“La crisi afavoreix l’aparició de partits polítics demagògics”

Sí, l’actitud política que venia mantenint aquest grup no era una en la que poguéssim conviure, i treballar, i en el seu moment es va decidir plantejar un acord a favor del Vendrell, que necessitava el màxim consens possible dintre de totes les forces polítiques amb representació. 

 

Penso que la situació de crisi hi ha influït molt. En moments difícils, hi ha grups polítics que fan propostes sabent que mai les podran dur a terme: propostes demagògiques, populistes, que sí, que obtenen rèdits electorals i no només a El Vendrell. La resta de formacions apostem per solucions reals, que permetin que els ciutadans del Vendrell puguin avançar, viure de forma més pròspera, i de forma més feliç, defugint d’actituds que podrien semblar fàcils però que no ho són. 

 

Sí, i aquí tenim un 17% d’immigració, que és una taxa potser un pèl més alta que la mitjana catalana però això no justificaria això per sí sol els resultats obtinguts. Sí que és cert que tota aquesta població ha estat derivada de la construcció, que aquí en el seu moment, va tenir una important rellevància. Amb la crisi, molta gent s’ha quedat al carrer i això ha fomentat un sentiment. 

 

Sí, hi ha hagut moviment, però vaja, en general, el percentatge d’immigració no ha disminuït excessivament. 

 

És cert que els Ajuntaments o l’Administració local en general són els que han patit de forma més forta tot el fenomen de la crisi, sobretot perquè determinats ingressos, com les llicències d’obres o les plusvàlues van patir en el seu moment una baixada molt important, i això formava part d’un finançament en què els ajuntaments ja hi comptaven. 

 

I els ajuntaments, com a administració més propera al ciutadà, és naturalment el primer lloc on aquest recorre quan hi ha problemes. Si al tema plantejat hi afegim l’assumpció de competències relacionades amb l’àmbit social que potser no els pertoquen, és quan es produeix un moment d’angoixa financera. Per això les darreres mesures del Govern Central amb els crèdits de pagament de proveïdors ha contribuït a resoldre una part d’aquesta qüestió, però la veritat és que han transformat deute de proveïdors en deute a llarg termini, i per tant, això és un pedaç que tard o d’hora tornarà a plantejar problemes. 

 

Cert, i potser caldria fer un replantejament general i veure què correspón a la Generalitat i què a l’Estat central. A la Generalitat, a més, hi ha els problemes de tresoreria que fa que no puguin pagar als ajuntaments el que els correspon, pel que el problema va creixent. Penso, doncs que cal un model de finançament que tingui en compte aquestes necessitats i que eviti que es produeixin aquesta mena de col·lapses. 

 

Si es refereix a la supressió o mancomunitat de municipis, crec que s’han de trobar formules perquè la prestació dels serveis públics pugui ser més eficient, i per tant, passi per agrupar municipis per aconseguir que la prestació es faci de forma conjunta i així eviti mesures com la supressió, una mesura que trobo massa radical. Però vaja, tot passa per tractar de millorar l’eficiència de l’administració.

 

Evidentment, i els segueixo amb interès, especialment la colla de “nens del Vendrell” que enguany han tingut un molt bon any, el millor de la seva història. I naturalment, la simbologia del “fer pinya” sempre m’ha atret molt per aplicar-la a aspectes relacionats amb la política. 

 

Sí, és cert que la cultura ha estat una de les bases de la nostra activitat, que és el turisme, i que passa per Casals del que aquest 2013 hem commemorat el 40 aniversari de la seva mort, però també per altres manifestacions tot el fenomen de la recuperació de balls populars del Vendrell, per exemple. I això sense oblidar tot un conjunt de propostes d’entitats que es dediquen a diverses activitats culturals del municipi i que no deixen d’enriquir-lo. Temes com el manteniment de l’orgue de l’església, el Museu Deu o el Museu Fenosa. O el mateix museu del mestre Casals, per exemple. 

 

Evidentment, és el referent que destaca, això està clar. Per la seva projecció internacional, com a músic, com a persona i com a patriota català. Aquests diferents aspectes i evidentment per l’esforç i la feina que va fer relacionada amb el Vendrell en el seu moment. La petja que va deixar és molt important, però també hi ha altra gent, com Àngel Guimerà, o Benvingut Socíes, o l’Apel·les Fenosa. O persones com l’antic notari, Antoni Deu Font que va dedicar tota la seva vida a fer una important col·lecció d’art i que en vida ja en va fer donació al poble del Vendrell per poder construir un Museu. Ja veu, doncs, que hi ha tot una xarxa d’entitats, que es dediquen a El Vendrell i que s’encarreguen de fer-lo gran. 

 

El Xató és com se sap un dels plats típics del Vendrell, al que dediquem una jornada a l’hivern. Es fan activitats al seu voltant, com un concurs de xatonaires i tot, i ja forma part també de la tradició que hi hagi un grup de nois i noies en edats escolars que n’aprenguin a fer cada any i així poguem assegurar la continuïtat dintre de les nostres tradicions.

 

És cert que aquesta desintegració existeix, però només en els partits majoritaris que governen a les comunitats autònomes o a l’Estat. Una altra cosa ben diferent és quan parlem d’ajuntaments, en què els criteris no són tan ideològics com personals. Si no fos així, no s’entendrien determinats resultats electorals a Catalunya. Les causes d’aquesta davallada? Suposo que és un fenomen que està relacionat amb diferents factors, però hi entra una certa decepció per part dels ciutadans, però també el fet que hi ha formacions polítiques que simplifiquen molt els seus missatges i que porten les solucions a nivells on si es governés difícilment es podrien dur a terme. El risc d’aquestes pulsions populistes és que acabin donant resultats i els equilibris polítics siguin molt més inestables i complicats. 

 

Estic a favor de les llistes obertes, però cal tenir en compte que això suposaria una revisió de la Llei de Règim local, perquè s’hauria de veure què passa quan un alcalde electe no concorda amb el Consistori electe. Però en sóc partidari,  perquè els ciutadans haurien de poder marcar les seves preferències i escollir aquelles persones que considerin que el poden fer funcionar millor. I ja que hi som, caldria buscar un sistema que donés estabilitat als governs municipals, que no afavorís la disgregació sinó la concentració. Que hi hagués maneres de què hi haguessin majories estables. 

 

Penso que el tema és claríssim. Sense cap dubte, forma part de la consciència i l’essència de la democràcia, i per tant, per a mi, no hi ha cap problema. 

 

Efectivament, el seu “I am catalan”, el famós discurs on explica el que és Catalunya, dintre del món i explica quelcom molt important: que en el seu moment vam ser el primer sistema parlamentari europeu, encara que llavors no li deien Parlament, sinó deien Assemblees de pau i treva. 

 

Per això, i entre d’altres raons, “El Cant dels Ocells” és per a nosaltres un cant molt simbòlic, que fem servir sempre que volem recordar la figura del mestre, i sobretot per recordar tot el que hi ha al darrera. Entre d’altres coses perquè quan el vam enterrar aquí, a El Vendrell, l’any 1979, va ser el meu primer gran acte com Alcalde. I allò que es recordava llavors, la seva professionalitat, la seva excel·lència, el seu compromís polític, la seva catalanitat, i el seu vendrellenquisme, continuen inspirant-nos.