“La burocràcia és un problema europeu. I se’ns menja”

Vostè va tenir un primer mandat entre 1999 i 2003. Després de dotze anys de pausa, hi tornà el 2015. Què el motiva a vostè en la política?

Sempre he tingut motivacions polítiques. Quan tenia quinze anys, la meva primera feina va ser en la impremta d’un capellà a Barcelona. Eren els anys 70 i produíem molta propaganda clandestina per a tots els partits polítics. Així que em vaig vincular al Partit Socialista, quan encara es deia Convergència Socialista de Catalunya. Fins i tot us diria que des d’abans de treballar a la impremta ja tenia interès per la política, perquè vaig participar molt en el món de l’escoltisme a Barcelona. Des d’aleshores sempre m’he sentit vinculat a la política d’una manera o altra. De vegades a través de les activitats culturals i de vegades militant en un partit. 

I com és el seu estil de fer política?

Suposo que el mateix que deuen dir molts altres alcaldes de pobles petits: el de la proximitat i la presència permanent. Tothom té el meu telèfon i em pot trucar a qualsevol hora per explicar-me les seves necessitats. Si em dedico a això és també per una voluntat altruista, perquè el que em motiva és fer coses per a la comunitat. Tot i que sempre s’ha de lluitar contra una burocràcia que s’ho menja tot.

En aquest darrer mandat han passat moltes coses i segur que la comunitat li ha demanat molta atenció.

A Calders la pandèmia ens ha portat complicacions, com a tot arreu. Tot i que suposo que una mica menys que en les poblacions grans. Aquí algunes persones han patit problemes, però ens n’hem escapat força bé.

El que he après en aquests mesos és que, quan hi ha necessitat, la gent sap trobar la manera d’entendre’s i de buscar solucions en comú. Aquí hi ha hagut molta tolerància amb una sèrie de mesures que no eren pas agradables. I, a més, hem intentat atendre tothom. Quan convé, ens sabem unir i resoldre els problemes entre tots.

El que he après en aquests mesos és que, quan hi ha necessitat, la gent sap trobar la manera d’entendre’s i de buscar solucions en comú.

A nivell econòmic i social, com ha afectat la pandèmia al poble?

El nostre és un municipi pobre. No tenim activitat econòmica. La gent que viu aquí treballa en altres llocs, perquè no tenim indústria ni polígons i el municipi no guanya diners. Però quan les coses van malament i hi ha crisi, el cert és que seguim igual de pobres. D’alguna manera, és com si les famílies no tinguessin una afectació econòmica directa quan les coses van maldades. Més enllà dels tres restaurants, que van haver de tancar durant el confinament, o de la perruqueria, no hi ha gaire més activitat econòmica.

Li hem demanat que ens portés unes fotografies personals. Ens podria explicar quines són, i per què les ha triat?

Sí. N’he portat diverses. Unes són de caràcter personal i d’altres de polític. De les primeres us en puc explicar una, en què hi apareix una imatge d’un company de feina de la impremta que us explicava abans. M’hi vaig estar deu anys treballant. Moltes nits hi fèiem trobades clandestines, cap al final del franquisme. Ens hi estàvem ben bé fins les quatre de la matinada. És molt curiós perquè a l’edifici contigu al nostre hi havia la seu del diari de Solidaridad Nacional, el de la Falange. Per sort, ells no sabien el que fèiem nosaltres…

També tinc un parell de fotografies en l’àmbit professional. Una és de les primeres campanyes arqueològiques que vaig fer a Terrassa, extraient un esquelet. L’altra és de quan tenia una empresa d’arqueologia, que va ser de les primeres i la més gran de les que hi ha hagut a casa nostra. Teníem 50 treballadors fixos i vam haver-la de tancar el 2012 per la crisi, perquè depeníem de les obres público-privades. Cada any fèiem una campanya a Egipte amb el Museu Egipci de Barcelona.

Interessant. També en teniu un parell com a alcalde, però del primer dels seus mandats, ara fa vint anys.

Així és. Una és de la inauguració del carrer de les Monges. Hi surt qui aleshores era vicepresident del Govern, el senyor Huguet, i l’exalcalde difunt del poble, en Ton Cabra. Aquest és un dels carrers importants, que porta des de la rotonda de la carretera fins al mig de la vila. Abans no hi havia més que dos accessos al poble i eren molt estrets. Aquest camí, en canvi, ens va facilitar molt la mobilitat.

L’altra és d’un homenatge que li van fer al nostre mossèn, Josep Ruaix, que és una gran persona, una gran autoritat en matèria lingüística i un gran intel·lectual. Ara fa vint anys li vam fer un acte a Moià, on hi vam ser presents l’alcalde d’allà i jo mateix.

Vostè és originari de Barcelona i fa trenta-quatre anys es va establir a Calders. Com el van acollir? Com són les persones del poble?

Una de les coses que et permet el ser alcalde és conèixer tothom. Això té la seva part bona i la seva part no tant bona. D’una banda t’impliques amb la manera de pensar i sentir de la gent, comparteixes els seus neguits, i això sempre és bo. La part dolenta és que, quan cal prendre decisions, no saps a qui estàs perjudicant o beneficiant. I aquest coneixement tan ampli limita una mica les decisions que prens.

D’altra banda, diria que de calderins d’origen en queden ben poquets. I molts són nouvinguts. Uns ho són de fa vint anys i d’altres de fa trenta. El poble era petit i el seu creixement s’ha produït a partir de gent d’arreu que hi ha vingut a viure. Pel demés, n’hi ha de tota mena i per a tots els gustos, com a tot arreu.

De calderins d’origen en queden ben poquets. I molts són nouvinguts.

Què diria que és el millor i el pitjor del poble?

El millor de Calders és la localització. Aquest és un poble que es troba en una carena i que està molt ben ventilat. Històricament la gent hi venia a fer estades per raons de salut. A més, es troba ben comunicat amb Barcelona, Vic o Manresa (aquests dos, en vint o vint-i-cinc minuts en cotxe). A més, aviat ens faran la carretera nova d’Artés, que ens comunicarà més bé amb l’Eix Transversal. Penso que hi ha molts professionals que treballen telemàticament que han vingut a viure aquí. El creixement ha estat constant. Però, més enllà d’això, no tenim cap cosa d’especial.

Hi ha molts professionals que treballen telemàticament que han vingut a viure aquí. El creixement ha estat constant.

Ni de dolent?

Ben poques coses. Diria que el 99,99% de la gent que ve a viure a Calders s’hi queda. Per tant, ben poques coses dolentes…

Quins són els llocs més emblemàtics de la localitat?

El castell de Calders, que dona origen a tot plegat. De fet en el castell s’hi va establir la família Calders, quan el Compte de Barcelona els en va atorgar l’administració a finals del segle IX, probablement. Ells van ostentar el domini del castell i van adquirir el nom del lloc, que provenia del riu Calders, o d’aigües caldes. El cert és que aquí hi ha alguns punts en què el riu té aigües tèbies, no ben bé calentes. Ells van prendre el nom del territori i el castell va acabar donant nom al terme. Antigament, el municipi era molt més gran: Monistrol de Calders, Navarcles i Calders van formar part d’un únic terme fins el 1934, en què es van segregar.

Algun altre lloc especial?

També hi ha uns forns de la calç. Van funcionar fins els anys 50 del segle passat i servien per fabricar calç, tot i que l’origen d’aquesta indústria ja està citat en uns texts molt antics que ens porten als temps dels romans. A més d’això tenim una roureda molt ben conservada a la riera de les Tàpies, amb una font espectacular, sobretot a la primavera. I molts altres petits llocs idíl·lics, com ara la font de Bellveí, i el Puig.

A banda de canviar el terme, Calders també va canviar de comarca. D’estar dins del Bages va passar a formar part del Moianès. En què els ha afectat el canvi?

Va ser una aposta. Calders és un municipi a cavall de les dues comarques. Quan es va plantejar la creació del Moianès tothom tenia els seus dubtes, però va semblar que era un projecte interessant perquè al Bages érem un poble petit, que representava el 0,1% de la població, mentre que ara som el 10% de la comarca del Moianès. Per tant, tenim una presència més important en la institució. 

Al Bages érem un poble petit, que representava el 0,1% de la població, mentre que ara som el 10% de la comarca del Moianès.

No obstant, no sé si va ser una bona idea la creació de la nova comarca. De vegades penso que ens vam equivocar. No perquè no fos una idea lògica, convenient o interessant, sinó perquè crear una comarca significa erigir un Consell Comarcal i una estructura burocràtica que s’emporta un conjunt de recursos. Al Moianès hi ha 14.000 habitants… dubto de si l’aposta va ser encertada o no. Suposo que caldran més anys per veure-ho.

No sé si va ser una bona idea la creació de la nova comarca. De vegades penso que ens vam equivocar.

Molts alcaldes ens diuen que el seu Consell Comarcal els representa un ajut en forma de recursos. Però, pel que vostè diu, sembla com si en aquest cas els costos són més grans que els beneficis.

Potser sí. Però no estem ara pitjor que quan estàvem al Bages, perquè els consells comarcals tampoc és que resolguin grans coses, administrativament parlant. Són intermediaris entre la Generalitat i els municipis. Però com que veníem d’una experiència com la del Consorci de Promoció Econòmica i Turística del Moianès, que va ser un gran èxit i que segueix funcionant molt bé, semblava que la creació de la comarca també ho seria. El que passa és que el Consorci és molt més àgil. És com una mena d’empresa pública i té més capacitats i eficàcia. En canvi, el Consell Comarcal demana tota una infraestructura administrativa… i la burocràcia se’ns menja.

Entre la primera i la segona etapa de vostè com a alcalde, van passar dotze anys. Com va canviar el poble en aquell temps? Com el va trobar, quan va tornar a sortir escollit?

El vaig trobar bé. Entre els anys 2003, que és quan vaig acabar la primera etapa, i 2015, que és quan hi vaig tornar, hi va haver dos alcaldes. Un hi va estar vuit anys i l’altre quatre. Aquest darrer, que va estar entre 2011 i 2015, es va trobar amb un problema greu. Jo havia deixat un endeutament del 32%. Però l’alcalde de després va deixar-ne un del 90%, que en la pràctica era del 130%. Aquells quatre anys, durant una època de crisi, van ser força complicats a l’hora de sanejar el municipi. Però ell ho va fer. Vam passar del 130 al 60%… El pobre va passar quatre anys en què només va poder fer l’indispensable.

El nostre equip de govern ho ha pogut reduir encara més, fins al 23%. Per tant, estem sanejats. Però penso que no és greu que un ajuntament s’endeuti si pot tornar el deute de manera còmoda. Si no arribem al 50% nosaltres no hem de patir.

No és greu que un ajuntament s’endeuti si pot tornar el deute de manera còmoda. Si no arribem al 50% nosaltres no hem de patir.

Quins serien els reptes que li queden per fer en la legislatura actual?

Tenim dos temes importants amb els que fa molts anys que estem batallant. Un, que semblava que el teníem a tocar, és la creació d’un geriàtric que doni servei al poble. És una infraestructura que no està al nostre abast i ens caldria una inversió exterior per crear un centre geriàtric de referència a la Catalunya central, on el mercat és molt més gran. Com li dic, ho tenim a tocar, però els inversors no acaben de decidir-se. Soc optimista, no obstant.

L’altre tema és crear vivendes. Aquí ens trobem que molt de jovent voldria quedar-se a viure a Calders i no pot fer-ho, perquè només hi ha la possibilitat de llogar, i costa bastants diners, perquè no hi ha gaires immobles disponibles. Un dels objectius del mandat, malgrat anar una mica tard, és comprar una finca urbana per poder-hi edificar uns quants pisos que puguem posar a lloguer a un preu assequible per a la gent jove.

Ha augmentat la població durant la pandèmia?

Sí. El darrer any han vingut fins a cinc famílies amb nens a viure. Suposo que hi té a veure el que us deia abans de les bones comunicacions i l’auge del teletreball. Fa cinc anys vam ser el primer poble del Moianès en tenir fibra òptica i això facilita que la gent vingui i la perspectiva és d’anar creixent.

A més, el nostre municipi té dues parts. La del poble antic, que té la forma d’una “botifarra” allargassada de dos quilòmetres a banda i banda del camí Ral, i una urbanització molt gran, feta dels anys seixanta. Per a nosaltres és un barri nou, urbanitzat a partir de cases unifamiliars que abans eren d’estiueig i cap de setmana, però que s’han anat convertint en residències permanents. Persones de Manresa o Terrassa que estiuejaven aquí s’hi ha quedat a viure.

Normalment, qui arriba aquí no busca un pis, sinó una casa, encara que sigui vella per restaurar, o unifamiliar, però ve amb la idea d’instal·lar-se a una casa, i tenir el seu jardí… Crec que aquest tipus de creixement el seguirem tenint. 

Ens comentava que el municipi no té polígon industrial. Quines serien, aleshores, les principals línies de promoció econòmica?

Jo penso que hauríem de fer l’esforç de tenir un petit polígon. El que passa és que tenim la discussió del lloc on cal fer-lo. Tenim un terme de 33 km quadrats, a tocar de l’Eix Transversal i de l’Eix del Llobregat. Podríem tenir un petit polígon a tocar de Navarcles, molt ben comunicat, però aleshores també hi ha qui voldria tenir el taller mecànic a tocar del nucli urbà. Pel fet que ara s’arregli la carretera d’Artés, segurament es facilitarà la mobilitat i aquí hi haurà una nova possibilitat de fer aquest polígon, que és bastant imprescindible.

Ens podria dir quin ha estat el millor moment que ha viscut a l’alcaldia, i també el pitjor?

Hi ha hagut alguns moments puntuals en què he pensat que ja n’hi havia prou. Però no en recordo cap d’especialment dramàtic. A mi em preocupa molt la qüestió dels incendis forestals, tot i que ara portem uns anys sense gaires angoixes en aquest sentit.

Quant als moments bons, aquí no som gaire d’inaugurar coses, perquè les fem amb rapidesa i no pensem gaire en inauguracions. Però quan vam inaugurar el carrer de les Monges que abans li explicava, aquí vam tenir un bon moment. També m’agraden els moments de relacions humanes, com ara quan fem una presentació cultural. Són coses que m’omplen molt, tot i que no són habituals. Una cosa que m’ha satisfet molt darrerament és poder desbloquejar una urbanització molt petita que tenim al centre del poble. El projecte estava travat des de 2005 i implica la creació d’un parc urbà i la recuperació d’un espai pel poble.

Quan parla amb altres alcaldes i alcaldesses de la zona, quins són els principals temes o reivindicacions en els que coincideixen?

Hi ha dues coses en les que coincidim tots plegats. Una és la burocràcia, que com li deia abans, se’ns menja. En el moment en què vols fer qualsevol projecte, tot l’embolcall administratiu és llarg, complicat i amb poc sentit comú, encara que sigui un projecte petit. Crec que la burocràcia és un problema europeu. Pot acabar amb la democràcia, perquè els demòcrates no són eficaços i aquí és quan arriben els populistes. Com que la gent té necessitat de solucions, acaben votant grups populistes, sobretot d’extrema dreta, perquè creuen que els donaran resposta. No és la primera vegada que passa en la història europea.

Evidentment, però, les coses s’han de fer bé, sota control i amb garanties. El que passa és que ens cal buscar mecanismes que permetin agilitat, perquè, si no, la gent no ho entén.

I l’altre problema?

En les zones rurals tenim un problema d’activitat econòmica, especialment pel que fa a construcció. Tot el que significa passar pel Departament d’Urbanisme de la Generalitat és complex. Als anys seixanta tothom feia el que volia. Ara hem passat a l’altre extrem: no es pot fer res de res. I si algú vol fer una ampliació de la masia, o fer créixer la casa perquè el fill s’hi vol quedar a viure, o crear una activitat econòmica sostenible, es troba amb un drama. Tot allò que impliqui fer servir un sòl no urbanitzable, o rústic, representa un problema greu i una manca de sentit comú.

Creu que als municipis se’ls té prou en compte a l’hora de planificar el futur del país?

Aparentment sí. Però tot és molt complicat en el nivell de país: prendre decisions, posar d’acord els diferents grups del Parlament, trobar consensos… El cas dels camps fotovoltaics, per exemple, tot i que l’objectiu està clar i que hi ha consens dels grups polítics, a l’hora d’implantar-se es passa una mica pel damunt dels municipis. Caldria buscar una forma de poder-hi participar més.

Suposo que a l’administració es passa per fases. Però en els darrers anys tendim a imposar el criteri de tecnòcrates, és a dir, de persones molt ben formades, però que no viuen la realitat de les persones en el territori. De vegades hi ha la sensació que les decisions es prenen sense tenir en compte el pensament de qui viu al territori. Fa vint anys els alcaldes teníem més presència a l’administració general, especialment a la Generalitat i a la Diputació. Ara no tant.

Quina valoració faria dels indults?

Benvinguts siguin. Tots teníem ganes que els presos sortissin. Però, evidentment, el problema de Catalunya continua, i és un tema complicat, perquè fa 500 anys que existeix. Té difícil solució. Però la única via que veig és que hi hagi estadistes des de les dues parts que siguin capaços de donar un pas endavant i treballar perquè això acabi bé. Cal que algú acabi imposant-se als poders fàctics que hi ha a Espanya i veure que la única solució real per a Espanya és un estat federal de debò. Cal una cosa creïble. No s’hi val a anunciar un estat federal o un estatut que després no es compleix.