L’objectiu d’Alcaldes.eu no és només el de difondre la labor que es realitza des dels Ajuntaments sinó també posar de relleu la feina que es fa des d’altres administracions. I més si aquesta és qüestionada, com ha passat darrerament amb les Diputacions. La de Tarragona va ser creada l’any 1822, com a conseqüència de l’organització d’Espanya en províncies, i el seu primer president va ser Jacobo Gil de Avalle. La seva funció és prestar serveis directes als ciutadans, donant suport tècnic, econòmic i tecnològic als 183 municipis de la província, amb l’objectiu que tots els habitants de les comarques, tant si viuen a ciutat com si habiten nuclis menys poblats, disposin de serveis públics amb un mateix nivell de qualitat. Avui parlem amb el seu president.
“Siguem cauts en entendre que les lleis que ens vénen de Madrid, i en aquest cas més que mai, tenen doble intenció: una intenció vertebradora obligada per la situació econòmica, però una altra centralitzadora, que em preocupa molt.
“Per estar al capdavant d’un servi públic, has de ser capaç d’engrescar a la gent, de tenir la seva complicitat i dur a terme un model econòmic, de vida en cohesió i de desenvolupament”
“L’Estat Espanyol vol arrabassar competències per recentralitzar novament la política, traient competències indirectament a la Generalitat i enviar al mateix temps un missatge a Europa que estem fent els deures seriosament”
Repassant el seu currículum, hem vist que té una gran experiència en política. Pensa que aquesta mena de càrrecs haurien de tenir una formació superior?
Aquí ja sap que no hi ha tradició d’això, només cal que exerceixin el seu càrrec de la millor manera possible si han estat escollits. Això sí: penso que és essencial que qui estigui al capdavant d’una administració ha de tenir molt de sentit comú, però també ha de tenir un projecte, saber cap on ha d’anar i sobretot, saber-ho explicar bé. Ser capaç d’engrescar a la gent, tenir la seva complicitat i dur a terme un model econòmic, de vida en cohesió i de desenvolupament. Això s’hauria de presuposar, però no cal. I per un motiu.
Quin?
Miri, el nostre país encara no té una gran tradició democràtica i per tant no posaria fre a dir allò que “els que no tinguin formació, no cal que s’hi posin”. Perquè si per una banda posem a fre als que no tenen formació, i per l’altra diem que els càrrecs han de ser limitats, potser sí que barrem el pas a aquells que són autèntics talentosos, que tenen les coses clares i que potser per falta d’una cosa o l’altra, no poden optar a liderar un projecte. Així que ja està bé allò que s’hi pugui presentar tothom, al marge de la seva formació. I la ciutadania ja triarà, ¿no? D’una manera o altra, ja hi haurà altres impediments.
Raons econòmiques o de promoció, per exemple?
L’opció política obliga a una dedicació completa. I el fet que els càrrecs estiguin retribuïts, depenent de la responsabilitat o del volum de la població o de la complexitat de la governació d’un indret, permet un accés universal de tothom a l’elecció per part dels teus ciutadans. Sinó només podrien dedicar-s’hi a fer política aquells que tenen la vida resolta des d’altres perspectives.
Admetrà que hi ha qui cobra molt, d’això. Ara només es parla d’això
Evidentment que hi ha d’haver uns límits mínims i màxims de raonabilitat. I de fet, hi són, però també és cert que hi ha institucions que s’extralimiten, i això provoca enrenou, i caure en la demagògia fent comentaris com “tots ho fan malament”. I no és així.
Com ho té vostè, per exemple?
Jo li puc parlar de la meva experiència com alcalde. Des de fa anys, no cobro ni cinc en una població que té 23.000 habitants i que a l’estiu triplica la seva població. De la feina li puc assegurar que té una complexitat de dedicació enorme i no percebo res, perquè entenc que la meva funció, com la que té qualsevol alcalde, és la de servei a la comunitat. També és veritat que tinc altres responsabilitats, com el fet d’estar al front d’una institució territorial i que em paguen per això. I encara que sóc dels que menys percep de tota Catalunya, sóc feliç de poder fer aquesta feina al costat de la meva gent, liderar en el meu territori en la mesura que hi puc contribuir, i ajudar en el desenvolupament del meu poble.
El President Rajoy ha aprovat diverses mesures entre les quals hi ha la reducció de regidors. Com ho veu?
Ara sembla que els municipis siguin els causants del problema que tenim en allò que depèn de les Administracions Públiques. Miri, del 74% del PIB, que és deute de les Administracions, que és molt, només el 3’3% és atribuïble als 8.700 Ajuntaments de l’estat i això ja dóna una idea que el problema no el tenim pas nosaltres. El Secretari d’Estat d’Administracions Públiques, el Sr. Beteta, em reconeixia fa uns dies en una reunió a Madrid, que aquest 3’3% està provocat en bona part per una dotzena d’ajuntaments grans que són els que acumulen el gruix del deute.
D’entrada, doncs, la culpa no és de les administracions municipals
Miri, si sabem que els Ajuntaments no són els causants del problema i que els regidors i regidores tampoc l’han generat, aleshores, per què es qüestiona el paper de l’administració municipal? La meva esplicació és que l’Estat Espanyol vol arrabassar competències per recentralitzar novament la política, traient competències indirectament a la Generalitat i enviar al mateix temps un missatge a Europa que estem fent els deures seriosament.
Què ha de fer doncs, el Govern de la Generalitat, les Diputacions, els Consells Comarcals o els Ajuntaments?
El primer que ha de fer el Govern és defensar el model municipal català. Això és primer i prioritari abans de plantejar-se reformes de l’Administració en general, com supressions, reordenacions o modificacions territorials. Si no aconseguim aquest equilibri, retrocedirem molts pasos enrere de conquestes municipalistes que s’han fet al llarg de més de trenta anys.
Ara hi ha l’excusa de l’austeritat pressupostària
Sí, però no hem de permetre que altres voluntats es manifestin en contra d’aquest progrés municipalista català. I qui diu que en realitat han estat ells els que han creat el problema amb Ministeris inoperants i excés de funcionaris. Ara, si vostè mateix em reconeix que els Ajuntaments no només de Catalunya no són els causants del problema, el que cal fer és ajudar-los, no castigar-los. Cal fer una llei en positiu pels municipis, no en negatiu. Però aquest ha estat el model de l’Estat Espanyol: de legislar sempre pensant que tot és dolent i que només el poder central ho pot fer bé. I això arriba un moment en que cansa.
Quin pla estratègic pensa que es podria fer?
Si la llei de reforma de la Llei de Bases de Règim Local avança i acaba el seu tràmit parlamentari, la Diputació de Tarragona haurà d’analitzar quins Ajuntaments són viables i quins no, i en aquest sentit, vul que la majoria de municipis siguin viables és clar, així que el meu plantejament és fer possible que al 2013 determinem un segon grup de municipis per sota de 20,000 habitants, que són els que estan entre deu i vint mil, que n’hi ha de molt potents, que segurament tenen alguna xacra, i que necessiten alguna ajuda.
I el podrien ajudar
Segurament. Ajudant-los a determinar quines ineficiències tenen, quins serveis no estan prestant prou correctament, quin cop de mà necessiten. Per això vull que la Diputació sigui palanca de fer el màxim possible de municipis que, segons la determinació de llei durant el 2013, puguin passar de ser no viables a viables. I aquí en podem salvar molts.
Pel que he llegit, la Diputació de Tarragona vol ser un àmbit impulsor de la reorientació del sistema productiu, de la innovació de l’administració local. Què hi diu?
Bé, la idea és aquesta: ser agents de transformació de la nostra realitat social i econòmica, per esdevenir un enclau ple d’oportunitats i reptes de futur. I en aquest sentit de motor de transformació de la Diputació, ja hem començat amb un treball intern de reflexió a posar-nos dins la pell d’aquesta llei, també esperant la legislació de règim local de Catalunya, per poder ser motor de transformació d’aquesta viabilitat.
I com es concretaria això?
Si als 10 municipis grans, els afegim un paquet de 18 ó 20 municipis no tan grans però que també són viables, ja estem concentrant en una trentena llarga de municipis o més, el gruix principal dels nostres ciutadans i ciutadanes de les Terres del Ebre i del Camp de Tarragona. Què passa amb la resta? Doncs pot haver un grup en que en un o dos o tres anys puguin també passar a aquesta condició de viabilitat; i hi pot haver en darrer terme un altre grup de municipis molt menuts que tenen moltes dificultats i que viuen bàsicament de l’assistència del govern de Catalunya i de la Diputació de Tarragona.
I amb aquests què faríem?
Haurem de fer una prestació àmplia i gestió de serveis, més enllà del que ara fem, que és donar-los diners. Però confio en que sigui un petit grup i que aquests municipis se sentin alleugerits d’aquesta càrrega que no els permet satisfer els interessos dels seus veïns.
Però si no resulten econòmicament rendibles…
Miri, el motor principal de Catalunya està en les ciutats mitjanes i grans, però l’ànima del país està en els pobles. Avui, quan parlem de l’administració com serveis pròpis i impròpis, m’agafa esgarrifança de pensar què hi ha sota dels serveis impròpis: la cultura, la defensa de la llengua i les tradicions, un model de vida, una societat, una creativitat, una formació… No tot ha de ser el subministrament d’aigua, de la garantia de l’enllumenat públic, de la neteja viària, del manteniment de les escoles i les llars d’infants? I la resta, no existeix perque no hi ha diners per a justificar-ho?
Una bona premissa
Permeti’m que insisiteixi: siguem cauts en entendre que les lleis que ens vénen de Madrid, i en aquest cas més que mai, tenen doble intenció: una intenció vertebradora obligada per la situació econòmica, però una altra centralitzadora, que em preocupa molt.
A la cloenda de l’acte commemoratiu dels 10 anys del segell vinícola de Montsant, va destacar l’esforç, l’audàcia i la innovació com a factors clau de la DO de la zona. Aquests són els valors i l’estil dels tarragonins a l’hora de fer país?
Bé, són valors que són d’aplicació a tot el conjunt del territori. Ho vaig dir en aquell context perque el priorat són poca gent, que les ha passat molt magres al ser una comarca on desenvolupar-hi un model de vida rural ha estat molt difícil. Però, per contra, és una comarca que resulta molt significativa, perquè si esdevé patrimoni de la humanitat, estarem protegint un munt de valors que sino els perdríem.
Cal protegir a la gent que tenim però també és important la integració dels nouvinguts
Sí, Catalunya és un país integrador des de sempre. Ho ha demostrat al llarg del temps. Tenim experiència en governació territorial, experiència compartida entre nosaltres i la gent que acollim. I cada dia estic veient episodis que ens han de fer reflexionar, en el sentit que hem fet un pas molt important. L’altre dia, per exemple, sortia en un mitjà de comunicació que l’acció social d’una família havia impedit el desnonament de l’habitatge d’una persona magrebina. I això no és comú trobar-ho en altres comunitats socials. Catalunya tanca files al costat d’una persona sigui de sempre o sigui nouvinguda.
I Tarragona, és un espai obert al món?
Ho hauria de ser més. Jo crec que hem cohesionat més el territori sota dos accents: el Camp de Tarragona i Terres del Ebre. Això és claríssim. Però la geografia per una banda i la història per una altra, ens han deixat dos accents territorials que conviuen en un mateix espai, que és el que jo dic Tarragona Regió del Coneixement, una institució que impulsem junt amb la Universitat, i on som oberts al món tant com volem obrir-nos, com a potència agroalimentària, energètica, en patrimoni històric, turística, industrial, química i petroleoquimica. No conec cap altra regió de 6.000 km2, litoral, climàticament tocada pels deus i amb 800.000 persones que tingui tanta diversitat econòmica. Així que tenim les millors condicions i el que hem de fer és prendre’n consciència, generar aliances i ser un punt de referència de regió desenvolupada en el sí d’Europa.
També caldrà implicar al ciutadà en això
Naturalment, és una consideració molt important. El ciutadà ha de tenir iniciativa pròpia, més enllà de l’adminsitració, i de fet ja ho era així, abans. Malauradament, i en aquets darrers anys, aquesta mena de festival democràtic que hem tingut, en què l’administració ha volgut obrir-se a la ciutadania per a guanyar aquest espai de convivència ha provocat que s’hagi desmobilitzat l’esforç individual i col·lectiu. “Ja ho farà alguna institució”, diem i ens en desentenem.
La crisi ha posat moltes coses a lloc
Sí, ara hem vist que en alguns casos els mitjans són molt limitats i la pèrdua de la capacitat econòmica, entre d’altres coses, ens ha fet adonar que les coses han de canviar. Així que cal que avui la ciutadania torni als esforços personals, als familiars, de creixement propi, que recuperi els valors que semblava que havíem perdut.
