Nascut a Barcelona el 14 de juny de l’any 1965, Jordi Hereu és llicenciat en Administració i Direcció d’Empreses i té un MBA per ESADE. A més a més de ser el president d’aquesta consultoria, és soci consultor de l’empresa Barcelona Plataforma Empresarial, BPE; també desenvolupa projectes com a consultor a Barcelona-Catalunya Centre Logístic BCL. Addicionalment, és Patró de la Plataforma Fórum Ambiental Barcelona. Va ser alcalde de Barcelona durant el període 2006-2011.
Jordi Hereu trasllada la seva experiència en la gestió municipal a l’ajut a ciutats d’arreu del món
Vostè va ser gerent de districte, regidor i, finalment, alcalde del cap i casal. Però el seu projecte actual és Idencity, que és una iniciativa privada. Com va néixer la iniciativa?
El projecte va sorgir de l’aliança de dues persones amb procedències diferents. D’una banda, jo venia d’estar 14 anys dedicat a l’Ajuntament de Barcelona. De l’altra, en Javier Serra, que era consultor d’empreses i que havia anat a Nova York a estudiar planificació urbana. Quan ell va tornar a Catalunya jo estava deixant l’ajuntament i un amic comú ens va presentar. Vam decidir crear un projecte empresarial conjunt dedicat a les ciutats. És el que hem estat fent els darrers 7 anys i, la veritat, és fantàstic poder ajudar ciutats de diferents països.
A Alcaldes.eu entrevistem batlles de municipis grans i petits. Quin és el grau de complexitat (o dimensió del municipi) a partir del qual convé consultoria d’identitat de ciutat?
Jo diria que el que ho determina és l’existència o no d’un projecte col·lectiu. Des de fa 10 anys que la meitat de la població mundial viu en ciutats. I sempre dic que una cosa és són els assentaments o aglomeracions humanes i l’altra és la vida en les ciutats, o viles o pobles, on les persones comparteixen un projecte comú que relliga les seves voluntats. La diferència entre una cosa i l’altra és aquest intangible: compartir anhels, necessitats, lluites i, sovint, una història o un orgull. El nom de la nostra empresa fa referència a aquesta identitat. Quan hi ha identitat, i essència compartida, hi ha projectes comuns.
I, digui, no creu que de vegades aquest projecte (o aquesta identitat) varia molt segons el governant que toqui?
La qüestió és molt interessant. Nosaltres diem que, per sort, la democràcia significa escollir alternatives, però, no obstant, els projectes dels ciutadans no haurien de dependre només de l’alcalde o de l’equip de torn, sinó que també haurien de fer-ho de la societat civil. És fantàstic escollir alternatives, però fer taula rasa cada vegada que canvia un govern va molt en contra del que és un projecte de ciutat.
“És fantàstic escollir alternatives en democràcia, però fer taula rasa de projectes cada vegada que canvia un govern va molt en contra del que és un projecte de ciutat”
Els temes estratègics no haurien de dependre d’un mandat, sinó que caldria construir-los al llarg del temps. Nosaltres ho hem pogut veure directament: Barcelona ha canviat d’alcaldes, però el posicionament de la ciutat al món, o el que pensem en termes de convivència, o comerç urbà, festivitats o promoció és quelcom comú. La construcció de l’Eixample no depèn d’un alcalde i d’un mandat. Aquí entenem que l’alternança democràtica és compatible amb generar projectes que superin els mandats i els alcaldes. En canvi, en països llatinoamericans o de l’Àfrica, sempre els hem de recomanar que generin estratègies a llarg termini. Conec un cas paradigmàtic.
“A diferència del que passava fa 20 o 30 anys, tothom reconeix que les ciutats són un actor principal a l’hora de fer possibles els grans objectius internacionals de sostenibilitat”
Ens el pot explicar, si vol.
Bogotà és una capital magnífica d’un país magnífic. Però porten 60 danys debatent si han de construir un metro o no. És una conurbació de més de 8 milions de persones que porta dècades parlant del tema, perquè cada alcalde que arriba al consistori ho fa amb una idea diferent al cap. Quan un alcalde comença un mandat i decideix fer un metro sap que mai l’inaugurarà ell mateix. Però les ciutats estan fetes d’un fil conductor, en el qual cada líder és un bocí de la història…
Vostè té l’avantatge d’haver viscut en primera persona un model que funciona.
Jo crec que en l’àmbit de les smart cities hi ha consensos importants a les Nacions Unides i a UNHABITAT, on han definit una agenda urbana global. Ara, a diferència del que passava fa 20 o 30 anys, tothom reconeix que les ciutats són un actor principal a l’hora de fer possibles els grans objectius internacionals de sostenibilitat. Sense la participació de la gent de les ciutats, no es poden assolir.
“A diferència del que passava fa 20 o 30 anys, tothom reconeix que les ciutats són un actor principal a l’hora de fer possibles els grans objectius internacionals de sostenibilitat”
Sempre defenso a tot arreu un concepte de ciutat que és veritat que enllaça molt amb una tradició europea – i ho explicava en un congrés d’arquitectes a Colòmbia- però no vull que sigui un concepte d’aquella ciutat europea, sinó que hauríem de trobar un altre adjectiu perquè ha de ser una aspiració en el món.
Hi ha una tradicional comparació entre Atlanta i Barcelona. Ambdues tenen la mateixa població, però la ciutat americana té una extensió (o “taca”) que és set vegades més gran que l’àrea de Barcelona. Això els suposa un consum d’energia, d’aigua i unes xifres d’accidentalitat que no tenen punt de comparació amb els nostres. El model d’una ciutat compacta té molt més de sentit. Potser no se li ha de dir “model europeu”, però sí vull dir que a Amèrica Llatina s’ha copiat massa vegades el model nord americà, que és nefast perquè fa créixer la inseguretat (fins a multiplicar-ne per 20 la taxa).
“A Amèrica Llatina s’ha copiat massa vegades el model nord americà, que és nefast perquè fa créixer la inseguretat”
El món globalitzat té grans efectes positius, i també planteja grans reptes i problemes. Temes com el turisme generen un impacte important. I és cert que hi ha una llarga tradició de literatura contrària al fet urbà, que afirma que en les ciutats hi passen tots els problemes. Però crec que és el contrari: és en elles on s’hi troben les solucions. De fet, les ciutats no són escenaris passius, sinó que és la gent activa la que és protagonista de les solucions.
Creu que les ciutats s’estan tornant parcs temàtics, com diuen algunes veus?
No. En els parcs temàtics no hi ha debat social. No hi ha pas persones que comparteixen una identitat i que estan decidides a defensar-la. El que cal és aprendre a combinar la globalització, la immigració, el turisme, la nova economia, i altres fenòmens que volen depredar les ciutats. Cal la resposta ciutadana. Les ciutats han de ser un espai d’apertura, no pas de tancament. Però un espai obert no vol dir un espai en venda, sinó de debat de visions.
Al món hi ha exemples de ciutats que tenen consciència de no voler créixer més. D’altres, però, volen multiplicar el seu pes regional i atraure tothom que hi visqui al voltant. Què en pensa?
Hi ha països que han resolt el problema de la forma adequada. Que s’han dissenyat com a una xarxa de molts nodes, on n’hi ha que són més grossos i globals, i d’altres més petits. A Catalunya li va molt bé tenir un node que atragui interès, inversió, visites, etcètera. Però tot això ha de formar part d’una xarxa, d’una constel·lació de molts nodes de diverses mides, tots ells interessants i ben connectats. Alemanya seria un bon exemple d’això: no té cap gran megalòpolis, i totes les ciutats són molt interessants. Ara s’està parlant molt de l’Espanya “buida”.
“El model europeu d’una ciutat compacta té molt de sentit”
No és un tema fàcil de gestionar, perquè sempre crèiem que unes bones carreteres i una bona connectivitat digital facilitaria la inversió i la producció. Potser s’ha demostrat que tendeix a reforçar la centralització. Tal vegada caldrà dedicar-li més esforç intel·lectual i més noves polítiques. Ens cal tenir territoris ocupats per tal que la gent hi visqui i s’hi guany la vida. Quan veig en un mapa una constel·lació de punts interessants i cap megalòpolis que els absorbeixi penso que es tracta d’un país més intel·ligent que no pas un altre amb una foscor immensa al voltant de la ciutat.
Les ciutats canviaran gaire amb els nous models productius i l’economia col·laborativa?
Les ciutats són com organismes. Tenen fisiologia i funcionalitat. Són cossos en moviment. Hi ha moviment de persones, mercaderies, informació… La gestió de tot això s’ha de fer de manera intel·ligent, perquè han de ser sostenibles, segures i equitatives. Tot s’està interrelacionant: la logística, la digitalització… Jo estic en contra que el ciutadà ho vulgui tot immediatament, que premi una tecla i que ho tingui tot de seguida. Perquè, tot i ser legítim, planteja un problema col·lectiu molt important.
El 5G i les tecnologies canviaran moltes coses i ens donaran moltes bones respostes, però el que crec que necessitem, cada vegada més, són bones preguntes. Una ciutat smart, amb intel·ligència col·lectiva, és la que se sap fer bones preguntes. Una ciutat que només compra tecnologia sense saber perquè és que no té un projecte col·lectiu ben definit.
Vostè coneix moltes ciutats. En comparació amb Barcelona, n’hi ha alguna que l’hagi sorprès o que tingui com a referència?
Com més viatges, més veus que darrere del model de ciutat mediterrània hi ha molta intel·ligència. Em refereixo al model d’un àgora, o plaça amb mercat, on s’hi reuneix la intel·ligència social, i que dona lloc a un urbanisme al voltant que és l’expressió d’uns valors més profunds. També valoro molt el paper dels alcaldes i les alcaldesses i de la gent disposada a treballar per la comunitat. Moltes vegades, quan en algun lloc del món hem de construir una cultura de participació social, i un capital social, els dic que el més barat, i a la vegada el més difícil, és una taula. Això és especialment necessari en països en entorns complicats.
“Les ciutats no són parcs temàtics. En els parcs temàtics no hi ha debat social ni persones que comparteixin una identitat i que vulguin defensar-la”
En aquest sentit les grans lliçons les obtinc més d’Amèrica Llatina que no pas d’Europa. Allà on hi ha condicions de pobresa, mala convivència, etcètera, hi ha també persones que saben aixecar ciutats. A Barranquilla o Medellín, que són ciutats de Colòmbia, han sabut fer l’esforç d’elevar-se. I també en altres ciutats de dimensió mitjana del país han mostrat una gran capacitat de sobreposar-se a les dificultats.
Va gaudir del seu pas per la política? En té alguna nostàlgia?
Sempre dic que en guardo un magnífic record i que no en tinc cap nostàlgia, perquè segueixo gaudint molt parlant de les ciutats i m’ho passo molt bé treballant-hi. A mi em va tocar viure un període molt complicat, amb una greu crisi econòmica, però, com deia un amic regidor, “cal venir plorat de casa”. Estem on estem perquè ens agrada, i si no és així, sempre ho podem deixar.
De les ciutats se’n pot aprendre molt.
Per a nosaltres és un plaer treballar amb pobles i ciutats. Sempre dic que “cada poble i cada ciutat es una lliçó d’un llibre obert”. La situació és una mica paradoxal, perquè tu els ajudes, però a la vegada n’aprens molt i això és fantàstic.
