“La Generalitat s’ha de posar les piles i aprovar els pressupostos. No podem estar amb picabaralles…”

Els valors necessaris en política són l’honestedat, l’honradesa, el no enganyar mai la gent i dir sempre allò que penses. Sempre cal buscar la manera de no fer mal, però cal dir exactament el que penses i treballar pel municipi i pels ciutadans, siguin del color que siguin. Això és una llarga suma d’esforços i de feines transversals de tot l’equip. Aquí a l’ajuntament aquí estic acostumada a treballar en taules rodones.

 

En podria dir moltes. Una de les coses que m’agraden més és quan venen les escoles a l’ajuntament a conèixer i a preguntar coses. Suposo que m’agrada tant perquè he treballat molts anys amb infants de zero a tres anys i ho porto en l’ADN. Crec que venen “programats” i que aquí els “desprogramem” ràpid. I  m’agrada perquè són molt sincers quan pregunten. L’any 1995 venien nois i noies que ara ja deuen ser pares i mares de família i em deien: “en tal carrer no hi ha llum, en tal altre no hi ha claveguera o no hi ha senyals…” i em donaven un llistat de coses que jo m’apuntava. Actualment, als que venen els pregunto què no els agrada del poble i també m’ho diuen. Els nens són molt transparents.

Cert…
També guardo molts bons records en l’àrea del que podríem denominar com treball social. Hi ha persones que han estat soles en moments problemàtics i a les que hem pogut donar cops de mà. Tota la resta han estat projectes que teníem en els programes electorals. Jo em sento igual que el primer dia, tocant de peus a terra… Soc la Teresa, o la “Tere”, com em diuen, no l’alcaldessa. Sempre he tingut una mateixa línia, molt recta. Potser hi té a veure que vaig treballar en una empresa alemanya. Com que també vaig treballar en una residència i a les oficines de l’atur. Tinc el ventall de sensibilitat social bastant cobert.

 

Un valor afegit. I és l’aprenentatge del pacte. I és que costa més fer política en un conjunt de territori, de manera que cal pactar. Vaig aprendre a valorar que quan treballàvem millor era quan ho fèiem tots junts, buscant un objectiu comú. Quan, per exemple, vam fer la planta de Can Barba, en l’àmbit dels residus, un grup de persones de cada grup polític vam ajuntar-nos per anar a veure i aprendre diversos models de recollida. Va ser molt bona experiència. També ho vam aconseguir amb els plans d’ocupació, i en el desplegament dels Mossos d’Esquadra… Abans treballàvem tots conjuntament, i crec que aquest és un valor que s’ha perdut i que caldria recuperar. Per millorar els nostres pobles i ciutats hem de treballar tots junts.

Li hem fet escollir 3 imatges significatives per vostè. Expliqui’ns-les.
La primera, l’he escollit perquè és de quan jo era petita i aquí es veu que era una mica ‘trapella’ (riu). La meva mare és teixidora i havia d’anar a treballar amb torns bastant complicats, així que vaig estar molt cuidada per la meva iaia. 

La següent, és de quan vaig començar a treballar. I també demostra la meva passió pels animals. Aquest era un pastor alemany, que tot i ser un gos complicat, tenia una relació excel·lent amb ell.

Aquesta altra és una part de la meva vida ja més passada l’adolescència que recordo amb gran goig.

Li ha resultat difícil escollir un acte representatiu i n’ha portat dos imatges.
Sí, en aquí, es va inaugurar la variant i ja es pot veure que jo no soc de tallar cintes, com tampoc el conseller Quim Nadal. És una imatge molt senzilla d’una obertura, que per això estem, per fer obres i treballar per la ciutadania.

I la última és de l’ampliació que es va fer a l’empresa Uriach. He agafat aquesta perquè és la representació de la unió entre Estat, Generalitat, monarquia, empresa i ajuntament. Crec que és molt important que si col·laborem entre tots plegats fem millor el país i podem treballar millor per la gent.

 

Un és el Pont de Can Cladellas, que és un lloc amb una visibilitat molt important. Abans era un gual i cada cop que plovia una mica la gent d’una banda i altra no es podien comunicar. Ara, des d’allà, s’hi poden veure dos camps de futbol (abans teníem dos clubs amb dos presidents i vam contribuir a unir-los) i les escoles, que les hem millorat molt. Fa poc va venir el Conseller a inaugurar l’escola de Can Periquet, que suposa un gran progres. A banda, també hem potenciat moltíssim la salut i les activitats esportives. Per exemple, tenim el nou pavelló de María Víctor i vam arreglar l’altre, que era de de l’any 75. També tenim un plus, que és el de les nostres noies de l’hoquei, que són un model a seguir perquè són unes campiones nates. Aviat estrenaran a TV3 una sèrie que ha estat enregistrada aquí: “Les de l’hoquei”. No explico gaire més, perquè s’ha de veure.

 

Podria ser el castell, que ara l’estem rehabilitant. Sempre he treballat la qüestió de l’accessibilitat. Ara ja s’acaben les obres i hem deixat un castell que val molt la pena. També hem fet l’escola de música, on hi fem les activitats d’escola per adults i programes com ara el de persones amb capacitats diferents. Són nanos maquíssims.

 

Davant de les dificultats plantejades pel govern central i de la Generalitat d’aquests darrers anys, els ajuntaments ens hem hagut de buscar fórmules diferents per poder aconseguir subvencions europees. Un ajuntament de 14.000 habitants, sol, potser no farà res. Però la suma de 6 municipis ja fan 88.000 habitants, i sí que podem fer molt. Presentem projectes en comú i podem aconseguir subvencions i moltes més coses. Hem tingut un tarannà en el que ajuntaments de diversos colors polítics hem tingut objectius comuns. Al Vallès, i en els nostres municipis, som un exemple de com s’ha de treballar per la ciutadania, sense picabaralles. Així que creem ocupació. 

 

En aquests moments, Palau està en un 9%, que és un tant per cent inferior al de la mitjana de Catalunya i del Vallès. Quan vaig entrar com a alcaldessa hi havia més de 1.300 persones aturades i ara en tenim 600 i escaig. També volem desenvolupar un polígon, el de Llevant, que el fa l’INCASOL, que encara pal·liarà més l’atur. També promovem actuacions per afavorir que la gent es pugui formar i trobar feines en noves activitats. En cada poble hi tenim indústries per a les quals hem proporcionat educació i formació. Alcaldes que tenen municipis turístics, promouen la formació en hostaleria o cuina. Altres, amb més indústria química, tenen formació en química…

 

El tenim en molt bones condicions. Estem pagant a 11 dies. A més, tenim un romanent que ara podem començar a aprofitar. He de criticar molt que als ajuntaments no ens deixessin gastar els romanents positius quan fèiem els deures. En canvi, ni el govern de l’Estat ni el de la Generalitat no els feien. Nosaltres som sempre els ventafocs de la pel·lícula. I, la veritat, és bastant lamentable. Ara, com que totes les obres s’han de licitar i passar per concurs, ens trobem que totes ens venen ara, i algunes s’acabaran cap a final d’any, perquè no dona temps material a gastar els dos milions de romanent, quan ja tenim els pavellons fets. Així que cal anar fent projectes petits i arreglar coses del municipi.

 

Segurament hi haurà ciutadans a qui els haurà agradat més i d’altres als qui els haurà agradat menys. És normal. Però el balanç sempre és positiu. Quan te’n vas, penses: “ostres, podries haver fet tal cosa”, però hi ha un moment en què cal posar-se un topall i dir “prou, ja s’ha acabat, ja ho continuaran altres persones”. A Palau hi tenim un tema urbanístic que hem patit moltíssim. Resulta que teníem 26 plans parcials i que no s’havia fet la gestió econòmica que la resta d’ajuntaments havien fet. Posar-se a explicar als veïns que faràs una reparcel·lació i que no veuran ni una vorera, ni un llum, ni una claveguera, perquè la gestió no s’havia fet és molt difícil. No li desitjo a ningú.

 

També estic contenta perquè en tot aquest temps he tingut regidors molt bons, com ara l’Antoni Vila i en Josep Maria Castany, o en Valentí Soley i en Serra Vinyals, Són persones amb una qualitat molt important i molt coneixedores del seu municipi.

 

Un dels principals és el de la biblioteca. M’agradaria un dia poder venir aquí, veure-la i gaudir-la. Crec que serà un lloc de trobada, de cohesió, on els més grans i els més petits comparteixen experiències, s’expliquen contes i rondalles i treballen.

 

Hi ha una altra cosa que la gent demana, que és una piscina. Els nens, quan venen a veure’m, ho demanen, i jo els dic: “mira, la biblioteca val 4 milions, i la piscina en val 4 més… D’on els traiem?” Només si ens arriben subvencions… Allò que dèiem: si el govern treballa amb pressupostos prorrogats i no hi ha inversions, els ajuntaments sols no ho podem assumir.

 

Com deia abans, també. Si tot el dia estem ballant i fent-nos la punyeta, i ara t’ho aprovo, i ara no t’ho aprovo, finalment la ciutadania ho acaba patint. No s’aproven lleis; no es fa absolutament res. Bé, s’ha fet una mica ara, durant els mesos de govern de Pedro Sánchez. Ara tindrà 4 anys per governar i demostrar que es poden fer moltes coses. Nosaltres, com a ajuntament, podem demanar-li a l’Estat el famós 1% cultural, que ens pot ajudar a materialitzar algun equipament, però la Generalitat s’ha de posar les piles i aprovar els pressupostos. Tot el dia no podem estar amb picabaralles…