treure’s el barret polític i buscar l’eficàcia. Això no necessita marc legal, sinó voluntat política. També és necessari que la relació entre la Generalitat i les altres administracions no es basi només en la transferència de capital per a inversions. Si no ho fem, l’efecte de les inversions es pot difuminar”.

Berraondo pregunta si la finestreta única encara és una aspiració o ja és una realitat.

Boquete diu que hi ha coses que ja fa temps que funcionen molt bé en aquest sentit. Per exemple, quan l’administració vol donar un ajut a un ciutadà, ja no li cal demanar la declaració de la renda, perquè la pot obtenir a través del sistema. En canvi, la percepció del ciutadà és la contrària.

Martínez, comparteix l’opinió. Creu que l’administració pública ha avançat molt. “A Vallirana, una persona pot venir a l’ajuntament i fer-hi un tràmit d’una altra administració pública”. Creu, en canvi, que connectar tota l’administració podria suposar una inversió de grans quantitats de diners a l’hora d’unificar les bases de dades, però aquests recursos podrien donar més rendiment en altres camps. 

El moderador introdueix un nou tema. Pregunta si la complexitat burocràtica en la tramitació d’expedients no està causant l’efecte pervers d’impedir que les administracions gastin tot el pressupost i n’hagin de retornar una part no gastada.

Escobar aclareix que hi ha una qüestió important: “el context polític, econòmic i social ens ha portat a certa contractura de la gestió administrativa. Han augmentat els controls i la sensació d’inseguretat jurídica. Abans, allò que era evident, ara els interventors tenen por de signar-ho”. Tot es deu a una sensació de desconfiança que s’ha instal·lat en l’administració. La multiplicació de requeriments té efectes sobre la gestió dels municipis públics, va en detriment del dinamisme i el mateix accés a les subvencions és dissuasiu en moltes ocasions.

També vol afegir quelcom en relació a la finestra única. Diu que encara vivim en el mite de la utopia tecnològica, com si tot pogués ser més fàcil, més econòmic i millor. “Però no és cert”, diu. Sociològicament és “impossible pujar al carro de tots els canvis, perquè n’hi ha molts i de molt ràpids”. Moltes persones, especialment de 45 anys o més, encara necessiten tenir una cara al davant, que els doni la garantia que el tràmit s’està fent adequadament. Escobar entén la finestra única no com una única finestra, perquè cada administració vol tenir la seva, sinó com un conjunt de finestres regulades per la mateixa lògica, i amb passarel·les que permetin navegar fàcilment per tots els portals necessaris.

Martínez opina que els ajuntaments són les administracions públiques que millor han fet els deures: són eficients, transparents i generen participació. Diu que en les darreres municipals hi va haver molts alcaldes re-escollits i que això significa que la confiança és gran. En canvi, les restriccions normatives afecten totes les administracions, tant les que han fet les coses bé, com les que no.

El moderador pregunta si la productivitat de l’administració pública és prou elevada, o si ha millorat o no amb les noves tecnologies i els nous requeriments legals.

Boquete diu que en totes les empreses, quan es volen fer projectes addicionals, també s’hi inverteixen més recursos. No és el cas de les administracions públiques, en què, a banda de tenir més serveis a donar, no poden invertir recursos perquè la LRSAL els ho impedeix. Reclama canvis en el marc estatal, recordant que els municipis han estat encotillats des de 2010 amb la congelació del seu Capítol Primer.

Martínez també demana replantejar la formació que s’imparteix a l’escola d’administració pública, a fi que tothom pugui tenir una cultura similar sobre l’eficiència i la gestió pública.

El moderador li pregunta al Sr. Escobar si la capacitat del Govern de la Generalitat per innovar en gestió pública és limitada o si hi ha possibilitat de trobar escletxes en el sistema per on poder innovar.

Escobar: diu que “ens passem el dia buscant les escletxes”. Afirma que l’administració està pensada en paràmetres del segle XIX i que la població creu que l’administració son només els funcionaris. Però també les polítiques si les estructures són administració. “Els temps porten grans canvis, i l’administració triga molt en adaptar-se. No calen més lleis, sinó més consensos, sobre com adaptar-se a les necessitats de la ciutadania”. Creu, finalment, que si aquest debat no es pot mantenir actualment de forma constructiva és perquè no hi ha prou incentiu en fer-ho. 

També explica que en general moltes persones de la societat “compren” el relat dels consells comarcals com a una “capa innecessària” de l’administració, i que alguns partits polítics ho proclamen. Però en reivindica el paper: “no només serveixen els ciutadans, sinó que permeten que els municipis donin serveis delegats del Govern”.

Boquete: ho corrobora. Diu que a Lleida alguns consells són els que fan prestacions delegades de la Generalitat però també de la Diputació. Li sap greu que hi hagi debat sobre si hi ha massa administració. Diu que a l’anoia hi ha 33 municipis, i que només n’hi ha un de més de 20.000 habitants. En tota la resta, l’òrgan que presta serveis socials (recollida d’escombraries, menjadors escolars, transports…) és el consell comarcal. També reclama que els consells rebin més recursos. Diu que no disposen de tributs propis.

Martínez també coincideix en destacar el paper dels consells comarcals i la manca de finançament. 

El moderador pregunta els convidats si han descobert alguna cosa interessant en la Fira Municipalia, que acull el debat.

Boquete diu que sempre hi troba novetats i explica que, precisament, està buscant informació i solucions tècniques per arreglar el cementiri de la seva vila. Creu que Municipalia és un “aparador molt bo per als alcaldes perquè és un aparador molt inspirador”. Diu que sempre ha vingut tots els anys des que fa alcalde.

Martinez diu que és la seva “fira preferida”.  

El moderador obre un torn de conclusions i dona la paraula al Sr. Escobar.

Escobar: es fa ressò del gran paper que han tingut els ajuntaments “fent bé els deures”. Han reduït la despesa però, en canvi, tenen “un capital paralitzat” que la societat necessita posar en funcionament. El marc legal hauria de premiar els ajuntaments. “No pot ser que la gestió del dèficit generat per l’estat recaigui sobre comunitats autònomes i ajuntaments”, conclou.

Martinez afegeix que caldria un canvi normatiu i que a Catalunya encara hi ha coses que es poden fer. Per exemple, una nova llei de governs locals i hisendes “que no ha avançat i que cal desenvolupar”.

Escobar: conclou en què “tots estem d’acord en allò que és bàsic. Però o ens aliem o competim. Si no ens aliem, el que facin de bé els uns o els altres no tindrà sentit. Si no hi ha una millora de finançament estructural per a la Generalitat, no tindrà sentit cap llei d’administracions i hisendes locals”, ha dit. Creu que, independentment del context, cal que hi hagi confiança entre la ciutadania i l’administració.

El moderador agraeix la participació dels presents i dona el debat per acabat.