Isidre Sierra | “Els romanents dels ajuntaments ajuden l’Estat a complir els requisits financers de la UE”

Aquest dimarts 18 de febrer de 2020 s’ha celebrat la segona sessió del cicle “Alcaldes i Universitat” del curs 2020. Els participants, en aquesta ocasió, han estat:

–Sr. Isidre Sierra, alcalde de Sant Climent de Llobregat i membre del Consell Executiu de l’ACM

–Sra. Laia Claverol, professora de Gestió Pública, a la Facultat de Ciències Polítiques i Socials de la UPF

–Sr. Miquel Salvador, degà de la Facultat de Ciències Polítiques i Socials de la UPF

–Sr. Eduard Berraondo, periodista i conductor de l’acte

Isidre Sierra explica la seva activitat com a alcalde de Sant Climent de Llobregat davant d’alumnes de Ciències Polítiques de la Pompeu. 

Si m’ho permet, Sant Climent de Llobregat, és una mena d’“aldea gala” en mig del Baix Llobregat. Ens pot situar una mica el municipi i els pros i contres de viure-hi?

Jo soc alcalde d’una localitat de 4.107 habitants. La majoria de municipis de Catalunya, més del 85%, tenen menys de 10.000 habitants, com nosaltres. Per tant, tot el que puc dir és bastant representatiu de tot el país. Som el municipi més petit del Baix Llobregat i de l’AMB, juntament amb La Palma de Cervelló.

Som un municipi compacte, sense urbanitzacions, la qual cosa ens suposa certes implicacions en termes de costos econòmics. El 90% del nostre territori és agrícola i forestal, i ens trobem a 19 minuts del centre de Barcelona. També és un cas habitual en molts municipis de l’AMB que tenen una gran part del seu territori dins d’àrees forestals o agràries.

El nostre tret diferencial, cultural i gastronòmic són les cireres. Volem que siguin la nostra carta de presentació. No suposa un gran percentatge del nostre PIB, és cert, però hem decidit que sigui cap aquí cap on volem anar: unes muntanyes amb un mosaic agrícola i forestal que es pugui emplenar d’economia circular i de prevenció d’incendis també.

Vostè és economista de formació. Creia que acabaria treballant en política?

Jo no vaig ser gaire bon estudiant. Quan vaig treure’m la selectivitat, la nota no em va permetre entrar a la carrera que volia i me’n vaig anar al servei militar. En tornar, vaig anar a treballar a un banc i vaig estudiar Ciències Econòmiques a distància. Tot i ser fill de Sant Climent, mai vaig pensar que entraria en política. Però hi va haver un motiu molt bàsic: els meus fills van començar a estudiar a l’escola local i es va quedar petita. Ni l’ajuntament ni la Generalitat havien planificat que calia ampliar-la i quan els de la nostra generació, que era nombrosa, vam tenir fills, no n’hi havia prou. Els nens feien classes als lavabos. Vaig convèncer uns altres pares que allò no podia ser. Vaig entrar en una força política i aviat vaig ser regidor amb l’objectiu de fer una escola com Déu mana. I es va fer.

En canvi, quan em vaig presentar com a alcaldable a les següents eleccions, vaig perdre. 

I com és?

Hi ha una cosa curiosa en política municipal. Fer moltes coses pel poble no significa que la ciutadania et vegi com un bon representant. En aquella legislatura vam assolir una gran fita, però no la vam rendibilitzar. En un municipi petit, l’alcalde és aquell a qui aturen pel carrer a cada pas que dona, per parlar-li d’alguna cosa. Potser a les grans ciutats surten a la tele tot sovint, però per nosaltres és clau parlar un per un amb els veïns. L’alcalde anterior ho feia millor que nosaltres en aquell moment. A mi em veien com un pare d’escola, i com a res mes.

Quan et presentes com a polític has de tenir clar que has de fer quelcom més que gestionar. Ara segueixo fent de bomber voluntari i de jugador de bàsquet amateur i trobant-me la gent al cafè del poble a més de fer d’alcalde.

I com va guanyar, aleshores?

La veritat és que vaig entrar com a alcalde perquè els altres ho van fer molt malament. La ciutadania, com li dic, va votar l’alcalde anterior perquè era proper i sabia escoltar la gent. Però va fer un pacte amb una altra força política i no es van acabar entenent. Això va generar una crisi política a l’ajuntament. La diferencia amb els municipis petits és que els regidors suporten molta de la gestió i, quan hi ha crisi entre ells, la gestió se’n va en orris. En dos anys vam passar d’un endeutament de menys del 30% a un del 140%. Molts regidors van acabar plegant i anant-se’n a l’oposició.

En aquell moment va arribar el secretari interventor i ens va dir que o tota l’oposició es posava d’acord per governar o hauria d’entrar una gestora de tècnics. Vam decidir entrar i estar en el govern municipal els darrers 6 mesos de legislatura. A les eleccions següents ens vam quedar a només 50 vots de la majoria absoluta i, des d’aleshores, així ha seguit. Aquest és el primer any del nostre tercer mandat.

Quines diferències ha observat en les diferents legislatures?

Diverses. En la primera no ets capaç de concretar les promeses electorals. Jo deia: “vull fer més ocupació” o “vull donar més bons serveis”, “més serveis, més diners, més habitatges públics”. Ara, en canvi, ja diem coses molt concretes i específiques: “farem tants llocs de treball”, que la gent pot valorar després.

Recordo, a més, que en la primera legislatura vaig treure molt de profit de les guies de l’ACM: “Ets regidor, i ara què?”.

En quins nivells de qualitat de vida es troba Sant Climent? 

El nostre poble no està gaire ben connectat en matèria de transport i comunicacions. Això ens afecta molt: d’entrada, només hi pot venir a residir gent que tingui un o dos cotxes. A banda, hem crescut molt poc, demogràficament, en els darrers 15 anys. Hi va haver un problema urbanístic fa anys, quan van prometre de fer habitatges que després van parar-se.

Jo, que soc fill de paleta, m’he fet la casa amb les mans. Però els meus fills difícilment s’hi podran quedar a viure perquè no hi ha disponibilitat d’immobles. No obstant, el mateix poble és el que vol que el municipi no creixi: hi ha gent a qui li va bé que així sigui. Hem endegat un projecte per a la creació de 15 nous habitatges. És poc, però més que res. Serà la primera vegada que en fem. El nivell del lloguer és molt elevat i els preus de venda de finques són superiors als de l’entorn. A Sant Climent hi poden anar a viure persones que tenen treballs estables, com ara funcionaris d’altres ciutats, o els qui ja hi viuen.

A banda de fer d’alcalde, vostè és responsable d’espai agrícola i forestal de l’AMB. Com és la relació de Sant Climent amb l’entorn natural?

Miri, ahir mateix es presentava a la Generalitat l’Agenda Urbana de Catalunya. És una declaració de principis i compromisos amb la sostenibilitat dels municipis i les persones. També és una proposta integradora. Està clar que el nostre territori és com un pacte entre l’urbanisme, les eficiències econòmiques i socials i l’entorn. 

Tot i el nostre pla territorial metropolità, fixat per l’AMB, de moment mantenim l’autonomia local a l’hora de definir l’urbanisme dels municipis.

Sant Climent, ens ha dit, forma part de l’AMB. Existeixen polaritats entre municipis d’aquesta entitat?

No sé si els alumnes avui presents coneixen gaire l’AMB com a ens supramunicipal. A Catalunya tenim municipis, consells comarcals, vegueries, diputacions i Generalitat. Des del 2010 també tenim per llei una AMB, que és un espai únic a tot l’Estat. És un ens metropolità que reuneix 36 municipis de comarques diferents al voltant de Barcelona, que té el paper de líder. Són 36 realitats distintes: no és el mateix Montgat, per exemple, que Sant Climent. No obstant les diferències, tenim àmbits compartits com ara l’urbanisme, la gestió de residus, l’aigua o el medi ambient. Als petits municipis, aquesta entitat ens ajuda molt a fer moltes de les polítiques.

L’objectiu de reduir l’atur és una de les seves prioritats?

Sempre he dit que el treball és la millor política social. Hi ha un atur que és estructural i molt difícil de reduir, però per a la resta és el que cal fer. Quan la població té ocupació esdevé inclusiva i ningú es perd pel camí. 

A Sant Climent, amb l’ajut d’ACC1Ó de la Generalitat, hem aconseguit que una multinacional americana de la impressió digital ens esculli per implantar-s’hi. Crearà entre 20 i 25 llocs de treball. I són treballs de proximitat, sense necessitat de viatjar. Això ajudarà molt la gent que hi treballi, evitant emissions i facilitant la conciliació personal i professional.

Quina és la situació actual de la vila en termes educatius?

Disposem d’una escola pública i d’una escola bressol. La nostra natalitat està baixant actualment i ens comença a venir gent de fora a estudiar-hi. La secundària la fem a Viladecans, portant-hi els estudiants amb un servei de transport públic.

Molts pares ens demanen de tenir un institut, però sempre penso que vivim en una mena de bombolla i que, en aquest cas, que els nostres nois i noies surtin del poble i vagin a Viladecans, és quelcom que suma en el perfil personal i acadèmic. No perquè la gent ho vulgui ha de ser necessàriament bo.

També són una vila una mica aïllada. Com tenen resolta la qüestió de la seguretat?

Tenim un cos de policia local. No és quelcom obligatori, però la tenim. És un cos molt ben valorat, però car de mantenir, amb 9 agents que molt sovint no poden fer un torn de dues persones. Tenim, afortunadament, una problemàtica baixa amb la delinqüència. Tot i que de vegades patim onades. Fa un temps vam passar d’un robatori a l’any a un al mes. Era una banda única que assaltava tota la comarca. Quan els van enxampar el problema va tornar a ser el normal.

A més patim moltes mobilitats. Nosaltres no podem pagar tan bé com paguen a Barcelona i quan algú té l’acadèmia passada, se’n va a la capital a progressar. És normal.

I l’assistència de salut, la tenen ben coberta?

Els que vivim a Sant Climent tenim clar que cal desplaçar-se per moltes coses. Sempre hem tingut un CAP obert tota la setmana. Quan hi ha vacances ens quedem sense cobertura total i obrim només unes estones concretes. Això no vol dir que ens quedem sense servei: l’ambulatori de Viladecans ens queda a 13 minuts caminant o a un i mig en cotxe. I aquest i l’hospital estan oberts cada dia.

Vostè és bomber voluntari. Cada quan li toca vigilància?

A Catalunya la meitat dels bombers són voluntaris. Al Baix Llobregat tenim molts parcs que compten amb molts funcionaris. A Lleida, en canvi, si no fos pels voluntaris, no arribaríem a tot arreu. Nosaltres hi anem sempre que és imprescindible i hi ha una obligació d’anar-hi un cop al mes, com a mínim. Són totes les vegades que em puc permetre.

TORN DE PREGUNTES DE LA PROFESSORA CLAVEROL

La meva pregunta té a veure amb les tensions existents entre la vessant política i la vessant administrativa dins d’un ajuntament. Ens en pot donar algun exemple de com es gestiona?

Començo per explicar-li que nosaltres hem passat per diverses situacions al llarg de les legislatures. En la primera teníem un pacte entre CiU (5 regidors) i PSC (1 regidor) i un regidor independent. En la segona, CiU (5 regidors) i PSC (2 regidors). Vam pactar sempre i vam poder fer tot el que ens proposàvem, gràcies a què hi havia estabilitat política suficient.

Però això ha canviat. Junts per Catalunya té ara 5 regidors i el PSC ha crescut de 2 a 4. ERC té 2 regidors. I el PSC ha decidit enguany pactar amb partits progressistes (penso que als pobles això no defineix gairebé res). Nosaltres hem intentat pactar amb ERC i no ho hem aconseguit després de 6 mesos, així que per primera vegada estem en un govern en minoria i els pressupostos s’han tombat. Hem de fer pactes i gestionar les tensions que vostè esmentava. Calen molts diàlegs i pactes petits.

En aquest context, el tresorer, el secretari-interventor i jo ens hem reunit per treballar la figura del pressupost prorrogat, que ens permet incorporar les coses que estan en curs. Per exemple, la biblioteca que estem construint s’integra en la partida del pressupost prorrogat, a fi d’acabar l’obra. Però altres obres com el centre de dia no es poden integrar. Per aquest motiu hem d’anar a parar a altres figures com les modificacions de crèdit.

Una altra font de tensions és la que hi ha amb secretaris interventors. He de dir que una mica més i plego d’alcalde per diferències amb un d’ells. Actualment en tenim un d’accidental. Crec que és una figura que t’ha de poder ajudar a fer les coses i no pas limitar-se a dir-te el que es pot i no es pot fer.

Per últim, una altra font de tensions prové de la normativa. Alguns municipis ho van fer molt malament durant la bombolla econòmica. Però nosaltres hem donat la volta al pressupost, del 140% d’endeutament hem passat a menys del 50%. A un 35% estarem del tot sanejats. L’estabilitat pressupostària passa per poder emprar els romanents (ara tenim 2,5 milions d’euros acumulats en aquest sentit), però la LRSAL i la regla de la despesa no ens permet posar aquests diners al carrer.

Vull fer notar que l’estalvi, o romanents, de tots els ajuntaments d’Espanya estan finançant l’Estat i li faciliten acomplir els requeriments de dèficit imposat per la UE. El que Espanya augmenta en deute any rere any ho cobreixen en bona mesura els ajuntaments amb el seus romanents. Alcaldes de tots colors ens queixem d’això: milers d’ajuntaments es van posar d’acord a l’hora de denunciar la LRSAL, però ara que ja hem canviat de color polític no crec que aquesta llei vagi a canviar.

Ens ha parlat d’un projecte d’habitatges i d’una nova biblioteca. A quin públic s’adrecen i com es finançaran aquests projectes?  

Són dos serveis que hem de fer. El de l’habitatge no incorpora la prestació de servei, però sí una inversió. La idea és purament política i l’hem passat als tècnics per veure com fer-la viable econòmicament. Hem pensat en fer els 15 habitatges de lloguer, però creiem que el municipi no està preparat sociològicament per acceptar el lloguer i tampoc sabem si seria viable. Així doncs, amb la Intervenció estem veient quina fórmula podem emprar, ja sigui la promoció directa, o la participació d’una figura com l’INCASOL o l’IMSOL, o bé a través d’un tercer que gestioni els lloguers durant uns anys a canvi de construir la promoció. Primer veurem què és el que podem fer econòmicament i després ja veurem a quin extracte demogràfic ens podem adreçar.

Quant a la biblioteca tenim dos problemes. D’una banda, el de reunir els fons necessaris per fer la inversió (cosa que estem fent amb recursos propis, de la Diputació, l’AMB i la Generalitat) i, de l’altra, la gestió dels llocs de treball, ja que cal crear tres noves places. Al Ministeri, per fer-ho possible, li hem de demostrar que el servei és nou i cal crear-lo, i no és fàcil. Cal explicar, per exemple, com pagarem els sous. En aquest sentit ens hem posat en mans de la Xarxa de Biblioteques de la Diputació, que són un referent a tot Espanya, per tal que ens facin la selecció i la gestió de la biblioteca. 

En quant a transparència, com és la seva comunicació del que fa amb la ciutadania, apart de trobar-se-la pel carrer?

Quan vaig entrar com a alcalde no sabia com fer anar Facebook i, a més, pensava que era una tonteria. Menys mal que un veí del poble, creador d’una startup tecnològica en un programa del Citilab, em va convèncer que calia crear perfils a les xarxes socials i dedicar-hi temps. Calia, per exemple, que donés el bon dia als veïns cada dia. A partir d’aquí s’ha generat una imatge meva com a un apassionat de les tecnologies. Penso que és important que els polítics estiguin a les xarxes socials, tot i no ser la única cosa. 

Si entreu a la web municipal, el primer que trobareu és l’agenda de l’alcalde. Tot el que faig és públic i crec que ha de ser així. Respectant la protecció de dades, cal poder explicar amb qui em reuneixo, encara que siguin particulars. També soc molt defensor del segell Infoparticipa, que pot ajudar a conscienciar els càrrecs públics de tot el que cal fer.

Anecdòticament us diré, també, que tinc tres noms al carrer: “alcalde, perdona…”, “Isidre, mira que…” i “Ara que et veig aquí…”. La gent m’ho diu cada dia abans d’explicar-me quines necessitats tenen. De vegades puc trigar una hora i mitja en arribar a l’ajuntament, caminant des de casa.

PREGUNTES D’EDUARD BERRAONDO

Abans parlava vostè dels romanents. Quan sobren diners, vol dir que les despeses no s’han planificat bé?

Com a economista li dic que no. És cert que el romanent es crea quan un no gasta tot els diners previstos. Però és difícil gastar el 100% del que un preveu. Que et sobri una mica és quelcom assumible. El que no ho és és generar forats i comprometre més despesa que ingrés recaptaràs.  Diré que això és més difícil encara en el Capítol 1.

Si el pressupost de Sant Climent és de 4 milions i els habitants són 4.000, saben els ciutadans que cada any s’inverteixen 1.000 euros per càpita?

Crec que no. Hi va haver un temps, durant l’època del deute, en què cada vegada que jo donava una explicació pública venien al casal de cultura entre 100 i 200 persones. Ara que el deute ja no hi és, ens en venen menys de 15. Quan la cosa va bé, a molts veïns no els interessa saber més, i és lògic. El que passa és que si arriben els mals moments, tots ens exclamem per no haver-hi parat més atenció en el passat.

Com es viu el procés a Sant Climent?

El 1 d’octubre vam poder votar sense problemes. Tenim molt de respecte els uns pels altres i no és cert que ens hàgim deixat de parlar. El que passa és que a mi m’han deixat de votar pel fet de ser independentista. Jo sempre dic que m’han de votar (o no) per si faig bé d’alcalde, no per si soc independentista.

PREGUNTES DELS ALUMNES

Un estudiant (Julià) pregunta si hi ha casos de sensellarisme a Sant Climent i si coneix alguna cosa en relació al rumor de que molts municipis de l’AMB envien persones sense llar a Barcelona per ser ateses allà.

En quant al primer tema, no en tenim. En quant al segon, no conec el problema, ni personalment, ni per coneixement de tercers. També és normal que si Barcelona té tants recursos, moltes persones en vinguin a gaudir. Nosaltres actualment estem projectant un centre de MENAs i treballem per convèncer la ciutadania que cal actuar, a més de parlar.

Un altre estudiant pregunta quin sistema de recollida de brossa tenen a Sant Climent.

L’Agència Catalana de Residus ens hi ajuda. Actualment tenim contenidors però el contracte s’acaba i enguany hem de fer un canvi de sistema. Per recomanació tècnica anem cap al model de porta a porta, amb recollida personalitzada, però l’entrada d’un nou grup polític amb un nou pensament podria fer que el projecte s’endarrerís. Ells aposten per un contenidor amb xip.

Com que som un municipi compacte, el porta a porta es pot fer bé. Farem un segon estudi, no obstant, abans de portar-ho al ple.

El degà de la facultat, Miquel Salvador, fa uns comentaris i una pregunta relativa al diàleg entre els tècnics i els polítics a l’ajuntament.

Jo poso un exemple. Des de fa molts anys tinc una guerra oberta amb Endesa per moltes raons. Però si un dia, per decisió política, li digués al secretari que en el proper concurs de compra de llum no sortís escollida Endesa, em podrien acusar de prevaricació. En canvi, li puc dir de buscar fórmules legals per afavorir que hi hagi uns criteris que Endesa no pugui acomplir, ja sigui que l’energia sigui purament verda o que hi hagi una vinculació al territori. Jo marco uns condicionants en la licitació. I si Endesa guanya, igualment, el contracte serà seu.

El que no pot ser és que alguns ajuntaments diguin que mai contractaran ACS o Movistar, perquè no és veritat. Això no és legal.

Eduard Berraondo pregunta sobre si cal posar límits als mandats?

En soc partidari. El problema és que, dels 948 municipis, n’hi ha uns 800 que tindran problemes reals per trobar un nou alcalde. Literalment, cal “enganyar” algú per que s’hi presenti. La meva idea és acabar de fer d’alcalde aquesta legislatura, però ja estic pensant a qui “enredo” per que em substitueixi. Un perd la seva carrera professional i molt de la seva vida familiar. I renunciar a tot això és molt difícil a canvi de 1.300 euros al mes, que és el que cobro com a alcalde.