“La funció pública pot ser tan eficient com la privada”

Sí, és cert. Vaig començar a fer muntanya una mica gran, a mitjans dels anys noranta, encara que sempre he practicat esport. De fet, he fet d’ell la meva professió, entre d’altres coses perquè un alcalde ha de ser conscient que tard o d’hora deixarà de ser-ho. Però sí, sí. L’any 98 vaig fer el primer 8.000 a l’Himalaia, al 2001 vaig fer la vessant nord de l’Everest en solitari i sense oxígen, i dos anys més tard hi vaig tornar però de manera més mediàtica.

 

Al 2003 hi vam anar per celebrar els 20 anys de TV3 i Catalunya Ràdio, i vam aconseguir quelcom que mai s’havia fet: retransmetre en directe des del cim. A partir d’aquí començo a combinar les expedicions amb reportatges, arrenco “El cercle de Mingote”, i en deu anys concentro unes 23 expedicions, el que em dóna l’oportunitat d’haver voltat molt.

 

Sens dubte. Potser el que destacaria és que sempre he estat molt metòdic i en la muntanya ho has de ser molt per tal de planificar i valorar riscos. I això m’ha acabat servint també a l’Ajuntament. Això i moltes altres coses, és clar, perquè jo crec que difícilment hi ha algun esport que d’alguna manera o altra no pugui extrapolar les seves virtuts en la política: hi ha d’haver treball en equip, lideratge, esforç comú, sacrifici, planificació, idees clares… tots aquests aspectes estan en el dia a dia d’una corporació municipal. 

 

Efectivament: quina és la planificació que has de fer, què és el que pots fer per minimitzar riscos, què creus que és el menys perjudicial pel teu poble… hi ha moltes coses comparables, i en el fons, veus que els problemes poden ser molt diversos però la manera d’afrontar-los és una. Penso a més, que ara, estant en aquests moments tant canviants, la capacitat per afrontar aquestes situacions difícils fa que malgrat la planificació, has de tenir capacitat per improvisar i acceptar canvis. 

 

Sóc dels que penso que la funció pública ben portada i estructurada pot ser tan eficient o més que el món privat i que a més no han de ser incompatibles. Crec que poden funcionar de manera fantàstica, i ara tinc l’oportunitat no com alcalde sinó com a President del Consorci per la Conca del Besòs de viure-ho, on per exemple, tenim tres empreses mixtes que fan unes funcions i que és l’exemple clau de com pot funcionar la combinació públic-privat. 

 

El que crec que s’ha de canviar és el finançament local. Sempre s’han reclamat més diners i l’únic que hem obtingut han estat competències que s’han hagut d’anar assumint, i que ara, amb la crisi, ens vénen molt grans. Així que cal una llei de finançament justa però també posar seny, racionalitzar, mirar quins són els elements pal de paller de la nostra societat, i no fer passos enrere, és clar. 

 

En aquest Ajuntament hem tingut clar des del principi de la legislatura , er una banda, el pla d’optimització i pla de reajust amb el qual en aquest últim exercici hem aconseguit estalviar més de 500.000 euros, i per l’altra banda, tres partides que són les úniques que tenen increment. 

 

La primera és la del desenvolupament econòmic. Vam crear el consell industrial i en això vam ser pioners, entre d’altres coses perquè creiem que la indústria- empresa és la que pot generar ocupació i fent un treball conjunt. Després, una aposta per les polítiques socials. Fa uns anys, Parets tenia 800 usuaris en temes socials i ara en té 2.800, és a dir, la situació és molt complexa per a tothom. I per últim, l’educació, que ha estat una aposta claríssima, entre d’altres coses perquè aquest Ajuntament sempre ha estat marcat per una forta ascendència en l’àmbit de l’educació: l’anterior alcalde era professor, la primera tinent d’alcalde és professora, i per tant estem molt conscienciats al respecte. 

 

Miri, fa uns mesos vaig enviar una carta a Cristòbal Montoro i li feia una reflexió dient que no tothom és igual. Això del café para todos, no és just. Nosaltres estem en un Ajuntament que tanca aquest any amb un superàvit, 2 milions en positiu i no hem hagut de demanar cap ajuda a l’Estat. 

 

Jo li feia la comparativa al ministre dient-li que si el nen suspèn ha d’anar a recuperació al setembre, però si aprova amb un notable també està castigat i ha d’anar a setembre. Crec que no ha de ser així: el que aprova, deixem-lo que actuï com vulgui, no? I si vol fer inversions, que les faci. I ja procurarem nosaltres de no estirar més el braç que la mànega.

 

Miri, nosaltres subvencionem directament a les empreses que contracten gent del territori, és a dir, fem un pla d’acció en el qual diem: “empresa, nosaltres fem un pla de formació específic del que vostè necessita”. I si nosaltres aquí tenim un teixit industrial molt potent amb la química farmacèutica, és precisament per això, perquè ens en preocupem. 

 

Sí, és clar. Si jo formo, si aposto per persones de Parets en aquest àmbit, també vostè ha de contractar a persones d’aquí. No és fàcil però miri, hem aconseguit més de 400 insercions en convenis amb indústria des del principi de la legislatura. Aquí encara hi ha 1.500 aturats però és evident que estem per sota de la mitjana. I això és el que és important. 

 

Sap quin és el problema? Que la política d’alta volada no trepitja el carrer. Si molts polítics dels que estan a dalt trepitgessin les trinxeres, fessin el que fem cada dia, les coses anirien d’una altra menra. Jo per exemple abans de venir aquí a l’entrevista, en aquest trajecte m’han parat sis persones, i amb problemes seriosos. Molt seriosos. Si això els passés a les persones de dalt, els que prenen decisions importants, probablement no estarien encara discutint de les decisions de pagament, de desnonaments… Ja s’haurien pres mesures. 

 

I no pot ser així, i és clar que no. No es pot tractar de la mateixa manera Parets que Esterri d’Aneu, per posar un exemple. Perquè clar, a un li han de parlar de turisme i de potenciar aquest valor, i a nosaltres ens han de parlar d’indústria, de teixit industrial, de la situació que estem cadascú. No som el mateix ni serveixen les mateixes fórmules per a tothom. Aquí està la diversitat i la riquesa de fer política. 

 

Penso que és molt evident que aquesta zona del Vallès Oriental es concentra un clúster molt important de química. En el seu moment, vam apostar pel teixit urbà separant-lo de l’industrial. Vam fer cinc polígons industrials, vam donar-los valor tecnològic, no deixar optar a qualsevol empresa sinó aquelles que tinguessin un cert valor afegit. I això en un moment en què no tothom creia en el fet de crear parcs tecnològics d’aquestes característiques. 

 

Bé, això crec que és mèrit de prendre segons quines decisions en segons quins moments, i el cert és que les poques indústries que segueixen ubicant, moltes pregunten per Parets. També és veritat que estem geogràficament estem ubicats amb una bona comunicació, i això ajuda. Però aquesta combinació d’aquestes dues característiques que segons la ciutadania té Parets, que és la tranquil·litat i bones comunicacions, no deixa de ser un paradigma de dir: és un poble entre Granollers i Mollet, és a dir, entre dos cocapitalitats del nostre territori, un poble tranquil, acollidor, també el pou de Can Serra, que és important… Parets és com una casa. És a dir, tenim el jardinet que és Can Serra i tenim el bosc de pins fora i d’altra banda un teixit industrial fort. Això ens dóna la possibilitat de tirar endavant i estar en un poble amable. 

 

És un dels aspectes que més em preocupa, encara que si hem de parlar de xifres, dels 42 pobles de la comarca, som dels tres que hem reduït la xifra una mica. Estem amb una mitja per sota de Catalunya, per sota de la comarca, però tot i això tenim 1.500 aturats, el que no deixa de ser greu. També és cert que som dels pocs pobles que tenim uns plans d’ocupació molt potents. Aquest any, per exemple, hem fet un pla de contingència, amb 300.000 euros més, i treurem durant aquest exercici més de 85 plans d’ocupació locals en diferents àmbits i destinats a diferents col·lectius: majors de 55 anys, joves formats però que no troben sortida, i d’altres. Tot i per a què la gent se n’acabi sortint. 

 

Doncs sí. Crec que en el petit comerç, la petita empresa, l’autònom, i estic convençut que hem de fer el possible per engegar una bateria de polítiques actives de suport a aquells col·lectius. Sinó, el valor afegit que tenim l’estem perdent. Si comencem a perdre aquest nivell d’identitat que ens marcava la diferència i ens posem al nivell d’altres comunitats autònomes, potser que pleguem. 

 

I és clar. Quan érem el motor d’Espanya, no era només per això sinó per la manera que fèiem les coses, de quina manera enteníem la emprenedoria, quina era l’empenta de la indústria catalana. Això ha de servir per ressorgir, per tornar a anar amb força. 

 

També som una mica especials, ja que som un dels pobles de la comarca amb menys immigració. Estàvem al voltant del 8% i ara si no m’equivoco hem baixat dos punts, que és molt per sota dels 17-18% que tenen els pobles veïns. Crec que es pot explicar aquesta diferència en part perquè aquest sempre ha estat un poble car, és a dir, el valor del sòl ha estat important. 

 

La immigració d’aquí s’ha centrat en un col·lectiu molt integrat, en el que tenim tres associacions, i tot: els senegalesos. Són associacions molt relacionades, que col·laboren molt activament i estan molt integrades. Encara que potser no quedi massa bé dir-ho, hi ha senegalesos que són més paretans que alguns paretans que porten menys temps que els primers. Però vaja, el cert és que la immigració mai ha generat problemes seriosos.