“Jo em presento per la gent, no pas per les pedres”

Vostè va ser alcalde de Sant Pere 1983 a 1991. I hi ha tornat trenta anys després, des de 2019 fins ara. Quines diferències ha trobat entre els dos períodes?

La principal diferència és que el 1983 jo era l’alcalde més jove de Catalunya. I ara soc gairebé el més gran…

Que no és poc.

Més enllà d’això, en aquell moment estàvem construint el país. No hi havia diners i la Generalitat començava a fer les primeres passes. Calia fer tot el repartiment local. Jo vaig ser, aleshores, un dels promotors dels Consells Comarcals… En aquell moment les vegueries no van tirar endavant perquè no estàvem preparats. 

També recordo que la informàtica no existia en l’àmbit municipal. Havies de fer servir la rodeta per marcar un número telefònic i les màquines d’escriure estaven a l’ordre del dia. Era un altre món. Recordo que el primer plànol del municipi el vaig fer jo a mà, retolant cada cosa. No existia la brigada i teníem un aparellador que venia quan podia.  

Fa 40 anys havies de fer servir la rodeta per marcar un número telefònic i les màquines d’escriure estaven a l’ordre del dia.

La vila també era diferent.

Eren altres temps. Aquí hi havia moltes empreses dedicades al paper. Recordo que una de les grans empreses, Tintes Herrando, va fer fallida i va deixar 300 famílies al carrer. Això ens va marcar la pauta econòmica de tots aquells anys. Pel demés, vam haver de fer els carrers, les clavegueres, els dipòsits… Vam haver de fer un projecte de poble. I arrencar l’associacionisme local.

I amb què s’han trobat avui, trenta anys després?

Amb un gran canvi generacional. El treball a l’administració pública és completament distint. Tenim plataformes informàtiques i aplicacions per a tot. Però també m’he trobat un component humà completament diferent. Abans les persones no eren valorades. Ara sí. Els llocs de treball s’han estabilitzat, les persones interines han esdevingut fixes i estem creant una nova manera de veure l’administració, amb un ambient de treball que és fabulós. Això, abans, no ho havíem aconseguir. La gent gaudeix del treball que fa i hi ha un ambient adequat   

Ara m’he trobat un component humà completament diferent. Abans les persones no eren valorades. Ara sí.

Li hem demanat unes fotografies personals. Ens les voldrà explicar?

Clar. Una de quan era petit: jo vaig néixer el 1953 i en aquells anys les màquines de retratar no abundaven als pobles petits i agrícoles com el meu (Torrelles de Foix). Hi havia poques possibilitats econòmiques i la persona amb la que surto, la meva germanastra, m’acull amb molt d’amor. La fotografia sempre és una interpretació del que a tu et sembla que són les coses. Per això la prefereixo al vídeo.

La segona foto és d’una festa major en què va venir el President Pujol. En aquest moment lliuràvem un ram de flors a les pubilles del poble. Era la primera vegada que ho celebràvem. Com veureu, a la festa hi havia també castellers (els Falcons de Vilafranca) i el passacarrers.

Com és Sant Pere de Riudebitlles? Com ens el descriuria?

Sigui com sigui, el més important que té Sant Pere és la gent. Jo em presento per la gent, no per les pedres. La vila va celebrar els mil anys d’existència el 2011. Pels estudis que s’han fet, el nom de Riudebitlles prové de les birles, en castellà “berros”, unes plantes mengívoles de riera. Tot passa pel riu, que és la riquesa del municipi. 

Al llarg de la història, des dels ibers fins als romans, han crescut al voltant del riu, han regat els horts i han impulsat rodes de molins i turbines de fàbrica. Aquí hi ha arribat a haver 12 molins de paper i, durant molts anys, la gent guanyava la setmanada treballant a la fàbrica, amb independència de si la collita era bona o dolenta. S’han acumulat diners i la gent ha pogut anar a estudiar… En cert moment vam ser el poble amb més cotxes d’Espanya i fèiem unes festes majors molt engalanades.

En cert moment de la història vam ser el poble amb més cotxes d’Espanya i fèiem unes festes majors molt engalanades.

Caram!

Tradicionalment, hem tingut una economia, una cultura i una societat distinta a la d’altres pobles comparables. I el gran engranatge de tot això és el riu. Ara el tornem a potenciar novament, recuperant-ne la història, els camins… Sempre dic que Sant Pere de Riudebitlles té més artistes per metre quadrat que cap altre poble del país: tenim cantautors, il·lustradors, fins i tot alguna Creu de Sant Jordi com la Marina Rius. Aquí hi ha una mena de cultiu cultural que no sé ben bé per què tenim, però no em preocupa saber-ho.

Sempre dic que Sant Pere de Riudebitlles té més artistes per metre quadrat que cap altre poble del país.

Quins espais destacables ens recomanaria visitar?

Com us deia, en aquests moments estem recuperant el camí del riu com a actiu turístic. És un camí que comença a Mediona i arriba a Subirats. Tot plegat, 43 kilòmetres. El projecte és convertir-los en un camí inclusiu, fins i tot en els serveis que rep (les persones que s’ocupen de netejar-lo treballen en empreses d’inclusió social). I el volem dotar de continguts per a tots: acabem de celebrar un festival de titelles anomenat “El mitjó”, en què hi ha participat 3.000 persones. Al voltant del riu tenim zones singulars com ara els Plataners del Soler, la Font del Quadre, el pèlag Bullidor. Per descomptat tenim l’Aqüeducte i el Pont Nou, i una zona amb cinc molins que són visitables. 

Tenim moltíssimes altres coses, com ara el Casal dels Marquesos de Lió, on l’any passat vam inaugurar-hi una biblioteca d’uns 500m2, que és la tercera o quarta del país en quant a percentatge de préstecs i on s’hi fan molts esdeveniments culturals. Jo en dic el Casal del Coneixement.

Acabem de celebrar un festival de titelles anomenat “El mitjó”, en què hi ha participat 3.000 persones.

A menys d’un any que acabi la legislatura, quins són els reptes que tenen encara al damunt de la taula?

Fonamentalment volem consolidar tots els projectes que hem impulsat. Els més importants tenen a veure amb el casc antic de la vila. Per exemple, hem demanat una subvenció per convertir el carrer Nou en un pas de vianants. Vam sotmetre el projecte a votació i la gent ha decidit. És una obra de 600.000 euros.

També estem esperant la resolució dels fons Next Generation. Hem demanat subvencions per materialitzar projectes d’eficiència energètica per tots els edificis. Un d’ells és constituir una comunitat energètica, o cooperativa, que ens permetrà utilitzar les grans cobertes municipals per generar corrent.  

A més, com a municipi ens vam comprometre a impulsar els Objectius de Desenvolupament Sostenible, de manera que estem reconvertint tot el sistema d’enllumenat públic a LEDs. Actualment, ho hem aconseguit en un 40%, cosa que ens fa estalviar uns 100.000 euros l’any.

Com a municipi ens vam comprometre a impulsar els Objectius de Desenvolupament Sostenible.

Algun projecte més?

A finals de juliol posarem en marxa un nou sistema de reciclatge intel·ligent, porta a porta, que ens ajudarà a reduir els diners que paguem en concepte de cànon de residus. Ajudarà també a conscienciar la gent de la importància de no generar tants residus i a recuperar el medi ambient.  

La pandèmia ens ha endarrerit tots els projectes, fins i tot els socials, però n’hem parlat amb la ciutadania a través del consell de participació ciutadana. La gent decideix i ara, gràcies a això, tenim muntats uns grans serveis socials, un servei psicològic, un equip mèdic d’assistència a la llar, gratuïta i universal… 

Tenim muntats uns grans serveis socials, un servei psicològic, un equip mèdic d’assistència a la llar, gratuïta i universal… 

Aquest és un projecte municipal? O depèn del Consell Comarcal?

És municipal. En alguns casos, però, ho contractem al Consell Comarcal, que ens presta el servei. Ens va molt bé. 

Tenen problemes d’habitatge? Els joves es poden quedar a viure al poble? 

Actualment l’empadronament està augmentant. Es podria dir que gràcies al fet que la gent viu amb certa il·lusió i que aquí es fan moltes coses, que estem molt a la vora de Barcelona, que l’autopista és gratuïta, que arreglem la C-15, que estem construint cases noves i hem arreglat el casc antic… El boca a boca funciona molt bé.

D’altra banda, tenim 240 habitatges buits. No són tots habitables, però hem de fer polítiques amb ells. I el problema és que com que tenim menys de 5.000 habitants, no podem fer polítiques d’habitatge, sinó que depenem del Consell Comarcal o de la Diputació. 

L’altre problema que tenim és el del creixement vegetatiu negatiu: mor més gent de la que neix.  Per tant, ens il·lusiona que vinguin persones de fora per evitar el despoblament. I que ens ajudin a recuperar el comerç i el producte de quilòmetre zero, perquè ara mateix no tenim peixateries ni forns com havíem tingut abans. 

Com que tenim menys de 5.000 habitants, no podem fer polítiques d’habitatge, sinó que depenem del Consell Comarcal o de la Diputació.

Quin ha estat el millor moment que ha viscut com alcalde? I el pitjor?

De la meva primera etapa com a alcalde, recordo el cas d’un senyor que venia desterrat del poble de la Llacuna. Allà s’hi barallava sovint amb la Guàrdia Civil i el van fer fora. Era picapedrer. Un dia li va explotar quelcom a la cara i la metralla li va afectar el cervell. Es va trastocar. Era de família molt humil i ningú li feia cas, a més se li havia mort una filla i bevia molt. Pel mal comportament i els problemes amb la Guàrdia Civil, ens el van portar aquí fins el dia que va arribar el judici.

Abans d’entrar al jutjat, va demanar de parlar amb mi i em va dir: “Señor Joan, es que yo iba con una psicóloga que me hacía beber un poco de licor para mantener el estado que necesitaba, pero aquello me perjudicaba la cabeza, se me hinchaban las venas y cuando venía usted o la Guardia Civil, yo salía a la calle con el hacha y les quería matar”… I, en canvi, m’explicava, ara havia trobat una altra professional a Reus que no el deixava beure ni gota i, des que estava sobri, es trobava bé. Plorava i tot, pobret, sabent que podia ser condemnat a cadena perpètua (aleshores encara existia aquesta pena).

Vaig creure que calia ajudar una persona així, que havia nascut i viscut en unes circumstàncies tan dures. Un cop en el judici, la jutgessa em va preguntar si jo tenia quelcom a dir. I vaig respondre que sí, que creia que calia donar-li una segona oportunitat i que jo mateix li podria donar.

La jutgessa me’n va fer responsable durant sis mesos, amb la condició que no hi hagués cap problema en tot aquell temps. I, efectivament, aquell senyor va sortir de la presó, va venir aquí, el vaig posar a fer de jardiner municipal i va ser el millor que hem tingut al poble. Sempre que em veia, plorava d’emoció.

Bonica història.

D’aquesta darrera etapa com a alcalde, a penes en guardo anècdotes perquè tot ha anat molt ràpid. Potser el millor de tot és que m’he trobat bé durant la pandèmia i he pogut dedicar les 24 hores del dia a estar aquí. Hem pogut ajudar molta gent. I això m’ha proporcionat satisfaccions diàries.

Quan es troba amb altres alcaldes de la comarca, quins problemes tenen en comú?

Tots coincidim en els mateixos problemes. El primer és que ens trobem sols. Molt sols. Ens truquem entre nosaltres per preguntar-nos “com fas tal cosa? Com fas tal altra cosa?” i ens donem la solució nosaltres mateixos.

El problema més gran, però, que tenim és el de la seguretat. Aquí no hi tinc policia municipal, només un vigilant. Vigila si hi ha un escapament d’aigua o si a algú li passa alguna cosa. Però depenem completament dels Mossos. I ara són pocs i no tenen recursos. Quan els crides, venen, però ben poca cosa poden fer. I la llei no ens permet fer res amb les ocupacions, per exemple. Les mares em venen a veure i em diuen: “a la nit no podem sortir, perquè tenim por”. Tot això no està resolt i no està previst de resoldre.

Tots els alcaldes coincidim en els mateixos problemes. El primer és que ens trobem sols. Molt sols.

Quins altres problemes tenen?

També tenim problemes de transport. Fa temps que ho reclamo: si vols anar a treballar a Vilafranca, necessites vehicle propi, perquè no hi ha transport públic. Els anys 90 es va decidir que Vilafranca seria el lloc on s’impulsarien les grans empreses perquè la gent dels voltants hi pogués anar a treballar, per una qüestió d’eficiència. I ara resulta que el transport públic és el mateix de fa 35 anys. 

Finalment, en aquest moment tothom espera que els Fons Next Generation siguin la salvació. Però l’altre dia, per exemple, ens vam veure al Col·legi d’Arquitectes per dir-los: “Hem de fer això. Hem d’arreglar façanes, hem d’arreglar energia fotovoltaica, hem de no sé què… Vinga, posem-nos en marxa!”. La resposta: “Oh, no corri tant que no tenim tècnics, ni arquitectes, ni paletes, ni tenim res de res”. ..

Creu que el Govern té prou en compte els ajuntaments en la gestió del país?

El Govern no escolta ningú. Jo sempre em queixo del mateix: “feu la vostra feina, però si no veniu deixeu-nos fer la nostra”. Aquí no ve ningú, ni els diputats, ni el Delegat del Govern. Sempre dic que els diputats, tant al Parlament com a la Diputació, haurien d’haver estat regidors, perquè sabrien quin peu calcem. Una vegada va venir el Delegat del Govern a veure’m: “Ah, sí, sí, mol bé!” “Fa falta això”. I aquí s’ha acabat. No ha evolucionat més. Podríem fer polítiques de seguretat, turisme, econòmiques, l’alta tensió… No hi ha manera. “Ja ho farem…” Però res.

En molts plans territorials, a mi m’agradaria que ens tinguessin en compte als alcaldes, perquè no ens tenen en compte. Es fan reunions, però no hi ha manera. La vegueria del Penedès que havia d’evolucionar, que havia de ser elgran desenvolupador de tot… I resulta que tampoc avança. Fa anys que ho tenim a punt, acabat, però no. Falta rigor polític. Falta compromís polític. I així estem: sols.

Sempre dic que els diputats, tant al Parlament com a la Diputació, haurien d’haver estat regidors, perquè sabrien quin peu calcem.