“La gent realment vàlida s’hauria de dedicar a la política”

Tota una vida dedicada a la política.
Des dels 18 anys, sí. La política per a mi és una vocació. I quan una cosa no m’agrada, intento afrontar-la plenament. Sempre he pensat que en la feina que has de fer, pots aportar poc, doncs millor que no t’hi posis. O es fan les coses, i bé, o millor que no es facin.

Vostè, però, va compaginar durant set anys dos importants càrrecs.
Sí, el ser Diputat i Alcalde, però són coses diferents. La política local té la virtut que li poses cara i nom a les persones per les que treballes; pots veure resultats cada dia perquè el més normal és que l’alcalde sigui una persona que viu al municipi al que serveix, així que l’aprovació o desaprovació la pots intuir en el gest de les persones, en com et parlen, en el que et van a consultar. Però no es pot negar que la política local, tot i que pot ser molt dura i exigent, resulta apassionant.

Porta prop d’onze anys com Alcalde. La gent confia en vostè.
Crec que sí, que a la gent li agrada el nostre projecte de ciutat i el nostre estil de fer política. Hem volgut tenir un model de ciutat que ens ha portat moltes vegades a enfrontar-nos amb obstacles molt forts, dins i fora la ciutat, però hem tingut la determinació que surt de la convicció, i la gent això ho valora.

Hi deu haver altres factors.
També és veritat que fem una política de molta proximitat. Això vol dir molt de temps, molta dedicació, perquè l’Alcalde i l’Equip de Govern estem arreu durant la setmana però també a les festes. Responem als ciutadans, anem a veure els problemes in situ, palpem constantment el pols de la ciutat. No estem tancats en un despatx, sinó a peu de correu, al costat de la gent i els seus problemes.

Tot això contrasta amb la imatge que es té de Sant Cugat com a ciutat dormitori.
És un tòpic que es desmunta per si sol. Miri, cada sis mesos fem una enquesta ciutadana preguntant a la gent per la seva relació amb la ciutat. Si realment Sant Cugat fos una ciutat dormitori, no sé perquè hauríem de tenir un centre comercial tant potent que atrau no només la gent d’aquí sinó també de les rodalies. O tenir una política cultural molt intensa, amb un teatre auditori, un dels més grans de Catalunya, que disposa d’una programació ben intensa amb una ocupació que supera el 80%. O les instal·lacions esportives, on sempre hi ha gent. Però hi ha un altre element que és el que ho acaba de definir.

Quin?
La qualitat de les relacions humanes. Aquí la gent es coneix pel carrer i se saluda. Jo no diria que aquest element ni cap dels que li he mencionat permet identificar Sant Cugat com una ciutat dormitori.

És aquest darrer element el que fa que la gent esculli Sant Cugat per anar-hi a viure?
Sí, la qualitat de vida és molt notable. Aquí s’hi viu molt bé. S’està ben a prop de Barcelona i pel mateix preu es pot viure prou bé. Però és que a més, aquí la gent vol integrar-se, passeja, gaudeix de les oportunitats que dóna la ciutat, i el fet de tenir Collserola al costat, les escoles, els centres esportius, i un gran centre fa que la gent visqui aquí feliç.

El fet d’estar ben comunicat és un gran què.
Sí, i tot i així és un tema que no acabem de tenir resolt. Aquest és el país d’Europa on costa més fer infraestructures, i on tenim un govern que en lloc de presumir de fer carreteres o trens, presumeix del què no fa: Sempre estem amb el “no farem el túnel central, no farem el túnel d’Horta, no farem el quart cinturó”. I en canvi, no podem oblidar que aquí al Vallès hi vivim 800.000 persones, i les comunicacions entre la comarca i Barcelona són les mateixes que fa un munt d’anys. Així que, com Ajuntament, nosaltres ens podem ocupar del transport urbà, però no de l’interurbà. I cal fermesa política per tirar endavant segons el model que es vulgui de país.

I vostès? Per quin model han apostat?
Doncs per una ciutat amb un urbanisme diferent, de baixa densitat, i moltes zones verdes. No oblidi que som la ciutat de Catalunya que té més arbres urbans per habitant, i la que té més metres quadrats de zona verda. Hem fet una aposta per protegir l’entorn natural, bàsicament la Serra de Collserola, hem fet requalificacions per passar una zona residencial a una zona no urbanitzable. Una ciutat en, definitiva que tingui molta cura del medi ambient però sense oblidar les persones.

També han incentivat molt la vida a la ciutat.
Tota aquesta política s’ha recolzat en revitalitzar el comerç urbà, acompanyant-ho d’un pla de construcció d’aparcaments consistent, que ha suposat, això sí, tenir la ciutat potes enlaire durant temps. Però hem aconseguit una ciutat amb molts equipaments, culturals, esportius i infantils, que s’ha articulat en bona part a través d’unes entitats que han donat encara més vida al municipi.

També disposen d’un gran equipament com el CAR.
Si, al Centre d’Alt Rendiment hi van esportistes de primer nivell, i encara que no és nostre, hi col·laborem. En un bosc municipal que hi ha al costat estem a punt d’inaugurar un circuit de cross per a que s’entrenin els del CAR, però que també estarà obert a tota la ciutat.

Econòmicament també són un referent.
Hem cuidat molt l’economia, és cert, fent una aposta per un model econòmic que potencia la creativitat, la innovació, i el valor afegit. I en aquest sentit hem fet projectes com ESADE Creapolis, que hem impulsat i on hi som accionistes; o el Triangle d’Innovació de Catalunya, un consorci que hem constituit amb Rubí i Cerdanyola per crear sinèrgies entre les universitats que tenim en el territori; o l’Institut Europeu de Tecnologia, del que vam ser impulsors i que suposarà que vinguin 450 milions d’euros al nostre país que es destinaran a recerca. Hem apostat pel que entenem que ha de ser l’economia del futur i que ha de permetre que aquest país continui generant riquesa per poder generar el benestar.

Parlem de grans projectes, però segurament el ciutadà també vol saber els detalls del dia a dia.
Efectivament. Acostumo a apuntar en una llibreta el que demana la gent, i són coses com la mobilitat, la vigilància, tenir connexió telefònica. No vull perdre aquest contacte perquè penso que és essencial així que la gent se m’adreça al carrer, però també pel facebook, o per la “línia directe amb l’alcalde” que fem cada quinze dies a la televisió local. Miro de resoldre tots els temes, encara que el problema que preocupa més és un que jo no hi puc fer gran cosa: l’atur. I això que tenim una taxa molt inferior a la de la mitjana de Catalunya i Espanya, precisament perquè hem intentant promoure una política i economia que ens afavorís. Però no podem obviar que hem tingut una davallada d’ingressos molt important: des que sóc alcalde aquest ha estat el primer any que hem tingut menys diners que a l’any anterior. I això tothom en surt més o menys perjudicat.

La gran assignatura pendent a nivell municipal és el finançament.
Sí, però nosaltres, els ajuntaments, no només ens hem de queixar del finançament, sinó que hem de millorar la nostra gestió. D’acord que ara amb la crisi les coses es veuen de manera molt diferent: nosaltres fa tres anys recaptàvem 14 milions d’euros l’any en llicències d’obres i aquest any no arribarem a tres. Sabíem que això no podia durar massa més, però ens pensàvem que l’aterratge seria més suau. I si a això hi afegeixes la davallada de la participació en els ingressos de l’Estat, que és entre el 15-20% del nostre pressupost, doncs la patacada és gran.

Comentava que els Ajuntaments havien de millorar la gestió.
Si, nosaltres ens hem anat preparant durant anys per millorar la nostra gestió i fer-la innovadora, i això és el que ens falta a les Administracions. Està molt bé que els ajuntaments ens queixem, però a part el que hem de canviar els nostres sistemes, que són més propis del segle XX que no del XXI. I el ritme d’exigència al que ha avançat l’empresa privada hauria d’anar paral·lel al de l’administració pública.

Molt bona premsa ja sap que no té.
I és lògic, però fins a cert punt. Hem d’estar oberts a tot el que ens arribi, perquè, d’acord, les administracions no podem arreglar el món però no l’hem de complicar encara més. En el tema econòmic, per exemple, quan va començar la crisi vam fer un paquet de mesures per afrontar allò que les empreses ja els preocupava: el tema de la liquiditat. Els bancs ja no donaven crèdit, així que el que vam fer va ser millorar el pagament des de l’ajuntament: tenim 45 millons d’euros circulant i ens vam comprometre a pagar a 60 dies, quan ara ja ho fem a 29 dies. Tenint en compte que hi ha administracions que paguen a més de 700 dies, no està malament.

Canviem de tema. Què pensa que va representar per a Sant Cugat dir sí el 13-D?
Com a la resta de Catalunya va ser una iniciativa de la societat civil, a la que nosaltres, com ajuntament, hi vam donar suport sense fer-ne una valoració política. Jo vaig anar a votar. Primer perquè em semblava que és el mínim que podia fer per reconèixer la feina que han fet aquestes persones, però també perquè malgrat que la meva línia política i de treball no és la dels promotors d’aquesta campanya, sí que en el moment en que ha vingut això m’agafa molt molest.

La famosa sentència de l’Estatut.
Miri, he estat 13 anys a Madrid, formo part de la corrent majoritària del catalanisme polític per intentar que Catalunya tingui més poder i construir una Espanya que ens entengui i ens respecti, i trobo que l’interlocutor passa absolutament de nosaltres i l’àrbitre, que és el Tribunal Constitucional té una actitud més que patètica. Aleshores, si quan els 12 diaris catalans fan una editorial conjunta molt ben feta i que subscric plenament, això s’entén com una pressió, sí que penses que ja n’hi ha prou.

Aquesta participació pot ser un indicador del que pot passar en les properes eleccions a la Generalitat?
De moment, tot això no té conseqüències polítiques, i no sabem si la cosa continua, qui recollirà la torxa. El que sí que veig és que a Catalunya alguna cosa es mou, que hi ha un status de relació amb l’Estat que està en crisi, que es demana una nova actitud i que això ho fa gent de diferents partits polítics que qualla en amplis sectors de la societat. Si el resultat de la sentència no té a veure amb el que va votar el Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2006, on jo era diputat i hi vaig votar, doncs ens posarà en una disjuntiva on s’haurà de fer una reflexió col·lectiva per veure cap on tirem.

Tornarà al Parlament algun dia?
No ho sé. Hi vaig estar 20 anys i en el seu moment, vaig decidir que havia complert una etapa. També és cert que vaig deixar la direcció del meu partit i ara hi torno a ser, sobretot per una motivació. Si veiés que el país funciona, segurament em negaria. Però quan veig la relació Catalunya-Espanya, l’educació i les infraestructures, penso que el nostre sistema polític l’hem de reformar en profunditat.

La reforma també hauria de ser per la classe política.
D’acord. La desafecció ve per la corrupció i entenc que això no pertoca a una societat madura. La gent ha d’exigir transparència i jo com electe haig de saber davant de qui haig de rendir comptes. Fa poc, quan es va donar a conèixer l’Operació Pretòria, jo anava en tren i veia com la gent em mirava amb un interrogant.

Suposo que hi ha polítics i polítics i també política i política.
La majoria de gent que està en el món local és per vocació, per voluntat de servei, perquè t’agrada i és una feina on hi has de posar entusiasme perquè sinó, et canses ben aviat. La llàstima és que el desprestigi de la política faci que la gent bona s’hi allunyi. Com a ciutadà, aspiro sincerament a que la gent realment bona es dediqui a la política, com ja passa a d’altres països.